El cop d’estat a Níger va obrir una situació explosiva a Àfrica amb impacte internacional. El 26 de juliol, a pocs dies del 63 aniversari de la seva independència formal de França, membres de la guàrdia presidencial, amb el general A. Tiani al capdavant, van envoltar el palau governamental i van detenir al president Mohamed Bazoum. Amb el córrer de les hores el putsch es va transformar en un cop fet i dret. Després de rebre el suport majoritari de les forces armades, el mateix general Tiani en un missatge televisat anunciava que assumia el govern del país.
Els carrers de Niamey, la capital de l’empobrit país africà, es van omplir de manifestants en suport al cop, molts amb cartells escrits a mà contra la presència neocolonial francesa (“La France Doit Partir”); va ser atacada l’ambaixada de França. També es van veure algunes banderes russes, la qual cosa no necessàriament vol dir que Rússia estigui darrere del cop, sinó que expressa a la seva manera el lloc simbòlic que va passar a ocupar el bloc rus/xinès com a “alternativa” a les potències occidentals.
La caiguda de Bazoum va ser una nova maçada per a les disminuïdes pretensions imperials de França. Mentre el president Emmanuel Macron assegurava des de París que “no anava a tolerar cap atac contra França i els seus interessos”, preparava a les apurades l’evacuació d’una mica més de 500 francesos de la capital nigerina, als quals ja no podia garantir la seva seguretat.
A més de la seva dimensió geopolítica i militar, el canvi de signe a Níger té un fort impacte econòmic. Un percentatge significatiu de l’urani que produeix Níger permet que els francesos puguin encendre les llums i fer funcionar els seus aparells elèctrics. Si França es veiés privada d’aquest input, correria perill la producció d’energia nuclear, la principal font d’energia del país gal.
Fins al dia anterior al cop, Níger era una peça clau de l’estratègia africana dels Estats Units i França. Governat per un aliat d’Occident, era considerat un factor de relativa estabilitat en una regió profundament inestable, i un baluard en la “guerra contra el terrorisme”, en particular després de la intervenció de l’OTAN a Líbia i la seva transformació en un Estat fallit. França té estacionats uns 1.500 soldats, majorment desplaçats de Mali després de la seva expulsió humiliant l’any passat. I el Pentàgon encara té al país uns 1.000 efectius i dues bases –una molt important des d’on es llancen atacs amb drons contra franquícies d’Al-Qaeda, l’Estat Islàmic i altres milícies, com Boko Haram, que va saltar a la fama per haver segrestat a centenars de nenes d’un col·legi a Nigèria–.
A més, Bazoum col·laborava estretament amb els esforços de França i la UE per a contenir les onades de migrants, bloquejant el seu accés als països nord africans, des d’on grups mafiosos organitzen el tràfic de persones cap al Mediterrani. Per això, la pèrdua d’aquest aliat impacta més enllà d’Àfrica occidental i obliga a recalcular l’estratègia imperialista.
En un gir copernicà, Níger es va transformar en la nova baula d’una cadena de cops d’estat que ha sacsejat la regió del Sahel, a raó de set en els últims tres anys. Va passar a formar part de l’anomenat “corredor del cop” –una franja transversal de 5.500 km– que s’estén des de Guinea en la costa occidental fins a Sudan en l’altre extrem, passant per Mali, Burkina Faso i Txad.
El que és un fet inqüestionable és que Àfrica ha entrat de ple en la disputa estratègica entre d’una banda el bloc “occidental” liderat pels Estats Units i integrat per la UE/OTAN i els seus aliats; i per un altre una aliança informal entre Rússia i la Xina que té en la guerra d’Ucraïna el seu principal teatre d’operacions. En aquest riu regirat de rivalitats i aliances canviants, fan el seu agost també altres potències menors com Turquia.
Aquest realineament geopolític s’expressa en l’encesa retòrica antifrancesa (i antioccidental) dels governs sorgits d’aquests cops, i el seu passi a l’òrbita de Rússia i la Xina, que amb menys estridència que Rússia, s’ha transformat en el principal soci comercial –i en alguns casos creditor– d’aquests països.
El cop a Níger va ocórrer en simultani amb la cimera Rússia-Àfrica que es va realitzar a Sant Petersburg. Encara que va ser menys concorreguda que la seva versió anterior de 2019, en part en protesta per la política de Rússia de retirar-se de l’acord d’exportació de grans, va mostrar un suport important per a Rússia en el marc de la política d’aïllament impulsada pels Estats Units i les potències occidentals després de la invasió a Ucraïna. I va servir com a escenari perquè Putin desplegués les armes de seducció de Rússia: entre altres coses, va prometre enviar fins a 50.000 tones de grans sense càrrec a Burkina Faso, Zimbàbue, Mali, Somàlia, República Centreafricana i Eritrea.
Les relacions amigables amb Rússia també corren per canals paraestatals. La milícia privada Wagner, comandada per l’oligarca E. Prigozhin, ha demostrat ser un instrument relativament barat i eficient per a estendre la influència russa a Àfrica, amb presència a Mali, la República Centreafricana i altres països on brinda serveis de “seguretat” a canvi de sucosos negocis d’explotació minera.
