El veto a la candidatura d’Irene Montero s’ha convertit en el principal punt de fricció en les negociacions entre Sumar i Podemos. La formació de Yolanda Díaz envia el missatge que “cal passar pàgina”. La de la ministra d’Igualtat ve encoratjant una campanya en defensa propia que ha comptat amb el suport de diputats com Gabriel Rufián, periodistes com Cristina Fallarás o un manifest signat per algunes organitzacions feministes i LGTBI.

Estem, en primer lloc, en un nou capítol d’una batalla d’aparells. És evident que la voluntat de Sumar és afeblir el més possible les posicions de Podemos per a la següent legislatura. L’acord amb Más País, Compromís, IU, Equo i altres cinc formacions, és el punt de suport per intentar consolidar un canvi de lideratge en l’espai neo-reformista. Deixar fora de joc a la principal figura de Podemos és part del pla.

Els mètodes per aconseguir-ho no tenen res a envejar a les formes habituals de la política burgesa: maniobres, vetos i molta baralla sense tot just diferències polítiques ni programàtiques, com tots dos bàndols reconeixen. Si ho comparem amb altres baralles recents, com la que va defenestrar a Casado del PP, en les formes hi ha més similituds que diferències. Tampoc són una novetat de l’era Yolanda. L’etapa Iglesias (i Montero) està repleta de defenestracions, vetos i gestores, mesures tan burocràtiques o més com la que ara els toca patir.

Però quedar-nos només en aquest pla seria superficial. El veto a Montero té també una lectura que treu a la llum el taranná (encara més) conservador d’aquest neo-reformisme 2.0. És part d’una reubicació apaivagadora enfront de l’ofensiva de la dreta – política, mediàtica i judicial– contra el moviment de dones i en reacció a l’ampliació d’alguns drets conquistats en els últims anys.

El PSOE fa temps que va optar per aquesta via, com vam veure obertament en la seva política de boicot des de l’ombra a l’aprovació de la Llei Trans o en el seu acord amb el PP per reformar la Llei del només Sí és Sí. Encara que Yolanda Díaz no hagi travessat aquesta línia en aquesta legislatura, apartant a Montero pretén enviar el missatge que en la següent no hi haurà nous “xocs” amb els seus socis en aquestes matèries.

Els atacs de la dreta i l’extrema dreta a Montero, així com les seves propostes d’acabar amb el Ministeri d’Igualtat, són part d’aquesta ofensiva que pretén retallar drets a les persones trans i a totes les dones, com la derogació de la reforma de la Llei de l’Avortament. La posició de Sumar és un missatge que hi ha tota una intenció de frenar l’ampliació de drets, sobretot aquells que impliquin diferències amb els seus socis del PSOE. Una posició que no és diferent a la de Podemos, que tampoc incorpora les demandes pendents com a part de l’agenda per als pròxims anys.

Això està sent hàbilment utilitzat per Belarra, des de la secretaria general de Podemos, i Iglesias, des del seu programa La Base, per intentar defensar la seva principal basa electoral, com si estiguessin defensant els drets de totes les dones. Sense deixar d’assenyalar l’esdevenir conservador i claudicant de Sumar davant l’ofensiva antifeminista de la dreta, convé fer un balanç seriós del llegat d’Irene Montero començant per preguntar-nos, en quines condicions ens deixa a les dones i al moviment feminista per enfrontar aquesta ofensiva?

Montero ha estat una de les peces fonamentals per a milions de persones, associada a la paraula “feminisme” i a la tasca d’un govern que ha tingut molt de relat “més progressista i feminista de la història”, però molt poc de millora de les condicions materials de la majoria de les dones i el conjunt de la classe treballadora. Posar l’etiqueta feminista al govern que ha mantingut el llegat neoliberal en matèria laboral i de pensions, ha permès una caiguda del poder adquisitiu dels salaris d’un 8% des de 2019 o que es desenvolupi una crisi habitacional sense precedents des de la de 2008, és el millor abonament perquè el discurs antifeminista pugui condir també entre sectors populars.

Tot quan, a més, molts dels reconeixements de nous drets no han passat del paper i han quedat buits de pressupost. El més tràgic exemple són els plans contra la violència masclista, que segueixen sense garantir un ingrés suficient a les dones agredides, habitatge per poder separar-se i manté els sistemes d’atenció infradotats de recursos i amb les seves treballadores en règims de subcontractació i explotació laboral.

L’ampliació de drets reproductius com l’avortament o els avanços reeixits per a les persones trans, ha volgut ser totalment atribuïda a la seva tasca en el govern. Un relat que passava per alt que aquestes demandes s’han aconseguit imposar, no per la força de les diputades i diputats d’Unidas Podemos, sinó per anys d’organització i massives mobilitzacions.

Una part important de les direccions del moviment feminista han acceptat i conreat aquesta il·lusió en el feminisme ministerial, mentre treballaven per la desmobilització o la reducció de les nostres protestes a allò simbòlic o el suport al govern. Aquesta gran operació de desactivació i cooptació del moviment de dones, ens deixa avui pitjor preparades per enfrontar l’ofensiva que pot iniciar-se contra els nostres drets després del 23J.

Finalment, no podríem entendre aquesta ofensiva sense veure la relació que té amb la deriva punitivista que ha estat l’aposta de l’equip de Montero i Unidas Podemos. Delegar en el Codi Penal i la Judicatura la resolució de la violència masclista i sexual, no sols s’ha demostrat completament ineficaç, sinó que, com advertíem algunes, allò que ha fet és aconseguir precisament enfortir a aquesta Judicatura, a la dreta i als discursos securitistes.

Et pot interessar: La llei ‘Solo sí es sí’ i l’atzucac del punitivisme

La idea que el que es necessiten són més penes, més presons i més policies, és l’oposat a la lluita del feminisme contra les raons estructurals de les violències generades pel capitalisme patriarcal. Un feminisme que apunti on ni la dreta ni el “progressisme” volen que mirem, i que defensi mesures com posar fi a la precarietat laboral, les lleis d’estrangeria o avançar sobre els beneficis i privilegis dels capitalistes per a sostenir una veritable socialització de les tasques reproductives.

Per això, encara que el veto a Montero per part de Sumar és una concessió més a l’ofensiva de la dreta, en contra del que defensen Podemos, la solució no passa per insistir amb més feminisme dels ministeris i més punitivisme. A la dreta de veritat que ens amenaça, no se la pot enfrontar amb una esquerra de mentida, ni amb un feminisme basat en el relat, drets sense pressupost ni mesures estructurals per garantir-los, ni amb complicitats amb les polítiques del govern que ha continuat governant per a l’IBEX, mantenint la precarietat i els salaris de misèria, assassinant migrants a la frontera o embarcant-se en la major escalada militarista de l’imperialisme espanyol en dècades.

És urgent obrir una profunda reflexió i debat en el moviment feminista sobre el balanç d’aquests últims anys, revertir la cooptació i desmobilització. I alhora, recuperar la lluita conjunta contra les opressions i totes les violències, enfrontant al sistema capitalista i patriarcal i totes les polítiques que, com les del govern “feminista” de Sánchez, Díaz i Montero, han continuat governant contra les grans majories.

El que necessitem és reconstruir un moviment feminista independent que reprengui la lluita contra el patriarcat i el capitalisme.