En les presons de l’Estat espanyol hi ha aproximadament 56.000 reclusos, dels quals oficialment treballen uns 12.000. Però el parany està en el fet que bona part de la població restant és forçada a exercir “tasques obligatòries” sense cap remuneració econòmica. El sou d’un pres mitjà ronda els tres o quatre euros l’hora, i la jornada és de 70 hores setmanals en molts llocs. El sistema penitenciari és una màquina de treball gairebé esclau.

La defensa dels seus drets laborals està plena de paranys i emparada per una llei plena de forats que permeten tot tipus d’abusos. Per començar, no són considerats treballadors a l’ús, legalment la seva posició es coneix com a “relació laboral especial”, igual que les netejadores de llar. Això comporta que no se’ls aplica l’Estatut de Treballadors, sinó un Reial decret publicat l’any 2001.

Això deixa nombrosos buits legals que la institució penitenciària i grans empreses usen per explotar brutalment als interns. Per exemple, no se’ls reconeix el dret a vacances o a l’SMI, no tenen canals per exercir la sindicalització o per a la difusió de missatges de col·lectivització laboral. Tampoc tenen dret al registre horari o a canals de denúncia d’abusos.

Fins fa poc, un decret ple de grisos tampoc els assegurava una quitança en ser acomiadats. El 19 de setembre d’enguany una decisió del Tribunal Suprem dictaminava a favor d’un reclús de Sevilla atorgant-li una indemnització de 6.000 euros, establint un precedent legal que dificulta, encara que de forma molt precària, aquest buit legal. Una petita victòria per als drets laborals dels empresonats.

Com explica Beatriz Rodríguez, professora titular del Dret del Treball de la Universitat Pública de Navarra, un dels principals problemes es troba en què aquest Reial decret “no reconeix les conseqüències de l’acomiadament”, ni “que es paguin salaris de tramitació en concepte d’indemnització”. Aquesta fallada del TS estableix precedent en aquesta mena de querelles.

Una altra pràctica semblant és el tipus de contracte. Se solen fer contractes d’obra i servei, segons Valentín Aguilar, advocat i portaveu de l’Associació Pro Drets Humans d’Andalusia (APDHA), una figura en desús i inapropiada, ja que la majoria dels treballs a la presó són de tipus permanent. “El tipus de contracte no encaixa en les tàsques que veritablement realitzen”, denúncia Valentín.

Els reclusos compten amb enormes dificultats per accedir a representació legal, la majoria de les vegades recorrent a advocats d’ofici, més especialitzats en causes penals que laborals, i una bona part no compta amb estudis i eines que els permetin defensar-se millor d’aquests fraus o directament sempre han treballat en negre i mai han signat un contracte. La llei també deixa en l’aire el dret a sindicar-se, un altre obstacle més.


Qui es beneficia de la superexplotació a les presons?

Aquestes condicions suposen beneficis milionaris per a algunes de les majors empreses del país. Els beneficis anuals són de 163 milions d’euros, comptant amb els cicles tancats de producció i venda dins de les presons.

Les constructores es van beneficiar del Pla de Creació i Amortització de Centres Penitenciaris entre 2006 i 2012, que va comptar amb un pressupost de 1.647,20 milions d’euros, a més d’altres 1.504 milions ja aprovats per anteriors Consells de Ministres destinats a la construcció de 46 mòduls carceraris.

També són beneficiats ajuntaments, cambres de comerç o universitats, però són les majors empreses de l’IBEX35 els qui més tallada treuen. Alguns exemples són El Corte Inglés, l’única empresa que ven productes en els economats, el Banc Santander que és l’única entitat financera que regula els comptes bancaris dels reclusos, o Telefónica, l’única companyia que dona servei telefònic a les presons. Aquestes són les més destacades però hi ha més exemples.

Entre el 70% i el 80% de delictes que acaben en empresonament són per tràfic de drogues, en l’enorme majoria de casos per escapar de la pobresa. És aquesta mateixa pobresa la que porta a molts treballadors a acceptar aquestes condicions de misèria. La “justícia” d’aquesta democràcia per a rics es basa en la llei dels diners, situació que s’ha aprofundit encara més en les últimes dècades gràcies a reformes legals.

En un sistema penitenciari, judicial i policial configurat com una maquinària de repressió estatal, la tolerància de la justícia cap a casos de corrupció empresarial o política contrasta amb la mà dura cap als sectors més empobrits i els qui surten a lluitar pels seus drets, com vam veure fa anys amb la implantació de la Llei Mordassa i veiem ara amb les nombroses causes obertes contra manifestants, sindicalistes i integrants de moviments socials, que no quedaran emparats per l’amnistia del PSOE, Sumar i els partits de la burgesia catalana.