L’ONU es recolza en dades subministrades pel Ministeri de Salut de Gaza i en les seves pròpies dades provinents del Fons de Població per a informar que, a més, 788.800 dones, nenes i nens han estat desplaçats de les seves llars; 2.056 dones han quedat vídues i s’han convertit en les úniques caps de llar; 7.401 nenes, nens i adolescents han perdut a tots dos progenitors; 50.000 dones estan embarassades i 5.522 tenen data de part en el mes vinent.

En una societat amb forts trets patriarcals, l’ocupació colonialista de l’Estat d’Israel i els bombardejos i desplaçaments actuals només empitjoren encara més la situació de les dones palestines. Allí, el moviment de dones i els feminismes palestins sostenien la reivindicació dels seus drets en la seva pròpia societat i cultura, en el duríssim context de l’apartheid sostingut per Israel. Avui la situació és catastròfica.

Segons Addameer, que és un organisme palestí de Drets Humans, en els últims cinquanta anys s’han arrestat o detingut al voltant de 10.000 dones i la majoria són sotmeses a agressions específiques en relació al seu gènere que inclouen des d’insults, amenaces i registres corporals vexatoris, fins a abusos sexuals i altres formes de tortura. En la seva majoria, igual que els homes en les mateixes circumstàncies, aquesta detenció es realitza sota la forma denominada "administrativa", on no s’imputen càrrecs ni s’emporta a les persones detingudes a judici. Aquesta situació pot sostenir-se per un període de sis mesos, després dels quals l’arrest pot ser renovat per una quantitat de vegades indeterminada.

Els noms i les històries personals contra la deshumanització del colonitzador

Però si les xifres de per si mateix són aterridores, els relats en primera persona són commovedors. "Les nits a Gaza s’han transformat en un malson interminable. Dormir és un luxe que no podem permetre’ns i la mort aguaita en cada cantonada", diu Nourhan, que participa d’un fòrum juvenil per drets civils en territori palestí. És advocada, té 29 anys i es va negar a abandonar la seva casa fins que tots els habitatges al seu voltant van ser destruïdes pels bombardejos. Va ser llavors que va buscar refugi en la llar paterna. Però pocs dies després, també va haver de fugir en la nit, enmig d’un atac aeri, amb tota la seva família. "La supervivència és només el primer pas", diu Nourhan, perquè està convençuda que "les cicatrius de la guerra persistiran molt després que cessin els atacs aeris israelians".

La de Nourhan és a penes una història de vida més. Ni tan sols és la més tràgica de totes les històries de les vides que estan sent eliminades a Gaza en aquest moment. Però té un rostre, un nom, unes anècdotes personals que és necessari reconstruir, imaginar, difondre per combatre la deshumanització del poble palestí que escomet l’Estat sionista, per perpetrar el genocidi sense escrúpols. És necessari contar més històries, recordar més noms propis.

Quina és la memòria del territori ocupat, del poble sotmès a la colonització, dels qui van perdre les batalles, dels qui van ser desplaçats, eliminats, silenciats, dels qui no tenen si més no el dret a l’existència en el relat fundante de l’Estat d’Israel? És la memòria conservada i conversada de generació en generació, als carrers, en les famílies de la diàspora, entre els supervivents i refugiats, fins i tot fins i tot en la poesia.

Poetes exiliades, assetjades i assassinades que canten a la llibertat

Escriu Rafeef Ziadah, la poeta palestina nascuda en un camp de refugiats de Líban:

Soc tres generacions d’apedaçar carpes i llars./ De recollir i començar de nou. Maletes i claus./ De guardar les sobres perquè el setge plana sobre nosaltres i sempre arriba./ De dormir en sòls d’aeroports./ De memoritzar les preguntes de Migracions i els mapes.

La seva família, originària de Haifa i Jaffa, va ser massacrada i desplaçada durant la Nakba de 1948. Refugiats a Líban, van haver de fugir novament quan Israel va envair aquest país en 1982. Després de viure en diferents llocs de la regió mediterrània, Rafeef es va establir als Estats Units i el Canadà. Actualment resideix a Gran Bretanya. La història de Rafeef segurament es replica per milers, amb altres noms i altres paraules.

Però tampoc les poetes es deslliuren de la fustigació i de la mort. A l’octubre de 2015, la poeta i activista Dareen Tatour, va ser empresonada per escriure un poema que es va viralitzar. Va romandre amb arrest domiciliari fins a 2018, després se la va condemnar a cinc mesos de presó i sis mesos de llibertat condicional per "incitació a la violència". El seu poema deia:

A Jerusalem, em vaig vestir amb les meves ferides i vaig inhalar el meu propi dolor,/ vaig carregar amb l’ànima d’aquesta àrab palestina en el palmell de la meva mà./ No vaig sucumbir davant la suposada "solució pacífica"/ no abandonaré aquesta lluita/ fins que no els faci fora de la meva terra./ No tindran escapatòria./ Resistiu, el meu poble, hem de resistir-los.

