Tres reials decrets llei aprovats pel govern al desembre s’han sotmès a la revalidació necessària aquest dimecres en el Congrés. En una negociació d’última hora, el govern ha aconseguit tirar endavant dos d’ells, gràcies a un acord in extremis amb Junts. El relatiu al subsidi de desocupació ha decaigut al no aconseguir el sí de Podemos.
La fragilitat dels suports parlamentaris del nou govern de coalició fa que la possibilitat d’una legislatura curta estigui inscripta en la situació. La possibilitat que aquest tipus d’atacs no passin - o altres pitjors com els que voldria la dreta -, continuarà depenent de si es trenca la passivitat imposada pel reformisme i la burocràcia sindical.
El govern, per mitjà de la vicepresidenta Yolanda Díaz, de Sumar, i el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, del PSOE, han tirat de relat per advertir que la seva possible derrota parlamentària seria una garrotada per als més vulnerables. Podien fer ús d’aquesta demoagogia perquè els textos barrejaven algunes petites concessions o pròrrogues d’ajudes, amb les primeres retallades del seu govern.
Igual de poc creïbles resultaven les exigències de grups com Podemos, que avui s’escandalitzaven de la moderació o les retallades ocultes en decrets com el del subsidi de desocupació, oblidant que són idèntics als que ells mateixos van avalar en els últims quatre anys. No recorden les seves lloes a la reforma laboral de Yolanda Díaz, que va mantenir allò essencial de la de Mariano Rajoy de 2012, en contra de les crítiques del sindicalisme alternatiu.
Lluny del soroll i el tripijoc parlamentari, el que es votava avui en el Congrés era el principi del full de ruta social-liberal acordada amb la UE per a la següent legislatura. En ella, encara que se sostinguin algunes de les mínimes mesures socials de l’anterior, venen nous aires d’austeritat. El govern del PSOE amb Sumar, com abans amb Unidas Podemos, continua sent un Executiu al servei de les grans empreses de l’IBEX.
El semestre de presidència espanyola de la UE va acabar 2023 amb un acord, afavorit per la ministra Calviño, per tornar a la senda de l’austeritat a partir de 2024. Control de dèficit i de deute, a costa de serveis públics i drets. Les receptes de la crisi de 2008 tornen, encara a un altre ritme, de la mà dels governs de dreta i centreesquerra. Els tres decrets són un primer pas en aquesta direcció.
De fet, la seva aprovació és una de les condicions de la Comissió Europea per al desemborsament del següent tram dels Fons Europeus de 10 mil milions. Una nova xutada de cash per als comptes de les grans empreses espanyoles, que ja han acaparat un 40% d’aquests diners públics en ajudes directes i a fons perdut.
Un decret òmnibus que posava en suspens l’aplicació de l’amnistia i ataca a les treballadores i treballadors públics
El primer decret debatut ha estat sobre funcionament de la justícia, l’organització del treball dels funcionaris i el mecenatge. Un projecte presentat com una mera modernització i digitalització de la Justícia i la resta de l’administració, però que ocultava també mesures clarament regressives.
La més sonada constituïa un cable a la Judicatura en la seva particular pugna contra l’amnistia. El decret inclou una modificació de la Llei d’Enjudiciament Civil que permetria deixar-la en un suspens fins a dos anys. Qualsevol jutge que presentés una qüestió pre-judicial al Tribunal de Justícia de la UE, aconseguiria amb el nou articulat paralitzar la llei referida fins que aquest tribunal resolgués.
Aquesta inclusió no era accidental ni innocent de part del govern PSOE-Sumar. La Llei d’Amnistia no decauria com a tal, tret que el TSJUE digui el contrari, amb el que no es posaria punt final a la legislatura. Però sí que es posposaria la imatge d’una volta dels exiliats a després de les eleccions europees o que els dirigents independentistes processats o condemnats puguin ser candidats a aquests comicis o els catalans de 2025, en els quals el PSC aspira a conquistar la Generalitat. A més, aquesta pròrroga judicial, segons el parer del govern, lligaria la lleialtat de Junts fins que el TSJUE dictés sentència, almenys.
