Catalunya

OPINIÓ

La CUP insisteix en reconstruir una “unitat estratègica” amb un procesisme que ja és part de la restauració autonòmica

La CUP insisteix en estendre la mà a un processisme cada vegada més inserit en el procés de restauració autonòmica imposat des de l'Estat. La necessitat d'un full de ruta d'independència de classe que lligui la lluita pel dret a decidir amb un programa perquè aquesta crisi la paguin els capitalistes.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

dijous 1 d’octubre| edició del dia

Un intent de consolidar la restauració autonòmica

Quan es compleixen 3 anys del referèndum de l’1 d’octubre, les tendències restauradores de l’ordre autonòmic a Catalunya han viscut aquesta setmana un important pas endavant. La inhabilitació del president de la Generalitat aferma els intents de tancar i enterrar el que ha sigut el principal problema del Règim del 78, el moviment democràtic català.

La Judicatura liquida el Govern independentista sortit d’aquelles eleccions imposades pel cop del 155, les del 21D, en les que l’aposta del règim va sortir derrotada. Esperen ara que de les eleccions previstes per al febrer de 2021 pugui sortir un nou Govern que cristal·litzi el nou ordre post-processisme.

Bé sigui mitjançant una coalició sobiranista que abandoni definitivament, fins i tot en la retòrica, la defensa del dret a decidir, o bé mitjançant un nou govern amb l’etiqueta de “progressista” que amb l’ajuda d’ERC i els Comuns segellin el final d’una dècada de reivindicacions democràtic-nacionals.

El processisme es prepara per a ser part d’aquesta restauració

La inhabilitació és doncs una peça clau d’aquest projecte restaurador. És un cop més, i no qualsevol, de l’escalada repressiva que va arrencar amb força fa ara 3 anys i que s’ha convertit en un nou “consens” dels partits del règim, inclòs Unidas Podemos que acata la sentència des del Consell de ministres.

Però el rol que els partits processistes han jugat, i continuen jugant, és també un element fonamental per a aquesta tornada a la normalitat autonòmica, per més que avui siguin ells l’objecte de la repressió, o que Torra, en els seus discursos de comiat, torni amb frases i sentències grandiloqüents que en res es corroboren amb els seus gairebé tres anys com a president.

La CUP insisteix en estendre la mà als qui han demostrat ser un obstacle insalvable

La CUP ve denunciant aquesta deriva, però més enllà de les crítiques correctes als dirigents processistes i el seu acatament sense resistència d’aquest últim cop, continua mantenint una política de mà estesa que es concreta en l’oferta de trobar un nou marc comú que restableixi una “estratègica compartida” de l’independentisme, com plantejava el seu diputat Carles Riera en la sessió extraordinària d’aquest dimecres en el Parlament.

Riera defensava que fa falta un “acord nacional i polític”, per a construir una nova unitat d’acció de l’independentisme que porti a un nou embat que “forci a l’Estat a acceptar una resolució democràtica”.

Aquest retorn a la mà estesa es fa en el moment en què aquests agents són avui els responsables directes de la catàstrofe social que està colpejant a la classe treballadora i els sectors populars. Uns partits responsables del buidament de la sanitat, que han tractat amb guants de seda a la patronal sanitària i de les residències, responsables de milers de morts, que es neguen a garantir recursos per a una tornada segura a les aules, envien als Mossos per a desnonar famílies vulnerables i que deixen fer a les empreses perquè es descarregui aquesta crisi sobre les nostres espatlles, com hem vist a Nissan.

Sembla com si s’oblidessin que tant ERC com el PDeCAT van jugar un rol fonamental en fer fracassar l’embat de 2017, treballant conscientment perquè l’enorme mobilització social que va fer possible l’1-O i la vaga del 3-O quedés desactivada i paralitzada. O que els tres anys que ens separen d’aquella tardor han sigut una successiva escalada de tornada i acceptació de la legalitat autonòmica retallada.

La destitució de Torra i la seva acceptació sense la menor resistència, assumint Pere Aragonés i preparant les pròximes eleccions autonòmiques del febrer, és part d’aquesta acceptació. Una acceptació que és compartida per les principals entitats sobiranistes que, malgrat ser un atac que tenia data d’execució, no han preparat el més mínim pla de mobilitzacions per a enfrontar-lo.

No hi haurà dret d’autodeterminació de la mà de la burgesia independentista

Acatament de la repressió i desmobilització, aquestes són les dues claus en les quals el processisme ve movent-se des de la tardor de 2017. Més enllà de discursos encesos i gestos simbòlics, tant els hereus dels convergents com els republicans van veure amb paüra la possibilitat que la lluita pel dret d’autodeterminació poguessin encendre un procés de mobilització social que portés a un xoc amb l’Estat i obrís la possibilitat d’una conquestes “per baix” aquest dret democràtic.

