Com Podem en 2015 amb les seves primeres negociacions sense èxit amb el PSOE per a arribar a Moncloa, la CUP ara ha decretat secret el contingut de les seves negociacions amb ERC i el preacord aconseguit per a investir president de la Generalitat Pere Aragonés a la fi d’aquesta setmana. La seva militància haurà de ratificar-les o rebutjar-les aquest dimecres, però volen evitar costi el que costi que siguin fiscalitzades pels qui els van votar o la resta de l’esquerra catalana.
La renúncia explícita a la política amb "llum i taquígrafs" i l’assumpció d’aquesta opacitat tan criticada a la política oficial, va ser per a Iglesias la confirmació de les seves intencions d’integrar-se en el règim. La direcció de la CUP, sis anys més tard, sembla disposar-se a transitar el mateix camí, en aquest cas d’integració en el règim d’autonomia retallada que es disposa reflotar ERC amb JxCat.
La consolidació d’un gir a la moderació i la integració en l’autonomia tutelada
Però l’opacitat i secretisme és només l’epidermis del "nou cicle" de la CUP. Podemos va tenir els seus antecedents en una moderació programàtica que es deixava pel camí des de l’auditoria del deute fins a la lluita per un procés constituent; en la seva negativa pública a qüestionar la forma d’Estat en plena abdicació de Joan Carles I; o en el seu rebuig a donar suport a la consulta catalana del 9N.
La CUP porta també mesos avançant en aquesta senda de moderació i aspiracions a ser part de la gestió de l’Estat capitalista en el seu nivell autonòmic, bé sigui formant part del nou govern o bé actuant de "conseller sense cartera" amb el seu suport parlamentari.
Et pot interessar: Enfront el suport de la CUP a un govern processista: cal construir una esquerra anticapitalista i revolucionària
El procés de debat intern, en el qual vam poder participar en qualitat d’observadors des de la CRT, va concloure amb documents en els quals es deixava de costat tota proposta que es pogués catalogar d’anticapitalista. Les mesures socials es limitaven a introduir alguns mecanismes de control i regulació pública de determinats sectors, una reforma fiscal o la creació d’empreses públiques que competirien en el mercat amb els grans monopolis. En el terreny democràtic es proposava un processisme 2.0 en el qual es combinaria la negociació amb l’Estat, la cerca d’intervenció de la comunitat internacional i un suposat "nou embat" en forma d’un referèndum per a 2025.
Aquesta va ser la base política de la candidatura, que va acabar conformant-se amb Dolors Sabater com a cap de llesta -representant dels ajuntaments del canvi catalans, al costat de Colau, i la gestió impotent de "el possible"- i l’acord amb Guanyem. Tal com assenyalem en el seu moment, coincidint amb altres sectors que van criticar l’acord, es tractava de bastir ponts per a aconseguir acords de país amb els vells partits del processisme i, si era possible, els Comuns.
Reformes tímidament socialdemòcrates, restauració de l’autonomia i processisme 2.0
El poc que ha transcendit del preacord aconseguit confirma que el full de ruta establert per la CUP per al 14F es continua implementant. El vot cupaire a la investidura de Pere Aragonés – representant de l’ala més neoliberal d’ERC, amic personal de les grans famílies de l’IBEX35 i autor de la pitjor llei d’externalització de serveis públics- seria a canvi d’acords tan mínims i ambigus com desenvolupar una agenda legislativa catalana per a abordar l’"emergència residencial", un reforç de l’atenció primària o supeditar l’ús dels projectils de foam al fet que els Mossos publiquin els protocols sobre utilització.
Quedarien intactes els parcs d’habitatge en mans dels grans tenidors i especuladors, els desnonaments es continuaran produint -com es van continuar produint a Badalona sota el govern Sabater-, el model privatitzat de la sanitat catalana queda a resguard de tota reversió de privatitzacions i els Mossos podran continuar traient ulls, això sí, amb manual d’instruccions.
Et pot interessar: Als militants de la CUP que no volen votar a Aragonès a canvi de gestos insignificants
En el terreny democràtic es parla de treballar per un "nou embat democràtic, preferiblement en forma de referèndum". Una fórmula prou ambigua perquè la puguin acceptar des dels fidels de Puigdemont fins a l’ERC que porta des de 2017 tractant que la restauració autonòmica acabi asseient-se. La taula de negociació amb l’Estat – la joia d’aquesta restauració afavorida pel govern "progressista" i ERC- es mantindria i seria acceptada per la mateixa CUP. Aquesta assumeix per complet una promesa de temps llargs i indefinits -la marca del processisme-, ja que es conformarien, com van declarar en la seva recent conferència política, amb una taula de partits i entitats catalanes que treballessin en aquesta direcció.
