En els últims dies s’ha fet viral un vídeo amb veu en off que plantejava un discurs de defensa dels valors associats a Catalunya. No es va fer viral pel contingut en si, sinó perquè plantejava una crítica clara: el racisme. La diputada Najat Driouech d’ERC llegia un text on podíem escoltar algunes frases amb veu en off. La seva cara es revelava al final quan plantejava que si fins a aquest moment no t’havies adonat d’on era però en veure-la el qüestionaves i et deixava de semblar bé el contingut del vídeo, tenies prejudicis racistes. Un vídeo molt dirigit a aquest arc de persones que han passat pel moviment independentista votant a Junts o ERC i que ara es plantegen votar a Aliança Catalana.

Més enllà del debat que es pugui fer amb ERC per les seves posicions i polítiques respecte a la població migrant -directes o indirectes-, la qüestió és que en el vídeo es plantejava un punt crucial que porta travessant a sectors del moviment independentista des d’octubre del 17 i és el d’assenyalament als “altres” com aquells que no encaixen en els seus valors democràtics catalans ni en la seva cultura. Ho fan des d’uns arguments que justifiquen les seves postures davant la “no-integració” de la població migrant o filla de migrants, però realment no plantegen absolutament res d’aquesta integració sinó que es basen en prejudicis religiosos i racistes que es barregen amb el racisme més acèrrim per plantejar que cal salvar Catalunya d’una “islamització”, una “invasió islàmica”, a les dones que ens imposin el burca, i una sèrie de reguitzells racistes que han escoltat en boca d’algun polític o tertulià, perquè és mil vegades més fàcil repetir arguments que contrastar-los.

Perquè sí, el nou enemic de fa anys, sobretot a Catalunya, és la població musulmana, la que rep tots els atacs per no “integrar-se” -caldria debatre què entenen per integració i per què consideren que és tan necessària, a més de la seva visió eurocèntrica del concepte-, per tenir altres valors, una altra religió, altres costums. El principal atac va relacionat al que implica l’islam, com per exemple l’ús de hijab, un debat important sobretot a les escoles on s’ha arribat a prohibir a estudiants entrar amb hijab. I on sempre salten alguns a exigir el respecte al laïcisme de l’educació i la societat. Però després són els mateixos que no s’emportaran les mans al cap davant l’estreta relació de l’Església i l’Estat a través del Concordat signat per Franco, o que totes les festivitats de la nostra societat tan laica girin entorn a dates religioses, o tampoc posen el crit en el cel amb la xarxa d’escoles concertades -és a dir, que reben diners públics- a Catalunya en mans d’entitats religioses, tan sols per citar un parell exemples. Per tant, el problema no és la religió en si, sinó tota la propaganda que s’ha fet atacant a altres religions, majoritàriament a l’islam, amb dicursos des de partits polítics i des de les xarxes socials al fet que aquesta suposa un greu atac als valors occidentals que s’estan perdent i que es relaciona amb la teoria del gran reemplaçament.

Així veiem com els comicis del 12M es presenten com una jornada on el discurs general de les principals formacions polítiques s’ha desplaçat a la dreta. Ho ha fet en la qüestió democràtic nacional; el viratge de l’1O als plantejaments actuals és evident. Ho ha fet en la qüestió de la sostenibilitat: de lluitar contra l’ampliació de l’Aeroport de El Prat i el model turístic que destrossa el territori, a acollir el mundial de vela, esdeveniments de F1 als carrers de Barcelona i l’obertura de nous locals costaners a la capital catalana destinats exclusivament als turistes. No és diferent en la qüestió de l’habitatge: s’ha passat de defensar una llei catalana de lloguer per controlar preus (ja de per si mateix insuficient) a posar la catifa vermella a la sentència dels tribunals que han dictaminat a favor de gairebé 1.000 llicències de pisos turístics a Barcelona perquè aquests puguin tornar a obrir les seves portes.

És en aquest escenari de cerca de culpables, on els col·lectius més precaris i vulnerables es tornen objectiu dels discursos de la dreta i extrema dreta, que amb el seu pes mediàtic, aconsegueixen impregnar pràcticament tot l’arc polític. I com veiem, això ha passat amb la qüestió migratòria.

Des de gener, és a dir, molt abans de la jornada d’aquest 12M, ja és un tema que està sobre la taula en totes les carpetes de les formacions. Des de l’ultranacionalista Aliança Catalana fins a ERC. Una qüestió abordada també des d’una perspectiva reaccionària. De fet, no és casualitat veient tot allò assenyalat fins ara, que les enquestes més recents assenyalin un manteniment de VOX, un augment en 10 escons per al PP i l’entrada d’Aliança al Parlament.

