×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Argentina | Volem frenar l’atac i passar a la contraofensiva? No deixem l’aturada en mans de la burocràcia

Fredy Lizarrague

Jonatan Ros

dilluns 15 de gener
Facebook Twitter

Milei i el seu govern van llançar un pla de guerra aprofitant que recentment van ser electes i que la gestió del govern anterior va ser desastrosa. Volen que quedi el més possible del DNU, la Llei Òmnibus (LO) i les mesures econòmiques. Com ja hem explicat i com venen denunciant els nostres diputats i diputades, pretenen canviar en l’immediat, sense gairebé debat parlamentari, més de 400 lleis en total, que impliquen drets elementals de les i els treballadors (hores extres, indemnitzacions, dret de vaga) i del poble en general (augments de tarifes, cap control de preus, més privatitzacions, cap límit a l’extractivisme i l’extranjerització de terres, alliberament de lloguers, etc.). Busquen muntar un estat policial per impedir les protestes. A sobre, volen que el Congrés els voti “delegació de poders” per 4 anys per governar com a dictadors. Pretenen instaurar una “autocràcia” com va dir Christian Castillo, una “dictadura comisarial” com assenyala Matías Maiello apel·lant a conceptes de Carl Schmitt, a conseqüència del que anomenem “ofensiva bonapartista”. Algunes organitzacions en l’esquerra utilitzen una expressió que ens sembla que pot servir per popularitzar el règim que sorgiria d’aprovar-se el DNU i el LO: “dictadura civil” (per distingir-la de les dictadures militars que hem patit).

Però no els està resultant fàcil. Va començar la resistència popular amb marxes (20 i 27 de desembre), cassolades que no paren i s’estenen, assemblees en múltiples ciutats, pobles i municipis, on confluïm treballadors, estudiants, dones... Un moviment de trabajadores de la cultura que va organitzar la “cassolada cultural” en 80 ciutats del país en ple gener. En plenes vacances acadèmiques s’organitzen centenars d’estudiants en grups de WhatsApp i assemblees virtuals, contra els atacs a l’educació, la cultura i la universitat. La brega creix. El DNU ja té diverses mesures judicials (cautelars) que bloquegen la seva implementació plena fins que resolgui la Cort (al febrer). En el Congrés han d’acordar amb altres blocs perquè no tenen majoria pròpia. Compten allà amb el suport dels blocs “col·laboracionistes”, del PRO, els radicals i de l’encapçalat per Pichetto que negocien amb el govern els seus vots perquè el LO s’aprovi “moderant” diferents aspectes i no es rebutgi el DNU.

El PJ/UXP s’oposa en el Congrés (encara que ningú confia en la "fermesa" d’alguns legisladors que responen a governadors amb tradició de negociar). No obstant això, els seus dirigents nacionals no convoquen a fer res en els barris, llocs de treball, als carrers. Mentre Massa boicoteja l’aturada declarant-lo “prematur” (en la reunió amb els propis dirigents de la CGT!), Scioli es passa al bàndol de Milei a canvi de seguir com a ambaixador al Brasil i Cristina es manté en un silenci eixordador mentre deixa transcendir que cal “esperar” que es desgasti Milei. No és això deixar sols a les i els milions que van votar a Massa (44%), sense considerar els votants descontents de Milei, que n’hi ha? Fins a Pablo Moyano va qüestionar: “On estan Alberto, Cristina i Massa?” És la naturalesa del peronisme: un partit defensor històric de l’“ordre”, de la gestió de l’estat (no per casualitat la reglamentació escandalosa dels DNU es va establir en els propis governs kirchneristes), de la contenció d’“el carrer” i per tant oposat a promoure la lluita i organització des de les bases en els sindicats, organitzacions socials, barrials i centres d’estudiants. Juan Grabois proposa que el PJ sigui l’“articulador” d’una taula d’acció política d’Unió per la Pàtria, per “reorganitzar políticament el moviment nacional i popular”. Fa una crida a confiar en els responsables del desastre del govern anterior que ara s’esborren i li donen l’esquena a l’organització des de baix per a enfrontar a Milei. Al mateix temps, els governadors i intendents peronistes apliquen el seu propi ajust allà on governen. La precarització i els alts nivells de pobresa, no es distingeixen de la mitjana del país. Malgrat això, la resistència creix i es multipliquen les expressions des de la base del propi peronisme per sumar-se a l’aturada amb mobilització del 24, amb un sector més actiu que participa de cassolades i assemblees populars. A aquest “poble peronista” convoquem a guanyar els carrers junts.

