L’any passat a l’Estat espanyol va haver-hi 104 desnonaments per dia, el 85,7% dels menors de 29 anys no van poder independitzar-se, els treballadors van haver de dedicar més del 43% del sou per al lloguer i 11 milions de persones sofrien exclusió residencial. Com no podia ser d’una altra manera, el problema de l’habitatge ha adquirit un pes molt rellevant en el debat electoral en el qual d’una banda els participants i aliats del Govern PSOE-UP reivindica una llei d’habitatge que ni toca el preu dels lloguers ni frena els desnonaments, mentre per l’altre, l’extrema dreta mostra el seu perfil més feixista desplegant campanyes anti ocupació com la que protagonitza Ortega Smith.

En aquest panorama proposem pensar l’abast i impacte que té la problemàtica de l’habitatge per a les i els treballadors en el capitalisme. Per això reprendrem alguns dels escrits d’Engels sobre el problema de l’habitatge en els quals desenvolupa les bases de la concepció marxista sobre aquesta qüestió, al mateix temps que polemitza amb algunes dels corrents que pretenien donar sortida a aquesta problemàtica sense qüestionar el model capitalista. Encara que moltes qüestions s’han transformat des d’aquell moment, la base de les seves polèmiques té una enorme actualitat. Però abans d’introduir-nos allí, tractem de tenir una visió de la profunditat d’aquesta qüestió a l’actualitat. Existeixen múltiples problemàtiques relacionades amb l’habitatge, problemes que no són nous, però que a la calor de la crisi capitalista que s’arrossega des del 2008 s’han aguditzat. Vegem algunes dades.

El problema de l’habitatge avui

Els desnonaments

Segons un estudi del 2020 realitzat per l’Observatori DESC (Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals) [1] han tingut lloc 684.385 desnonaments, els quals han afectat 1.710.963 persones. A això hem de sumar les dades d’aquests últims tres anys en què malgrat l’ “escut social” del Govern de PSOE-UP els desnonaments no han desaparegut de la nostra realitat. Al 2020, 2021 i 2022 la xifra de desallotjaments va ser de 29.406, 41.359 i 38.266 respectivament. És a dir, gairebé 110.000 desnonaments en tres anys. Això es tradueix en una mitjana de 104 desnonaments al dia al 2022. [2] Per comunitats, els territoris més afectats per aquest crim capitalista, i en ordre segons les dades del 2022, són Catalunya (8.574), seguit d’Andalusia (6.717), Comunitat Valenciana (5.594) i Madrid (3.679). A més el fenomen dels desnonaments afecta en major mesura als nuclis urbans amb major concentració de població. A la Barcelona d’Ada Colau van tenir lloc 2.969 desnonaments al 2020 i 3.585 al 2021 moments molt aguts de la crisi social desenvolupada per la pandèmia.

Respecte a la relació entre desnonaments per impagament d’hipoteca i lloguer, en aquests últims anys la gran majoria dels llançaments es donen en aplicació de la LAU (Llei d’Arrendaments Urbans), és a dir, es tracta de llançaments per impagament de lloguer. En concret el 71,95% dels desnonaments del 2022 es van donar per aquesta raó. Respecte als desallotjaments per impagament d’hipoteca, encara que des del 2015 la tendència era descendent, des del 2020 es manté estable amb l’excepció del segon trimestre del 2020 en el qual es va tenir lloc l’estat d’alarma a causa de la pandèmia.

Com veiem, les dades d’aquests anys demostren que la suposada prohibició dels desnonaments per part del govern progressista és un engany. A més, la crisi, la inflació i les receptes capitalistes per a superar-la com els augments de l’Euribor han contribuït al fet que les despeses associades a l’habitatge siguin cada vegada més problemàtics per a amplis sectors de la classe treballadora. Al 2021 un 11,6% dels residents a l’estat espanyol van tenir problemes per pagar a temps les despeses lligades a l’habitatge, com la hipoteca o el lloguer o rebuts com el del gas o el de la comunitat, segons les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de l’INE. Això són 2 milions més que abans de la pandèmia. Una realitat que xoca amb el relat progressista i el seu “escut social”.

L’infrahabitatge

Però el problema dels desnonaments no és l’únic drama associat a la problemàtica de l’habitatge en el sistema capitalista. Aquesta problemàtica, aguditzada en aquests últims 10 anys de crisis capitalista, s’expressa en altres fenòmens com els assentaments d’infrahabitatges, quelcom que no és tan restringit com podríem imaginar. A La Canyada Real –un dels llocs que s’ha posicionat com a focus mediàtic en els últims anys a causa de la crisi energètica i els talls de llum imposats per les elèctriques– viuen un total de 7.283 persones al llarg dels seus 15 quilòmetres de recorregut. Però aquesta ciutat sense llum és només un dels diversos assentaments que configuren l’extra radio madrileny. Només en aquesta Comunitat existeixen 13 assentaments d’infrahabitatges en els quals s’estima viuen unes 45.000 persones. A més, el fenomen de l’infrahabitatge no és exclusiu de grans ciutats com Madrid o Barcelona, algunes zones del camp també han integrat en el seu paisatge aquests assentaments habituals en llocs on es concentren temporers i població immigrant fonamentalment, encara que aquests llocs no necessàriament estan vinculats a la irregularitat. Segons dades de l’I Mapa Estatal sobre discriminació racial i/o ètnica a l’àmbit de l’habitatge i assentaments informals a Espanya el 40% de les persones que viuen en infrahabitatge són immigrants amb papers regularitzats. [3] Províncies com Huelva o Almeria acumulen desenes d’assentaments d’aquest tipus. Només a Almeria es calcula que hi ha 39 assentaments o agrupaments d’infrahabitatges amb una població superior a 20 persones que en total agruparien més de 3.376 persones de manera permanent. Encara que és difícil tenir una idea de la magnitud d’aquest fenomen en el camp andalús per la dificultat d’accedir a un cens real i pel fet que només existeixen dades sobre els agrupaments que superen els 20 habitants.

