ANÀLISI

Casado contra Abascal. Cap a una nova “unitat nacional” com al març?

La intervenció del líder del PP és saludada per Iglesias i Sánchez. El govern no descarta retirar la seva reforma del CGPJ i el Consell Territorial acosta posicions sobre les restriccions. Es dedueix una possible nova unitat nacional que res bo ha d'oferir a la classe treballadora i sectors populars.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

divendres 23 d’octubre| edici� del dia

Quin és el significat de l’ocorregut en el Congrés al matí d’aquest dijous? A hores de la votació de la moció de censura presentada per Vox contra el govern de coalició, prenia la paraula el portaveu del PP Pablo Casado. Anunciava entre aplaudiments el seu vot negatiu i emprava la mitja hora del seu discurs per a arremetre contra els qui actuen de sustentació dels seus governs ni més ni menys que a Madrid, Andalusia i Múrcia.

Aquesta "separació" del PP de Vox, ha estat saludada per gairebé tot l’arc parlamentari i el gruix dels grans mitjans de comunicació. El mateix vicepresident Iglesias l’ha qualificat de "brillant", encara que no sense recordar-li les hipoteques que manté amb l’extrema dreta en aquests governs autonòmics. Però sens dubte la salutació més efusiva i de major transcendència ha vingut del president Pedro Sánchez, qui ha respost a aquesta aparent moderació del líder de l’oposició anunciant que congelava la seva reforma del sistema d’elecció del Consell General del Poder Judicial.

Estem davant una possible entesa o treva entre els dos principals pols del vell bipartidisme? Ja es veurà, i segurament encara en aquest cas serà provisional, com tot en aquest règim en lent però constant naufragi des de fa gairebé una dècada.

Venim de setmanes en les quals aquesta crisi ha tornat a colar-se per moltes de les esquerdes que el corroeixen. La Judicatura va atacar a l’Executiu amb l’amenaça de processament del vicepresident Iglesias, va tombar les mesures de restricció de mobilitat a Madrid obligant-lo a la proclamació de l’"estat d’alarma"... El govern va contraatacar amb la seva proposta de reforma judicial, una sortida bonapartista que equiparava a l’Estat espanyol amb la Polònia de la dreta populista d’Andrzej Duda.

Mentrestant la segona ona seguia, i segueix, escalant, les previsions econòmiques es continuen enfonsant – a un 12,8% segons l’FMI- i a la UE es començava a mirar amb seriosa preocupació a l’Estat espanyol com, una altra vegada, una de les baules febles que poden tornar a desestabilitzar el continent del qual és la quarta potència en termes de PIB.

Si l’aguda crisi política fa inviable la governabilitat com parar l’onada de contagis i evitar un nou confinament? Com els lliurarem gairebé 75 mil milions d’euros a fons perdut? Aquestes eren les preguntes que rondaven Brussel·les.

El que ha ocorregut en aquestes setmanes, encara que els focus mediàtics hagin apuntat menys en aquesta direcció, és una intervenció política de la Comissió Europea, i Alemanya en particular, per a cridar a l’ordre a la classe política d’un Estat que en mitjans i cercles internacionals alguns titllaven de "fallit", encara que fora en forma d’exageració polèmica.

Primer van advertir a Sánchez que la seva intervenció i subordinació de la Judicatura a l’Executiu se sortia dels marcs de l’Estat de Dret tal com és concebut a la UE. Els jutges, aquesta casta reaccionària i últim baluard de l’statu quo, han de governar-se en una mescla d’endogàmia i control consensuat entre les diferents famílies polítiques de cada Estat. En cas de persistir en la seva pulsió bonapartista, fins als fons de reconstrucció podrien veure’s compromesos.

El crit d’atenció es va dirigir també al mateix PP. La Comissió va marcar una línia vermella al govern, però indirectament també manava a l’oposició un missatge: aixecar el veto a la renovació dels òrgans judicials i avenir-se a arribar a un acord que normalitzi la vida institucional espanyola. Cal veure si Casado compleix la part d’aquesta espècie de tracte, tant implícit com fràgil.