Aquests últims, el partit ultranacionalista català de Silvia Orriols és, en aquest cas, el principal detonant d’aquest gir a la dreta del discurs racista i xenòfob, per davant de VOX. La formació de Silvia Orriols va aparèixer en l’escena catalana després de ser la vencedora en les eleccions municipals a Ripoll, una població de l’interior de Catalunya, en territori que políticament pertany a l’independentisme.

El discurs racista de VOX el tenim clar i sabem com ha anat creixent aquests anys. Porta molt temps vinculant migració, inseguretat i violència, un discurs que han prenent altres partits a Catalunya, especialment a Barcelona, on manipulen les xifres a la seva necessitat en una campanya de criminalització de la població migrant i racialitzada. De fet, en aquestes eleccions han triat un lema de campanya -’En defensa pròpia’- que vincula tota aquesta criminalització amb la crisi de representació política de l’última dècada i una crida individualista a solucionar aquests problemes.

Però de l’altre costat, el que té Aliança Catalana, amb base en sectors del procesisme que van ser part de l’1O del 2017 i de les mobilitzacions contra la sentència en 2019, cal buscar-lo en els discursos i, sobretot, les polítiques racistes que els partits processistes han fet durant aquests anys i que han aplanat el camí a Orriols i el seu partit. El debat no pot ser la quota de pantalla a Silvia Orriols i la seva política, perquè un partit polític com AC no creix només per l’audiència en pantalla. Si els plantejaments d’AC calen és perquè hi ha un brou de cultiu per a ells i aquest són les polítiques de partits com Junts, ERC i el PSC que a nivell econòmic i polític assenyalen a la població migrant i permeten i fomenten que continuïn en situacions de pobresa i precarietat extrema.

En el cas de Silvia Orriols crida l’atenció el pacte al qual es va arribar entre les diferents formacions per evitar que arribés a l’Ajuntament, en concret el pacte plantejava un govern d’ERC, PSC i la candidatura autonòmica de la CUP, que finalment no va arribar a res per la negativa de Junts a negociar perquè pretenien governar pel seu compte amb ERC. La lògica darrere d’aquest pacte ERC i PSC amb la CUP no és una altra que la del mal menor, de pactar amb aquells partits que encara reconeixent que són partits capitalistes, de la burgesia, amb interessos marcats per les grans empreses, amb un ADN com el del PSOE del GAL, etc., es pot “frenar” l’avanç de l’extrema dreta, lògica que venim veient en les eleccions estatals. No obstant això, si assenyalem que justament aquests partits són els que realitzen les polítiques que obren la porta a l’avanç de l’extrema dreta, pactar amb ells només pot portar a un atzucac que desarmi qualsevol possible resposta en contra seva abocant a un etern mal menor.

És a dir, és pura hipocresia que ara partits com Junts, que des de gener venen vinculant migració i delinqüència -malgrat els intents de matisació dels últims dies- demanin ara un cordó sanitari mediàtic a l’extrema dreta, quan amb discursos han obert les portes a aquests missatges i idees racistes sense traves.

El mateix succeeix amb el PSC, l’estem veient a Barcelona amb la nova mesura de l’ajuntament de Collboni de retirar l’empadronament a totes aquelles persones que tinguessin com a domicili la seu d’una ONG. Persones sense recursos, moltes d’elles migrants, sense llar, que la seva ja difícil i extrema situació, es trobaran dins de poques setmanes amb l’escenari de perdre la possibilitat d’accedir a recursos tan bàsics i necessaris com l’assistència sanitària. El que se sumaria a les polítiques migratòries del PSOE des del govern central les últimes expressions del qual va ser enviar a l’exèrcit a Melilla.

O per exemple, recordant les declaracions d’Albert Batlle - el conegut com a xèrif de Ciutat Vella- que fa poc més d’any i mig, va assegurar que el que s’importava d’altres països era la “cultura de la navalla”, especialment referència a la comunitat llatinoamericana.

En definitiva, el col·lectiu migrant torna a ser objecte d’atacs, criminalització i racisme, fins i tot d’aquells que aixequen el discurs eurocèntric de la “integració”, que no és més que demanar-los que abandonin les seves arrels, costums i cultura perquè “s’integrin” en les “nostres”.

Sense anar a l’arrel del debat, que se centra en l’atac al més vulnerable, en la divisió permanent de tots els sectors que sofrim l’explotació i opressió d’aquest sistema depredador, no hi ha resposta possible per acabar amb aquests discursos racistes. I aquesta denúncia i lluita per acabar amb aquest sistema no vindrà de cap dels partits que el sustenten, que sobre la base de moments i dades electorals aniran ajustant el seu discurs, en essència, racista.