Sense els precedents més llunyans, com aquelles valentes que van desafiar als grisos d’Adolfo Suárez a les Rambles protestant contra la Llei de Perillositat Social, la resistència a l’ofensiva de l’VIH dels 80 i 90, i les massives manifestacions de l’orgull de començaments de segle, tot això no hagués estat possible.

El dret a l’avortament, al divorci, a la fi de la presó per adulteri o per no ser heterosexual són conquestes dels anys 70 i 80 que ningú va regalar als moviments de dones i de la diversitat sexual. Aquest règim hereu del franquisme no va tenir un gran inconvenient en què continuessin ja revestides de demòcrata fins que van ser tombades i conquistades al carrer.

La llei de matrimoni igualitari del 2005 va ser un punt d’inflexió en aquest camí. La llei trans de 2023 ha estat, encara amb els límits que assenyalen diversos col·lectius com l’exclusió de les persones no binàries i migrants, l’última conquesta d’aquesta llarga lluita.

Una batalla que continua inconclusa i que encara té pendent aconseguir transformacions més estructurals per posar fi a la discriminació i la violència lgtbifòbica, com el contingent laboral trans, la derogació de les lleis d’estrangeria o la separació de l’Església i l’Estat, i en particular la secularització completa de l’ensenyament.

Són algunes de les demandes que formen part de les reivindicacions dels diferents orgulls crítics de diverses ciutats o col·lectius com Pa i Roses. De fet, en els últims anys, els discursos i campanyes obertament lgtbifòbiques han inundat el tauler mediàtic i polític.

Des de l’emergència de Vox, fins a l’auge d’un feminisme trans-excloent que ha arribat a anar de bracet de l’extrema dreta en la seva oposició a la Llei Trans, passant per una miriade de tertulians i youtubers neo-masclistes. Això està tenint el seu reflex immediat en un gravíssim augment de les agressions i vexacions lgtbifòbiques en escoles, instituts i carrers.

Aquest Orgull 2023 es realitza a les portes d’unes eleccions en les quals l’auge de la dreta i l’extrema dreta amenaça amb fer llei aquesta ofensiva, sobretot en forma de derogació d’alguns dels drets conquistats. El cartell de Vox al carrer Alcalá és un gràfic avançament. Però, no es tracta solament de Vox, sinó que el PP assumeix bona part dels seus postulats contra el “lobby LGTBI” i la “ideologia de gènere”.

El lliurament de presidències de parlaments autonòmics com el de València o Aragó a personatges obertament lgtbifòbics és només un botó de mostra. Però a ningú hauria de sorprendre això, venint del partit que va organitzar al costat de la Conferència Episcopal les manifestacions contra el matrimoni igualitari en 2005 i va recórrer aquesta llei davant el Constitucional.

El matrimoni de persones del mateix sexe va obrir la porta a altres drets, com la filiació dels fills de lesbianes, l’adopció conjunta, heretar o rebre pensions de viduïtat. Ja hem vist a Itàlia, amb el govern de Meloni, com alguns d’aquests drets són suprimits de cop: com la filiació de menors conjunta per part de parelles de lesbianes.

Tal com repassàvem a nivell internacional, la persecució cap a les persones dissidents del gènere s’està veient augmentada en països com Polònia, on es declaren zones lliures de persones LGTB; Hongria, on existeix la possibilitat de denunciar a parelles homosexuals; o els EUA, on hi ha una varietat de lleis que impedeixen l’accés a l’hormonació, la repressió de xous drag o la prohibició de passejar pel carrer mostrant trets de dissidència; Uganda, que ha reforçat la seva legislació contra les persones LGTB i tot això sumat a la xifra de 73 països en els quals l’homosexualitat i transsexualitat estan penades per la llei, alguns d’aquests amb la mort.

Aquesta ofensiva de restauració patriarcal a nivell global té un dels seus centres de gravetat en la campanya contra els drets trans. I en el cas espanyol, la Llei Trans és dins d’aquesta, sens dubte, el principal objectiu de la dreta. Té base social per tractar d’arremetre contra ella, ja que fins i tot sectors del moviment feminista s’han oposat i el mateix PSOE es va dedicar durant mesos a retallar-la i retardar la seva aprovació. La dreta promet ara derogar-la i tornar al model patologitzador que exigia un informe mèdic de disfòria de gènere i haver iniciat un procés hormonal almenys dos anys abans per al canvi registral.

