Internacional

Els Estats Units: rebel·lió en el cor de l’imperi

Els Estats Units està en flames. El brutal assassinat racial de George Floyd ha sigut el detonant d'una rebel·lió nacional que ha agafat per sorpresa a la classe dominant. Aquest esclat de ràbia popular ha obrert una nova situació política en el cor del capitalisme. I irradia la seva influència cap a un món en crisi per la pandèmia del coronavirus. Les mobilitzacions antiracistes a París, Berlín, Londres i altres ciutats són els primers ressons d'aquesta onada expansiva.

diumenge 7 de juny| edició del dia

Tot vh succeït de manera vertiginosa. El 25 de maig George Floyd, un home afroamericà de 46 anys que havia perdut la seva feina per la crisi del coronavirus, va ser arrestat per quatre policies blancs a Minneapolis, suposadament per haver pagat amb 20 dòlars falsos. Un d’ells, Derek Chauvin, l’asfixia amb el seu genoll durant gairebé nou minuts, mentre, els seus companys ho miren.

Aquestes imatges de racisme explícit i intolerable, que s’han replicat fins al cansament a les xarxes socials i pantalles, van encendre la ira popular, van reactivar al moviment Black Lives Matter i han empés als carrers, de manera més o menys espontània, a una multitud multiètnica i intergeneracional, amb joves afroamericans, llatins i blancs en la primera línia. A pesar que la AFL-CIO no ha mobilitzat –i encara té en la seva organització als sindicats policials que serveixen per a protegir als policies violents i racistes– hi ha símptomes més que encoratjadors, com l’exemple dels xofers de busos de New York que s’han negat a transportar als detinguts.

Trump i els demòcrates havien comprat la pau social enmig de la pandèmia amb un paquet d’estímul de 2 bilions de dòlars, que si bé majoritàriament han anat al servei de rescatar als capitalistes –d’aquí la xerinola de Wall Street malgrat el coronavirus– una part va ser destinada a augmentar l’assegurança de l’atur i a repartir xecs de fins a 1.200 dòlars als qui tenen ingressos menors de 75.000 dòlars anuals. Però la situació ha esclatar per una altra banda.

Les últimes paraules de Floyd –“No puc respirar”– s’han transformat en bandera d’un imponent moviment de protesta, que s’ha anat massificant amb el córrer dels dies i la repressió estatal. Desenes, o potser centenars de milers, es vénen manifestant en gairebé totes les ciutats dels Estats Units, amb diferent grau de violència i radicalitat.

El president ha apel·lat a la polarització i a la repressió amb un discurs de “llei i ordre”, quelcom que s’ha convertit en si mateix en un element de radicalització. Trump ha actuat com un provocador enfront de les mobilitzacions i ha sumat diversos litres de combustible a l’incendi. En aquest sentit va piular a la lleugera a Twitter que “si comencen els saquejos comencen els trets”, una frase de Walter Headley, el cap racista de la policia de Miami durant la dècada de 1960 que havia declarat la guerra contra els barris afroamericans per a controlar el moviment dels drets civils. No obstant, els exabruptes racistes del president no poden absoldre al conjunt de la classe dominant. Els governadors i alcaldes demòcrates, començant per Minnesota, Minneapolis i Nova York, han reprimit durament, han imposat tocs de queda i han apel·lat a la maleïda Guàrdia Nacional.

Han hagut de passar més de set dies i nits d’enfrontaments perquè la justícia decidís fer concessions mínimes, com agreujar la imputació contra Derek Chauvin i detenir als seus còmplices.

El procés és profund i no involucra només als que es mobilitzen. Segons una enquesta de Reuters de principis de juny, una majoria del 64% dóna suport a les mobilitzacions, i un 55% desaprova la línia dura de Trump per a sufocar les protestes. Això en part es deu al fet que la brutalitat policial, el gallet fàcil i la crisi social també afecten els blancs pobres.

Aquesta aliança d’explotats, sectors oprimits i joves que s’expressa als carrers i a l’opinió pública majoritària, apunta al nexe indissoluble entre racisme i capitalisme que està en l’origen de l’Estat nord-americà. No es tracta d’una revolta més. Estem davant l’emergència d’un esdeveniment de dimensions històriques, del que les seves consecuències no s’esgotaran en com acabi el moviment, ni tan sols en un canvi de signe polític a la Casa Blanca al novembre, sinó que hauran de mesurar-se a mig i llarg termini.

1968-2020

“Sense racisme no hi ha capitalisme”, aquestes paraules deia Malcom X a la dècada de 1960. No li faltava raó. Efectivament, el racisme està en l’ADN del capitalisme nord-americà i el seu Estat. A més de 50 anys del moviment dels drets civils, i després de dos mandats de Barack Obama, el primer president afroamericà de la història, la situació estructural no ha canviat substancialment. La comunitat afroamericana continua sent objecte de l’opressió més obscena: sent una minoria del 13% de la població representa el 33% de la població carcerària i té els pitjors índexs de pobresa, desocupació i marginalitat. Però en determinades conjuntures, les estadístiques deixen de ser números freds i es transformen en forces socials i lluita de carrers.

