El nombre de víctimes pel recent terratrèmol al Marroc ascendeix a més de 2.800 i els ferits es compten per milers, encara que aquests números podrien ampliar-se en els pròxims dies ja que molts dels afectats denuncien que els equips d’emergència es van retirar abans de completar la seva tasca seguint ordres del ministeri d’Interior marroquí. La catàstrofe revela les conseqüències de la misèria i l’abandó al qual el règim marroquí té sotmeses àmplies zones rurals del país, on ni tan sols existeix una infraestructura mínima perquè pugui arribar algun tipus d’ajuda. Una conseqüència directa de la subordinació del règim marroquí a l’imperialisme europeu, especialment l’espanyol i el francès, i la brutal espoliació dels recursos del país.

Et pot interessar: Més de 2.000 morts i milers de ferits per un terratrèmol al Marroc

Segons informes difosos en les xarxes socials, algunes de les zones més afectades encara no haurien rebut l’ajuda de bombers o dels equips d’emergències. Aquests últims a més s’estarien retirant fins i tot de llocs com la localitat de Mulai Brahim, una de les més afectades pel tremolor. Seguint instruccions governamentals i malgrat les queixes dels pobladors que denuncien que continua havent-hi persones atrapades sota els enderrocs, aquests equips haurien donat per finalitzada les seves tasques.

Al mateix temps, el Marroc ha acceptat l’ajuda internacional de quatre països: Espanya, el Regne Unit, Qatar i Unió dels Emirats Àrabs. Per exemple, la Unitat Militar d’Emergències (UME) d’Espanya ja es trobaria actuant en el terreny. el Marroc hauria anunciat que acceptaria més ajuda després d’avaluar amb major profunditat la situació. No obstant això, l’acceptació o rebuig de les ajudes ha revelat una certa tensió política pel fet que el Marroc ha rebutjat la política oferta per França com una acció més dins de les tensions diplomàtiques entre tots dos règims. Una qüestió que ha incomodat al govern francès que veu com la seva excolònia rebutja la seva oferta.

Aquestes ofertes i les condolences en general que diferents països han enviat al Marroc, no obstant això, són un exemple més de la hipocresia imperialista. L’Estat espanyol ha enviat ajuda sí, però és el mateix imperialisme que col·labora amb el règim marroquí per continuar explotant els recursos del país i del Sàhara Occidental en benefici de les multinacionals espanyoles. Una situació similar a la que es manté amb l’imperialisme francès, la qual cosa comporta el saqueig dels béns comuns naturals del Marroc i la superexplotació de la classe obrera marroquina, empobrida i en algunes zones directament abandonada pel règim enmig de la catàstrofe.

I és que mentre els governs capitalistes enviaven cartes donant el seu condol per l’ocorregut, mentre la corona espanyola recordava l’amistat amb el rei del Marroc, les i els treballadors marroquins demanen mantes i tendes de campanyes per resistir el fred de les nits en la zona de l’Atles, mentre enterren als seus morts amb les seves pròpies mans. Al mateix temps que Felip VI i Mohamed VI s’intercanvien missatges des dels seus opulents palaus, la classe obrera i el poble pobre del Marroc sofreix i paga amb milers de morts les conseqüències d’una catàstrofe anunciada.

L’única “solidaritat” que hi ha entre aquests règims reaccionaris és la que es basa en l’espoliació, l’explotació brutal de la classe treballadora i el control militaritzat de les fronteres com a Melilla, que s’ha convertit en una frontera letal que blinda els interessos europeus.

Davant aquesta catàstrofe que ha robat la vida de milers de persones la ultradreta racista sembla alegrar-se com l’escòria xenòfoba que són. La mateixa escòria xenòfoba que mou campanyes de l’estil, “què deu el PSOE al Marroc?”, entre alguna de les seves campanyes reaccionàries que estem veient en les xarxes socials de Vox i l’extrema dreta.

El que el PSOE, el PP i tot el règim imperialista espanyol deuen a la reaccionària monarquia marroquina és convertir la frontera sud europea en una frontera blindada on han estat assassinats milers de persones en defensa dels interessos de la burgesia europea. Li deuen sucosos negocis milionaris basats en la superexplotació de la classe treballadora marroquina i l’espoliació dels seus béns comuns naturals. Òbviament, res d’això esmenta l’escòria ultradretana que davant la mort de milers de persones demana més armes i més mitjans per als cossos de seguretat de l’Estat i continua criminalitzant a les persones migrants.

Les raons de l’elevat nombre de víctimes no es deuen únicament a un fenomen natural. Té també una sèrie de factors socials i responsables polítics. L’abandó de zones rurals, la falta d’infraestructura, la pobresa estructural en la qual viu una majoria de la població, una falta crònica de mitjans que es barreja amb l’interès d’una minoria de paràsits capitalistes de mantenir a qualsevol cost la seva riquesa i els seus privilegis. El terratrèmol no sols ha estat una catàstrofe natural, sinó un crim social amb responsables a Rabat, Madrid i París.

La resposta a aquesta mena de tragèdies no pot provenir de la caritat hipòcrita i les ajudes dels diferents imperialismes que ara busquen la foto, i en un parell de dies seran capaços de tornar a assassinar a centenars a la frontera si és necessari. Ha de partir de la solidaritat de la classe obrera internacional, la lluita contra l’espoliació imperialista i contra el règim marroquí per a conquistar els mitjans i les llibertats necessàries per reorganitzar la societat sobre altres bases i preparar-la davant aquesta mena de fenòmens.