1. Què passa a Ucraïna? A Europa de l’est s’està desenvolupant una crisi geopolítica que va empènyer als principals líders mundials a posar sobre la taula un conflicte congelat des del 2014, que fins fa poc no representava més que algunes escaramusses aïllades. L’última escalada de violència en la primavera de 2021 va augmentar els combats com a resultat del fracàs rotund de les converses de pau entre Rússia, Ucraïna i Europa.
La propaganda imperialista es va dedicar a mostrar que des de llavors Rússia ha tornat a concentrar tropes (més de 100.000 soldats i vehicles militars) al costat de les fronteres ucraïneses fent sonar les alarmes a Occident (els Estats Units i la unió Europea) que Moscou està planejant una nova agressió militar al país. Els Estats Units ha respost amb l’amenaça de desplegar 8.500 soldats a Europa de l’Est i va ordenar als familiars del personal de l’ambaixada dels EUA a Kíev, la capital d’Ucraïna, que abandonessin el país fent l’efecte que s’acosta un atac imminent.
És necessari tenir en compte que el moviment de tropes russes és una manera d’equilibrar forces davant el desplegament de diversos anys de tropes de l’OTAN al voltant dels països d’Europa de l’Est. Allí l’OTAN han realitzat exercicis militars amb desenes de milers de soldats any a any amb Ucraïna, entre ells Sigui Breeze i Rapid Trident. Aquesta política més agressiva de l’imperialisme nord-americà es va expressar en la Cimera per la Democràcia convocada per Joe Biden per a posar límits a Rússia i la Xina buscant una justificació per a liderar al món.
Des de la caiguda de la Unió Soviètica, els Estats Units, liderant a l’OTAN, van seguir una estratègia de voltar i reduir la influència russa per a evitar el seu ascens en potència, un objectiu que compartia gran part de l’establishment nord-americà durant la dècada de 1990 a pesar que Rússia travessava una catàstrofe social i econòmica. Aquestes principals directrius estan expressadess en el pensament de l’exassessor Barack Obama i neorealista, Zbigniew Brzezinski en el seu famós llibre "El tauler mundial", on exposa la importància de dominar Ucraïna per a evitar que Rússia es converteixi en gran potència.
Aquest propòsit que anava de la mà amb convertir al país en semicolonial, és a dir a degradar i sotmetre a l’oligarquia russa sorgida després de la caiguda de l’URSS i la restauració capitalista en tot l’espai postsoviètic. Un procés tutelat principalment per l’oligarquia russa en l’última dècada del segle XX. Això va poder frenar-ho Putin a partir de 1999 en part per haver heretat l’arsenal nuclear soviètic i pel cicle d’augment de preus dels hidrocarburs en la dècada 2000, això li va permetre aconseguir major autonomia relativa, però no aconseguir l’estatus de gran potència.
Entre 1999 i 2004 l’avanç de l’OTAN va significar assolir l’adhesió de països de l’espai postsoviètic tant a l’Aliança Atlàntica com a la Unió Europea, entre ells estaven Polònia, Hongria, República Txeca, i els països bàltics Letònia, Estònia i Lituània, més tard Romania, Bulgària, Eslovàquia i Eslovènia. Aquestes incorporacions permetien posicionar tant tropes com estructures militars sobre l’espai d’influència rus. Per a 2008, any en què es va donar la curta guerra a Geòrgia, els Estats Units i l’OTAN mantenien bases militars al voltant de gran part del gegant asiàtic si incloem els països d’Àsia Central com Uzbekistan, Turkmenistan i Tadjikistan que van brindar permisos per des d’allí entrar a l’Afganistan. Avanços que implicaven no sols la influència política i militar de l’atlantisme, sinó també l’aprofundiment de la despossessió i disciplinament del moviment obrer de tots aquests països en irrompre les relacions socials capitalistes de producció dins de l’ordre mundial neoliberal després de l’experiència soviètica (encara que deformada burocràticament). I que van permetre als Estats Units presionar sobre la Unió Europea que després de l’unificació d’Alemanya es convertia en una potència que aspirava a aconseguir major autonomia, qüestió expressada no sols en la creació de l’euro com a divisa mundial, sinó en el projecte de l’exèrcit europeu - que va ser trunco des que la guerra de Kosovo hagi estat instrumentat la instal·lació permanent de bases de l’OTAN a Europa-.
