Fa unes setmanes es va celebrar el Fòrum de Davos. Es tracta d’un dels molts espais on l’elit econòmica i política del capitalisme pretén pensar de manera estratègica els principals problemes i com abordar-los des d’un punt de vista desvergonyidament de classe. L’estrambòtic discurs de Milei és una expressió clara de com una part de la burgesia pensa la manera de convèncer a la immensa majoria de la població que “el capitalista, l’empresari reeixit, és un benefactor social que, lluny d’apropiar-se de la riquesa aliena, contribueix al benestar general. En definitiva, un empresari reeixit és un heroi”.

Més enllà del cinisme d’aquestes declaracions mostren com existeix una reflexió i planificació permanent per part dels sectors més lúcids del capitalisme internacional que contrasta amb la cada vegada minvant intervenció sobre la realitat de les organitzacions més importants de la classe treballadora. Parlem dels grans sindicats i, en l’Estat espanyol, en concret de CCOO i UGT.


Anys de passivitat

No en va estem vivint el període de major adaptació i passivitat per part de les direccions d’aquestes dues centrals sindicals. En els últims cinc anys hem vist en els fets un procés de mimetització entre el govern, especialment el Ministeri de Treball, i les burocràcies de CCOO i UGT. Així Yolanda Diaz i els sindicats han consolidat una aliança permanent que té com a objectiu mantenir costi el que costi la pau social a canvi d’algunes engrunes que no suposen cap canvi qualitatiu a millorar la vida dels sectors populars.

Aquesta esbalaïdora passivitat es porta produint no sols des de l’arribada del govern “progressista”, sinó que ha anat mantenint-se al llarg de l’última dècada. Un exemple clar d’això és que ens trobem davant el major període sense que es convoqui una vaga general. Són 12 anys anys sense que CCOO i UGT facin ús del mètode de lluita més efectiu que té la classe treballadora. Tot un indicador del paper que han jugat aquestes dues centrals sindicals en aquests anys.

D’aquesta manera l’última vegada que va tenir lloc una vaga general va ser en novembre de 2012, any marcat per l’espiral d’atacs i retallades del govern de Mariano Rajoy i el procés de mobilització en curs que s’estava desenvolupant en aquells moments arran del 15M.

Des de llavors CCOO i UGT no sols no han tornat a convocar una vaga general, sinó que tampoc cap mobilització ressenyable, ni tan sols una campanya ambiciosa que pressionés a les grans patronals, encara que sigui a nivell mediàtic.

Les burocràcies de CCOO i UGT pretenen que aquesta situació es normalitzi, tractant d’establir un sentit comú que els sindicats han d’abstenir-se d’intervenir de qualsevol assumpte polític. Mes allà de l’ambigüitat que es pot o no es pot considerar polític, aquesta lògica és la que ha deixat absolutament desarmada i ha promogut la desorganització del conjunt de la classe treballadora.

No sols perquè aquesta dècada llarga ha estat marcada per l’aprofundiment i generalització d’un model laboral precari i empobridor, sinó també perquè la burocràcia sindical ha deixat passar mesures que objectivament atacaven els interessos de la classe treballadora o han enfortit a la patronal i els seus agents.

Parlem de mesures com per exemple la Llei Mordassa, que limita enormement la llibertat d’expressió i el dret a la protesta. Va ser una de les mesures de Rajoy que més rebuig va provocar en el seu moment. No obstant, CCOO i UGT no van moure un dit ni per impedir que s’aprovés ni per tractar que es derogués. A gairebé una dècada que s’aprovés aquesta llei, aquesta continua sent una de les armes fonamentals per a tractar de disciplinar a la classe treballadora, facilitant la repressió en importants processos de lluita com la vaga del metall de Cadis.

Una altra de les grans qüestions en la qual les direccions de CCOO i UGT han mostrat el seu costat més reaccionari i conservador ha estat amb la qüestió catalana. Tant CCOO com UGT van defensar de manera vetllada la unitat d’Espanya i van arribar a avalar la repressió viscuda pel poble català amb declaracions com “la UGT no estarà darrere d’una pancarta a favor dels presos del procés”. En un ambient en el qual la classe treballadora de l’Estat espanyol estava assetjada pel bombardeig mediàtic d’un fort discurs espanyolista, tant UGT com CCOO, es van situar en contra del dret a decidir i per tant van deixar que corregués aquest discurs que va enverinar i va promoure la fragmentació de les files de la classe treballadora.

Mes recentment, quan el mes d’octubre Israel va iniciar el genocidi en curs sobre la població de Gaza, el posicionament de CCOO i UGT va ser novament el d’abstenir-se d’intervenir en el moviment de solidaritat amb Palestina. Fins i tot UGT va reunir-se amb l’ambaixadora d’Israel per mostrar la seva “solidaritat” amb l’Estat sionista.

Amb això UGT i CCOO no sols es posen del costat d’un estat que se sosté sobre un sistema basat en l’ocupació i l’apartheid, sinó que igual que en el cas català s’absté de combatre els discursos islamòfobs i racistes que els grans mitjans de comunicació tracten de disseminar entre la població treballadora.


Un relat fantàstic i les seves conseqüències

Aquest immobilisme tracten de justificar-lo inflant el relat que en “aquests anys s’han aconseguit importants conquestes”. Es refereixen sobretot a la pujada de l’SMI i a la reforma laboral de 2022. El que no diuen els lideris sindicals d’UGT i CCOO és que aquestes pujades s’han donat precisament en uns anys d’inflació desbocada que han fet perdre poder adquisitiu a la classe treballadora. Fins i tot un organisme res sospitós de tenir algun tipus de sensibilitat social com és el BCE admet que en l’Estat espanyol no sols es va perdre poder adquisitiu en aquests anys sinó, que la baixada dels salaris reals en el 2022 va ser la més gran de tota Europa, arribant a suposar un empobriment del 5,2%.

