En realitat, és un debat que porta plantejant Más Madrid, socis dins de la coalició, des de fa un parell d’anys quan van començar a arribar resultats de diferents proves pilot a Suècia, Islàndia o el Regne Unit on algunes empreses han reduït la jornada laboral sense reduir la productivitat.

Per això volen negociar amb patronal i burocràcies sindicals que això és bo per a les seves empreses perquè així augmenta el ritme de treball i fer en 37 hores el que abans es feia en 40 h. Encara més, volen subvencionar a les empreses perquè redueixin les jornades pel que continuaria sent la mateixa classe treballadora qui acabi pagant aquesta mesura.

Consideren que només assegurant-los que guanyen es pot convèncer a la patronal. I tenen raó, els grans capitalistes sempre pressionen per a augmentar la plusvàlua que ens roben perquè és la base de com s’enriqueixen. De fet, porten dècades de victòria rere victòria, acumulant reformes laborals i legislació contra la classe treballadora. Però les conquestes mai s’han fet convencent als patrons, i si no repassem, per exemple, com es va aconseguir la jornada de 8 hores que, per descomptat, els capitalistes van dir que suposaria la ruïna.

La reducció de la jornada laboral, de manera que acabi sent una conquesta per a la classe treballadora, no pot assolir-se amb un pacte entre la patronal, i els diferents actors del Règim, sinó que ha de guanyar-se en la lluita de classes i des del qüestionament del treball assalariat. I això per què és així?

No sols es tracta de treballar menys hores (perquè m’explotin més de pressa), sinó que perquè la reducció de les hores de treball sigui una mesura efectiva ha de lligar-se a altres demandes.

Aquesta reducció d’hores ha de venir acompanyada del repartiment de treball entre ocupats i desocupats així com a un augment del salari concorde al cost de la vida i la indexació salarial, és a dir, que el salari augmenti concorde a la inflació és a dir, estar lligat al cost de l’habitatge perquè aquest augment de salari no es lliuri directament als rendistes mitjançant pujades del lloguer o la hipoteca.

En l’hipotètic cas que des de l’acció parlamentària es pogués realitzar aquesta mesura sense el consentiment de les classes dominants, hi hauria una reacció de la burgesia que no pot ser enfrontada per sindicats estèrils amb direccions que desmobilitzen a la classe treballadora (com hem vist els últims dotze anys sense vagues generals) ni amb partits conciliadors que tracten d’aconseguir petites conquestes a canvi que el moviment obrer sigui controlat i no es desbordi com hem vist en els últims mesos a França.

I diem hipotètic cas, ja que el mateix sistema parlamentarista burgès compta amb mecanismes antidemocràtics per a impedir que accions com aquesta puguin veure la llum (el límit de representativitat, el rol reaccionari del Senat, etc.).

Aquesta lògica de consecució de drets per a la classe treballadora que atemptin contra els interessos capitalistes a través de l’acció parlamentària, de “l’ocupació" d’espais de poder i la "negociació col·lectiva" és una cosa que constantment es mostra estèril. No sols en l’Estat espanyol, òbviament, basti recordar el cas de Syriza a Grècia sent l’aplicador de la política de retallades i empobriment del poble grec encara amb aquest votant en contra del memoràndum en 2015.


Què proposem i com podem aconseguir-ho?

És evident que ja hi ha un desenvolupament tecnològic suficient per a poder treballar moltes menys hores, per a poder treballar totes repartint el treball entre ocupats i desocupats, però aquesta conquesta hem d’arrencar-la-hi a la burgesia perquè siguin ells els qui el paguin.

I com ho obtenim? En primer lloc, per a poder assolir aquestes consignes hem de fer-ho a través de la lluita de classes i no la podem guanyar si les direccions burocratitzades dels sindicats actuen de policia de la classe treballadora tractant en tot moment de controlar a les masses per a pacificar-les.

Però d’això també saben molt els partits neorreformistes que amb mesures com l’última reforma laboral, aplaudida per la patronal i fins i tot per Feijoo, han aconseguit apaivagar als moviments socials. Tampoc ha ajudat mantenir la llei mordassa, mantenir l’edat de jubilació als 67 anys o la repressió policial a Cadis.

Per això, hem de centrar les nostres forces a conquistar forces en les bases dels sindicats majoritaris (CCOO i UGT), promoure la unitat de lluita al costat dels sindicats de classe (CGT, CNT, LAB i la resta) i sumar als sindicats d’habitatge i altres moviments socials perquè expulsin a tot aquell buròcrata que tracti de pacificar, apaivagar i controlar la lluita obrera. Només així tindrem la força suficient per a avançar en els nostres interessos de classe.

En segon lloc, i com dèiem anteriorment, la conquesta per la reducció de la jornada laboral ha de basar-se en la màxima del repartiment de treball, de dir, que els desocupats puguin accedir a un treball digne per a viure plenament. Pel que també s’ha d’unir a aquestes consignes la pujada del salari concorde al cost de la vida, però també l’escala mòbil de salaris concorde a la inflació.

A més, no es tracta només de reduir la jornada a 37 hores i esperar altres cent anys per a tornar a reduir la jornada (com fins ara) sinó que ha de ser una disminució progressiva, és a dir, la reducció de la jornada ha de ser tal que es busqui un equilibri constant sobre la base de dividir les hores de treball necessàries entre totes les persones en edat de treballar.

En tercer lloc, la principal despesa del nostre salari va per a pagar el lloguer o la hipoteca, que sent un bé de primera necessitat s’utilitza per grans tenidors per a especular i augmentar els preus. Per això, lligat al salari, cal limitar el preu de l’habitatge i que sigui accessible per a totes. Per a això és necessari expropiar habitatges buits a els grans tenidors per a posar-los al servei de la classe treballadora.

Finalment, per a conquistar forces necessàries per a la lluita hem de fer nostres, és a dir, del conjunt de la classe treballadora, demandes de grans sectors de la classe treballadora i sectors populars, com la població migrant, el col·lectiu LGTB o el moviment ecologista.

No es pot repartir el treball efectiu si no es considera treballador regular a estrangers que treballen de forma no oficial, ni tampoc si es nega per activa per passiva el treball a persones trans pel fet de ser-ho, pel que es fa necessari un contingent laboral trans, però al seu torn no podem basar la nostra producció en la lògica capitalista d’extracció massiva de recursos.

Per això hem de regularitzar als migrants ara considerats "il·legals" i sense drets, tirant a baix la racista Llei d’Estrangeria, un contingent de treball trans i no basar els nostres guanys en l’extracció de recursos contaminants o el turisme massiu, entre altres mesures.

Només des d’aquesta unitat és des d’on podrem imposar aquesta i altres mesures, perquè la CEOE no cedeix un mil·límetre si no l’obliguem. Una baralla que apunta cap a una perspectiva revolucionària, en la qual, una vegada que expropiem als expropiadors, puguem reduir al mínim el treball com a imposició fins que representi una porció insignificant del nostre temps, i puguem dedicar-nos a l’art, a gaudir de la naturalesa, de les relacions personals, al sexe, a la lectura, a aprendre, a la vida. A això jo li dic socialisme.