Les dues onades de calor que ha sofert Europa des de finals de juny són un més dels símptomes de la crisi climàtica. No obstant, és l’ecosistema sencer el que sofreix les conseqüències de la irresponsabilitat dels capitalistes. Els efectes se senten més enllà dels carrers espanyols. A la Mediterrània, les dades oficials de Ports de l’Estat marquen 30 graus a la costa de les Balears, una dada que ni tan sols sol aconseguir a mitjans d’agost, en el qual es reportaven les temperatures més altes. De fet, les mitjanes a l’estiu no haurien de superar els 24 segons l’estimat.
Encara que pugui semblar una situació excepcional, es tracta de la nostra nova norma. En els últims anys hem vist majors tempestes, pluges torrencials, en èpoques inusuals de l’any, i cada vegada de caràcter més intens. Forma part d’una tendència climàtica que en els pròxims anys començarà a tenir efectes irreversibles sobre el planeta. La màxima temperatura històrica a Europa s’ha aconseguit en aquesta onada a Portugal amb 48,8°.
Les estacions i el temps climàtic, que des de nens veníem aprenent es dividia en quatre, comença a veure les seves línies difuminar-se. Les pluges que abans s’atribuïen a la tardor ara es donen al llarg de tot l’any, sigui maig o agost, però també es donen al llarg de tot el territori espanyol, en llocs completament inusuals. El que és innegable és que aquella relativa estabilitat que solia definir el temps s’esvaeix cada vegada més, a causa del mal irreversible que l’activitat d’empreses i les negligents polítiques dels governs produeixen en el medi ambient. A l’Estat espanyol ja van més de 70.000 hectàrees cremades, 20.000 a França, 100.000 a Grècia, 30.000 a Portugal.
Crisi climàtica, també una qüestió de classe
Els experts remarquen que aquests alts històrics no s’han donat si més no en el pic de l’estiu. Prediuen que la situació que els valors que s’han recollit aquesta setmana s’intensifiquin, i s’endureixin. És molt possible que estiguem no davant el punt més alt, sinó davant l’inici d’una crescuda molt més àmplia i insuportable, no només per al nostre dia a dia sinó també per a l’ecosistema.
Les temperatures de l’aigua tampoc estan completament desvinculades de les de l’aire que ens afecta. Unes temperatures tan altes de la superfície de la mar Mediterrània poden traduir-se ja no sols en les pluges torrencials sobre la superfície del país, sinó també en una incapacitat de refredar l’ambient, i en una humitat molt major que provoqui la sensació de xafogor i insomni. Ja hem viscut nits que superen els 30 graus en alguns llocs com Madrid, allunyats de la mar, i tot apunta al fet que aquesta situació pot empitjorar.
Mediterráneo a 30 C = fabrica de vapor de agua = calor y bochorno extremo este verano = lluvias torrenciales recta final del verano e inicio del otoño = inundaciones e impacto en especies marinas #temperaturas #Mediterraneo #OlaDeCalor pic.twitter.com/X6uJ5etfSI
— Mario Picazo (@picazomario) July 24, 2022
Mentrestant, l’onada de calor ja s’ha cobrat més de 500 morts a l’Estat espanyol del 10 al 19 de juliol, mentre que en l’onada de calor al juny es va cobrar 830. Persones majors en habitatges sense equips de refrigeració i treballadors en condicions precàries són els principals afectats. Els bombers i brigadistes també sofreixen la precarietat, la subcontractació, la temporalitat i la falta de recursos al mateix temps que arrisquen les seves vides contra els incendis. Les muntanyes, abandonades pel despoblament i la falta de personal que les netegi d’herbes seques, són un polvorí. Les morts de treballadors a conseqüència del menyspreu patronal i governamental han inundat les xarxes socials d’indignació. Diverses vegades víctimes del capital: a conseqüència de la precarietat laboral i la no aplicació de protocols, així com de l’escalfament global, subproducte alhora de la irracionalitat capitalista.
Aquesta és la mostra real de la necessitat d’una política ecològica des del control de l’economia per part de la classe treballadora, que pugui enfrontar-se als veritables problemes que ja sofreixen tots els països del món. Davant l’emergència climàtica en la qual ens trobem, les promeses buides de capitalistes que asseguren comprometre’s a baixar les emissions en un parell de dècades ni són, ni mai han estat suficients. Les resolucions dels cims climàtics no han arribat a complir-se, però això mostra una realitat molt més greu: els interessos dels que mantenen viu el sistema capitalista són diametralment contraris a la supervivència de la humanitat.
Europa crema: onada de calor, inflació i guerra
Si arribem a l’arrel del problema, no trobem una suposada falta de responsabilitat per part dels polítics i els empresaris. Per descomptat, no trobem a innocents propietaris que no coneixien les conseqüències de les seves accions. El que trobem és que sustenten un sistema l’objectiu del qual és l’explotació infinita dels recursos del planeta, la destrucció d’ecosistemes en nom de l’acumulació de capital. El desastre climàtic no és el resultat imprevist del capitalisme, sinó la conclusió lògica d’un sistema completament irracional abocat a la subordinació de la naturalesa al lucre capitalista.
No cap possible reforma d’un sistema que es centra en la destrucció, ni cap reforma dels interessos que per necessitat prefereixen el benefici a la supervivència. El final de l’emergència climàtica ha de ser el final del capitalisme, i la construcció d’un sistema que veritablement garanteixi la supervivència dels éssers vius sobre el planeta.
Avançar cap a una veritable transició energètica comença per nacionalitzar la producció d’energia sota control dels treballadors, les decisions no les poden continuar prenent unes poques empreses que pensen només en els seus beneficis. L’economia s’ha d’organitzar sobre la base de les necessitats de les grans majories, preservant la naturalesa.
Perquè no tenim Planeta B, construir un futur socialista i des de baix és urgent.