La CUP no pot donar suport a un nou govern d’ERC i JxCat, cal una esquerra anticapitalista i de classe
"Tots els que som d’esquerres, no podem entendre, que una força que es reivindica anticapitalista, com la CUP, o qualsevol altra força que es reivindiqui d’esquerres, investeixi un govern de Pere Aragonés, o qualsevol altre govern d’ERC, de JxCat o un altre partit que governi per a les grans empreses". Així de clar ho va dir Pablo Casilla, jove de 21 anys, militant de Contracorrent i la CRT, des del micro obert de l’última manifestació per la llibertat de Pablo Hasél, dissabte passat a Barcelona. Unes paraules que recullen gran part del malestar que aquest "nou cicle" cupaire està aixecant.
#Aramateix #BCN El @PabloCastilla00 de @Contrac_Cat al micro obert 🎤 de la manifestació per #llibertadpablohasel "La CUP no pot investir un nou govern de ERC i JxCat, ni de cap partit que governi per als capitalistes" #Tornem #FinsQueCaiguin pic.twitter.com/9gYEtH7Ytv
— EsquerraDiari.cat (@EsDiariCat) March 20, 2021
No per anunciat i previsible, el preacord de la CUP i ERC ha evitat que s’encenguessin els debats en el si de l’esquerra independentista, la resta de l’esquerra anticapitalista catalana i les xarxes socials. Molts i moltes votants o simpatitzants de la CUP critiquen una decisió que convertiria a aquesta formació en una simple crossa del següent executiu que, amb tota seguretat, tornarà a deixar en el tinter la lluita pel dret a decidir – com el van fer ni més ni menys que en 2017, quan les condicions eren molt més favorables – i aplicant les polítiques al servei de les grans empreses i fortunes, com han fet durant tota la seva història.
Des de la CRT vam participar en els debats previs a la conformació de la candidatura de la CUP per al 14F, intervenint en contra d’aquest curs, una sort de reedició de la política de "mà estesa" portada endavant des de 2012 però en una clau encara més moderada programàticament, en plena restauració autonomista i amb pulsions "governistes" molt majors de part de la direcció cupaire. Coincidim en algunes d’aquestes crítiques amb alguns sectors interns de la CUP, com Endavant que va qüestionar l’acord amb Guanyem, o altres grups com a Lluita Internacionalista.
A aquests grups i sectors crítics els van plantejar la necessitat d’impulsar un front polític-electoral per al 14F en clau anticapitalista i d’independència de classe, que deixés clar que el full de ruta passava pel desenvolupament de la mobilització i l’autoorganització, i que això és incompatible amb ser el suport per esquerra a un nou govern autonòmic neoliberal.
Lamentablement aquesta proposta va ser rebutjada, tant per sectors crítics de l’esquerra independentista com per Lluita Internacionalita. Aquest últim grup es va escudar per a continuar donant suport a la candidatura de la CUP en un acord de 12 punts una mica més d’esquerra, però que, com els van advertir, eren autèntica lletra morta en el moment en el qual el programa de la candidatura i la línia de la campanya eren clarament a favor d’un acord amb el vell processisme, sense descartar la participació en el Govern.
Creiem que d’haver constituït un front així, avui l’esquerra que no donem suport recolzament a la investidura d’Aragonés i defensem una perspectiva anticapitalista i de classe estaríem en millors condicions. Però més enllà d’això, considerem que és necessari ara unir forces per a exigir conjuntament a la CUP que no voti a Aragonés, trenqui tot preacord amb ERC i abandoni definitivament la seva línia de "mà estesa" o "acord estratègic" amb els partits de la burgesia independentista.
Si finalment la CUP acaba assumint aquesta línia i es converteix en la crossa parlamentària del nou Govern, és urgent que els grups i sectors que no combreguem amb aquesta política de clara conciliació de classes avancem a posar en peus un reagrupament que lluiti per un programa perquè la crisi la paguin els capitalistes i per un full de ruta independent, i en aliança amb la resta de pobles de l’Estat, per a lluitar contra el Règim del 78 i conquistar i imposar el dret d’autodeterminació. Un agrupament que busqui confluir i ajudi a extreure lliçons revolucionàries a tots aquells sectors juvenils, dels moviments socials i el moviment obrer, que han fet o estan fent una amarga experiència tant amb el neorreformisme avui en Moncloa, com amb el processisme al qual la direcció de la CUP vol prestar els seus serveis per a una sobrevida.