Riera diu que 2017 va demostrar que farà falta una “revolta popular” per a aconseguir la “ruptura democràtica”. El que sembla no registrar és que precisament és aquest escenari el fantasma que defugen, costi el que costi, els representants històrics de les grans famílies i empreses catalanes. Conseqüentment, concebre que no hi ha una altra via que reeditar una aliança estratègica amb ells, és tant com assumir que tornaran a jugar el mateix paper d’obstacle i desviament que fa tres anys.

La resposta repressiva a les mobilitzacions contra la sentència, amb els Mossos d’Esquadra actuant colze a colze amb la Policia Nacional, va ser la millor constatació que hi ha una voluntat ferma de retornar a una normalitat institucional dins del règim i, des d’aquí, intentar aconseguir per dalt una relaxació de la repressió que, ni amb aquestes, arriba.

Que davant aquest curs restauracionista l’esquerra independentista continuï insistint en una política d’aliança i conciliació amb un dels agents d’aquesta, la incapacita per a poder posar els fonaments per a una alternativa al fracàs del processisme.

Si quelcom ha deixat clar el 2017 i la dècada de reemergencia de la qüestió catalana, és que els representants polítics de la burgesia i petita-burgesia independentista no són aliats per a la ruptura amb el règim, la conquesta del dret a decidir, ni molt menys per a resoldre els grans problemes socials dels que ells són els responsables directes a Catalunya.

Fa falta una alternativa d’independència de classe

És imprescindible construir una alternativa que parteixi de la més absoluta independència política i de classe. Es necessita una esquerra disposada a lluitar fins al final per les demandes democràtiques pendents, i que sàpiga distingir quelcom tan elemental com qui són aliats i qui són obstacles.

És necessària una esquerra que rebutgi totes les il·lusions en la conquesta del dret a decidir de la “llei a la llei", la negociació amb l’Estat o la intervenció de la comunitat internacional. Que assumeixi que per a poder conquistar-lo efectivament serà necessari fer-ho sobre les ruïnes del Règim del 78, i que això requereix posar en marxa una mobilització social amb la classe treballadora al capdavant i aliada a la de la resta de l’Estat.

Aquestes coordenades, que apareixen relativament en el discurs de la CUP, no es corresponen amb un full de ruta per a fer-les possibles. Un full de ruta així és incompatible amb la recerca d’una nova “unitat estratègica” amb els qui han demostrat témer molt més a una mobilització d’aquest tipus que a la mateixa repressió de l’Estat, encara quan aquesta recau sobre ells mateixos.

Si avui la mobilització està bloquejada, no és per la falta de voluntat de les classes populars catalanes de continuar lluitant pel dret a decidir, sinó per la pasivització imposada per aquestes mateixes direccions enfront de la repressió de l’Estat central, traint les demandes de l’1-O i acatant les ordres del búnquer del 78.

No és amb els partits processistes amb els qui s’ha de buscar l’aliança, sinó pensar en quina política i amb quin programa es pot aconseguir el que va faltar en 2017, una intervenció central i hegemònica de la classe treballadora catalana i la solidaritat i lluita en comú de la resta de sectors obrers i populars de l’Estat.

La CUP defensa que el nou embat pel dret a decidir ha d’estar íntimament lligat a resoldre els grans problemes socials derivats de la crisi econòmica i sanitària. Critiquen la gestió del govern de JxCat i ERC, responsables de l’augment de la precarietat i la desigualtat. Però llavors com poden voler ser ells mateixos socis necessaris per a reprendre la lluita pel dret a decidir al costat d’un programa que faci pagar aquesta crisi als capitalistes?

Lligar la lluita pel dret a decidir i acabar amb el règim hereu del Franquisme, amb imposar un programa que atalli la crisi sanitària, social i econòmica sobre els beneficis i privilegis dels capitalistes, no pot fer-se des de cap “acord nacional” amb els partits que defensen obertament els interessos de les grans empreses i famílies catalanes.

La CUP es prepara per a concórrer en les eleccions de febrer i està en una disjuntiva definitòria. O porta fins al final les lliçons del 2017, rebutja la tornada a les il·lusions de la “unitat popular” amb tot l’independentisme i es proposa construir un pol d’independència de classe i anticapitalista, o bé insisteix en la política de la “mà estesa” que, en el marc restaurador del que el processisme vol participar, pot comportar a un curs similar al recorregut ja per l’esquerra abertzale, avui situada com la pota esquerra del règim autonòmic basc i disposada, fins i tot, a ser part d’un govern “progressista” basc amb el PSE i Podemos.




temes relacionats

Processisme   /    CUP   /    Quim Torra   /    Catalunya   /    Política Estat espanyol   /    JxCat   /    ERC   /    Catalunya

Comentaris

Comentar