×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

La cara amagada d’un desnonament

Conversem sobre els desnonaments i el problema habitacional amb Ugaitz Albisu Intxaurraga, el jove que va filmar i dirigir el documental “Cuerpos en Vilo, la cara oculta de un desahucio”, ara a Filmin.

Ali Karku

dijous 5 de maig
Facebook Twitter

La qüestió habitacional està colpejant a la societat mundial en la seva totalitat, i cada cop més fort. Ni tan sols les potències econòmiques mundials han aconseguit evadir aquest problema, com es va veure a Alemanya el mes de setembre passat amb el Referèndum a favor d’expropiar els habitatges.

Tenir una llar pròpia és tan bàsic com tenir aire per respirar o aigua per beure, i tot i així s’ha transformat en un luxe al qual només una mínima part de la població hi té accés. A més, els preus dels lloguers continuen pujant i cada cop són més els requisits que es demanen, mentre que la situació laboral de la població no deixa d’empitjorar.

D’aquesta manera, el món actual va quedar dividit en dos: els que tenen (almenys) un habitatge propi, i els que no en tenim cap. En aquest darrer grup, que és el majoritari, n’hi ha que amb diferents nivells d’esforç i sacrificis, tenim la possibilitat d’accedir a un lloguer, pagant amb la nostra força de treball una renda al propietari respectiu. Però aquesta no és l’única situació existent dins aquest grup. Un esglaó més avall als estrats socials capitalistes, hi ha els que, per diferents raons, es veuen immersos en la desesperació d’haver d’optar entre ocupar una propietat de manera il·legal, o viure al carrer.

És molt difícil conèixer la infinitat de sensacions horribles que comporta estar en aquesta situació per als qui mai no ho vam estar. Intentar viure una vida convivint amb la desesperació i l’angoixa de saber que un dia poden venir les forces de l’Estat a desallotjar-nos de casa nostra, no és una cosa del que se sent parlar sovint en els cercles de les classes mitjanes. Els grans mitjans de comunicació burgesos intenten fer que aquesta realitat ens sembli tan llunyana com sigui possible. Alhora, busquen embrutar la imatge d’aquells que es veuen en la necessitat d’ocupar un habitatge, per aïllar-los socialment i així evitar tota mena d’empatia i solidaritat envers ells.

En tan sols 30 minuts, el documental filmat i dirigit pel jove de 20 anys de Donostia, Ugaitz Albisu Intxaurraga, estudiant d’Educació Social a la Universitat de Girona, aconsegueix apropar-nos a aquesta realitat, fent sentir el dolor, la por, la desesperació, la impotència i la injustícia que s’amaguen darrere d’un desnonament.

Rústic i emocionant, “Cuerpos en Vilo, la cara oculta de un desahucio”, ens va traient una a una les capes que ens impedeixen posar-nos a la pell dels que lluiten contra la possibilitat de ser desnonats de casa seva, fent-nos comprendre que qualsevol podria estar en aquest lloc.

Després d’haver estat presentat a universitats, esdeveniments culturals i diferents festivals de cinema a Barcelona, Madrid, València, Argentina i Veneçuela, rebent premis i afalacs, “Cuerpos en Vilo, la cara oculta de un desahucio” es troba des de Febrer per ser vista a la plataforma en línia Filmin. En aquesta oportunitat vam estar conversant amb en Ugaitz sobre el documental i el problema habitacional a l’Estat espanyol.

Com et va sorgir la idea de fer aquest documental?

Va ser a finals del 2020. Feia uns dos mesos que participava a les assemblees de la PAH Girona Salt (que és un grup de persones que es reuneixen per lluitar per habitatges dignes, plans habitacionals i evitar els desnonaments de les persones que ho demanen ), i em vaig fer la pregunta de com podia aportar jo a aquesta organització que ja té la seva manera de funcionar fa un parell d’anys.

Una de les coses que més m’havia xocat era el contrast que vaig veure entre el que comentaven les persones que acudien a les assemblees sobre les seves situacions, sobre com havien acabat en aquestes circumstàncies o sobre la dificultat que se’ls feia suportar la possibilitat del desnonament, i el discurs estereotipat i ple de prejudicis que escoltava fora, ja sigui als grans mitjans de comunicació o fins i tot xerrant amb amics. Em semblava important que fossin les mateixes persones que patien aquesta situació les que expliquessin les seves històries, i no tercers. Aleshores em va sorgir la idea de reservar l’equip audiovisual que proveeix la universitat i començar a filmar vídeos amb aquestes històries, explicades pels mateixos protagonistes, per combatre aquests prejudicis i ajudar a visibilitzar els seus testimonis a través de les xarxes socials.

