El PP i Vox enforteixen el seu poder institucional


Si bé els resultats del diumenge, traduïts a vots en les generals, deixaria a PP i Vox a més de 20 escons de la majoria absoluta, la seva dinàmica és ascendent. A més, en 31 de les 51 capitals de província, i en centenars de municipis, governarà la dreta, en la seva majoria amb el suport de l’extrema dreta. El mateix succeirà en 8 de les 12 comunitats en les quals es van celebrar eleccions.

El reforçament del poder institucional de la dreta és enorme. Caldria retrotreure’s a 2011 per a veure un mapa tan tenyit de blau, encara que en aquesta ocasió barrejat també amb el verd dels d’Abascal. El programa reaccionari de PP i Vox suposa una greu amenaça per a la classe treballadora, els sectors més empobrits i els drets de dones, persones LGTBI i immigrants. Una agenda que pretén avançar en la precarització del treball, les retallades socials, la reversió de conquestes democràtiques i l’avenç d’una línia autoritària contra totes les dissidències, siguin independentistes o lluitadors socials.


El “progressisme” li obre el camí a la dreta

Però aquesta amenaça no partiria de zero. El llegat que deixa el govern “progressista” és una bona base per a les polítiques de PP i Vox. Encara que el seu discurs parla de “derogar el sanchisme”, aquesta legislatura conclou amb un mercat immobiliari desfermat, amb els lloguers i les hipoteques un 50% més cars que en 2019 i amb la majoria dels joves que no es poden pagar un lloguer. Amb una caiguda del poder adquisitiu dels salaris del 8% des de 2019, segons l’OCDE, però que en la butxaca de la classe treballadora se sent molt més, amb l’augment del preu dels aliments i les tarifes elèctriques. Amb el major transvasament de diners públics a les empreses des de la crisi de 2008, a través de diversos rescats durant la pandèmia o els fons Next Generation. A més, les mesures “estrella” d’aquest govern, que presenten com si haguessin estat grans avanços per a la classe treballadora, en realitat, no van revertir els atacs anteriors, com va ocórrer amb la reforma laboral de Yolanda Díaz, o la de pensions, amb el suport de les direccions burocràtiques de CCOO i UGT, i que revaliden les reformes laborals precariztadores de PP i PSOE i l’augment de l’edat de jubilació als 67 anys de Zapatero.

També ha estat la legislatura en què el “progressisme” ha clausurat, al costat de la direcció processista, el moviment democràtic català. Es va consolidar l’operació restauradora de la Corona amb Felip VI. Es va endurir la política de persecució d’immigrants, amb episodis com el desplegament de l’Exèrcit a Ceuta o la massacre de Melilla. Vam veure com es mantenia la Llei Mordassa, es reprimien vagues obreres com en la del metall de Cadis o s’aprovava la Mordassa Digital.

I a nivell de la política exterior, les polítiques del “progressisme” no tenen res diferent de les de la dreta europea. Enguany hem vist com s’iniciava una escalada militarista de l’imperialisme espanyol sense precedents, de la mà de l’OTAN i l’augment del 26% de la despesa militar. Pedro Sánchez, que ara assumirà la presidència rotativa del Consell de la UE ha vingut mostrant que és un ferm defensor de les polítiques guerreristes, buscant enfortir a l’imperialisme espanyol en el món.

El “progressisme” es lamenta que les classes populars no hagin anat massivament a votar-los aquest diumenge. Una desfeta que ha colpejat de manera especial a les candidatures lligades a Sumar i, sobretot, Podemos, que ha vist la seva representació reduïda al mínim i ha quedat per fora de parlaments autonòmics tan importants com el valencià o el madrileny.

L’abstenció ha estat especialment alta en molts barris obrers i en zones tradicionalment fortes de l’independentisme català. Un clar símptoma de desafecció i desil·lusió, malgrat que encara no s’expressi políticament per esquerra ni en contestació social.

També sectors, encara minoritaris però preocupants, de les classes populars i la joventut es comencen a referenciar en opcions reaccionàries. La demagògia de Vox troba en aquest desencantament i en la crisi del progressisme un bon terreny per intentar créixer. La dreta i l’extrema dreta capitalitzen aquest malestar en clau reaccionària, oposant a sectors de la classe obrera entre si, culpant als migrants de la crisi, promovent el ressentiment conservador contra els col·lectius LGTBI, els moviments de dones i altres sectors oprimits.