Necessitem reforçar la consciència que és molt el que està en joc i molt el que podem perdre. Si Milei guanya aquest round, les patronals i el propi govern s’embraviran i vindran per més. Esperar és criminal. L’aturada nacional i mobilitzacions que convoca la CGT per al 24 de gener seran una expressió contundent i massiva de rebuig al DNU, la Llei Òmnibus i el protocol de Bullrich. Participaran no sols els milers de sindicats en tot el país que són part de la CGT i les CTA, sinó també múltiples associacions veïnals, culturals, polítiques i socials (moltes d’elles influïdes pel peronisme), així com els moviments piqueters i l’esquerra. Però no es tracta només de manifestar repudi omplint la Plaça dels Dos Congressos. Amb això no pararem al govern. Només amb accions de lluita molt més massives i contundents podem obligar a Milei i els seus aliats a retrocedir o al fet que el propi Congrés es vegi obligat a rebutjar aquest atac brutal. Necessitem posar en moviment tota la força de tot el poble treballador, que és moltíssima, per mostrar que anem de debò. Ells venen a per tot. Nosaltres, per donar la major resposta, podem començar a organitzar als sectors més decidits per repel·lir aquest atac i preparar-nos per anar a per una contraofensiva que acabi amb aquests plans on sempre la crisi la paguem els de baix.

Els dirigents de la CGT i les CTA fan una crida a l’aturada amb declaracions i organitzant per mobilitzar només els seus aparells. No organitzen ni debaten amb els milions que fem funcionar tot en els llocs de treball i en els barris. Ens tenen por. Ells volen fer una demostració de forces controlada perquè el govern de Milei s’obri a negociar. No volen donar volta a la història. Per això van deixar passar 4 anys d’ajust amb el govern anterior i aposten a frenar el DNU i “alguns aspectes” de la Llei Òmnibus per les vies “institucionals”, no amb una lluita conseqüent.

On han començat atacs durs a sectors puntuals com a l’Estat, les conduccions peronistes com menys, no responen a l’altura de l’ofensiva del govern, com ATE que porta endavant tímides mesures de lluita, per a no parlar de la inacció d’UPCN, que ja és coneguda per la seva total passivitat enfront d’acomiadats o pèrdua de conquestes.

Milei acusa la CGT de defensar els seus privilegis, però ell vol liquidar conquestes històriques que res tenen a veure amb els privilegis de la burocràcia (indemnitzacions, dret de vaga, jornada laboral, límits a les terceritzacions i als contractes temporals per “període de prova”) per donar-li més beneficis als amos del país, els supermilionaris, el poder econòmic, que són els mateixos que usen i mantenen a la burocràcia sindical per controlar a les i els treballadors. Al buròcrata Cavalieri de Comerç ja la ministra de “Capital Humà” li va acceptar que mantingui la “quota solidària” del 2% en el conveni.

Llavors, està en mans dels sectors combatius que l’aturada sigui debatut en tots els llocs de treball on sigui possible, perquè es pari tot a les 12 hores i la mobilització sigui realment massiva des de les bases. Ja s’han començat a organitzar activitats comunes entre sectors sindicals, assemblees barrials i de la joventut, però fa falta més audàcia. Està plantejat convocar a assemblees on els sectors antiburocràtics hàgim recuperat les organitzacions sindicals, imposar-les on dirigeixi la burocràcia però tinguem força com a oposició, intentar que es mobilitzin massivament els i les companyes sabent que la burocràcia no garantirà transport per a tots, establir llaços amb les assemblees populars o de veïns, buscar la unitat entre ocupats i desocupats, difondre l’aturada i ajudar a que sigui forta en altres empreses de la zona. En diverses fàbriques i empreses hem difós declaracions i imprès cartells amb aquestes exigències. Cal multiplicar les reunions per unificar a tots els que vulguin donar la batalla perquè l’aturada i les marxes en tot el país siguin el més fortes possible. D’aquí l’impuls de tota instància de coordinació com fem a nivell nacional i en cada província, com a Jujuy on som impulsors d’una Trobada de treballadors, pobles originaris, moviments socials i altres, que busquen una lluita conseqüent i organitzada des de baix.

Hi ha companyes i companys de treball que per desorganització, por o desconfiança a la burocràcia, no saben si participaran de la mobilització. Hem de donar confiança que aquesta aturada nacional és totalment legal (no estan prohibits els sindicats ni el dret de vaga), que adhereixen tots els sindicats, i que, si estem organitzats, les patronals tindran molta dificultat per prendre represàlies, que serien totalment il·legals. És moment de marcar la pista perquè no pensin que ens passaran per dalt sense lluita.