En principi la idea era la d’entrevistar alguna persona a qui se li hagi comunicat que seria desnonada, així aquesta podria explicar la seva situació, per després compartir-la a les xarxes socials i llavors aconseguir una major convocatòria al moment de parar el desnonament respectiu. D’entrevistar una vaig passar a entrevistar més, i a mesura que més anava entrevistant, vaig decidir ajuntar-les totes en un curt documental.

Com vas començar a militar la causa del problema habitacional i els desnonaments?

A la universitat ens van demanar fer una feina, per això vaig haver de contactar amb la PAH Girona Salt, que fins aquell moment no els coneixia. Vaig acabar acudint a una assemblea que feien i em va acabar impactant molt més del que esperava. El fet de veure explicar a aquestes persones com eren de difícil les situacions en què es trobaven al costat de les seves famílies, va significar per a mi veure tot el que hi havia darrere d’un desnonament, que és una paraula que escoltem sovint però que poques vegades coneixem de primera mà les conseqüències que amaguen.

D’altra banda, em va sorprendre veure com en ajuntar-se aquestes persones en situacions similars, compartint els fets que els tocava travessar, ajudant-se mútuament i organitzant-se, aconseguien afrontar un problema que probablement una persona sola no hagués pogut. Aleshores em vaig adonar de la importància que tenien aquestes assemblees i l’organització ciutadana, així que vaig decidir formar-ne part.

M’animaria a dir, pel que he pogut veure, que avui són molts els joves que com tu s’acosten a organitzacions que lluiten contra els desnonaments i pel dret a l’habitatge, per què penses que és això?

El problema de l’habitatge afecta la societat en la seva totalitat. Afecta tant nens com joves i adults. Però la raó per la qual jo crec que cada cop és més la gent jove que s’està mobilitzant en aquests espais és perquè arribes a certa edat, 19, 20 o 21, en què comences a voler independitzar-te, a tenir el teu propi habitatge, a poder fer la teva pròpia vida des d’una llar pròpia, però després et xoques amb la realitat que els treballs per als joves en general són cada cop més precaris i les condicions necessàries per accedir a un lloguer són cada vegada més difícils, cosa que fa que aquestes metes siguin una cosa massa complicada de complir, per no dir impossibles.

Cada vegada és més difícil trobar feines de jornada completa, la majoria són de mitja jornada i no cobres gaire més de 500 euros al mes, cosa que impossibilita pagar un lloguer sol. A més, molts cops els contractes no són fixos, no són estables, i per poder llogar un pis t’exigeixen contractes fixos. Cada vegada són més els requisits que els propietaris i les immobiliàries demanen per accedir a un lloguer, així com també els seus preus, però les condicions laborals no milloren al mateix temps, al contrari.

Aleshores, quan et xoques amb aquesta realitat i veus que no tens la possibilitat de pagar-te un lloguer sol o amb la teva parella, et trobes que l’única forma d’accedir a un lloguer, en el millor dels casos, és fent-ho amb 4 amics o fins i tot 4 desconeguts, o directament llogant una habitació. Això xoca directament amb el dret digne a l’habitatge, i són pocs els joves que avui dia no es veuen afectats.

Com tu has dit, si bé els joves són un dels sectors perjudicats, no són els únics, sinó que, citant allò que deies anteriorment, “el problema de l’habitatge afecta la societat en la seva totalitat”.

És aixís. Amb la pandèmia i la situació econòmica en què ens trobem, cada cop són més les famílies que s’estan veient amb dificultats de mantenir l’habitatge i patint les pors que això comporta. En les projeccions que hem realitzat del documental a instituts i universitats, en acabar sempre hem preguntat als estudiants si algun d’ells ha vist algun cop als seus pares patir per no poder arribar a final de mes per pagar la hipoteca o el lloguer, i a tot arreu on hem estat més de la meitat de la classe ha aixecat la mà. Aleshores, t’adones que no és una cosa que avui dia està afectant només una minoria, sinó que s’està generalitzant cada vegada més, fins i tot entre les classes mitjanes.