D’altra banda la mateixa evolució de la pandèmia, que s’encamina a un escenari de 5 o 6 mesos cada vegada més durs -com reconeix el mateix ministre Illa-, obliga al govern central, l’oposició i els diferents governs autonòmics, a reconstruir encara que sigui precàriament alguna cosa de la unitat nacional que va regnar en les primeres setmanes de l’estat d’alarma de març.

Passada la tempesta de la intervenció sobre la Comunitat de Madrid, el conseller de Sanitat d’Ayuso va tirar aquesta setmana la proposta de substituir el confinament perimetral de la capital per un toc de queda nocturn similar al de París. Aquesta mesura ha estat una de les acordades en el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut celebrat aquest dijous, encara que la seva concreció jurídica general està per concretar-se.

La reunió d’aquest organisme ha tornat a comptar amb una certa unanimitat. Les noves restriccions i el pla ha comptat amb el suport de totes les comunitats excepte l’abstenció del País Basc i Madrid.

Estem doncs davant una certa reconciliació o treva entre el govern i l’oposició? És possible; hem d’esperar alguna cosa bona d’ella la classe treballadora i els sectors populars? Segur que no.

En el terreny de la crisi institucional, en cas d’aconseguir un acord en la renovació de la Judicatura, serà per a apuntalar el seu rol d’àrbitre de la vida política -especialment contra tota temptativa a qüestionar l’statu quo, com hem vist a Catalunya- i enfortir la casta judicial -que espera guanyar pes en l’elecció endogàmica de les altes magistratures-.

Com escrivíem fa una setmana ni la dreta ni el govern "progressista" busquen cap democratització d’aquest reaccionari poder de l’Estat. La disputa és només per veure qui pot controlar-lo o disciplinar-lo perquè no se’ls giri en contra.

En el terreny de la pandèmia el consens que es pretén forjar pot simplificar les restriccions, però el pla de conjunt no canvia. A set mesos d’iniciar-se la crisi sanitària ni el govern "progressista" ni els autonòmics, proposen mesures orientades al reforç dels sistemes de detecció, rastreig i atenció sanitària, i molt menys, mesures que resolguin totes les conseqüències socials i econòmiques que agreugen els patiments de milions i fan encara més fàcil l’expansió del virus -precarietat, impossibilitat de guardar quarantenes, por a l’acomiadament...-.

En el que es posaran d’acord és en la mena de mesures restrictives i el seu abast. Coincideixen que tot el que tenen per a oferir és fer ús de la legislació d’excepció, sancions, policies i restriccions. Ni contractació dels sanitaris i rastrejadors necessaris, ni intervenció de la sanitat i els laboratoris privats, ni impostos a les grans fortunes per a finançar aquests reforços sanitaris, uns altres en educació i transport o un pla de xoc contra la crisi social, ni prohibició dels acomiadaments.... cap d’aquestes mesures estaran en l’agenda d’una nova "unitat nacional".

El possible, fràgil, fugaç... acostament representat avui en la tribuna de les Corts entre la dreta de Casado i el "progressisme" del govern, reforçarà els mateixos plans que s’han imposat i que han deixat un saldo de més de 50 mil morts extraordinàries i el descàrrec brutal sobre les nostres espatlles d’aquesta crisi.

Contra ella, les organitzacions sindicals, els moviments socials i l’esquerra que no seu en el Consell de ministres, tenim al davant la tasca de barallar per un pla que faci pagar aquesta crisi a les grans fortunes i empreses, que intervingui i nacionalitzi tots els recursos necessaris per a atallar la pandèmia de la covid-19, però també la de la precarietat i la misèria, i que es prepari per a imposar-lo amb un veritable pla de mobilitzacions que torci el braç als qui ens volen condemnar a ser un subjecte passiu i pacient.




temes relacionats

Pandèmia   /    #Covid-19   /    Govern de coalició PSOE-UP    /    Vox   /    Pablo Casado   /    Pedro Sánchez   /    Pablo Iglesias   /    PSOE

Comentaris

Comentar