En els mitjans afins al govern es barregen discursos que culpabilitzen a la classe treballadora amb altres que consideren que simplement no s’han comunicat bé els assoliments d’aquests anys. Però ni la classe obrera és reaccionària o “pasota”, ni li falta comprendre. El problema és que el “relat” progressista dels “avenços històrics” no casa amb haver perdut un 10% de salari de mitjana i que la meitat dels inquilins estiguin en risc de pobresa segons el Banc d’Espanya. Una realitat que contrasta amb els beneficis milionaris de l’IBEX35, la banca, les elèctriques o les grans cadenes distribuïdores. El que ocorre és que, per a milions, aquesta mal-anomenada “esquerra” no és ni creïble ni cap alternativa en la que confiar.

Davant la desafecció i l’apatia política que avui nia en amplis sectors populars, és necessari construir una alternativa política d’independència de classe que posi en el centre l’organització, la mobilització i la politització de la classe treballadora en clau anticapitalista. Perquè la classe treballadora, al costat de la resta dels sectors oprimits, l’única força social capaç d’enfrontar les polítiques de dreta, les apliqui la caverna de PP i Vox o el “progressisme”.

Una alternativa política que a l’agenda reaccionària de la dreta li oposi un programa perquè la crisi la paguin els capitalistes, per reduir la jornada laboral i repartir les hores de treball entre ocupats i aturats, per expropiar els pisos buits en mans de la banca i els fons voltor, per prohibir els desnonaments i passar a plantilla fixa a tots els contractes temporals i externalitzats. I contra els negacionistes de la violència de gènere, no caure en mesures punitivistes, sinó plantejar la necessitat de destinar més pressupost a plans integrals d’educació sexual, refugis per a dones en situació de violència, habitatge i treball garantit, separació de l’Església de l’Estat, entre moltes altres mesures urgents que són necessàries.

Només així, amb un programa que prengui les reivindicacions més sentides de la classe treballadora, les dones i la joventut, i que busqui imposar-lo mitjançant la lluita als carrers, amb el mètode de la vaga general, podrem articular una força social que li pugui posar fre al creixement de l’extrema dreta. En comptes d’això, les burocràcies sindicals majoritàries no convoquen una vaga general fa més d’una dècada, se seuen tot l’any a negociar amb les patronals i quan arriben les eleccions… agiten el fantasma de que ve el feixisme per fer una crida els treballadors a votar al PSOE.


Un nou govern del PSOE en coalició no és cap fre a aquesta onada reaccionària

El PSOE avança les eleccions per tractar d’evitar un desgast innecessari fins a la tardor i aprofitar que encara en vots té alguna possibilitat de continuar governant amb el suport dels seus socis. De pas deixa als seus socis en una posició incòmoda, amb la imatge de divisionistes i forçats a resoldre la crisi entre Podemos i Sumar en temps exprés. També busca aprofitar les negociacions d’investidura en les quals l’acostament entre PP i Vox pot donar-li munició per a una campanya en clau malmenorista en la que es presenti com el vot útil per enfrontar a la dreta.

Està per veure’s si ho aconsegueix. Però encara en aquesta circumstància, seria un nou govern “progressista” encapçalat pel PSOE un fre a l’arribada de PP i Vox? En absolut. Com a màxim seria un breu parèntesi que només ajornaria aquest escenari. L’avanç de les idees reaccionàries continuaria creixent i radicalitzant-se alimentat pel mateix procés de decepció d’aquests quatre anys.

Però, a més, en el més immediat, un nou govern de coalició promet ser una versió encara més conservadora d’aquests 4 anys. Amb un PSOE més enfortit i un context internacional marcat per la crisi i les tendències bel·licistes, el PSOE i els seus socis serien els millors gestors de les exigències de la UE de nous ajustos fiscals, contrareformes de pensions, més compromís atlantista, rearmament i subsidis i ajudes per a les grans empreses.

L’amenaça d’una escalada de mesures contra la classe treballadora i els sectors populars no es conjura amb una victòria electoral del bloc “progressista” el 23J. Aquesta pota esquerra del règim serà l’executora dels atacs com ja el fes en el seu moment governs com el del també “progressista” Zapatero, que va iniciar l’obra d’ajustos postcrisi de 2008 que va continuar més tard Rajoy.


