El ministre d’Inclusió i Seguretat Social, José Luis Escribá, va iniciar oficialment aquest dilluns les negociacions amb la patronal i els sindicats CCOO i UGT per a abordar l’ampliació del termini del còmput per al càlcul de les pensions fins als 35 anys, així com l’eliminació del topall màxim de cotització.
Tot això amb l’objectiu central d’incrementar la recaptació el màxim possible, però sense atacar les arrels del problema. D’una banda, l’elevada desocupació estructural històric existent en l’Estat espanyol, que ronda un pis del 15% d’atur gairebé permanent. Un autèntic exèrcit de reserva que els permet als empresaris mantenir els sous a ratlla i augmentar considerablement els seus beneficis. Per l’altre, la precarització laboral d’immens percentatge de les i els assalariats, que és el segon gran problema que impedeix obtenir majors nivells de recaptació per a finançar les pensions.
Els baixos salaris i condicions de treball lamentables són els eixos transversals del problema del dèficit de les pensions. Però aquests no són abordats perquè requeriria prendre mesures per a tocar els enormes beneficis de les empreses i polítiques fortes fiscals recaptatòries sobre les grans empreses i fortunes per a incrementar els ingressos de les pensions. I, per descomptat, derogar de principi a fi les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, que van causar l’enorme devaluació salarial i van consagrar i van aprofundir la precarietat laboral com a principi actiu i bàsic de les relacions laborals.
Tot aquest entramat s’ha mantingut i aprofundit durant el Govern del PSOE i Unides Podem. I ha estat així amb la complicitat de Yolanda Díaz, atès que la seva “reforma laboral progressista” ha mantingut i incrementat les condicions favorables per a l’ús a la carta i la barra lliure de l’explotació laboral en favor de les empreses, incrementant els elements de flexibilitat empresarial sense reduir les facilitats per a l’acomiadament i el seu abaratiment.
Són aquestes qüestions les que fan que els nivells de recaptació basats en les cotitzacions d’empresaris i treballadors siguin cada vegada més baixes en relació a l’increment de la despesa derivada del major nombre de pensionistes, conseqüència del fort augment de natalitat que va haver-hi en l’Estat espanyol entre 1950 i 1970, cohorts generacionals que ara estan arribat a l’edat de jubilació.
Els beneficis empresarials es disparen
Els beneficis empresarials aconseguits amb la sortida de la pandèmia han suposat per a les empreses de l’IBEX 35 en 2021 un rècord històric de gairebé 58.000 milions d’euros. Per a poder situar la importància d’aquests beneficis en la seva justa mesura cal assenyalar que suposen un 83,5% més que els reeixits en 2019 i un 33,4% sobre els obtinguts en 2018. Partint d’unes pèrdues registrades en 2020 d’una mica més de 8.000 milions d’euros.
No hi ha dubte que gran part dels beneficis generats per la recuperació econòmica de 2021, que han suposat també un augment del nombre de famílies amb majors nivells de renda, creixent exponencialment les caracteritzades com a “grans fortunes”, han estat conseqüència de les polítiques que ha implementat durant la pandèmia el Govern de Sánchez, autodenominat “el més progressista de la història”, i que han suposat un enorme transvasament de rendes cap a les grans empreses i fortunes. Els grans capitalistes que avui es continuen folrant, mentre la majoria social sofreix la inflació i la precarietat, van rebre ajudes milionàries en préstecs avalats per l’Estat, ajudes directes, finançament dels ERTO a les empreses i reduccions de les quotes de la Seguretat Social amb moratòries i ajornaments de pagaments fiscals.
Així, la sortida de la crisi pandèmica va deixar la seva petjada entre les grans fortunes que van veure augmentar fortament el seu número i volum de riquesa que manegen. En l’Estat espanyol això va suposar que el nombre de milionaris s’incrementés ni més ni menys que un 4,4% durant 2021, fins a aconseguir les 246.500 persones. És a dir, 10.400 més que en 2020. Tenint en compte que, durant 2020, en plena pandèmia, la proliferació de superics no va disminuir en absolut. Però és que el patrimoni que controlen es va incrementar encara més. Els seus actius van aconseguir en 2021 ni més ni menys que 686.000 milions d’euros, la qual cosa suposa un 5,3% més que en 2020. Tot això segons dades de l’Informe de Riquesa Mundial de 2022 publicat per una gestora d’inversions, Capgemini. Cal tenir en compte que per a ser inclòs en l’exclusiu club de “grans fortunes” has de tenir almenys 954.000 euros en el que es consideren “béns invertibles”, és a dir, deixant al marge la primera residència i uns certs béns consumibles.