Però la jugada no els ha acabat de sortir. Finalment, segons fonts de Junts, el PSOE i Sumar han acordat amb la dreta catalana la retirada d’aquesta modificació en la seva tramitació com a projecte de llei, a canvi de la seva necessària abstenció perquè tiri endavant.
Com molts altres decrets, aquest inclou modificacions legals de molt diversa índole i que afecten diverses lleis, d’aquí el seu apel·latiu d“òmnibus”. La segona mesura enverinada, i contra la qual cap partit ha aixecat la veu avui en el Congrés i tirarà endavant, és un atac a les treballadores i treballadors públics sense precedents. El “progressisme” fa seva la cantarella reaccionària “contra el funcionari gandul” per a, a través de denominats mecanismes de control de tasques, incorporar noves sancions i fins i tot acomiadaments en l’administració pública. Una mesura, presentada com una millora de l’eficiència, però que dona una eina inèdita per portar endavant acomiadaments a l’Estat, com els que vam veure a Grècia després de la crisi de 2008.
Un augment mínim del subsidi de desocupació a canvi d’una tisorada a les pensions dels aturats de llarga durada
El debat ha seguit amb el decret sobre conciliació i protecció per desocupació, l’únic que ha decaigut. El govern, per mitjà de Yolanda Díaz, l’ha presentat com un gran avanç en matèria de subsidi per desocupació.
La principal novetat era que els qui accedeixin a aquesta ajuda - per haver esgotat la prestació contributiva o no poder accedir a ella - passarien de cobrar 480 euros mensuals, a 570 euros els primers 6 mesos i 540 els sis següents. La resta del temps tornarien als 480. Que el “gran avanç” presentat sigui passar de ser paupèrrim a ser pobríssim ja irrita. Més si tenim en compte que l’evolució d’aquesta ajuda en els últims 4 anys ha quedat sistemàticament per sota de la inflació. Des de 2020 el subsidi ha perdut 4 punts de poder adquisitiu.
Però a més, la pírrica pujada s’utilitzava com una cortina de fum per a ocultar una veritable retallada d’unes de les pensions més baixes. En el mateix decret es proposava reduir la base de cotització dels aturats majors de 52 anys que cobrin el subsidi, passant del 125% de la base mínima al 100%. Així ho ha denunciat Podemos, que ha votat en contra, però també altres socis d’investidura com BNG o EH-Bildu, encara que aquesta retallada no els ha evitat votar a favor.
D’aquesta manera s’explica que, com deia el mateix decret, encara pujant la quantia i el total de potencials beneficiaris, l’Estat esperava un estalvi anual estimat de 93 milions d’euros. Les persones beneficiàries del subsidi són una mica més de 730 mil. D’elles, 550 mil són aturats de llarga durada majors de 52 anys. Amb la nova base de cotització que es proposava, un treballador que hagués treballat 15 anys i quedés en situació de desocupació crònica - una realitat molt estesa en sectors i zones de desindustrialització - tindria una retallada anual de la seva pensió de 1900 euros. Gairebé el doble que els 1020 euros extra que hauria percebut solament en el primer any del subsidi.
Un desmantellament gradual de l’anomenat “escut social”
Finalment, s’ha debatut el decret de pròrroga de les anomenades mesures anticrisi posades en marxa després de l’inici de la guerra d’Ucraïna i la crisi inflacionària internacional. Es tractava de la vuitena pròrroga de l’anomenat “escut social”. Però aquesta venia ja amb algunes de les retallades exigides per la UE, d’acord amb el retorn a l’austeritat pactat en el semestre espanyol de la UE.
Les més importants tenen a veure, precisament, amb un dels grans problemes de les famílies per arribar a fi de mes: el preu de l’energia. L’electricitat recuperarà les taxes d’impostos indirectes com l’Impost Especial de l’Electricitat i l’Impost sobre el Valor de la Producció de l’Energia Elèctrica, que passaran del 2,5% al 3,8% i el 3,5% al 5,25 respectivament. Una pujada acumulada de 3 punts, més enllà de la que es generi per la inflació. En el cas del gas, la pujada serà molt major a partir d’abril, passant l’IVA del 10 al 21%. El que no decau són les compensacions a les elèctriques, que es xifren en 100 milions d’euros per a 2024.
