"Antes, una España roja, que rota". Aquesta va ser la frase amb la qual José Calvo Sotelo passaria a la història. Aquest feixista entronitzat com a "primer màrtir de la Croada" pel Franquisme després de la seva execució per militants socialistes el 13 de juliol de 1936, la va pronunciar a les Corts el desembre de 1935. Davant la possible victòria del Frente Popular en les eleccions de febrer de 1936, Sotelo admetia que una possible victòria de les esquerres era tolerable. Abans o després, la dreta recuperaria el poder. En oposició a això, si es trencava la unitat territorial, aquesta "tragèdia" ja no tindria remei.

En aquests dies sembla que estem assistint a una rèplica invertida d’aquell episodi. La reacció del PSOE i Sumar davant les demandes de Junts per abstenir-se en la investidura de Sánchez és una espècie d’"Abans una Espanya en mans del PP i Vox, que trencada".


No hi haurà investidura sense l’abstenció de Junts

Les eleccions del 23J han deixat uns dels resultats més ajustats de la història. A l’espera del que pugui passar amb el vot per correu, la dreta es queda a cinc escons de la majoria absoluta. El bloc "progressista" necessitarà tots els sís dels seus socis – ERC, EH-Bildu i PNB- i l’abstenció de Junts. Queda en evidència que, encara que hi ha un reforç dels partits del vell bipartidisme, aquests necessiten a tots els socis del seu bloc per a poder governar. Una coalició insuficient per la dreta, i molt complicada de constituir-se i mantenir-se per al progressisme.

Les possibilitats de revalidar un govern de PSOE i Sumar es dificulten bastant pel rol de frontissa del partit de Puigdemont i l’antiga CDC. Històricament, els convergents han estat un partit que ha fet costat indistintament a governs del PP o el PSOE, a canvi d’algunes concessions fiscals o de competències.

Però l’històric partit de la burgesia catalana ja no és el que era. La seva operació de col·locar-se al capdavant del moviment democràtic català, li va sortir bé quan va sobreviure a la crisi de representació del 15M i va aconseguir contenir-lo i desviar-lo. Però alhora, per a la seva pròpia supervivència electoral, es va transformar en un partit molt menys fiable per al règim. De fet, avui no són els exconvergents els qui estan al capdavant de la restauració autonomista, sinó que és l’ERC de Pere Aragonés i Gabriel Rufián, coneguda popularment com la "nova Convergència".

La seva pròpia supervivència com a aparell d’un sector de la burgesia catalana depèn de mantenir-se formalment com la més acèrrima defensora del "llegat de l’u d’octubre". Una total impostura, ja que van ser justament ells els principals responsables que l’enorme mobilització del referèndum i la vaga del 3 d’octubre es bloquegessin per evitar portar fins al final la lluita pel dret a decidir.


Les demandes de referèndum i amnistia no són només de Junts

Junts ha plantejat dues grans exigències per poder negociar una abstenció en la investidura del bloc progressista: un referèndum d’autodeterminació i l’amnistia. Si les sosté o no en el temps, ja ho veurem, a ningú li sorprendrà que, una vegada més, les intercanviïn per alguna concessió menor.

Així i tot, reprèn, encara que sigui pels seus propis interessos de supervivència i competència electoral amb ERC, la demanda d’una consulta perquè el poble català decideixi la seva relació amb la resta de l’Estat. També la d’amnistia, encara que no queda clar si es refereix només als càrrecs públics encausats o també es refereix als gairebé 4.000 activistes encausats, molts d’ells amb la Generalitat exercint d’acusació particular per les mobilitzacions post u d’octubre i contra la sentència.

Aquesta posició es veu reforçada pel fet que Puigdemont, l’expresident de la Generalitat de Catalunya exiliat des de la tardor de 2017 a Brussel·les, segueix processat pel Tribunal Suprem. Recentment, el Parlament Europeu li ha retirat la immunitat d’eurodiputat – malgrat que la decisió està encara recorreguda- i la substitució del delicte de sedició pel de desordres públics agreujats – un gran atac als moviments socials -, pot facilitar que sigui lliurat per aquesta causa i la de malversació.

La Fiscalia acaba de sol·licitar una nova ordre de detenció internacional i aquesta reforma del Codi Penal de PSOE, Unidas Podemos i ERC fan més viable la seva extradició. Tota una nova ingerència (una més) de la Judicatura per tractar de posar pals a la roda a una investidura de Sánchez amb la més mínima concessió a l’independentisme.

Que sigui Junts l’única formació amb presència a les Corts que plantegi aquesta exigència, no les converteix en unes demandes dels de Puigdemont. Una lectura així, que segur és la que comencen a fer des del "progressisme" i els qui fa una setmana apel·laven al vot contra la dreta, perdria de vista que han estat milions els que en els últims anys han lluitat per elles en un moviment que ha estat l’afront més gran al règim del 78 en tota la seva història. Que avui aquest moviment estigui en reculada no vol dir que són dues demandes que continuen totalment vigents.


