“Quant a Níger, tenim un ambaixador i membres diplomàtics que estan literalment presos com a ostatges en l’ambaixada francesa". Aquestes són les paraules que va elegir el president francès per a descriure la situació del seu ambaixador a Níger. Una situació que ell mateix va crear, desafiant amb la seva arrogància als soldats nigerins que van prendre el poder al país el 26 de juliol. Encara que van exigir la sortida del representant francès i dels contingents militars, Emmanuel Macron i el seu govern afirmen que només respondrien a una petició del president deposat, Mohamed Bazoum, que a ulls de París representa un poder "legítim" a Níger. En aquest context, l’ambaixador francès i part del personal no tenen una altra opció que romandre tancats a l’ambaixada per gaudir d’immunitat diplomàtica. Una situació que dia rere dia sembla cada vegada més insostenible.
Però la retòrica de víctima adoptada pel govern francès és desafiadora. Perquè en tota aquesta història, la França imperialista i els seus representants diplomàtics, els seus agents econòmics i els seus militars estan molt lluny de ser víctimes. De fet, en aquest racó d’Àfrica anteriorment colonitzat per França, va haver-hi una important presa col·lectiva d’ostatges per part de l’imperialisme francès. Les vides de milions de persones a tota la regió han estat dictades pels diversos mecanismes de submissió i dependència econòmica, política i militar establerts per l’antiga potència colonitzadora en el moment de la descolonització, a partir dels anys 60´s del segle passat.
Si nacions africanes van lluitar amb les armes a les mans per la seva independència contra els exèrcits colonitzadors, unes altres van obtenir la independència formal a través de pactes de cooperació amb l’imperialisme francès. En aquests pactes, França va assegurar la seva hegemonia política, militar i econòmica amb les antigues colònies. De fet, les potències imperialistes tenen diverses maneres de colonitzar pobles sencers. El domini colonial directe és només una d’aquestes formes. També poden implementar formes de dependència financera que garanteixin grans privilegis de despossessió, explotació i opressió.
Et pot interessar: Àfrica convulsionada en la disputa entre potències
Un d’aquests mecanismes va ser la transferència il·legal de deutes contrets per les potències colonitzadores als nous estats independents. Així, els nous Estats africans van néixer endeutats, amb préstecs que només van servir per desenvolupar infraestructures útils per a l’explotació de recursos per part de les multinacionals imperialistes; treball realitzat sovint per altres empreses de la potència colonitzadora. Aquest mecanisme va ser utilitzat per França, per descomptat, però també per totes les altres potències imperialistes europees, com Bèlgica i Gran Bretanya, en el moment de les “descolonitzacions pactades”.
Els “acords de cooperació” són un altre exemple de com l’imperialisme francès ha mantingut com a ostatge el futur d’aquestes nacions africanes. Sobre aquest tema, l’investigador Thomas Noirot explicava en un article del 2012: “Els acords de cooperació econòmica signats per França amb les seves antigues colònies subsaharianes garantiran durant dècades una preferència o fins i tot un monopoli d’accés a determinades matèries primes estratègiques: petroli, urani, minerals (...) I, malgrat la descolonització oficial, les empreses metropolitanes de l’època colonial conserva la seva posició dominant, fins i tot monopolitzadora, en alguns països africans: la Companyia Francesa per al Desenvolupament de les Fibres Tèxtils (CFDT) en el cotó, Rougier en la fusta, el grup CFAO (Corporation For Africa & Overseas) en el comerç i la distribució, les plantacions de plàtans, el cafè, el cacau, etc.".
Com si aquests elements no fossin suficients per a impedir qualsevol independència real dels Estats africans, els dirigents francesos van fer un pacte amb els seus aliats locals per a la continuïtat d’un mecanisme econòmic colonial destinat a controlar els nous Estats independents: el franc CFA (Franco de la Comunitat Financera Africana). Aquesta moneda colonial, que encara existeix en 14 països africans, sotmet la sobirania monetària d’aquests països al Banc Central francès. Es tracta d’una moneda única el tipus de canvi de la qual és fix i va estar vinculat al franc francès primer i després a l’euro. En altres paraules, aquesta moneda segueix i respon a l’evolució de la moneda francesa sense tenir en compte les realitats econòmiques locals.