A això se li agrega que els Estats Units intenta aconseguir una porció del mercat energètic a Europa (la principal entrada de divises de Rússia) des que Donald Trump va anunciar en 2017 reforçar, amb l’impuls de Polònia i en contra de l’opinió d’Alemanya, l’alimentació Nord-Sud d’Europa transportant gas des de la terminal GNL de Świnoujście (Polònia) cap a la resta d’Europa Central, per a, d’aquesta manera, fer-li competència als gasoductes russos provinents de l’Est.
Els següents en la llista de l’OTAN van ser Ucraïna i Geòrgia, dues línies vermelles que Rússia no va permetre a Occident per veure els seus interessos vitals amenaçats. Això és un projecte capitalista amb eix a Rússia com a potència. Durant la breu guerra a Geòrgia de 2008, Putin va decidir recolzar als separatistes d’Abkhàzia i Ossetia del Sud. No obstant això, l’OTAN mai va abandonar l’objectiu d’incorporar a aquest país a l’aliança, però van trobar un límit. Poc temps després van ingressar Albània i Croàcia... Ucraïna entraria novament en la mira.
2. Com va començar el conflicte a Ucraïna? Va començar entre finals del 2013 i principis del 2014 a partir de la caiguda del president ucraïnès Viktor Yanukóvich per seguir un camí que afavorís a la influència de Rússia sobre país i allunyant-se d’un acord de lliure comerç amb Europa. Això va produir manifestacions massives en la plaça central de Kíev, Maidan, conegudes com a Euromaidan per l’afinitat d’aquestes amb la Unió Europea.
Yanukóvich va ser reemplaçat per un nou govern a Kíev prooccidental i antirús fins a la medul·la integrat per nacionalistes i ultranacionalistes.
Davant l’amenaça de perdre al país aliat, Putin va enviar tropes sense identificació a prendre els governs de les àrees pro russes d’Ucraïna, això és Crimea, Lugansk i Donetsk. Immediatament, Crimea va ser annexada via un referèndum que la gran majoria dels països no van reconèixer, i els separatistes van conformar les autoproclamades República Popular de Donetsk i la República Popular de Lugansk, les quals han barallat per la seva autonomia del govern central ucraïnès i han imposat règims dictatorials.
Des d’aquest moment el nou govern ucraïnès, compost per un ampli sector nacionalista d’ultradreta (entre ells grups neonazis com a UPA i Pravy Sektor) lluita contra els separatistes prorussos a la regió del Donbás secundats per Rússia. El conflicte va consolidar una esquerda en la societat ucraïnesa de llarga data, però que es va anar aprofundint des de la caiguda de la Unió Soviètica i la independència d’Ucraïna en 1991 entre un sector que busca adoptar un camí vinculat a Occident i un altre que mirava cap a Rússia pels seus vincles etnolingüístics, econòmics i polítics.
El conflicte va prendre dimensions internacionals des de l’enderrocament d’un avió de passatgers de Malaysian Airlines en 2014 a la regió sota domini dels separatistes (les recerques van determinar que va ser un míssil rus). Des de febrer de 2015, França, Alemanya, Rússia i Ucraïna han intentat negociar un cessament de la violència a través dels Acords de Minsk. L’acord inclou disposicions per a un alto el foc, la retirada d’armament pesant i el control total del govern ucraïnès en tota la zona de conflicte. No obstant això, els esforços per a arribar a un acord diplomàtic i una resolució satisfactòria no han tingut èxit.
En els últims anys l’OTAN ha desplegat batallons reforçats per tota Europa de l’Est per a dissuadir una possible futura agressió russa en altres parts d’Europa. Per la seva part, Rússia ha realitzat atacs cibernètics en sòl ucraïnès que van afectar l’electricitat de centenars de milers de persones i importants empreses. Pel seu costat, Ucraïna ha exigit reiterades vegades l’ingrés a l’OTAN i la UE, però va ser sistemàticament rebutjada per a evitar la fúria de Rússia.
