A betevé, antiga Barcelona televisió, ha tornat a haver-hi acomiadaments aquest mes de febrer. Dotze persones més acomiadades - que realitzaven programes emblemàtics del mitjà com ara Àrtic, La Família Barris i La Cartellera- que se sumen als nou que hi van haver el juliol de l’any passat. Els acomiadaments han estat perpetrats per una direcció, encapçalada pel periodista Sergi Vicente, que va ser escollit en concurs públic, entre altres vint candidats, per votació d’un consell d’administració amb cinc membres vinculats al sector del periodisme i la comunicació. Un procediment d’elecció -tant del director com del consell d’administració- que, de partida, hauria de garantir la independència dels òrgans de govern del mitjà públic local i que havia de permetre que vetllaren per l’interès comú i pel dret a la informació. No ha estat així, salta a la vista. Ara mateix s’assembla més a un sistema de governança professionalista i tecnòcrata, que autònom. I, de fet, l’autonomia serveix d’excusa per tenir mans lliures per acomiadar i externalitzar gran part de la producció pròpia, i està lluny de ser model de governança de la gent “comuna”.
Actualment els membres del consell, tot i que siguen professionals del sector, són designats pels partits polítics a partir de repartiment en “quotes”. Potser, un consell d’administració més ampli -menys “professionalista” i més social- que tingués membres designats pels propis treballadors, pels moviments socials, organitzacions veïnals i d’usuaris i associacions professionals - a banda dels designats pels partits etc- seria més independent. Un model més civil i menys professionalista i partidista si més no garantiria la presència de més parts implicades -com ara treballadors i treballadores i la ciutadania- i faria més fácil que els representants del consell d’administració vetllaren més per l’interés comú que ara.
De la internalització als acomiadaments
La internalització de la plantilla és el gran èxit de lluita sindical del personal de betevé. Fa 15 o 20 anys la redacció de betevé estava totalment externalitzada així com també la de les televisions de districte. A la plantilla de la televisió només hi havia als seus inicis 10 persones que, a més, no eren els de l’activitat essencial desenvolupada per l’empresa -que era la comunicació audiovisual- sinó que era personal administratiu. Es feia concurs públic periòdic per adjudicar l’activitat principal, tot i que hi havia sectors que assenyalaven que s’estava produint una cessió il·legal de treballadors i treballadors d’una empresa pública. Des de 2014, es van començar a produir demandes individuals de periodistes per ser internalitzats en l’empresa pública que gestiona el mitjà local: un llarg camí al qual s’ha anat sumant cada cop més gent, fins i tot de les televisions de districte. Una lluita sindical i de pressió social que va aconseguir que el govern municipal apliqués l’1 de maig de 2018, una modificació del contracte programa que va permetre internalització dels serveis tècnics i d’informatius cosa que va suposar la incorporació de 170 persones a l’empresa Informació i Comunicació de Barcelona, la que gestiona betevé. Una lluita sindical exemplar i continuada i gens habitual en el sector del periodisme.
Les ingerències dels governs als mitjans que comunicació públics que són perilloses són aquelles que volen influir en la línea editorial, que volen ocultar la realitat que posa en evidència una mala gestió del seu govern, que silencia els moviments socials més crítics o que invisibilitza l’oposició. L’autonomia del mitjà ha de garantir el pluralisme polític i social i el periodisme de qualitat, però no ha de ser una excusa per imposar un model distorsionat i neoliberal de televisió pública que ven el dret a la informació a les productores privades.
Potser caldria regular des de l’Ajuntament com ha de ser l’estructura de betevé. No es tracta de no tenir autonomia, sinó de no permetre que ningú puga imposar un model neoliberal de televisió pública que es carregue la producció pròpia i l’externalitze a grans productores audiovisuals. Es tracta de no permetre que uns gestors puguen buidar de contingut i pervertir el sentit d’una televisió pública. Es tracta de garantir un model de televisió pública que creu en la funció de servei públic, i que té en plantilla a aquells treballadors i treballadores que desenvolupen la seua activitat principal: el periodisme i la comunicació local. Ni molt menys, l’autonomia pot ser una excusa per deixar fer quan s’està intentant revertir via acomiadaments el que s’ha aconseguit després d’anys de lluita sindical. Autonomia és que els i les periodistes no treballen en precarietat ni vinculats a una empresa privada que pot empitjorar les condicions de treball, o subcontractar i que pot ser menys independent per la voluntat de renovar el contracte.