La resta de mesures es manté com fins ara. És a dir, amb molt més relat que dada. On més palès es fa això és en matèria d’habitatge. Encara que el decret limita a un 2% la pujada de lloguers, la pujada reconeguda pel govern ha estat del 10% de mitjana des de la primera aprovació de l’anomenat “escut social”. O la falsa “prohibició dels desnonaments”, que no ha evitat els 19.332 llançaments de 2023.
Aquest decret tambien ha estat salvat amb l’acord d’última hora amb Junts. Segons fonts de la dreta catalana, s’ha fet a canvi d’algunes mesures per afavorir el retorn de seus socials de les empreses que van marxar de Catalunya en 2017, l’assumpció per part de l’Estat del cost de les bonificacions del transport i un traspàs de les competències en matèria d’immigració a la Generalitat. Aquesta última es tracta d’una de les demandes en auge per part de sectors d’extrema dreta de l’independentisme i de la qual s’està fent ressò la formació postconvergent. El discurs i les propostes de Junts consisteixen a realitzar un traspàs per poder aplicar polítiques d’estrangeria encara més dures i restrictives que les de l’Estat espanyol. Com veiem, un acord molt "progressista".
Una oposició que no té tampoc res a oferir-nos
Si els decrets són el primer pas del govern PSOE-Sumar per posar-se a to amb els nous aires de la UE en matèria d’ajust, els nos als mateixos dels grups de la dreta no suposen cap alternativa. Tant PP com Vox, discrepen fonamentalment en el ritme i la profunditat dels atacs, que haurien de ser encara majors. En aquests dies, el PP s’ha mostrat fins i tot obert a donar els seus sís al decret anticrisi, si a canvi s’incloïa una retallada d’impostos de 10 mil milions a les rendes més altes.
De part dels socis d’investidura, el gruix s’han mantingut en la posició dòcil de la investidura passada. Les exigències o crítiques per moderadas de grups com ERC o EH-Bildu no les pot creure ningú. Sigui com sigui, sempre li acaben donant el sí, encara que hagin d’empassar-se gripaus com el dels Pressupostos més militaristes de la història de 2023.
La inicial oposició de Junts o la seva suposada "exigència" no és més que un intent de marcar un perfil més "dur", no quedar tan identificada amb ERC i la seva definitiva aposta pel retorn ple a la normalitat autonòmica i aparèixer com els millors defensors dels interessos de les grans famílies i empreses catalanes. La proximitat de les eleccions autonòmiques, en un any, els converteix això en una obligació per a sobreviure.
La renúncia a l’autodeterminació va ser part dels acords d’investidura, per això ara se centren únicament a fer efectiva la principal concessió - l’amnistia - i que no es retardi fins al cap d’aquests comicis. D’altra banda, es pretenen mostrar com els millors negociadors amb l’Estat en el nou marc autonomista. D’aquí ve que la major part de les seves crítiques i exigències anaven en la direcció de millorar les condicions de finançament i fiscals per a les empreses catalanes, a les quals el món postconvergent continua representant fidelment. Finalment, tracten de fer-se portaveus dels discursos i propostes sobiranistes en clau racista que un sector dels hiperventilats venen aixecant cada vegada amb més força.
L’altra novetat han estat els cinc nos de les diputades i diputats de Podemos. Una posició conseqüència de les negatives de Sumar i el PSOE al fet que continués formant part del Consell de ministres. La formació lila ja va advertir que aquesta exclusió implicaria negar-se a continuar empassant els gripaus que - sense tot just resistència - van empassar en l’anterior legislatura. Amb els nos d’avui al decret del subsidi de desocupació, ha volgut escenificar això. Una defensa de les pensions avui, sense explicar per què amb els seus vots i presència en el govern, van avalar les dues contrareformes en aquesta matèria del ministre Escrivà. Podemos es juga a reaparèixer com una força opositora al social-liberalisme, volent que oblidem el seu pas pel govern social-liberal de Sánchez o la seva aposta al fet que li tornin a integrar en el futur. Una impostura que és coherent amb recolzar altres decrets, com l’“òmnibus” que en res ampliava o mantenia drets, o en què la seva proposta per frenar aquestes polítiques sigui al·lèrgica a promoure qualsevol mobilització social.