Al llarg dels vuit anys de guerra tots dos bàndols han fet costat als seus associats en el terreny. Els Estats Units ha invertit 600 milions de dòlars anuals en suport al govern ucraïnès, a més d’aportacions d’armes i assessorament militar, mentre que l’OTAN ha dut a terme exercicis sistemàticament a les fronteres, el Bàltic i Mar Negre. I fins i tot en aquests dies Biden ha considerat enviar milers de tropes als països bàltics i Europa de l’Est, fins i tot vaixells de guerra. De la mateixa manera Rússia ha fet grans aportacions als separatistes, tan econòmiques, comprant el carbó i altres recursos minerals, com també suport militar. A més, al costat dels seus aliats, com la Xina, han dut a terme exercicis militars en les mars.
3. Quina és la disputa actual? Tant els Estats Units com Rússia han escalat en la seva retòrica per a forçar a l’altre a complir amb les seves pròpies demandes. Rússia busca que els Estats Units i l’OTAN es retirin del sòl ucraïnès per raons de seguretat nacional. Però a més per a posar un límit al sistemàtic avanç de l’Aliança Atlàntica cap a l’est, cosa que preocupa a Rússia des de la Guerra Freda. Encara que l’OTAN ha confirmat que no intervendria per a ajudar a Kíev enfront d’un atac i la resposta de la Unió Europea es limitaria a les sancions, no pot descartar-se totalment una intervenció, de moment continuen donant suport militar i financer al govern ucraïnès.
Per això, a mitjan desembre de 2021, el Ministeri de Relacions Exteriors de Rússia va emetre una sèrie de demandes que incloïen la prohibició que Ucraïna ingressi OTAN i que retirin les tropes o les armes desplegades als països que van ingressar a l’aliança després de 1997, la qual cosa inclouria gran part d’Europa de l’Est, inclosa Polònia, els països exsoviètics d’Estònia, Lituània, Letònia i els Balcans.
En resum, Putin vol garanties que a Ucraïna mai se li permetrà unir-se a l’OTAN; que als països de l’OTAN al llarg de la llarga frontera entre Rússia i l’OTAN mai se’ls permetrà albergar forces militars significatives de l’OTAN; i que s’aixequin les sancions que se li van imposar per la invasió de 2014, els atacs nerviosos de Skripal al Regne Unit i l’intent d’assassinat del seu oponent polític Alexainder Navalny.
Els Estats Units i els aliats de l’OTAN van rebutjar aquestes demandes i van advertir a Rússia que hi hauria represàlies si s’envaeix Ucraïna, incloses sancions econòmiques, mentre que s’ha desplegat un altre paquet d’assistència militar a Ucraïna, incloses armes petites (míssils Stinger) i altres armes defensives.
Aquestes amenaces entre tots dos costats van obrir l’interrogant per la guerra entre Rússia amb els Estats Units i l’OTAN.
4. Hi haurà guerra a gran escala? Un escenari d’aquestes característiques és improbable. De fet, els Estats Units fins i tot deixaria passar una incursió menor de Rússia. Si bé als Estats Units hi ha sectors polítics que opinen que Rússia pot portar endavant un gran atac, uns altres veuen que aquestes probabilitats són llunyanes, ja que Putin pot causar grans danys amb mètodes de guerra asimètrica com a atacs cibernètics.
Cedir davant Putin podria ser costós per a Biden a un any de la seva presidència i després de travessar diverses crisis polítiques en el govern. Encara que manté una certa lucidesa, car recentment va afirmar que Ucraïna està lluny d’ingressar a l’OTAN per a posar draps freds. Més enllà d’això, cap dels bàndols està en condicions (ni tampoc interessat) de sostenir una guerra les característiques de la qual podrien ser monumentals. No obstant això, els errors de càlcul poden ser costosos, qui juga amb foc es pot cremar.
