L’Ambaixada d’Israel a Espanya va emetre un comunicat on sostenien que és “profundament preocupant que, en un moment en el qual Israel està de dol per la pèrdua de vides innocents en el bàrbar atac de Hamàs” a Gaza, “uns certs elements dins del Govern espanyol han optat per alinear-se amb aquest terrorisme tipus ISIS”. En opinió de l’ambaixada de l’Estat d’Israel, les crítiques de membres del Govern “progressista” a les polítiques d’Israel “no sols són absolutament immorals, sinó que també posen en perill la seguretat de les comunitats jueves d’Espanya” en exposar-les “al risc d’un major nombre d’incidents i atacs antisemites”.

L’ambaixada del dretà govern de Netanyahu pretén així “disciplinar” a qui gosi realitzar la més mínima crítica enfront de la nova massacre que estan portant endavant contra el poble palestí. La referència feia al·lusió a la presència de Podemos i Sumar en el govern, els qui van fer algunes crítiques a la política que està portant endavant Israel en Palestina.

Davant això, la resposta del govern espanyol, lluny de qüestionar la ingerència israeliana i les seves brutals acusacions, ni molt menys criticar la seva guerra contra el poble palestí, ha estat ratificar el seu suport incondicional a Israel. En un comunicat, el ministeri d’Afers exteriors destaca que “la posició del Govern d’Espanya en el seu conjunt respecte als atacs terroristes perpetrats per Hamas és clara: condemna categòrica, exigència d’alliberament immediat i incondicional d’ostatges i reconeixement del dret d’Israel a defensar-se dins dels límits marcats pel Dret Internacional i el Dret Internacional Humanitari”.

La realitat és que, encara que el govern espanyol es cobreixi amb l’apel·lació al “Dret Internacional i el Dret Internacional Humanitari”, està avalant un nou genocidi contra el poble palestí, el desplaçament forçat de més d’1 milió de persones i gairebé 3.000 assassinats en menys d’una setmana en la Franja de Gaza.


Sumar es renta la cara amb declaracions, però segueix dins del govern que fa costat a Israel

El PSOE també va rebutjar la proposta de Sumar de reconeixement de l’Estat palestí com un dels punts de l’acord d’investidura. Una proposta que va fer Sumar aquesta setmana i que incloïa una sol·licitud a la Unió Europea perquè revisi els acords de venda d’armament i dels fons europeus que s’atorguen a Israel, segons un acord d’associació.

A més d’aquesta exigència com a part de l’acord d’investidura, Sumar hauria llançat altres dos documents. Una declaració institucional en el Congrés dels Diputats per a demanar “un alto-el-foc entre les parts que permeti, amb la mediació de Nacions Unides, l’alliberament d’ostatges i presoners” i “el cessament immediat del setge i bombardeig de l’Estat d’Israel contra població civil gazatí, contraris al dret internacional humanitari”.

A més, la declaració reprendria la proposta de creació de dos Estats, assenyalant que la clau estaria a “reprendre les fronteres de 1967” i en què tots dos Estats reiniciïn les negociacions “seguint els Acords d’Oslo”. Una declaració que a més de ser conservadora respecte a la lluita del poble palestí, en voler imposar-li el reconeixement de l’Estat d’Israel i les seves annexions realitzades en 1967, no és més que un brindis al sol que serveix per rentar-se la cara davant la massacre en curs, però continuar sent part del govern que la secunda.

La proposta de Sumar té també una lectura a nivell intern, en donar-se en un context de competició entre Yolanda Díaz i Ione Belarra de Podemos. La presència d’aquesta última en la recent manifestació a Madrid en solidaritat amb el poble palestí ha estat utilitzada per Podemos com a manera de desgastar a Díaz en l’etern combat intern del neo reformisme per disputar càrrecs institucionals.

Podemos ja va tractar de presentar per endavant una proposta en el Congrés similar a la presentada per Yolanda Díaz sense comptar amb el consens de la resta de Sumar. Allí instava la comunitat internacional i a la UE al fet que garantís que Israel complís “les diferents resolucions de Nacions Unides sobre sobre els territoris ocupats que porta dècades incomplint sistemàticament”. També, Belarra s’ha desmarcat de Sumar en proposar al Govern a presentar davant la Fiscalia de la Cort Penal Internacional perquè s’investiguin els crims de guerra comesos a Palestina per Netanyahu, així com els perpetrats per Hamas a Israel i els territoris ocupats contra la població civil.

Una competició entre les dues fraccions del reformisme que forma part del govern de coalició amb el PSOE, un govern en el qual tenen diversos ministres, i que ha ratificat el seu suport al govern d’Israel. Un govern que manté les tropes espanyoles al Líban, amb l’objectiu de defensar la frontera d’un Estat d’ocupació. Un govern del qual pensen continuar sent part, sense importar com es resolgui la crisi a Gaza o la sort del poble palestí. Un govern sota el qual les relacions comercials amb Israel van aconseguir un rècord en 2022 de més de 3.000 milions d’euros en intercanvis, amb la presència constant de figures del règim israelià en universitats públiques i amb múltiples acords militars i polítics sota l’agenda de l’OTAN. L’OTAN, aquella institució imperialista que les diferents forces que formen Sumar van acollir amb gust en l’última cimera a Madrid en la passada legislatura per ser un “deure d’Estat”.

A pesar que Pablo Iglesias s’esquinci les vestidures per diferenciar-se de Yolanda Díaz, la realitat és que políticament han complert la mateixa tasca, donar cobertura al govern amb el PSOE, qui al seu torn sosté al règim d’apartheid d’Israel. La diferència, és que ara que Podemos és minoritari semblen voler recuperar capital polític fent algunes crítiques per esquerra. Però el resultat és el mateix: no treure els peus del plat i sostenir al govern del PSOE i les seves polítiques imperialistes.

D’altra banda, la postura del PSOE de rebuig a les propostes de Sumar no és cap sorpresa tenint en compte que la seva política cap a l’estat d’Israel ha estat favorable i que en l’actual conflicte es va posicionar ràpidament del costat d’Israel. Per a Sánchez, Israel té el “dret a defensar-se”, és a dir, a exterminar al poble palestí si això és el que es requereix per a mantenir els interessos imperialistes a la regió.