Només amb una mobilització independent de la classe treballadora i els sectors populars es podran frenar aquests i pitjors atacs
Els mesos que tenim per davant, molt especialment passades les eleccions europees, vindran amb corbes per a la classe treballadora i els sectors populars. El projecte de legislatura progressista, tal com han acordat amb la UE, estarà basat en el desmantellament gradual de les mínimes mesures socials de l’anterior i l’avanç de contrareformes en matèria de pensions i desocupació. Tot mentre la pèrdua de poder adquisitiu continua corroint els salaris - un 40% van tornar a perdre en 2023 - o la crisi d’habitatge ha situat el lloguer mitjà per sobre dels 1000 en les principals capitals.
La dreta i l’extrema dreta esperen assegudes el seu torn. Que el daltabaix d’un govern d’“esquerra” aplicant polítiques de dreta els obri el camí, per a una vegada en Moncloa simplement ampliar, aprofundir i accelerar la seva obra. Si a més el govern "progressista" i una part dels seus socis segueixen, els copien les polítiques de frontera com ja va fer el govern PSOE-Unidas Podemos, encara millor. Mentrestant, des dels governs que controlen i des de l’Estat profund, continuaran fent la guerra als nostres drets, com veiem en la Comunitat de Madrid contra la Llei LGTBI o al País Valencià o les Illes contra el català.
L’ala del neo-reformisme fora del govern, Podemos, voldrà vendre’ns que la solució, una altra vegada, passa per renovar-los la confiança electoral. Que ells puguin sobreviure com a partit parlamentari, negociar amb més força per tornar al govern, i així… tornar a fer exactament el mateix que ens ha portat a aquesta situació. Mentrestant, ni en el Parlament, ni molt menys als carrers, promouran cap acció que comprometi realment la situació del qual continua sent “el seu” govern.
La burocràcia sindical que dirigeixen CCOO i UGT segueixen apoltronats en el seu rol de ministres sense cartera. Acordant engrunes, deixant passar retallades com el del subsidi de desocupació o les sancions a empleats públics i mirant per a un altre costat davant la liquació dels salaris, la crisi de l’habitatge o l’enduriment de les polítiques contra els treballadors immigrants.
L’única via per realment parar les diferents agendes antiobreres i antipopulars en disputa és una via independent. Que no confiï en cap dels agents del règim, sinó en les forces de la classe treballadora, la joventut i els sectors populars per enfrontar-les. Per tombar les mesures i iniciatives de l’ofensiva reaccionària, i fer el mateix amb les quals el govern “progre” intentarà fer passar - carregades de relat, engany i xantatges malmenoristes- sempre a favor de les grans empreses, els tenidors d’habitatge i els interessos de l’imperialisme espanyol i europeu.
La derrota del govern en el Congrés evidencia que hi ha un govern feble i una oposició feble. Les seves pròpies contradiccions, fa que cap ho tingui fàcil per imposar el seu pla. És peremptori aprofitar aquestes bretxes per frenar els plans dels uns i els altres, i imposar mesures que donin sortida als grans problemes socials, com el repartiment d’hores sense reducció salarial, un SMI de 1800, la indexació de tots els salaris a l’IPC mensualment, l’expropiació dels habitatges de grans tenidors, de les grans elèctriques i distribuïdors o la derogació de les lleis d’estrangeria.
És urgent que el sindicalisme combatiu i l’esquerra anticapitalista impulsem un pla de mobilitzacions per aquestes mesures i contra tot atac, i que, al mateix temps, exigim a les direccions de CCOO i UGT la fi de la seva política de passivitat i acords a la baixa i alliberin les forces de la nostra classe per donar una veritable sortida obrera a la situació de crisi social que cap engruna “progre” ha aconseguit mitigar. Solament així, les complicacions o derrotes parcials parlamentàries del govern com les d’avui, podrem capitalitzar-les al nostre favor i no serviran d’avantsala per a noves i pitjors voltes de rosca.