Si a aquestes dades li afegim els enormes beneficis “caiguts del cel” de les elèctriques, que venen obtenint des de finals de 2021 i sobretot durant aquest any 2022 superant els 100.000 milions, i els obtinguts per les empreses energètiques i d’alimentació, que aprofitant el context de la guerra d’Ucraïna han disparat les tendències a l’especulació de les empreses capitalistes, tenim un paisatge caracteritzat per beneficis capitalistes sense precedents units al que pot ser una profunda depauperació de la classe treballadora i les classes populars davant la forta elevació dels preus, 10,5% a l’agost.
En la conjuntura actual de crisi energètica, mediambiental i social, el Govern té davant si la patata calenta de les pensions forçat pel dèficit històric de la seguretat social a conseqüència de l’elevació geomètrica de la despesa en pensions, que el propi Govern calcula en un 2,7% del PIB actual, fins a aconseguir uns 32.000 milions més de despesa en 2050. Tot això, a més, sota la pressió de Brussel·les i del Banc Central Europeu per a començar a reduir el dèficit públic, que temen pugui “descontrolar-se” a conseqüència de l’increment del cost dels diners i el tancament de les compres de deute públic que podrien disparar les primes de risc i dificultar enormement el finançament públic del deute. L’increment del preu dels diners, de fet, ja s’ha elevat fins al 1,25% amb la intenció de reduir la inflació, però està refredant l’economia i posant en algunes dificultats els deutes públics dels països europeus més endeutats, entre ells l’Estat espanyol, llastrant a més el seu creixement potencial.
Gran mobilització el 15 d’octubre per les pensions públiques
El pròxim 15 d’octubre està convocada una gran manifestació a Madrid impulsada per moviments de pensionistes, organitzacions socials i sindicals amb el lema “Per la pujada de les pensions i salaris amb l’IPC real”. La manifestació vol posar el focus sobre l’atac que estan patint les classes populars sobre els seus nivells de vida, conseqüència de l’escalada de preus, amb una pujada mitjana salarial per a 2022 del 2,5%, encara que hi ha multitud de treballadors i treballadores que no han tingut cap pujada. Enfront d’un increment de preus mitjà del 10,5% el mes d’agost. Però amb pics de pujada per a determinats productes bàsics com l’energia (60% interanual), olis comestibles (71%), pastes (30,3%), llet (26%), ous (22,4%) o la carn d’ocell (17,6%). Tenint la inflació subjacent, sense energia ni aliments, un creixement fins a aconseguir el 6,4% a l’agost.
A això s’afegeix la intenció del Govern de Sánchez d’incrementar les pensions, no segons l’IPC real, sinó segons una mitjana anual com ja va fer en 2021, a més d’intentar portar el període del còmput del càlcul de les pensions a 35 anys el que implicaria una reducció de les pensions d’entre el 7% i el 10%. Tot això disfressat cínicament de falses millores per la suposada possibilitat de rebutjar els anys més perjudicials per al càlcul i una incidència qualificada pel ministre de “petits ajustos”. Però llavors, l’estalvi pretès seria inexistent, alguna cosa que no resulta creïble en absolut. A més, el ministeri pretén automatitzar l’ajust pel mecanisme intergeneracional, després de pressions de Brussel·les, amb el que la retallada substitutiva del “Índex de sostenibilitat” de la reforma de Rajoy, començarà a actuar quan decaiguin els ingressos i augmentin els costos.
Davant aquests atacs cal plantejar un calendari de mobilitzacions unificades i unitàries construïdes des de baix mitjançant assemblees en els centres de treball, ensenyament i en els barris, per a aixecar una lluita contra la carestia i els pressupostos militaristes que en l’Estat espanyol suposaran 2.000 milions d’euros de despesa per a fomentar una política militarista i imperialista, mentre preparen un nou atac a les pensions i el poble sofreix l’augment dels preus. És vital buscar la unitat amb els sectors de tots els sindicats i organitzacions socials i polítiques, que surtin a barallar en favor de l’augment dels salaris segons el cost de la vida i amb clàusules de revisió automàtiques, pel control dels preus mitjançant comitès populars, i l’augment de les pensions segons l’IPC real. La manifestació del 15 d’Octubre pot ser la puntada de peu inicial per a una gran campanya per aquests objectius.
