El jutge de l’Audiència Nacional, García-Castellón, en sols uns dies ha enviat a judici per terrorisme als acusats dels CDR en l’Operació Judas i imputat per aquest mateix delicte als del cas de Tsunami Democràtic.

Aquesta última peça incorpora en qualitat d’investigats a una dotzena de persones acusades de ser part de la direcció o coordinació de les protestes contra la sentència del procés en 2019. Entre els investigats estan l’expresident Carles Puigdemont, la secretaria general d’ERC, Marta Rovira - tots dos exiliats a Brussel·les i Suïssa, respectivament- o el periodista de La Directa, Jesús Rodríguez.

A més, tracta de vincular la defunció per causes naturals d’un passatger en la T2 de l’Aeroport de El Prat -a més de 6 km d’on s’estaven realitzant les protestes del 14-O del 2019- perquè aquesta acusació inclogui una víctima mortal, la responsabilitat de la qual recauria en els propis acusats.

Aquests càrrecs increïbles tenen un abast molt major que els efectes sobre els mateixos acusats. García-Castellón es posa al capdavant d’un cop de la judicatura per tractar d’impedir l’aprovació d’una possible Llei d’Amnistia i, d’aquesta manera, evitar la investidura de Pedro Sánchez.

Si els acusats ho són en qualitat de suposats terroristes - més encara si se’ls pot atribuir una víctima mortal producte de les seves accions - les possibilitats de que poguessin beneficiar-se d’una suposada Llei d’Amnistia es redueixen enormement. Al bloqueig per part de la Judicatura espanyola - a la qual les negociacions en curs delegarien l’aplicació de la mateixa amnistia - i la molt possible declaració d’inconstitucionalitat per part del Tribunal Constitucional, se sumaria un possible recurs davant el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea que podria dictaminar a favor de les posicions del búnquer del 78.

L’ofensiva judicial té, per tant, punts de poder aconseguir el seu objectiu: la impossibilitat de l’acord entre Junts i el PSOE, al no poder-se garantir que ni tan sols l’amnistia limitada que negocien es pugui efectivitzar. El propòsit d’anar a una repetició electoral amb les bases de la dreta i l’extrema dreta galvanitzades i mobilitzades, es podria aconseguir des dels tribunals després del fracàs a les Corts.

El togat en qüestió no és qualsevol jutge. Es tracta d’un dels magistrats més vinculats al PP. Recentment, a pregunta de periodistes sobre una possible amnistia, la seva resposta va ser contundent: "no la prohibeix la Constitució, com no prohibeix tampoc l’esclavisme o la pedofília". Però a més, entre les seves cèlebres actuacions, destaca la de salvar de la imputació a María Dolores de Cospedal i a "un tal M.Rajoy" de peces de la causa Gürtel.

Però la seva iniciativa no és una causa individual, és el gruix de la judicatura, aquesta casta reaccionària i guàrdia de les essències més ràncies del règim del 78 i la Corona, la que està implicada en l’operació. Com a mostra, la resolució contra l’amnistia aprovada pel Consell General del Poder Judicial que no té precedents. Aquest organisme només es pronuncia per projectes de llei relamenti existents - el text de la Llei d’Amnistia no ha estat ni presentat ni registrat a les Corts - i sempre que existeixi un requeriment del legislatiu perquè emeti un informe consultiu.

Que els jutges intervinguin i determinin el poder legislatiu no hauria de sorprendre a ningú. Ara el PSOE es lamenta d’aquesta "anomalia". Però han estat ells, al costat del PP i l’extrema dreta, els que la venen propiciant especialment des de 2017. Des d’aquella data, aquests mateixos jutges són els que van impedir la investidura de Carles Puigdemont i Jordi Sánchez, o els que van destituir un president, Quim Torra, per negar-se a despenjar una pancarta del balcó de la Generalitat.

El cop judicial de les togues es recolza a més en l’agitació de carrer d’aquests dies a Ferraz i altres seus del PSOE, animada per grups d’extrema dreta o, fins i tot, obertament neonazis, i secundada per Vox i el sector més trumpista del PP. Els sindicats policials i de la Guàrdia Civil també s’han volgut sumar a les veus contra l’amnistia. Fins als bisbes han sortit, reprenent la seva tradició nacional-catòlica, per recordar que una amnistia estaria per fora de la doctrina de l’Església. Tot molt "cañí".

Si avui la dreta i la judicatura poden portar endavant aquesta ofensiva, és gràcies també a la tasca del "progressisme", especialment en els últims cinc anys. Va ser el govern Sánchez, el que a través de l’Advocacia de l’Estat, va aconseguir la condemna dels dirigents independentistes pel delicte de sedició. Va ser aquest mateix govern, el que va idear i va executar el muntatge de la Guàrdia Civil sobre el qual se sustenta la causa d’Operació Judas.

En quatre anys de govern de coalició amb Unidas Podemos, no s’ha derogat la llei Mordassa, i menys encara altres lleis com l’Antiterrorista i altres articles lliberticides del Codi Penal, en els quals s’empara avui l’acusació sui generis de terrorisme de García-Castellón. És més, han continuat amb una política de persecució i repressió a l’independentisme i la protesta social, com demostren els casos destapats d’infiltracions policials en diversos moviments socials a càrrec del ministre Grande-Marlaska.

La il·lusió d’una amnistia parcial negociada per dalt es topa amb el mur del búnquer del 78, que el mateix PSOE s’ha encarregat de reforçar i del qual una part del seu aparell és part activa, com García-Page, Lambán o el mateix Felipe González. De les negociacions a Brussel·les només podia sortir una amnistia limitada - que no inclouria a la resta dels centenars de represaliats polítics i per lluitar més enllà del moviment democràtic català - i condicionada a l’abandó de la lluita per l’autodeterminació, en clau de restauració del règim. Però sembla que ni a això estan disposats a cedir els sectors més ultres.

L’única manera realista de fer-los front no ve de la mà ni del PSOE i Sumar, ni dels partits processistes que porten des de 2017 treballant per desactivar els carrers i restablir la normalitat institucional i la política de despatxos i bambolines. És urgent reprendre una mobilització independent que enfronti l’ofensiva judicial i de la dreta, i lluiti per una amnistia total que inclogui a tots els processaments per delictes d’opinió o participar en protestes socials, que rebutgi tota mesura de gràcia per als policies repressors, lluiti per la derogació de totes les lleis lliberticides i per l’abolició de la casta judicial, establint judicis per jurats populars i l’elecció per sufragi universal de tots els jutges i jutgesses.

Enfront de les negociacions per dalt i en clau restauradora, el sindicalisme alternatiu, l’esquerra anticapitalista, al costat de tots els moviments socials i democràtics, hem de prendre els carrers i disputar-les-hi a la dre-ta, alhora que exigim a les direccions dels grans sindicats que trenquin la seva política de pau social i compromís amb el govern "progressista", i cridin a mobilitzacions en tot l’Estat per aquestes demandes.