Contra la dreta i la trampa del mal menor

El mal menor es converteix així en un autèntic parany. La suposada alternativa a la dreta que presenta el “progressisme” i amb la qual està compromesa la burocràcia sindical i gran part de les burocràcies dels moviments socials, condemna a la classe treballadora a confiar en un nou govern que continuarà governant per als grans capitalistes i que passarà, en el nom de frenar a la dreta, gran part de la seva agenda.

Ens desarma per a enfrontar els atacs quan venen del “progressisme”, però també ens afebleix per a enfrontar un possible govern de la dreta. Alguns dirigents de l’esquerra reformista, com Pablo Iglesias, fan declaracions en aquests dies dient que lamentablement no va haver-hi “suficient pressió als carrers” durant el seu pas pel govern. Pura hipocresia, quan van ser ells mateixos els que van cridar a desocupar els carrers per a gestionar l’Estat capitalista des dels ministeris.

Si demà PP i Vox es proposen avançar contra els drets laborals, comptaran al seu favor amb els anys de desmobilització absoluta imposats per CCOO i UGT i els partits reformistes per a no molestar al seu govern. Si ho fan contra el català o les autonomies, es beneficiaran de la desmobilització reeixida amb la restauració autonòmica d’ERC, PSC i Comuns. No es pot enfrontar a la dreta de veritat amb una esquerra de mentida.


La classe treballadora i la joventut hem de construir una alternativa política revolucionària i socialista

L’única via de preparar-nos per enfrontar aquesta onada reaccionària és desenvolupar una alternativa d’esquerra i d’independència de classe. Per això des del CRT i per aquest 28M vam decidir portar endavant una campanya per a desemmascarar el parany del mal menor, difondre un programa per resoldre els grans problemes socials i democràtics a costa dels capitalistes, i que no brindés suport a cap de les formacions que es proposen fer una gestió “possible” de l’Estat capitalista. La nostra crida al vot nul o l’abstenció tenia aquest contingut.

Com en aquelles eleccions, en les pròximes eleccions generals, considerem que la millor opció seria poder constituir un agrupament de l’extrema esquerra i sectors d’avantguarda sota aquesta perspectiva d’independència de classe, un programa anticapitalista i una posició clarament antiimperialista respecte a l’imperialisme espanyol i la seva escalada militarista com a part de l’OTAN.

En els últims anys hem fet diverses propostes a altres organitzacions de l’esquerra anticapitalista per intentar construir una alternativa en el terreny electoral que defensés una perspectiva d’independència de classe i socialista. Ens hem dirigit a diferents grups que se situaven com a crítics del neo reformisme de Podemos o la política de conciliació de classes de la CUP a Catalunya.

Ho hem fet convençuts de la necessitat de disputar també en el terreny electoral a les diferents forces polítiques que defensen els interessos dels grans capitalistes, combatent a la dreta reaccionària i desemmascarant als falsos “progressismes”. L’experiència des del 2011 del Frente de Izquierda i els y los Trabajadores - Unidad a Argentina, del qual forma part la nostra organització germana, el Partido de Trabajadores Socialistas (PTS), al costat d’altres grups de l’extrema esquerra, és un bon exemple d’això. Una esquerra que batalla obertament per un programa anticapitalista i empra les seves posicions parlamentàries per a posar-les al servei del desenvolupament de la lluita i l’autoorganització. El contrari d’entrar a gestionar en qualsevol dels seus nivells l’Estat capitalista.

No obstant això, aquesta possibilitat estava i continua estant ara com ara bloquejada per la ubicació política de la major part de l’extrema esquerra de l’Estat espanyol, que es divideix entre els qui han sostingut un suport crític a formacions com Más Madrid, la CUP o fins i tot Podemos i IU, i alguns d’ells combinant-ho amb una política otanista en relació a la guerra d’Ucraïna i altres sectors que adopten posicions abstencionistes apolítiques.

Aquesta situació fa que en les pròximes eleccions del 23J no existeixi cap opció en clau anticapitalista i de classe, per la qual cosa la nostra posició de vot tornarà a ser el vot nul o l’abstenció.

Al mateix temps, continuarem lluitant per construir una alternativa política que pugui disputar també en el terreny electoral. Davant l’avenç de la dreta i la fallida del “progressisme” en el poder, és urgent posar en peus una esquerra que defensi obertament un programa transicional anticapitalista, amb eix en el desenvolupament de la lluita de classes i la perspectiva de lluitar per governs de treballadors i treballadores i una societat socialista.