Els crims racials en mans de policies –i el seu encobriment per part de la justícia– són moneda corrent, al punt que es compten com a causes de mort juntament amb el càncer o els accidents de trànsit. Segons un estudi de 2019, un de cada mil homes adults afroamericans pot morir a les mans de la policia. Això alimenta protestes violentes de manera més o menys recurrents. Un dels esclats més emblemàtics va ser la revolta de la ciutat de Los Angeles en 1992 per l’absolució dels policies que havien colpejat salvatgement a Rodney King. Aquest aixecament va durar sis dies i va deixar un saldo de 60 morts, però no va aconseguir perforar el cèrcol local ni canviar l’oscil·lació política cap a dreta en plena expansió neoliberal, que es va manifestar en l’arribada dels Clinton al lideratge demòcrata i la Casa Blanca. Més a prop en el temps, les manifestacions pels assassinats d’Eric Garner i Michael Brown en 2014 van donar origen al moviment Black Lives Matter. Però per a trobar una analogia amb una protesta de similar profunditat i extensió nacional cal retrocedir 52 anys, a l’estiu calent de 1967 i l’onada de manifestacions que van seguir a l’assassinat de Martin Luther King a l’abril de 1968. En aquests anys àlgids, precedits per l’assassinat de JF Kennedy i de Malcom X, el moviment dels drets civils feia sinergia amb una joventut que es radicalitzava amb el moviment contra la guerra de Vietnam.

Tota analogia històrica és imperfecta, però en les seves diferències ajuda a comprendre el moment actual. La rebel·lió en curs no és una creació ex nihilo. És la precipitació de processos que es vénen acumulant en els últims anys i que s’han vist agreujats per les conseqüències socials i econòmiques provocades per la pandèmia del coronavirus, que han trobat en el crim de Floyd un punt d’inflexió.

Avui no hi ha un equivalent a la guerra de Vietnam, encara que els efectes del coronavirus i la depressió econòmica induïda han actuat com a acceleradors. Hi ha altres factors crítics: els fracassos de les guerres de l’Afganistan i l’Iraq han tingut l’efecte d’accelerar la decadència hegemònica dels Estats Units en el món i fer altament impopulars les aventures militars per a amplis sectors de la població nord-americana. El president Trump està en el seu pitjor moment. I també la posició dels Estats Units per a liderar el món capitalista, al punt que Richard Haass, un dels ideòlegs de la política exterior imperialista, considera que és el “moment més perillós” des del final de la Guerra Freda, amb l’emergència de la Xina, en menor mesura Rússia i altres potències que desafien el domini nord-americà. Se superposen crisis de conjuntura –sanitària, econòmica i política– amb les tendències més generals a la crisi orgànica que va obrir la Gran Recessió de 2008 i que van portar a Trump a la Casa Blanca. Aquestes tendències a la polarització social i política, la divisió de la classe dominant i l’aparell estatal i la decadència del lideratge nord-americà en el món, s’han aprofundit amb l’orientació proteccionista i unilateral de Trump i estan posant en qüestió el seu projecte reeleccionista.

Entre la contenció reformista i la radicalització

El moviment de protesta ha obert una crisi de magnitud en el govern i deixa exposades les fractures entre la classe dominant i l’aparell estatal. Trump va amenaçar amb enviar a l’exèrcit a reprimir les mobilitzacions però ha sigut desautoritzat pel cap del Pentàgon, Mark Esper, que ha rebutjar aquesta possibilitat. El mateix van fer diversos líders del Partit Republicà que estan abandonant el vaixell de l’experiment trumpista.

Les eleccions presidencials de novembre sumen tensió a l’escenari polític. Poden ser una oportunitat de desviament i contenció però també d’intensificació de la polarització.

