Aquest dijous 16 de març, enmig de la pressió del moviment de masses, el govern es va veure obligat a utilitzar l’article 49-3 de la constitució per imposar la seva reforma de les pensions. Una ofensiva antidemocràtica, en la continuïtat d’un procés parlamentari que va acumular diverses reformes antipopulars i obre una profunda crisi política.
A menys d’un any d’haver estat reelegit en les eleccions presidencials i després de 6 mesos de negociacions i compromisos amb Els Republicans, Emmanuel Macron ni tan sols aconsegueix trobar una majoria per aprovar la "mare de totes les seves reformes". Si el Govern intenta posar bona cara, el president demostra que no sols és ultra minoritari socialment, incapaç de convèncer a la població, aclaparantment oposada a la seva reforma, sinó també minoritari políticament en el Parlament.
Una bufetada i una demostració de feblesa a la qual han respost mobilitzacions a tota França. A París, milers de persones han acudit a la manifestació convocada per les interfacs (interfàbriques), de Île-de-France a partir de les 14.00 hores des de la plaça de la Sorbona fins a la Concòrdia, on ja s’havien congregat nombrosos manifestants. A Marsella, els manifestants es van concentrar davant la Prefectura abans de partir cap a una manifestació espontània. De la mateixa manera, a Grenoble, Lió, Estrasburg, Lorient, Clarmont i moltes altres ciutats, les manifestacions espontànies van reunir milers de persones.
Après le 49.3 des centaines de manifestants à Aix-en-Provence dans une ambiance déterminée "la retraite à 60 on se battra pour la gagner !" #ReformesDesRetraites pic.twitter.com/PacUrxi9BM
— Révolution Permanente (@RevPermanente) March 16, 2023
Convocades o no per sindicats i organitzacions polítiques, aquestes concentracions han estat marcades per forts elements d’espontaneïtat, que expressen un radicalisme i un rebuig a detenir la mobilització. "Hem de respondre a la crida de la història. Ser aquí aquesta nit és només el principi del que pot ocórrer. Podem ser encara més durs. La vaga pacifista ja no és acceptable", explicava Jordan Robichon, de la CGT Energie, a la plaça de la Concòrdia. Un estat d’ànim àmpliament compartit pels manifestants després de dos mesos d’una mobilització molt tutelada per la intersindical.
Això no podria estar més en desacord amb la situació i aquestes aspiracions. A la nit, els dirigents sindicals van proposar com a única perspectiva una pròxima jornada de vaga i mobilització nacional el 23 de març. Encara que aquest dijous es va expressar àmpliament la brega a tota França i el dilluns s’examinaran mocions de censura, amb la possibilitat de plantejar el derrocament del govern, la intersindical va optar deliberadament per no cridar a la mobilització ni el dissabte ni el dilluns per a evitar qualsevol radicalització de la mobilització.
Aquesta actitud manté una continuïtat en la seva negativa a "polititzar" la batalla de la reforma de les pensions, però també en construir una veritable relació de forces a través de la vaga i el carrer. És exactament el contrari el que necessitem enfront d’un govern afeblit. La ràbia i la força de la nostra classe han de continuar expressant-se per exigir la retirada immediata de la reforma, la sortida de Born -Primera ministra- però també la dimissió de Macron, de la mateixa manera que cantaven els Armilles Grogues en moltes manifestacions. La seva feblesa és una oportunitat per passar a l’ofensiva, amb perspectives per construir la relació de forces donant-nos suport en els sectors en vaga que continuen bloquejant una part de l’economia: dels escombriaires a les refineries passant pels treballadors de l’energia i els ferroviaris.
No es pot esperar al pròxim dijous per continuar la lluita: les organitzacions sindicals i polítiques combatives i decidides a fer retrocedir al govern, les assemblees generals, les xarxes de vaguistes, han de reforçar els marcs d’autoorganització i coordinació i convocar accions a partir d’aquest divendres i en els pròxims dies. Macron està en una gran dificultat: hem d’aprofitar aquest avantatge perquè es retiri la reforma, però també començar a plantejar la qüestió per aconseguir molt més.
Des de l’inici del moviment, les aspiracions en la base són múltiples: sobre les pensions, els salaris, les condicions de treball, els serveis públics. Són totes aquestes qüestions les que hem de plantejar ampliant les reivindicacions del moviment. Al final d’una jornada marcada per un nou decret, acudint a l’article 49-3, hem de plantejar també la qüestió de posar fi a la figura presidencial, al Senat i a tot el règim antidemocràtic de la V República, que ha de ser substituït per una cambra única, que concentri els poders legislatiu i executiu, els representants triats del qual han de cobrar el salari mig i ser destituibles.
Totes aquestes són qüestions que el moviment de masses té força per a imposar, com han demostrat les manifestacions dels dos últims mesos, sempre que adopti una estratègia que trenqui radicalment amb la que ha dominat fins ara.