En un dels primers bombardejos d’aquesta nova escalada a Gaza, va morir l’escriptora feminista palestina Heba Abu. El 21 d’octubre havia publicat un missatge que deia: "Si morim, sàpiguen que estem satisfets i ferms. I diguin al món, en el nostre nom, que som persones justes, del costat de la veritat." Aquest mateix dia, poc abans de conèixer-se la notícia del seu assassinat havia escrit el seu últim poema:

La nit a la ciutat és fosca/ excepte per la lluentor dels míssils/ silenciosa,/ excepte pel so del bombardeig/ aterridora, /excepte per la promesa tranquil·litzadora de l’oració/ negra,/ excepte per la llum dels màrtirs./ Bona nit.

Un moviment de dones que combat en diversos fronts

En 1920, tres anys després de la redacció de la Declaració de Balfour, les dones musulmanes, cristianes i laiques es van organitzar per protestar contra aquest tractat. En 1929 van celebrar un congrés de Dones Àrabs de Palestina. I fins i tot, abans de la creació de l’Estat d’Israel, van fundar una organització clandestina, que traslladava armes i queviures als rebels. Fins i tot, en 1936 va haver-hi una vaga general en la qual les dones es van mobilitzar contra el colonialisme britànic que impulsava la migració israeliana a Palestina. En els anys ’60, una nova generació tria el camí de la lluita armada. D’aquesta joventut palestina potser la més coneguda internacionalment és Leila Khaled del Front Popular d’Alliberament de Palestina, la imatge de la qual aconsegueix gran popularitat quan en 1969 segresta un avió que es dirigia de Roma a Tel Aviv, desviant-lo a Damasc, on va ser explotat després que tots els seus passatgers fossin evacuats sense sofrir danys. Un any, més tard, després de diverses cirurgies per a modificar la seva aparença, va participar d’una altra operació similar que va ser frustrada per les forces de seguretat israelianes.

En els anys ’80 el debat ineludible en el moviment de dones era entre les opcions de lluitar pels seus drets civils i la igualtat de gènere o enfrontar l’ocupació i l’apartheid de la política colonialista israeliana. No obstant això, aquestes disquisicions es resolen en la pràctica. Durant la primera Intifada, les dones participen en la rereguarda i també combaten contra les forces militars israelianes. D’alguna manera, la lluita contra l’opressió nacional és un espai de llibertat per als qui també enfronten l’opressió patriarcal. El moviment de dones adquireix més visibilitat, s’organitzen mobilitzacions pels seus propis reclams, fan propostes legislatives a favor de les dones. Però cap al final de la dècada, l’enfortiment del fonamentalisme islàmic representa un tall en el desenvolupament del moviment de dones. En la segona Intifada, la seva participació es redueix. Israel les deté per pressionar als combatents i acoquinar a la població i això reforça el control de les seves pròpies famílies amb l’excusa de la protecció.

Però recentment, Palestina no ha estat per fora de les mobilitzacions de dones contra la violència masclista que van recórrer el món des del moviment #NiUnaMenos de l’Argentina, fins al #YoSíTeCreo de l’Estat espanyol. En 2019, el brutal feminicidi de la jove Israa Ghrayeb, a Cisjordània, va despertar una onada de mobilitzacions. "No hi ha pàtria alliberada sense l’alliberament de les dones" i "Totes som Israa" cridaven als carrers milers de dones palestines, com també les d’altres països àrabs contra els mandats culturals opressius.

Posar fi al genocidi a Gaza és, també, una qüestió feminista

Per això, els qui lluitem contra totes les formes d’opressió i explotació, convençudes que hem d’acabar amb les atrocitats del capitalisme, el patriarcat, el racisme i el colonialisme, no som alienes a la lluita per la supervivència que avui lliura el poble palestí sotmès al genocidi de l’Estat d’Israel.

En les xarxes socials, les feministes que ens pronunciem en solidaritat amb Palestina, rebem insults, greuges i amenaces de sectors antidrets, conservadors i ultradretans que es burlen en trobar la paraula "feminisme" lligada a la lluita d’un poble al qual sol reduir-se exclusivament a algunes de les seves organitzacions armades i partits polítics teocràtics -amb els quals no combreguem-, profundament reaccionaris pel que fa a la vida i els drets de les dones. A més, la persecució i criminalització perpetrades pel sionisme contra tota manifestació de suport a la causa palestina, estan a l’ordre del dia: des de la censura i les campanyes difamatòries fins als judicis, la repressió policial i les detencions.

Però res d’això pot parar a milions de persones jueves i no jueves, que s’estan aixecant a tot el món per a abraçar a Palestina cridant "no en el meu nom", "cessament al foc ja", "alt al genocidi a Gaza". I entre aquests milions de persones, les feministes volem que s’escolti la nostra veu, el pròxim 25 de novembre, perquè el genocidi és també i particularment la més brutal de les violències contra les dones. El poble nascut de les seves entranyes vol ser eliminat per la força brutal de l’estat colonialista israelià, armat fins a les dents per l’imperialisme nord-americà i patrocinat per la Unió Europea. Però les dones continuaran parint noves generacions que "apedaçaran carpes i llars" fins que la terra que els pertany, des del riu fins a la mar, torni a ser lliure.

Avui, els qui podem permetre’ns el luxe de dormir, volem despertar totes les nostres forces per dir, als carrers de totes les ciutats del món, Basta!