El govern de PSOE i Sumar contínua amb la seva particular escalada militarista, a to amb la que s’està accelerant per part del conjunt de governs de la UE. L’última decisió coneguda ha estat la de facilitar la base naval de Maó, a l’illa de Menorca, com a nou “port d’escala” dels vaixells de l’OTAN en les seves missions al Mediterrani. El port menorquí se sumaria així a les dues bases que l’Aliança compte en territori espanyol, Rota i Cartagena.
Aquest suport logístic amplia els recursos per a intervencions i maniobres imperialistes, com a possibles accions com les que ja es desenvolupen en les costes de Somàlia i el Mar Roig en defensa dels vaixells pesquers i mercants europeus i israelians; desplegaments en el marc de la guerra per procuració que sosté l’OTAN contra Rússia; o el desplegament de vaixells en les proximitats de les costes de Palestina, com el que porta endavant els EUA des de novembre passat amb la col·laboració de dues fragates espanyoles, a mode de protecció preventiva d’Israel davant possibles represàlies de tercers estats pel genocidi en curs.
El compromís del govern de coalició amb l’ofensiva imperialista europea i nord-americana és total. A aquesta última decisió cal sumar-li el desplegament de fins a 1.700 soldats en diverses missions a l’Est d’Europa i 600 en el sud del Líban, que guarden l’esquena d’Israel a la seva frontera nord. Decisions que acompanyen els històrics increments de la despesa en Defensa ja aprovats en els Pressupostos de 2023 del govern PSOE-Unidas Podemos, ara prorrogats, o les recents reunions de Sánchez a Moncloa amb la indústria armamentística nacional per definir la participació espanyola en els plans de convertir la UE en una potència militar.
El relat del “progressisme” deixa al descobert tota la seva impostura amb la seva política militarista i de fronteres. En aquest últim punt, molt lligat a les tendències de preparació a la guerra, el govern de Sánchez al costat del de la ultradretana Meloni a Itàlia, han estat dos dels grans artífexs del nou pacte comunitari sobre immigració que és un atac sense precedents al dret a l’asil. La centreesquerra aplica així bona part de l’agenda de la dreta i l’extrema dreta continental, en defensa dels interessos de l’imperialisme europeu.
El compromís de Podemos amb el govern que va iniciar aquesta escalada, primer, i del PCE, IU i Sumar, en tot moment, ha estat el principal impuls d’oxigen perquè aquesta política imperialista avançi sense massa oposició als carrers. A això contribueixen decisivament també les direccions burocràtiques de CCOO i UGT. Quelcom amb pocs precedents a l’Estat espanyol on històricament va haver-hi una forta tradició de rebuig a les intervencions militars imperialistes i la col·laboració amb l’estructura militar de l’Aliança Atlàntica. Una tradició de lluita truncada per la subordinació completa de les direccions polítiques i sindicals reformistes a l’agenda del partit que ens va ficar a l’OTAN.
Avui, forces polítiques que van fer del “No a l’OTAN” la seva fita fundacional, són ministres d’un govern de l’OTAN. Altres forces com Podemos, que avui s’oposen a aquest curs atlantista, fins fa uns mesos eren part d’aquest mateix govern i van oferir continuar callant a canvi d’un ministeri. Durant anys el seu discurs ha estat que això del “No a l’OTAN” era cosa del passat. Per això van llevar tota referència del seu programa electoral, van col·locar a un exgeneral de l’OTAN de candidat -Julio Rodríguez, responsable del bombardeig sobre Líbia en 2011- i van vendre els Pressupostos militaristes de 2023 com uns comptes per a “que paguin els rics”.
Davant aquesta claudicació històrica de l’esquerra reformista i en un marc de tendències al militarisme i la guerra com les que s’estenen per Europa, és necessari fer ressorgir les millors tradicions d’oposició a l’OTAN i el militarisme de l’imperialisme espanyol. L’esquerra anticapitalista, juntament amb els moviments antimilitaristes, el sindicalisme combatiu, la militància de base dels sindicats majoritaris, les organitzacions juvenils i la resta de moviments socials, hem de posar en peus un gran moviment contra el rearmament imperialista i l’escalada militarista del govern espanyol, el PP i Vox, que lluiti per frenar el lliurament del port de Maó a l’OTAN, pel tancament de totes les seves bases, per tombar els pressupostos militaristes i exigir la retirada de totes les tropes a l’estranger.