Anteposem l’habitatge com a bé de mercat, com una manera de tenir ingressos per a aquells que tenen la possibilitat de tenir propietats, quan s’hauria d’entendre com un bé fonamental, igual que l’aigua o el menjar. Perquè l’habitatge és el punt principal des del qual podem fer tot al nostre dia a dia. Si treballaràs és perquè saps que pots tornar a casa teva, si jo vaig a la universitat és perquè sé que jo podré tornar a casa meva. Aleshores, en el moment en què no tens aquest punt principal, no pots fer tota la resta, no pots desenvolupar-te socialment, no pots viure.

El valor de mercat de l’habitatge no para de créixer. El propietari sempre està en millors condicions que l’inquilí, no només pels contractes, sinó també perquè el propietari pot viure de l’ingrés que li dóna l’inquilí, i l’inquilí deixa una gran part de la seva feina a les mans del propietari. El cost de vida continua augmentant, mentre que els sous s’estan congelant, i la major part del sou es perd pagant un habitatge.

Un altre sector molt perjudicat pel problema de l’habitatge, que potser podríem dir que és el més perjudicat, és el de la immigració. Com veus que els afecta?

En primer lloc, hi ha persones que han hagut d’emigrar dels seus països i arriben aquí i no tenen ni permís de residència ni permís de treball a causa de la Llei d’Estrangeria, i la feina és l’única via que ens permet mantenir un habitatge, menjar i poder fer tot el que fem. Aleshores, amb aquesta llei ja li estàs traient drets fonamentals a milers de persones, entre ells el d’un habitatge digne.

No conec en profunditat com funciona aquesta llei, però sé que la burocràcia que se li exigeix a una persona amb NIE, o a una persona que no té permís de residència o de feina, és moltíssima més gran que a una persona que té DNI. La desigualtat en aquest camp és enorme.

D’altra banda, hi ha la barrera lingüística. Tota la burocràcia que se’ls exigeix és en castellà, i moltes persones tenen serioses dificultats per entendre’l i comunicar-se en aquest idioma. En una assemblea, una vegada va venir una persona amb el seu fill de 8 anys, i era el nen qui feia d’intermediari entre la PAH Girona Salt i l’adult, traduint les dues parts. El nen era el que estava explicant a l’assemblea el fet que els volien desnonar, que havien anat a buscar advocats de justícia gratuïta i que no els hi donaven. Era només un nen de 8 anys. És una edat on hauries d’estar jugant i no gestionant el possible desnonament de la teva família.

I finalment hi ha el racisme implícit a la nostra societat. Encara que neguem la seva existència, en el moment que una persona intenta llogar un habitatge o una habitació i veuen que és una persona immigrant, moltes vegades se’ls diu que ja està llogat, o que ja no està disponible, o directament que no lloguen a persones immigrants.

Segurament hi ha milers de factors més que m’estic deixant, però crec que són els més significatius.

Si haguessis d’explicar quines són les idees principals que intentes transmetre amb el documental, què diries?

Principalment crec que dues coses. D’una banda visibilitzar què és el que està passant als nostres barris, a les nostres ciutats i quines són les conseqüències de tot això. És a dir, quines són les conseqüències de que hi hagi cases buides, de haver d’estar vivint una vida ocupant, de que hi hagi famílies sense aigua o sense llum. Quines són les conseqüències socials dels desnonaments. Quines són les conseqüències psicològiques i físiques que pateixen les persones en aquestes situacions, no sols els adults, sinó també els adolescents i els nens. Mostrar també com aquestes injustícies poden arribar a condicionar la vida i el futur d’un menor.

I per altra banda, denunciar la manca d’acció política per part de les administracions governamentals. Mostrar quines són les conseqüències de no veure l’habitatge com a dret fonamental, sinó com a bé de mercat.

Què opines de la nova pròrroga de desnonaments i de tall de subministraments que va treure el govern al febrer?

Jo crec que això és: s’aplica la llei que es prorroguen els desnonaments fins al setembre, però darrere d’aquesta hi ha milers de requisits que per a moltes persones són molt difícils o impossibles de complir.