Et pot interessar: A Àfrica no volen a França
Els avantatges per a l’imperialisme francès són múltiples. Començant pels beneficis de les multinacionals franceses que gaudeixen d’una certa estabilitat en les seves inversions i d’un gran avantatge a l’hora d’exportar als països africans. Els Estats africans subjectes al franc CFA estan obligats, per part seva, a dipositar el 50% de les seves monedes en un anomenat compte d’operacions especials del Banc de França, la qual cosa dona a París una enorme influència no sols financera, sinó també política sobre els Estats del CFA. Com va explicar fa uns anys Fanny Pigeaud, coautora de "L’arma invisible de França, una història del franc CFA": “Podem imaginar que això atorga un poder significatiu al govern francès. Quan necessita pressionar a un Estat, pot utilitzar aquest compte d’operacions per a bloquejar intercanvis financers d’aquest país, amb l’exterior".
Per als Estats africans dependents d’aquesta moneda, aquesta no és més que sinònim de subdesenvolupament i dependència financera. No tenen control sobre “la seva” moneda, ni tan sols sobre la seva impressió (el franc CFA l’imprimeix la Banque de France a Chamalières, als afores de Clarmont), i aquesta moneda està massa sobrevalorada en comparació amb la realitat de la productivitat africana, per la qual cosa constitueix una càrrega per a les seves exportacions. El resultat: països dependents totalment immersos en la pobresa, el deute i el subdesenvolupament. “Els PAZF (Països Africans de la Zona del Franc) es troben entre els països més pobres del món. Segons l’FMI, dels 35 països pobres molt endeutats, 14 procedeixen de la zona del Franc, a excepció de Costa d’Ivori. També es troben entre els menys competitius del món.
Entre aquests mètodes de dominació també trobem la corrupció i la col·lusió amb les “elits” africanes. L’exemple de l’urani nigerí és molt revelador en aquest sentit. Com podem llegir en un article recent de Reporterre (lloc francès de notícies mediambientals i socials): “Si Níger ha contribuït en gran manera al desenvolupament de l’energia nuclear francesa, no podem dir que sigui recíproc. El 15% de l’urani necessari per a les centrals elèctriques franceses encara procedeix de Níger, però el 85% dels nigerins encara no tenen accés a l’electricitat". Segons l’autor Raphaël Grandvaud, només "el 12% del valor de l’urani exportat torna a l’Estat nigerí". Per a Gabrielle Hecht (historiadora estatunidenca), aquesta distorsió encarna “la perpetuació del privilegi colonial”. I per si tot això fos poc, l’explotació d’urani a Níger ha provocat importants desastres ecològics per a les poblacions locals exposades a nivells de radiació superiors als de Txernòbil.
Per tant, tots aquests mecanismes establerts des de, almenys la dècada del 1960 no han tingut cap efecte beneficiós per als Estats africans anteriorment colonitzats per França. Es tracta de mecanismes que només han afavorit a les multinacionals franceses i als interessos de l’imperialisme francès. Però a aquests mecanismes econòmics i polítics cal sumar els mitjans militars legals i il·legals utilitzats per França. I això va des del suport directe o indirecte a cops d’estat, a règims dictatorials, fins a intervencions directes de l’exèrcit francès, inclosa l’eliminació d’opositors a la França imperialista.
Aquests són només alguns exemples de com França ha mantingut com a ostatges el futur i les vides de milions de persones a tota Àfrica. Aquí és on hem de trobar les explicacions per a l’augment del sentiment antiimperialista entre les poblacions de la regió, anomenat “antifrancès” pels mitjans de comunicació.
A vegades, aquesta oposició a la dominació francesa resulta en la cerca d’un “mal menor” entre socis internacionals alternatius com Rússia o la Xina. No obstant això, aquestes potències no tenen un enfocament més “amistós” cap a Àfrica. Per contra, sovint apliquen polítiques comercials equivalents a les empleades per les antigues potències imperialistes occidentals. Per la seva banda, els militars que han arribat al poder intenten utilitzar les rivalitats entre potències internacionals per a tenir millors possibilitats de negociació. Però ni tan sols tenen com a perspectiva una nacionalització dels recursos o d’una ruptura amb mecanismes colonials com el franc CFA. Almenys de moment, perquè no podem excloure la possibilitat que l’evolució de la situació empenyi als militars a trencar amb uns certs mecanismes de dominació imperialista.
Et pot interessar: Níger: no a la intervenció militar, no a les sancions! Fos l’imperialisme francès d’Àfrica!
Si aquests “nous” amics d’Àfrica (la Xina, Rússia, Turquia, etc.) no representen cap alternativa progressista i d’alliberament nacional per als treballadors i les classes populars del continent, l’odi a les antigues potències colonials europees és completament justificable i comprensible. La narrativa de víctima del president francès no enganya a ningú. Així, una de les tasques imposades als treballadors a França és la lluita contra les accions de l’imperialisme francès a Àfrica, en solidaritat amb la classe treballadora i les classes populars d’Àfrica, especialment les de les antigues colònies franceses, aquesta lluita és també part de la seva lluita contra els capitalistes a França.