El dret a la informació i el neoliberalisme
La informació és un dret de la ciutadania, no una mercaderia. És un dret fonamental en democràcia: ja que de la informació que es reba -si és plural, si és contrastada, si és veraç- es configuraran unes majories o altres. La democràcia és un bé fràgil i molt sensible a la manipulació informativa que potser propiciada tant per interessos econòmics com polítics. Per tant, qualsevol regulació del dret a la informació ha de partir d’aquesta premisa i ha de garantir la independència dels informadors. El dret a la informació se’n ressenteix de la privatització encoberta d’una televisió pública ja que posa en mans del sector privat la generació de continguts. Una plantilla que treballa a una empresa pública pot plantar cara més fácilment als intents de manipulació. La precarietat del periodisme obre les portes a la desinformació de la societat i a la manipulació política i social. I la lluita del comitè d’empresa de betevé havia permés internalitzar el personal a cop de tribunals, i generar els fonaments per un periodisme local públic, independent i de proximitat. I és això el que Vicente s’està carregant.
El trist paper de Colau i els comuns
L’autonomia del consell d’administració i del seu director -en temes com voler subvertir pels fets el que han reconegut sentències judicials - no deixa de ser una excusa per no intervenir en un conflicte laboral generada per la gestió neoliberal de Vicente que, en principi, hauria de ser contrària als principis de Barcelona en Comú. Cal recordar que el 90% dels la plantilla, segons una enquesta interna, vol el cessament de Vicente i cal remarcar que el comitè ha aconseguit l’adhesió de més de 2.400 entitats i personalitats de diferents àmbits de la cultura i la societat que donen suport a la campanya #Salvembetevé.
Amb tot, si mirem arrere i recordem com es va comportar l’alcaldessa, Ada Colau, amb el conflicte laboral de Parcs i Jardins i de TMB veurem que no es el primer cop que fa la pinça amb els gestors dels “ens autònoms” de gestió -com ara TMB o Barcelona Serveis municipals- contra les reivindicacions sindicals. Especialment àrids van ser els comuns amb el conflicte del transport metropolità, que de cara a l’opinió pública sempre ha estat una reivindicació laboral més antipàtica perquè les seues aturades afecten a tothom. Es van usar arguments bruts contra els treballadors públics en vaga: es van publicar els seus salaris per intentar generar la imatge que són uns privilegiats. A més, al principi de la primera legislatura de Colau com alcaldessa s’usava pel seu entorn l’argument xantatgista de “no li podeu fer això a l’Ada que ve a representar a la gent”.
De fet, tot i ser una de les promeses electorals de Barcelona en Comú: les internalitzacions de treballadors públics tenen a veure més amb sentències judicials -com és el cas de betevé- o de mobilitzacions de plataformes com Municipalitzem o plataformes de lluita sindical de serveis com el d’atenció domiciliària.
En el cas de betevé, trobem que hi ha arguments de la direcció, que els comuns no desmenteixen, que són mitges veritats. S’indica que amb les internalitzacions el pes dels costos de personals se situa en el 74%, quan en 2019 era menys del 58%. I assenyala que aquesta situació és insostenible. No diuen els de Vicente que abans de l’externalització el que ara computa com a despesa de personal, abans era despesa en productores i que al cap hi ha la fí era molt similar. Caldria preguntar-se com és que respectar la legislació laboral i internalitzar els més de 240 treballadors que tenia, fa que el mitjà públic passe a ser deficitari. En què es basava el model anterior? en l’explotació laboral? en l’incompliment de la llei? A banda, la plantilla també pot fer programes, cosa que, no sabem perquè, no es reconeix ni s’activa.
Tampoc no es diu la quantitat important d’euros que s’han gastat en recórrer les sentències favorables als treballadors i treballadores i a la internalització i que podrien sumar per evitar els dos milions d’euros que vol retallar Vicente en despesa salarial de la plantilla. I tampoc assenyalen que se’ls podrien haver estalviat acceptant el que era evident. També caldria preguntar-se perquè el govern municipal es nega a un augment de pressupost municipal destinat a betevé, via el contracte programa, que evitaria aquest conflicte i garantiria el dret a la informació de la ciutadania.
Ada Colau i els comuns van guanyar les eleccions municipals de Barcelona en 2015 amb la idea de “retornar” les institucions a la gent comuna, de tornar-les a posar al servei del poble. Amb la idea, crec que innocent, que tot depenia només de les persones que governaren i de la voluntat, i no de la relació de poder que existeix en una societat desigual, que només es pot intentar reequilibrar des del carrer i saltant-se els límits de la política institucional.