Ja de primeres moltes persones no entren perquè no són considerades persones de vulnerabilitat o perquè no tenen papers, per la qual cosa ha de ser una entitat social qui faci d’intermediari amb la propietat per aconseguir un lloguer social, cosa que complica tot molt. I a això cal afegir-hi la infinitat d’informes i comprovants que demanen, que per a molts amb dificultats d’idioma o que simplement col·lapsen davant de tanta burocràcia se’ls fa impossible d’aconseguir.

A més, no és que directament s’apliqui la llei, sinó que quan hi hagi alguna denúncia per ocupació o per impagament de lloguer o d’hipoteca de part d’un propietari, ha de ser el mateix llogater o el seu advocat qui demostri al jutge que ha complert amb tots els requisits exigits, i això, pel que jo he pogut veure a les assemblees, és una complicació molt gran ja que alguns desconeixen que existeix aquesta llei, i per als que sí que el coneixen o tenen algun advocat que els faci saber de això, en molts casos, no arriben a complir amb els tràmits a temps.

D’aquesta manera, també es dóna el fenomen dels desnonaments invisibles, on abans que sigui denunciat judicialment, l’inquilí decideix abandonar l’habitatge i buscar un altre lloguer o ocupar una altra casa. Aquests desnonaments no queden registrats, però igualment, la realitat és que en desconèixer l’existència d’aquesta llei, les famílies es veuen obligades a abandonar el seu habitatge per diverses raons, com poden ser la por de ser denunciats i desnonats, o la causa de que el lloguer puja i no arriben a poder-lo pagar, o com a conseqüència d’amenaces directes d’empreses com “Desokupa”.

Aleshores, el titular de la majoria dels mitjans de comunicació és que aquesta llei pararà els desnonaments, però això no és així realment. Només es pararan els desnonaments dels que aconsegueixen complir els requisits, que són una petita minoria. És un engany per donar una bona imatge, com ja s’ha vist des que s’està aplicant aquesta llei l’any passat. Els desnonaments no han parat mai.

I per acabar: penses que el descontentament creixent que genera el problema de l’habitatge podria arribar a derivar en grans mobilitzacions socials?

Jo crec que és una opció. La gent s’aixeca quan arriba a situacions extremes. I la postcrisi de la pandèmia, la pujada de la llum i el gas que ja passava però que s’ha agreujat encara més com a conseqüència de la guerra a Ucraïna, els contractes de treball cada vegada més precaris, els preus dels lloguers que no deixen d’augmentar, i els requisits necessaris per signar un contracte de lloguer cada cop més complicats, està portant moltes famílies a situacions extremes, sent que cada cop els costa més arribar a final de mes. Això sumat a la difícil situació de la joventut per accedir a un habitatge, com dèiem anteriorment, està generant molt de descontentament. Si la situació continua empitjorant, que és el que sembla, la gent pot ser que busqui una sortida unint-se i manifestant-se, perquè serà una situació extrema generalitzada.


Facebook Twitter

Ali Karku

Segueix-lo a Twitter

Contra el 155 a l'escola catalana! No acatarem la sentència! Acabem amb deu anys de retallades!

Contra el 155 a l’escola catalana! No acatarem la sentència! Acabem amb deu anys de retallades!

Margarita Robles sabia que estava sent espiada quan negava que s'espiés a l'independentisme

Margarita Robles sabia que estava sent espiada quan negava que s’espiés a l’independentisme

El govern justifica l'espionatge a l'independentisme: "Què ha de fer un Estat quan algú declara la independència?”

El govern justifica l’espionatge a l’independentisme: "Què ha de fer un Estat quan algú declara la independència?”

L'espionatge i el clavegueram de l'Estat no desapareixen amb peticions de cessaments ni restriccions institucionals

L’espionatge i el clavegueram de l’Estat no desapareixen amb peticions de cessaments ni restriccions institucionals

El rei emèrit torna a Espanya impune i emparat pel Govern «progressista»

El rei emèrit torna a Espanya impune i emparat pel Govern «progressista»

 L'IPC es modera a l'abril però segueix en nivells històrics

L’IPC es modera a l’abril però segueix en nivells històrics

Espionatge a l'independentisme: el govern només desclassificaria els informes del CNI davant un jutge

Espionatge a l’independentisme: el govern només desclassificaria els informes del CNI davant un jutge

Cau la directora del CNI, però la substitueix la segona de Margarita Robles

Cau la directora del CNI, però la substitueix la segona de Margarita Robles