Per a Biden i els seus aliats d’Occident seria entrar en una nova guerra eterna enmig del seu declivi relatiu que ha quedat plasmat després del desastre a l’Afganistan; a més Estat Units intenta concentrar els seus esforços a Àsia Pacífic per a contenir a la Xina. Per a Putin, que lidera un gegant amb peus de fang, seria aprofundir la pròpia crisi interna d’una economia dependent dels hidrocarburs. D’altra banda, Putin es troba travessant una situació de baix suport popular del seu govern. En 2014 la guerra a Ucraïna va catapultar al president al 90% de suport, la qual cosa pot fer pensar que un dels seus objectius sigui recuperar suport fent retrocedir a Occident mostrant-se com una figura forta. Però igualment cal preguntar-nos:
5. Quina és la importància estratègica d’Ucraïna? Ucraïna s’ha convertit en un centre de gravetat de la rivalitat entre les grans potències que delinearà la política internacional dels pròxims anys. El Servei de Recerca del Congrés(CRS) ha deixat plasmat en un recent informe que el conflicte a Ucraïna ha generat un canvi en la percepció de la situació de "seguretat global", on es registra el passatge d’una etapa d’unipolarisme de l’imperialisme estatunidenc a un definit per la competència entre les grans potències.
Ucraïna històricament va ser important per a Rússia. Existeixen profunds llaços culturals, econòmics i polítics amb Ucraïna i, en molts sentits, el país és fonamental per a la identitat i la cosmovisió russa. Va albergar durant l’època de la Unió soviètica gran part de la producció agrícola, les indústries de defensa i gran part de l’exèrcit, incloent-hi la Flota de la Mar Negra i part de l’arsenal nuclear la base principal del qual és el port de Sebastópol a Crimea. La fragmentació de l’URSS va ser un cop dur per a Rússia, que va perdre bona part de l’aparell productiu d’aquesta regió, sobretot els recursos de la conca del Donets (regió separatista). També pel sòl creuen gran part dels gasoductes que alimenten d’energia a Europa, la qual cosa ens porta parlar de la nova línia que espera la seva aprovació que creua la mar Bàltica, el Nord Stream 2.
La seva construcció es va finalitzar a mitjan 2021, unint directament Alemanya amb les costes de Rússia eludint a Ucraïna, però encara s’espera la seva aprovació. Aquesta és una demanda implícita en el conflicte ucraïnès. Aquest control energètic li donaria a Rússia una major influència geopolítica a la regió, principalment el centre Europeu. Es tracta d’un punt clau que Estat Units vol evitar, és a dir qualsevol mena d’acostament entre aquestes potències. Per això un conflicte permanent sense resolucions concretes afavoreixen a aquesta estratègia. Mentre que entre altres objectius estatunidencs podem trobar el de la privatització d’empreses estatals com el gegant energètic Naftogaz (que aporta un 15% al PIB ucraïnès), és a dir continuar la despossessió iniciada en 1991 sobre l’espai postsoviètic.
D’altra banda, Rússia busca com a part de la seva gran estratègia, projectar-se a una escala cada vegada més àmplia. Per a això Ucraïna és una peça clau del tauler per la seva sortida al Mediterrani, Mitjà Orient i Àfrica del Nord, on Rússia és un actor de pes. En això competeix a més amb els Estats Units pel control d’hidrocarburs des de la implementació del fracking en els 2000, des de llavors l’imperialisme nord-americà ha barallat per una porció del negoci de la venda d’energia a Europa.
Què opina la Unió Europea? Dins de la Unió les opinions divergeixen. En general l’eix francoalemany intenta una estratègia diferenciada de la dels Estats Units. Alemanya, que depèn en gran manera dels hidrocarburs russos, ha trobat suport tàcit per a apaivagar a Moscou en el president francès, Emmanuel Macron, qui va suggerir que la Unió Europea hauria de liderar les seves pròpies converses amb Rússia per a mantenir la pau. Això soscava encara més la idea del suposat "front unit" de l’OTAN que va intentar mostrar Antony Blinken, el Secretari d’Estat de Joe Biden, i podria indicar que França està disposada a comprometre’s pel que fa a l’agressió russa a Europa de l’Est. Per la seva part Alemanya ha vetat el lliurament d’armes de l’antiga a Ucraïna que pretenien algunes repúbliques bàltiques i només es limitaria a prestar ajuda mèdica en cas de conflicte.