La reelecció de Trump sembla difícil en el context de la pandèmia, amb més de 100.000 morts, almenys 21 milions de desocupats (encara que han sol·licitat l’assegurança de desocupació 43 milions des que es va iniciar la pandèmia), una contracció de l’economia de 4.8% en el primer trimestre de l’any i ara les protestes. Després dels pitjors dies de la seva presidència, Trump ha rebut la primera bona notícia dels últims mesos: la taxa de desocupació de maig s’ha situat en el 13,3%, per sota del 14,7% d’abril i lluny del 20% pronosticat per la majoria dels economistes. Però això encara significa una pujada de 10 punts respecte a març. A més això no compta als qui es veuen obligats a treballar en negre o ja no busquen ocupació, quelcom que elevaria la taxa al 21,2%. Trump encara presideix una catàstrofe i la recuperació continua sent una hipòtesi. La seva campanya podria semblar-se a la de 2016, basada en l’exacerbació de la polarització i l’exaltació del “America First”, que té com a eix l’hostilitat contra la Xina, i un discurs de “llei i ordre” per a galvanitzar a la seva base electoral més dura i apel·lar als sectors més conservadors de la dreta republicana. Com han plantejat diversos analistes, cerca repetir l’elecció de Nixon de 1968, que va apel·lar a la por al caos de la majoria silenciosa conservadora. Però a diferència de Nixon que havia estat en uns llimbs polítics i criticava als dirigents demòcrates des de fora, Trump ve de ser president durant quatre anys.

Davant la contundència de la mobilització, sectors centrals de la burgesia estan assajant la tàctica de la cooptació, tractant d’apropiar-se de les demandes per a reconduir el moviment dels carrers a les urnes i els canals institucionals.

L’encarregat de posar en marxa aquest “operatiu de contenció” és l’ex president Barack Obama, que representa el rostre més amigable de l’establishment demòcrata. En una nota pública, Obama ha obert un diàleg amb els manifestants, fent una crida a canviar les protestes per un tsunami de vots per al Partit Demòcrata que escombri als republicans no només de la Casa Blanca sinó de les cambres del congrés, les governacions i les legislatures locals. Des de la Casa Blanca i en un canvi de mans del poder polític a tots els nivells per a poder implementar una reforma de la policia i la justícia.

El funeral de George Floyd va posar en escena aquesta sort d’“unitat nacional” en els fets per a revertir la tendència a l’acció directa, que abasta a demòcrates i republicans –com Obama i George W. Bush–, i també als grans mitjans corporatius. El diari Washington Post, propietat del multimilionari Jeff Bezos, és un dels portaveus d’aquesta “pseudo revolució passiva” que s’ha posat en marxa. En la seva editorial del 5 de juny, planteja que el racisme no es va resoldre amb la Proclamació de l’Emancipació de 1863, ni amb les lleis de Drets Civils de 1964, ni amb l’elecció de Barack Obama en 2008, i fa una crida a posar en marxa un programa de reformes i a derrotar a Trump en les pròximes eleccions.

El Partit Demòcrata està cridat a jugar el seu rol històric com a instrument per excel·lència de la classe dominant per a pasivizar moviments socials i incorporar-los al metabolisme del règim burgès imperialista. El problema és que el seu candidat, Joe Biden, és un vell polític de l’establishment amb diversos morts. Això no treu que l’argument del “mal menor” per a impedir un altre mandat de Trump pugui acabar donant-li el triomf a Biden. Però una cosa és guanyar una elecció i una altra molt diferent governar.

Com es veu, hi ha molta política burgesa per a evitar un escenari d’una radicalització major, però encara el resultat està obert. L’estratègia “restauradora” d’una suposada “normalitat” pre Trump sintonitza molt malament amb l’evident demanda de canvis profunds que ve manifestant-se en el gir a esquerra d’amplis sectors de la joventut, que majoritàriament veuen millor al socialisme que al capitalisme i que han estat la base del fenomen de Bernie Sanders en 2016 i 2020, en aquest cas amb l’ampliació de la coalició electoral a sectors significatius de llatins i afroamericans. És una generació que ja no creu en el “somni americà”, entre altres coses perquè la seva curta experiència vital està marcada per dues crisis capitalistes d’envergadura històrica: la de 2008 i la de la pandèmia del coronavirus.

Aquest canvi de situació també s’ha expressat en una tendència creixent de la lluita de classes, que en 2019 va aconseguir el seu nivell més alt en dècades amb les vagues automotrius i docents. Aquesta tendència s’ha continuat fins i tot en plena pandèmia amb les lluites dels treballadors precaris “essencials” per mesures sanitàries.

La frustració amb Sanders, que va passar de prometre una “revolució política” a fer costat a Biden (i abans a Hillary Clinton) i l’estratègia fallida del DSA (Democratic Socialist of America), el partit que va atreure a les seves files a milers de joves però va actuar com una col·lateral del Partit Demòcrata, fa urgent i concreta la conclusió que és necessari un veritable tercer partit de la classe treballadora i els sectors oprimits, que pugui organitzar de manera conscient la lluita contra el racisme, el capitalisme i l’Estat imperialista nord-americà, i es proposi lluitar pel socialisme. En si mateix, aquest fenomen polític bolcaria la balança a favor dels explotats a nivell internacional.




temes relacionats

George Floyd   /    Racisme institucional   /    Racisme   /    #BlackLivesMatter   /    Black lives matter   /    black friday   /    Internacional

Comentaris

Comentar