Després de dos dies de vaga, del 30 de setembre i l’1 d’octubre, el SEMAF i Sindicato Ferroviario tornen a convocar una vaga que durarà fins al 12 d’octubre. A més de maquinistes, altres sectors ferroviaris (tallers, neteja, etc.), sota l’SF, convoquen per als mateixos dies, però en horari intermitent de 7 a 9 i de 18 a 20.
Això va provocar en les anteriors jornades que paressin més de 1700 trens AVE, llarga i mitja distància i hi hagués un terç dels l’habituals en rodalies. Aquesta vaga és una resposta a un gradual però constant deterioració de les condicions laborals del sector i, en conseqüència, de la seva qualitat per als usuaris dels trens. No només es tracta d’externalitzacions en els serveis tècnics en la mitja i llarga distància, sinó que les contractacions han anat en detriment, els trens romanen en els dipòsits, taquilla i neteja no suporten la incessant càrrega de treball. En el cas dels maquinistes, parlem d’una progressiva reducció de plantilla des de 2016 amb més de 200 acomiadaments.
Els vaguistes han apuntat que cada vegada es redueixen més el nombre de trens que operen, quelcom que va acompanyat d’acomiadaments. Si comparem la quantitat de trens emprats previ a la pandèmia, en llarga distància només funcionen un 70%, en mitja un 60% i rodalies un 90%.
D’igual manera, a Catalunya, s’ha denunciat el traspàs de competències des de l’Estat a la Generalitat, una maniobra que té com a únic al·licient reduir les despeses i relativitzar el pressupost a Catalunya. Aquesta argúcia s’ha sumat als motius per a fer vaga a Catalunya.
Et pot interessar: La Renfe també fa una gestió caòtica el segon dia de vaga
Fins ara, la vaga ha estat un èxit malgrat els serveis mínims imposats. I, de la mateixa manera que surt el sol al matí o les voreres es mullen quan plou, basta que hi hagi una vaga de transport perque la patronal desviï els motius de la vaga i tracti de llançar als usuaris enfurits a les andanes contra la plantilla.
Tant el Ministeri de Transports de Raquel Sánchez com RENFE han rebutjat que aquesta tendència sigui real, encara que resulta evident per a qualsevol que agafi el tren diàriament o treballi entre ells. A més, el mateix ministeri, però amb l’ex ministre Ábalos, es va enfrontar abans i durant la pandèmia diverses vagues en el sector del ferrocarril.
Ràpidament, els mitjans de comunicació han sortit en ajuda del Govern central i de la direcció de RENFE. En tots els telenotícies podem veure als passatgers queixant-se dels maquinistes, alhora que han explicat el que cobren aquests.
Ometent el fet de que el salari s’aconsegueix amb lluita i el ferrocarril (així com el metro o els autobusos) són un sector estratègic que la classe treballadora pot i ha d’aprofitar per a lluitar; i sense tenir en compte, tampoc, que ningú fa vaga per gust. La vaga no té a veure amb el salari, sinó que busca millorar el servei, una cosa a la que bé podríem sumar-nos tots.
En lloc d’això, els mitjans prefereixen la rivalitat i escarn públic contra una vaga per a salvar la cara d’un Govern central que es diu progressista, però que segueix l’agenda neo-liberal protegint els beneficis de les empreses privades que parasiten el ferrocarril.
El nou atac llançat contra els vaguistes ha estat la seva hipotètica falta de respecte pels serveis mínims. Aquests van ser modificats dimecres passat per ser considerats abusius. Com serien si ara l’actual és un 85% a Catalunya i 75% en la resta de l’estat, en hora punta?!
Deixant de costat la discussió respecte als serveis mínims, que és una mesura per a frenar els èxits de les vagues i combatre a favor de les empreses públiques, segons els mitjans pro-patronals, 567 trens que havien d’haver viatjat no van sortir. Els vaguistes han al·legat que RENFE no va emetre avís de serveis i no es van complir perquè no van ser convocats.
Afegir finalment que ni CCOO ni UGT han secundat aquesta vaga en cap dels sectors convocats. De nou es veu la connivència de la burocràcia sindical amb el Govern, el seu paper paralitzador de les lluites obreres i els seus constants talla-focs a les empreses. Què succeiria si es trenqués aquesta tendència i es multipliqués el suport a la vaga?
Hi ha exemples recents de com una vaga del transport pot posar contra les cordes a la patronal i fins i tot al propi Estat, fent-li retrocedir en mesures anti-obreres. Això és així perquè es tracta d’un servei essencial que és imprescindible perquè es realitzin altres activitats econòmiques.
Exemples com el cas dels treballadors del transport a França a finals del 2019 i principis del 2020 que van realitzar una vaga indefinida a nivell nacional, i va durar 2 mesos, contra la reforma jubilatoria del govern de Macron, que els afectava especialment.
Aquest exemple d’unitat ens posa en millors condicions per a lluitar per a conquistar drets i revertir les privatitzacions dels serveis públics, com el transport ferroviari, però també l’energia, la sanitat o l’educació, amb la perspectiva d’aconseguir la nacionalització sota control obrer d’un transport públic i ferroviari de qualitat.