Altres retallades en cartera seria tornar a prohibir a les dones lesbianes o solteres accedir a tècniques de reproducció assistida, com va fer la ministra de Sanitat del PP, Ana Mato, en 2013. O tornar a donar llum verda a les teràpies de conversió a persones homosexuals.

Les primeres lleis a veure’s compromeses seran les autonòmiques, que reconeixen alguns drets com l’obtenció de documents amb el nom adquirit després del canvi en el registre referits a sanitat, transport o educació. Només Astúries -que estava en curs de negociar-se- o Castella i Lleó -on mai va haver-hi- queden al marge.

No obstant això, aquesta dreta no ha arribat aquí sola. PSOE i UP han aportat el seu contrapunt de neoliberalisme progressista a aquesta ofensiva, amb un exercici de rentada de cara social i pinkwashing a mesures antiobreres, obrint la porta a identificar-les amb l’esquerra i que creixi la dreta.

És el govern que va fer una reforma laboral que continuava la precarietat avançada per les de Rajoy i Zapatero, no deroga la Llei Mordassa o ha continuat amb les subvencions milionàries a l’Església i la seva educació.

També ha tractat de dirigir el reclam del moviment feminista i LGBTI contra les violències patriarcals a postures punitivistes com la Llei Només Sí que és Sí, o l’augment de la presència policial, sota la lògica que amb més policies, més jutges i penes més dures s’acabarà amb la violència masclista i LGBTIfòbica.
Precisament són aquests aparells els que surten a reprimir en mobilitzacions contra l’assassinat d’un jove al crit de “marieta de merda”, als desnonaments o a les vagues, com a Cadis o Vigo, avala la massacre de migrants a Melilla i manté vincles amb règims com el suadí, que condemnen a mort l’homosexualitat.

Per aplanar el camí a la restauració patriarcal de la dreta amb l’ofensiva contra els drets de les dones i la diversitat sexual a tot el món, un govern que actua així i diu que és d’esquerra és un gran facilitador. Si cal confiar que votant a aquest mal menor (per molts atacs que inclogui) es per a a la dreta, una vegada i una altra aquesta recepta es mostra equivocada. Mentrestant, funciona per pensar que només votant almenys menor es fren a la dreta, augmentant la desmobilització davant una dreta que sí que es mobilitza.
Per això és necessari no caure en el parany del mal menor, però especialment organitzar-se contra la dreta patriarcal, antiobrera i racista que ve a tocar les portes de les institucions i ataca als carrers.

Aquesta lluita s’estén per la mobilització per demandes com deixar de pagar i donar aules a una Església que ens diu malalts, una educació on poder combatre el bullying i la falta d’educació sexual, expropiar habitatges de grans propietaris per a qui sofreix maltractament patriarcal en la seva llar en un país amb 3,4 milions de cases buides, acabar amb les lleis mordassa, la repressió i per la dissolució dels cossos policials de l’Estat, que persegueixen les migrants al costat de les lleis d’estrangeria, els CIE i les fronteres assassines d’aquest govern que envia armes a guerres imperialistes, una sanitat pública i finançada amb impostos a les grans fortunes on no passar mesos o anys en llistes d’espera per no morir, per l’accés a la salut mental o perquè tingui efecte una llei trans real i per a totes.

Davant la batalla per mesures com aquestes i per frenar a la dreta l’estratègia reformista del mal menor és impotent i tramposa. No obstant això, aquestes mateixes possibilitats victòria podrien apuntar cap a la unió i l’autoorganització de la força del col·lectiu LGTBI, les dones, la joventut, les persones migrants i la resta de la classe treballadora amb els seus mètodes de lluita al capdavant. Això no cau del cel, sinó que és necessari barallar per unir per baix el que els capitalistes (i també el seu mal menor) tracten de dividir per dalt, amb la necessitat de construir una esquerra socialista i revolucionària, per acabar amb l’extrema dreta i amb el capitalisme cisheteropatriarcal.