Esquerra

La CUP com autèntic partit d’Estat manté el projecte processista

El calendari acostava la data definitiva per a investir a Pere Aragonès mentre ERC i Junts mantenien el seu estira-i-arronsa centrat en el repartiment de quotes de poder i influència en la futura etapa de tornada a l'autonomisme que tots dos partits tenen com a full de ruta. La CUP, com a salvavides, propícia un acord de mínims d'última hora per a evitar eleccions.

Ivan Vela

Barcelona | @Ivan_Borvba

dimecres 12 de maig| edició del dia

Les renyines entre ERC i Junts Per Catalunya (JxCat) no són gens noves. De fet entre les disputes públiques que podien veure’s fa tres mesos i les renyines actuals, l’única diferència és que entre mig hi ha hagut eleccions, ni més ni menys.

Aquesta situació provocava que les renyines entre els dos partits processistes trobessin un descans, almenys el 26 de maig, data límit per a la conformació del Govern i la investidura de Pere Aragonès, el candidat d’ERC. Però la veritat és que aquest “alto-el-foc” discursiu no arribava, mentre el calendari arrencava fulles acostant-se a la data límit.

En les últimes hores, fins i tot, s’havia posat sobre la taula la fi de les negociacions entre ERC i JxCat i Aragonès s’aventurava a governar en solitari amb suports puntuals.

Et pot interessar: ERC i JxCat trenquen unes negociacions que res tenen a veure amb l’1O

En aquesta situació, aquest dimecres, la CUP ha actuat com a autèntic partit “d’Estat”, cridant a ERC i JxCat ha una reunió amb l’objectiu de trobar uns punts d’acord que allunyessin el fantasma, cada vegada més present, d’una repetició electoral.

Des de la Cup han insistit, ja des que aconseguissin el pacte per a la investidura amb ERC, que una nova repetició d’eleccions seria el pitjor escenari. “L’independentisme estaria dient-li a la gent que és part del problema i no de la solució”, afirmava recentment Mireia Vehí en els micros de TVE1.

El salvavides que ha llançat la formació de l’esquerra independentista ha estat abraçat per ERC i JxCat, que han acceptat els 4 punts mínims per a redreçar les negociacions i arribar al dia 26 amb uns acords que permetin formar govern.

El text que segella l’acord es compon de 4 punts i, com assenyala el comunicat de premsa, tenen l’objectiu de “desencallar l’inici de la investidura”.

Els rifi-rafes entri ERC i JxCat res tenien a veure amb l’1-O, amb el 3-O o amb la vaga general del 8-M. Les disputes, com assenyalem anteriorment i s’ha expressat públicament, se circumscriuen al repartiment de quotes de poder i influència en el nou organigrama governamental. De fet, tota la divisió, podria resumir-se a Consell per la República, l’organisme dirigit per Puigdemont des de Waterloo.

És aquest marc de disputes partidàries entre dues formacions que han abandonat la idea de la independència i barallar pel dret democràtic català, on la CUP s’ha erigit, d’una forma molt més concreta que en ocasions passades, com a peça fonamental. És a dir, un agent imprescindible perquè la tornada a l’autonomisme que prediquen JxCat, i de forma més explícita ERC, continuï el seu llit.

Els quatre punts mínims acordats són un brindis al sol per a ERC i JxCat des de molt abans de la reunió d’aquest dimecres. El primer aborda la qüestió de la crisi social i econòmica i la necessitat de donar-li resposta, i se signa davant el candidat més neoliberal d’ERC, Pere Aragonès, que té el dubtós mèrit d’haver donat nom a un intent fallit de privatització del sector públic.

El segon eix assenyala la necessitat de “construir un mur de defensa dels drets fonamentals [...] que no tenen cabuda en el marc de l’Estat”. Com el de manifestació? A la Moncloa no li tremola el pols per a reprimir manifestacions, com la del 8M a Madrid, però tampoc la Generalitat ha tingut problema a reprimir i mutilar a joves en les protestes per Pablo Hasel.

El text continua amb la iniciativa de convocar “una primera reunió de treball per a construir un Acord Nacional per l’Autodeterminació que vagi més enllà dels partits polítics”. Un punt en la línia del quart i últim, que assenyala la necessitat de conquistar “un espai de debat de l’estratègia independentista més enllà del marc de la governabilitat”.

Aquests últims dos punts, emmarcats en la qüestió de l’independentisme i el dret a decidir, són un nou segell de l’equivocada estratègia de la CUP. No sols advoquen per una unitat nacional amb els partits processistes per a aconseguir el dret democràtic català a decidir (cosa que ja s’ha vist inútil), sinó que, amb el pas dels mesos i la pressió conjuntural d’unes eleccions, aposten per aconseguir un acord de quatre punts mínims completament ambigus, per a salvar el projecte de tornada a l’autonomisme.

Una cosa completament criminal per a aquells i aquelles militants, activistes, treballadores i treballadors que en 2017 es van deixar la pell als carrers per a votar, primer, i després per a defensar el resultat, i en 2019 van aguantar novament la repressió dels Mossos per a denunciar la sentència del judici farsa.

De la mateixa manera que aquest acord de mínims, que no deixa de ser un pas més de la deriva de la CUP, és incomprensible per a tots aquells sectors de treballadors i treballadores que estan sortint als carrers contra la precarietat i la pobresa que la pandèmia està portant. El sector de l’educació, de la sanitat, les treballadores socials a domicili, igual que grans empreses com a Correus o Nissan, per citar uns poquíssims exemples, estan sortint als carrers i denunciant la situació de crisi social i econòmica que la gestió política de la Generalitat d’ERC i JxCat, al costat del govern central, ha provocat.

La CUP està actualment donant l’esquena a tots aquests sectors i enfortint el projecte de tornada a l’autonomisme que encarnen tant ERC com JxCat.




Comentaris

Comentar