La situació és fluïda i encara no és clar si el cop acabarà consolidant-se, per la qual cosa tota hipòtesi té necessàriament caràcter provisori.
El cop ha deixat exposada la conformació de dos blocs en el continent africà. D’una banda, la Comunitat Econòmica d’Estats d’Àfrica Occidental (CEDEAO), una coalició de 15 països presidida actualment per Nigèria i aliada a les potències occidentals, va imposar immediatament dures sancions econòmiques a Níger, va suspendre el subministrament d’energia, va tancar temporariamente davanteres i li va donar un ultimàtum a la junta militar per a restablir a Bazoum en el govern, en cas contrari amenaça amb escalar les represàlies, incloent-hi la possibilitat d’una intervenció militar. L’altre bloc, integrat per Mali, Burkina Faso i Guinea, s’ha pronunciat a favor del cop a Níger i va declarar que qualsevol intervenció en aquest país seria presa com una “declaració de guerra”.
Pot ser que l’amenaça d’intervenció actuï com a recurs de pressió, juntament amb les sancions i la suspensió d’ajuda financera. No obstant això, la dinàmica dels esdeveniments fa que no es pugui descartar una possible acció militar. Els antecedents històrics són les intervencions a Libèria i Sierra Leone. De fet alguns països com Benín ja van anunciar la seva disposició a aportar tropes. La CEDEAO compta amb el suport dels Estats Units i França (i la UE) i per tant exerceix com a vector de la ingerència imperialista i un possible “proxy” de les potències occidentals en una hipotètica guerra intra africana.
Revolta anticolonial?
Tant com colònia francesa com després de la seva independència, en 1960, Níger ha estat sotmès a una situació d’extrema pobresa, dependència i saqueig. És un dels països més pobres amb una de les taxes de natalitat més altes del món. Els seus indicadors socials són alarmants: 41% dels seus 25 milions d’habitants viu en la pobresa absoluta, a penes 11% accedeix a serveis sanitaris bàsics i encara s’estima que un 7% està sotmès a condicions d’esclavitud. La crisi climàtica –amb sequeres i desertificació de terres– castiga l’agricultura familiar, mitjà de supervivència d’al voltant del 80% de la població.
Però aquesta misèria contrasta amb el fet que Níger és el setè productor mundial d’urani, i també produeix or i petroli. El saqueig imperialista fa que no quedi ni una moneda de totes aquestes riqueses. La majoria de les mines d’urani estan controlades per corporacions imperialistes, amb la francesa Orano al capdavant.
El que mostra Níger i més en general els cops amb retòrica antifrancesa és el profund rebuig a la ingerència i l’opressió neocolonial que va seguir sota la forma de l’anomenada “Francáfrica” després de la independència formal d’aquests països en la dècada de 1960. El rol de “gendarme” de França en les seves excolònies africanes, la imposició d’elits locals afins als seus interessos i la seva presència militar, ha estat al servei del saqueig de recursos.
Encara que és una potència en decadència, i la Xina ha ocupat el lloc de soci comercial privilegiat, França resisteix la seva pèrdua d’influència en el que alguna vegada va ser el seu pati posterior. Fins i tot persisteix com a regust colonial la moneda de la Comunitat Financera Africana, lligada al franc francès i ara a l’euro, que encara és utilitzada per 14 països africans.
La relació entre la misèria estructural d’aquests països saquejats amb el passat i el present neocolonial expliquen el profund sentiment antifrancès que recorre Àfrica, sobretot entre les joves generacions. Per això, encara que els cops no són “anticolonials” (ni molt menys “antiimperialistes”), sinó que estan motivats en gran manera per disputes entre camarilles pel control de l’aparell estatal-militar, tracten de construir la seva legitimitat agitant la retòrica antifrancesa i canviant de lleialtats cap a la Xina i Rússia.
Qui millor va expressar aquesta política va ser el capità Ibrahim Traore, l’actual líder del govern interí de Burkina Faso, després del cop. En la cimera de Sant Petersburg Traore va invocar la memòria de Thomas Sankara, el líder de la lluita anticolonial i referent del panafricanismo. En el seu discurs va saludar l’arribada d’un “ordre multipolar” i l’aliança amb “amics veritables” com Rússia.
La declinació hegemònica dels Estats Units i l’emergència de potències com la Xina i Rússia que plantegen com a alternativa un “ordre multipolar” s’ha accelerat amb la guerra d’Ucraïna. Aquesta és la base de posicions “acampadores” que consideren que per a oposar-se al domini imperialista dels Estats Units i la UE cal alinear-se amb la Xina i Rússia. Però aquest és un bloc capitalista igualment reaccionari que persegueix els seus interessos imperials. Mentre que les potències occidentals oculten els seus objectius imperialistes amb la “defensa de la democràcia”, Putin usa la retòrica “anticolonial” per a incrementar la seva influència geopolítica en benefici del capitalisme rus. Però tant Rússia com la Xina busquen quedar-se amb el botí dels recursos estratègics d’Àfrica, fins i tot en el cas de la Xina imposant condicions lleonines com a principal creditor de molts països africans. En les antípodes dels interessos dels treballadors, els pagesos i els pobles oprimits d’Àfrica i el món.
