En aquestes últimes setmanes el debat polític ha girat al voltant d’una possible Llei d’Amnistia. La dreta fins i tot ha fet una crida a una mobilització pel diumenge 24 per a organitzar “una rebel·lió ciutadana” com ha expressat Aznar en les seves últimes declaracions. Més enllà de la retorica espanyolista i reaccionària de l’expresident es tracta sens dubte d’una qüestió que ha generat incomoditat en el conjunt de grans partits del Règim, inclòs el de l’espai del govern “progressista” amb declaracions en contra de personatges com Felipe González.

No obstant això, aquesta incomoditat no és producte que aquesta proposta sigui una novetat dins de la vida política de l’Estat espanyol, sinó més aviat que aquesta vegada l’amnistia es debat per a aquells que es van atrevir a qüestionar el caràcter antidemocràtic del Règim. De fet, el propi Règim del 78 es funda sobre la impunitat i el perdó dels més descarnats torturadors i dirigents polítics del franquisme. En els últims 40 anys tots els governs van indultar o van fer els ulls grossos amb els amics polítics, econòmics o policials i militars del Règim. Vegem quins han estat els casos més escandalosos.


Felipe González

Durant els governs de Felipe González es van decretar 5944 indults. Entre els més cridaners estan el concedit a Alfonso Armada, un dels líders del 23 F. Aquest militar era una de les figures més pròximes al Rei Joan Carles i qui es postulava a liderar un govern de concentració nacional després del cop. El dubte sobre aquests fets i la involucració real de la Corona encarna en aquest personatge una de les claus ocultes amb pany i clau en els documents que es neguen a desclassificar els serveis d’intel·ligència.

Però no va ser l’únic, també personatges grotescos del món empresarial i de la política com Jesús Gil es van veure beneficiats per la “generositat” del Govern de González. A l’ex president de Marbella i l’Atlético de Madrid se li va perdonar una condemna per estafa. També altres empresaris amics de PSOE i polítics van ser indultats per delictes econòmics com a malversació, suborn i corrupció.


José María Aznar

Aznar, qui ara se situa com un dels polítics més escandalitzats amb el debat de l’amnistia, ha estat el president que més indults ha concedit. En concret durant els seus 8 anys de govern va perdonar a 5948 condemnats. Una part important també van ser per a polítics i empresaris que havien comès delictes econòmics. En el marc d’una forta ofensiva neoliberal el govern d’Aznar va perfeccionar el model d’impunitat al servei dels grans capitalistes, fins i tot d’aquells que se saltessin la pròpia legalitat burgesa.

Però els indults més escandalosos d’aquesta etapa van ser els concedits als membres i organitzadors dels GAL. Aquests es tractaven de grups paramilitars que van desfermar una onada d’assassinats i terrorisme d’Estat indiscriminat durant els 80 i principis dels 90 contra el moviment independentista d’Euskal Herria.

En una política d’Estat el govern va perdonar als principals líders dels GAL, entre els quals destaquen Jose Barrionuevo, exministre de l’Interior amb Felipe Gonzalez i l’exsecretari d’Estat Rafael Vera. A això cal sumar-li que malgrat les enormes evidències mai es va jutjar la implicació del mateix Felipe González, que va sortir totalment impune d’aquesta onada de violència desfermada pel Règim.


José Luís Rodríguez Zapatero

Durant l’etapa de Zapatero es continu amb la mateixa dinàmica que amb Aznar i es va continuar construint un clima d’impunitat per a grans banquers i empresaris. Banquers com Alfredo Sáenz del Banc Santander es van veure beneficiats pel govern del PSOE a més d’altres empresaris de la construcció i de les elèctriques.

En total es van concedir 3381 indults entre 2004 i 2011, mantenint d’aquesta manera xifres semblants als dos presidents anteriors i sent el segon que més va perdonar a condemnats per corrupció.


Mariano Rajoy

El govern de Rajoy va estar marcat per un enorme procés de mobilització desfermat després del 15M. Així i tot, es van continuar concedint indults tan escandalosos com als militars condemnats pel cas Yak 42. Això es tractava d’un accident aeri en el context de les guerres de l’Iraq i l’Afganistan, en les quals 62 soldats espanyols van perdre la vida. Es va jutjar a diversos militars per l’encobriment d’aquests fets i per falsejar la identitat dels morts. Mai es van jutjar als seus responsables polítics directes entre ells al Ministre de Defensa d’aquell moment Federico Trillo.

D’aquesta manera els diferents governs no han tingut cap mirament a l’hora d’indultar tant a grans empresaris i banquers com als qui han prestat els seus foscos serveis al manteniment de l’ordre del Règim. Per això la doble moral amb la qual es planteja aquest debat només pot resultar-nos indignant per als qui lluitem per l’amnistia total per a les i els milers d’encausats a Catalunya pel simple fet de lluitar pel dret a decidir, així com també per a la resta de lluitadors obrers i socials com els innombrables represaliats sindicals o els activistes ecologistes com Futur Vegetal i Extinction Rebelion als quals tracten d’imputar delictes de terrorisme només per enfrontar la demencial espiral contaminant que està destruint el planeta.

És per això fonamental que la classe treballadora a tot l’Estat espanyol es posi al capdavant d’aquesta demanda, per a d’aquesta manera derrotar a l’onada reaccionària que prepara la dreta i extrema dreta. Tant el PSOE que és un dels pilars del Règim, com l’esquerra neo reformista amb les seves diferents expressions no sols proposen mesures absolutament limitades sinó que frenen a qualsevol resposta contundent enfront d’una dreta espanyolista a l’ofensiva. L’esquerra sindical, els moviments socials i l’esquerra anticapitalista han d’organitzar mobilitzacions per anar aglutinant als sectors combatius per aquesta qüestió, alhora que s’exigeixen als grans sindicats, CCOO i UGT que trenquin amb la seva passivitat i encapçalin aquesta lluita.