PSOE i Sumar es planten en defensa de la "unitat d’Espanya"

Davant aquestes demandes, la resposta de Pedro Sánchez és previsible. Durant la passada legislatura es va negar completament a concedir l’amnistia, al que més va arribar va ser a l’indult parcial pactat amb ERC dels presos del procés amb condemna ferma. Sobre el referèndum no hi ha dubte. El PSOE, com partit pilar del règim, va ser part del bloc del 155 i l’hemeroteca està plena de declaracions en contra d’aquesta possibilitat. El mateix dilluns, Zapatero, l’estrella de la campanya del PSOE del 23J, ho va deixar claríssim a Al Rojo Vivo: "No, rotundament no".

Sumar no se separa molt. Ja en campanya va dir que renunciava explícitament a un referèndum d’autodeterminació. I respecte a la campanya de persecució de l’independentisme, sempre s’han mantingut en un respectuós acatament dels processos judicials i sentències com la del procés. De fet, s’han ofert a intentar convèncer, amb la mediació de Jaume Asens, a Junts perquè renunciïn també a aquestes demandes i s’abstinguin en la votació.

Com pretén llavors el bloc progressista revalidar govern i no anar a noves eleccions? La resposta popular podria ser "abans fatxa que trencada", i tancar-ho amb un "Viva España". PSOE i Sumar estarien llavors disposats a una repetició electoral, malgrat el risc que tindria per poder donar-li el govern a la dreta amb l’extrema dreta. La seva campanya de que ve el "feixisme" per mobilitzar el vot útil o amb el nas tapat a les seves formacions es demostra una pantomima. Estan disposats a tot abans que acceptar dues demandes democràtiques, que són secundades per un 80% de la societat catalana i basca, i per altres sectors d’esquerra de la resta de l’Estat.


Per a conquistar el dret d’autodeterminació i l’amnistia necessitem reprendre una lluita independent de Junts i ERC

Tot això demostra que PSOE i Sumar representen un projecte també reaccionari, defensor del règim, a més d’un programa en favor de les grans empreses i ajustos en el qual no entrarem ara.

Però, lluny de tota idealització del partit de Puigdemont, Junts i la seva defensa de l’autodeterminació i l’amnistia no és tampoc una alternativa viable per aconseguir aquestes demandes democràtiques. El processisme ha entrat en fallida i la seva estratègia s’ha demostrat totalment inútil i contraproduent.

Després de la claudicació de 2017 i la repressió del govern d’ERC-Junts contra les protestes de 2019, avui ERC està al capdavant de la tornada a l’autonomisme i els pactes amb el PSOE. Han passat de defensar la república, a conformar-se amb un traspàs de la competència de rodalies.

Junts manté formalment i demagògicament la defensa d’aquestes demandes, però com a partit de la dreta catalana que és, és totalment enemiga de posar en marxa una mobilització social capaç d’assolir-les, perquè implicaria posar en marxa forces socials com la classe treballadora que podrien posar en perill els seus privilegis.

La CUP està pagant les conseqüències d’haver estat l’ala esquerra de tot aquest bloc. La seva mà estesa als partits de la burgesia independentista la va inhabilitar per proposar un full de ruta independent que unís la lluita per l’autodeterminació amb una perspectiva socialista i d’unió en la lluita amb la resta de sectors populars de l’Estat. Avui està en plena crisi, no només electoral, sinó de militància, com a mostra l’escissió de bona part de la seva joventut que avui formen Horitzó Socialista.

Davant aquesta fallida estratègica i contra tota il·lusió en una tornada a la línia de jugades mestres i pressió sobre l’Estat per negociar, és necessari reprendre la lluita per aquestes reivindicacions, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, lligant-les a la resta de demandes democràtiques pendents, com acabar amb la Monarquia i obrir processos constituents sobre les ruïnes del règim del 78.

Per a això cal apostar per una mobilització independent dels partits de la burgesia catalana, i també del reformisme governamental de la resta de l’Estat, amb la classe treballadora al capdavant per lluitar al mateix temps per un programa que faci pagar la crisi i el cost de resoldre els grans problemes socials als capitalistes.

El que demostra l’"abans fatxa que trencada" de Sánchez i Díaz, és que, com dèiem des del CRT en la nostra campanya pel vot nul aquest 23J: no es pot parar a la dreta de veritat, amb una esquerra de "Sa Majestat". Necessitem construir una esquerra que posi en el centre el desenvolupament de la lluita de classes, amb una estratègia d’independència de classe i lluiti per tombar aquest règim i un programa socialista revolucionari.