D’aquesta manera, podem aconseguir que cada lloc de treball i cada barri on estiguem els sectors combatius, es transformin en trinxeres d’organització i lluita conseqüent, independent de les direccions dels sindicats. Les experiències de coordinació que conquistem en la batalla per garantir l’aturada i la mobilització, entre organitzacions i agrupacions obreres, assemblees populars, centres i agrupacions d’estudiants, de veïns, moviments socials, etc., serviran per posar en peus instàncies que apuntin a coordinadores o “comitès d’acció” que permetin crear volums de forces per a ser més fortes per a cada lluita parcial i imposar el front únic a les direccions sindicals i socials. Des d’aquí continuarem “colpejant junts” amb ells, exigint que facin assemblees, que posin micros, que s’uneixin amb els veïns i altres sectors, mostrant el que podrien fer si convoquessin a la immensa majoria de la classe treballadora, que som més de 30 milions amb les nostres famílies. Amb aquestes crides apostem que les i els treballadors que els segueixen els exigeixin més, els imposin tot el possible i facin l’experiència. Per a això, nosaltres hem de mostrar què som capaços de fer, per a predicar amb l’exemple.

Organitzem l’aturada activa en cada lloc de treball i en cada barri per garantir que s’aturi tot i que vagin tots i totes a la mobilització. Lluitar perquè l’aturada sigui total (excepte els transports necessaris per garantir la mobilització) i les concentracions i marxes siguin de centenars i centenars de milers. Que no falti cap persona que vulgui expressar el seu rebuig a l’atac. Les direccions sindicals oficials ni tan sols garantiran el transport per a tots. Cal exigir que ho facin i sinó disposar els mitjans per arribar a la concentració. On hi ha sindicats, internes o agrupacions independents o classistes, necessitem posar-nos al capdavant d’aquesta batalla i anar a altres fàbriques o empreses de la zona on l’organització encara no existeixi per ajudar a que allà també es mobilitzin. Un gran punt de suport mutu són les assemblees populars i barrials que es venen desenvolupant, així com assemblees i comissions estudiantils. És necessari establir contacte entre assembleistes i treballadors perquè ajudin a parar on la dictadura dels empresaris encara és total, on no existeix el dret a vaga perquè no hi ha delegats o directament no estan registrats.

Els sectors combatius i classistes aixequem el nostre propi programa i exigim un pla de lluita fins a tirar a baix el DNU i les lleis i protocols reaccionaris. Lluitem perquè la crisi la paguin els grans empresaris. Amb aquestes banderes batallem perquè el 24 sigui la jornada més massiva i fort possible i marxarem amb la nostra militància en les columnes dels sindicats convocants al costat dels seus companys i companyes de treball. Al mateix temps, estem organitzant una columna independent amb una reunió que es realitzarà el 17/1 a Ademys per agrupar els sindicats combatius, sectors no sindicalitzats ocupats i desocupats, estudiants i tots els que adhereixin a aquesta perspectiva.

Un aturada nacional i grans mobilitzacions generaran les condicions perquè els sectors combatius, socialistes i d’esquerra, avancin. Així ha estat sempre en la història. Després de cada acció massiva i contundent, s’han enfortit els qui volen portar la lluita fins al final perquè en la mateixa lluita és on milions veuen la força amb què compta la nostra classe i els dona ànims per lluitar per recuperar els sindicats i centres d’estudiants, així com crear noves organitzacions democràtiques i combatives, com han estat les coordinadores en la història de la classe treballadora argentina.

Podem fer que la jornada del 24 de gener marqui l’inici d’un camí que posi les coses en el seu lloc: el pla de Milei en el calaix dels records i a la classe treballadora, al poble i a la joventut en posició de recuperar tot el perdut en aquests anys i imposar que la crisi la paguin els de dalt.


Facebook Twitter

Senseidrets: programes d'innovació o d'explotació de la Generalitat?

Senseidrets: programes d’innovació o d’explotació de la Generalitat?

La pagesia de Catalunya es concentra a Barcelona

La pagesia de Catalunya es concentra a Barcelona

7F | Jornada de lluita en solidaritat amb el poble palestí

7F | Jornada de lluita en solidaritat amb el poble palestí

Catalunya entra en alerta màxima per la sequera

Catalunya entra en alerta màxima per la sequera

Eleccions Galícia 18-F: què pot esperar el poble treballador?

Eleccions Galícia 18-F: què pot esperar el poble treballador?

Avals públics per a la compra d'habitatge: un regal del govern “progressista” per als bancs i especuladors

Avals públics per a la compra d’habitatge: un regal del govern “progressista” per als bancs i especuladors

El govern espanyol continua venent armes a Israel en plena invasió a Rafah

El govern espanyol continua venent armes a Israel en plena invasió a Rafah

El govern del PSOE i Sumar signa un contracte milionari amb una empresa que fabrica armes per matar Gaza

El govern del PSOE i Sumar signa un contracte milionari amb una empresa que fabrica armes per matar Gaza