Un dels principals problemes són les amenaces dels Estats Units de sancions dures a Rússia que destrossarien l’economia russa. Entre elles excloure a Rússia del sistema global de pagaments SWIFT o tallar el gasoducte Nord Stream 2 entre altres. Com comenta Rafael Poch de Feliu, Putin respon dient que això significaria la "completa ruptura de relacions" amb els Estats Units. Des d’Alemanya, el president electe de la CDU, Friedrich Merz, diu que excloure a Rússia del SWIFT serà, "una bomba nuclear per al mercat de capitals i també per a les relacions comercials i els serveis". Per exemple, no es podrà pagar pel gas, i, per tant, no hi haurà subministrament. Això portaria forts augments del preu del gas. A més els bancs occidentals tenen 56.000 milions de dòlars en empreses russes. Les empreses europees tenen 310.000 milions d’euros col·locats en empreses russes, estima The Economist. Aquests milions es convertirien, automàticament, en objecte de la resposta russa a les sancions.
D’altra banda, això podria accelerar, d’una banda, els processos ja en marxa, a Rússia i a la Xina, d’utilització d’altres mètodes de pagaments financers diferents dels nord-americans. Els russos amb el seu sistema a prova SPFS, i els xinesos amb el CIPS (superior al rus però encara lluny del SWIFT). Això seria un cop per a Europa, ja que la Xina és el seu principal soci comercial i depenen fortament del gas rus.
Això explica per què per a Unió Europea és un objectiu clau aconseguir major autonomia estratègica dels Estats Units a llarg termini.
6. Què busquen els ucraïnesos? La situació actual d’amenaces russes ha empès novament a la població ucraïnesa als braços de la unió Europea. Des del 2014, després del moviment Euromaidán, l’oest del país va donar suport al president Petro Poroshenko, un empresari multimilionari i ferm defensor de la integració d’Ucraïna a la UE i l’OTAN. En 2019, Poroshenko va ser derrotat per Volodymyr Zelensky, un actor i comediant la campanya del qual va estar basada en un programa d’anticorrupció, millores econòmiques, la pau en el Donbass i recuperar Crimea. La victòria d’un independent polític va ser llegida com una expressió de la profunda insatisfacció dels ucraïnesos amb el règim polític i la seva vacil·lant batalla contra la corrupció endèmica i l’economia a les mans d’una oligarquia. El seu govern va estar lluny de treure al país de la recessió econòmica que es troba i Zelensky ve rebent la pressió de sectors d’ultradreta per a reprendre per la força les regions separatistes, cosa que li pot servir com a manera de trepitjar la crisi "cap a fora", mentre que internament busca atacar els drets laborals dels treballadors.
D’altra banda, és interessant que l’opinió de molts ucraïnesos d’ingressar en l’OTAN i la UE, és mixta segons algunes enquestes (que no inclouen als habitants de Crimea i les regions en disputa en l’est). Més de la meitat dels enquestats donen suport a la filiació a la UE i només entre el 40 i el 50% estan a favor d’unir-se a l’OTAN.
En les autoproclamades República Popular de Donetsk i la República Popular de Lugansk es viu un bloqueig econòmic que ofega a la població amb alta inflació. La regió és sostinguda per l’ajuda russa. Encara que és insuficient, la qual cosa va portar als governs a atacar els salaris dels treballadors i al tancament de mines de carbó. No obstant això, aquests han resistit amb vagues exigint el pagament de salaris en diverses oportunitats i per treballar en condicions extremes.
És clar que la crisi actual ha deixat ferides que es continuen obrint. Almenys 14.000 persones van perdre la vida i més de 2 milions van ser desplaçats. Els ucraïnesos han quedat atrapats en un drama que no pot ser canalitzat pels partits nacionalistes, per la intervenció imperialista dels Estats Units o la Unió Europea, ni tampoc per Rússia amb els seus aliats locals. Cap sortida a la crisi actual pot anar de la mà d’aquests personatges que barallen per interessos allunyats del poble pobre i treballador ucraïnès que ha rebut el pitjor de l’impacte econòmic de la guerra.