D’altra banda, l’esbombada reforma laboral de 2022 a penes ha tingut un efecte sobre l’apressant precarietat de la immensa majoria de treballadores i treballadors. En els fets va suposar introduir un nou tipus de contracte, el fix discontinu, que simplement canviava de nom als contractes porqueria de sempre.

El que si va implicar aquesta reforma laboral és l’emblanquiment de les dues reformes laborals anteriors, les de Zapatero i Rajoy, que són la bastimentada sobre el qual se sosté l’actual model laboral. Durant molt de temps la reivindicació de derogar aquestes dues reformes laborals va ser un sentit comú entre amplis sectors de la classe treballadora. Per tant, la principal conseqüència de la implementació de la reforma laboral de Yolanda Díaz ha estat el manteniment del mateix marc legal empobridor i precaritzador, però ara amb el suport de les dues centrals sindicals.

Tot això ha estat el brou de cultiu perquè s’anés generant una creixent desconfiança cap a CCOO i UGT, especialment entre la joventut treballadora, que percep a aquestes dues centrals com una burocràcia aliena a la seva vida i que formen part de l’entramat que manté l’explotació i la precarietat en els centres de treball. Aquest rebuig s’expressa en diverses ocasions en l’elecció per altres organitzacions sindicals que aposten per un sindicalisme combatiu i que, almenys discursivament, posa l’accent en la lluita de classes. Però una altra part de la classe treballadora, la major part, opta per impugnar al sindicalisme i als sindicats en general. La qual cosa explica en gran manera la facilitat amb la qual la patronal ha anat arrasant amb els nostres drets durant tots aquests anys. Això s’expressa en què el 84% de la població treballadora no pertany a cap sindicat.

L’altra gran conseqüència, lligada a l’anterior, és el creixement de la dreta i extrema dreta, arribant a tenir una influència creixent entre sectors de la classe treballadora. Sens dubte l’abstencionisme de CCOO i UGT de les grans qüestions polítiques ha fet mossa i ha generat una situació propícia per a l’avanç de discursos anti feministes, racistes i espanyolistes. Això combinat amb la decepció permanent que suposa el govern “progressista” és el que ha enfortit a l’extrema dreta.

Per tant, no es pot deslligar el creixement de l’extrema dreta, la fragmentació de la classe treballadora i l’afebliment mateix de les pròpies organitzacions sindicals, sense aquest paper de bomber del règim que han jugat CCOO i UGT. Això és important perquè en aquesta aliança i repartiment de papers que tenen el neorreformismo i la burocràcia sindical, tracten de justificar aquesta situació posant del revés les coses, és a dir dient que el seu immobilisme i mesures, en el millor dels casos, purament cosmètiques són conseqüència de “la correlació de forces, del creixement de l’extrema dreta, d’una classe obrera desmobilitzada i conservadora” i un sense fi d’excuses d’aquesta naturalesa. Però la realitat és el contrari, és la seva actuació, la seva aliança amb la patronal i els socioliberales del PSOE i les seves constants traïcions el que provoquen l’actual feblesa organitzativa de la classe treballadora i el creixement dels discursos reaccionaris.


La necessitat de conquistar els sindicats per a les i els treballadors

És precisament per això fonamental arrabassar el control de les principals organitzacions de classe de les mans d’una casta reaccionària i conservadora. La legítima desconfiança que existeix cap a les prodrides burocràcies de CCOO i UGT, no ens pot portar ni al rebuig dels sindicats en general ni a les lògiques autoproclamatòries i alternativistes d’una part del sindicalisme combatiu que també s’abstenen de tenir política cap a la base de CCOO i UGT i simplement es limiten cap a la denúncia en general del rol d’aquests sindicats. Això és especialment rellevant quan s’obren situacions de lluita classes, en la qual el plantejament del front únic obrer és fonamental tant per desemmascarar a la burocràcia dels grans sindicats enfront de les seves bases com per a l’acumulació de la força necessària que permeti la derrota de la patronal i el govern i generi millors condicions per a la reorganització de la classe treballadora.

La importància d’aquesta qüestió la podem veure també a l’Argentina, on no sols està el bàndol de Milei i les seves polítiques ultra liberals i autoritàries de guerra social, sinó també es comença a articular una resposta per sota i la màxima expressió de la qual ha estat fins ara l’aturada general del 24 de gener i les jornades de protesta del 31 de gener i 1 de febrer enfront del Congrés mentre es discutia la Llei Òmnibus. Però aquestes mobilitzacions, així com les pròximes accions i mobilitzacions que vindran han estat possible en gran manera també pel rol que ha jugat una esquerra combativa que ha continuat posant l’accent en la lluita de classes. Parlem de l’esquerra que agrupa el FITU i especialment del PTS, que durant tots aquests anys no ha renunciat a intervenir en els grans sindicats. Això els ha permès major marge de maniobra per pressionar i tractar d’imposar per sota el Front Únic a la burocràcia sindical argentina. Sens dubte això obre un escenari on les principals batalles estan encara per donar, i on Milei haurà de trencar la resistència d’una classe treballadora enormement combativa i que tot just ha dit la seva primera paraula en aquest conflicte.