D’altra banda, quan parlem d’infrahabitatge no sols ens referim als assentaments o poblats en la perifèria de les grans ciutats o en els ajustaments dels macro hivernacles del camp andalús. L’infrahabitatge és un concepte que regula el que està per sota de l’habitabilitat i no pot destinar-se a ús residencial d’un immoble i és quelcom que incorpora alguns paràmetres com la superfície de les estades o l’existència d’il·luminació i ventilació natural, a més d’unes determinades instal·lacions. Això fa que també existeixi infrahabitatge dins dels nuclis urbans i que en els últims anys s’hagi estès aquesta realitat. Evidentment això escapa de les estadístiques, però qualsevol persona que visqui en ciutats com Madrid o Barcelona s’haurà adonat que en els últims anys en molts llocs on abans hi havia un petit local comercial o baix ara hi ha un habitatge on poden arribar a viure diverses famílies.

L’exclusió residencial

Podem incorporar més símptomes del problema de l’habitatge. Per exemple, segons dades de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió Social a l’Estat Espanyol (EAPN-ÉS) al 2021 més d’11 milions de persones patien exclusió residencial a Espanya, és a dir, vivien en infrahabitatges, tenen problemes de pagament de subministraments, pateixen amuntegament o les seves llars tenen barreres arquitectòniques, entre altres problemes residencials. En total, un 23,7% de la població està afectat per algun indicador d’exclusió residencial. [4]

Impossibilitat d’independitzar-se per a la joventut

A això hem de sumar altres problemàtiques com el fet que hi ha milions de joves a l’Estat espanyol que no es poden independitzar a causa de l’elevat cost dels habitatges i lloguers. Segons les últimes xifres de l’Eurostat, [5] el 85,7% dels joves entre 16 i 29 anys viuen amb els seus pares. Aquesta xifra és del 64,5% en la franja entre els 18 i 34 anys i l’edat per a independitzar-se en l’Estat espanyol frega els 30 anys, 29,8 exactament, enfront de la mitjana europea que se situa en els 26.

A més de 2.000 euros el metre quadrat per a un habitatge en zona urbana, on viuen 8 de cada 10 joves, o lloguers que no baixen dels 800 euros per habitatge i amb sous mitjans per sota dels 1.000 euros, sense comptar amb la taxa de desocupació juvenil (prop del 30%), fa que les capes més joves dels treballadors no puguin accedir a un habitatge o hagin de dedicar un alt percentatge del seu sou per a pagar una habitació.

El problema del lloguer

Però el fet de no poder pagar el lloguer d’un habitatge no és cosa només de joves. Al 2022, el preu de l’habitatge en lloguer a Espanya va tancar amb un increment anual del 7,4% i va situar el preu al desembre en 11,03 euros/m² al mes. Si tenim en compte que el salari mitjà d’Espanya que al 2022 era del 24.395 euros bruts anuals els assalariats van haver de dedicar el 43% del sou per al lloguer, un màxim històric. Al 2021 era el 40%. Aquest percentatge a més en comunitats com Madrid, Catalunya o Balears és del 58%. Evidentment aquesta problemàtica afecta amb molta més gravetat a dones, migrants a més dels joves com hem esmentat.

La tendència a l’alça dels lloguers d’habitatge no va de bracet dels salaris. Des del 2010 fins al quart trimestre del 2021, els lloguers van augmentar un 16%. Només entre el 2018 i el 2021 l’increment va ser del 4,7% segons Eurostat, una cosa molt allunyada de l’increment real dels salaris.

El preu de l’habitatge

Pel que fa al preu de l’habitatge entre març del 2022 i març del 2023 el preu de l’habitatge ha augmentat un 7,3% segons dades del portal idealista.es. El preu mitjà de l’habitatge a Espanya sembla no voler esgotar la seva tendència alcista encara que tendència no ha estat tan accentuada com la dels lloguers. Actualment se situa en 1.507 euros per metre quadrat però en les grans ciutats aquesta xifra es dispara. A Madrid el preu mitjà per metre quadrat és de 3967 €. Un treballador que coure el salari mínim (1.080 €) i vulgui adquirir un habitatge de 65 metres a la capital hauria d’estalviar el seu salari íntegre durant 20 anys.

Qüestió d’oferta i de demanda?

Amb els preus de lloguers i habitatges pels núvols podríem pensar que existeix una falta d’oferta d’habitatge que fa que els preus pugin. És a dir, poques cases per a molts demandants. Tanmateix això no és així. És impossible saber quantes habitatges buits hi ha a Espanya a l’actualitat, l’últim cens de l’INE sobre aquesta qüestió és del 2011 i en aquest moment eren 3,4 milions, la qual cosa suposava un 13,7% del total de pisos i gairebé tots ells es concentraven en ciutats o municipis de més de 20.000 habitants on al mateix temps existeix major demanda d’habitatge. A Madrid, és gairebé un 10% del total, i a Barcelona, l’1,5% del total en 2011. Aquesta dada a l’actualitat s’estima que sigui molt superior, potser entorn dels 4 milions. De tots aquests pisos buits, la majoria estan en mans de la Sareb, CaixaBank o Blackstone –les principals forquilles d’Espanya– que tenen propietats per tot el país. Al mateix temps que es desnona a milers de famílies existeixen aquests pisos buits que a vegades no són trets al mercat amb un objectiu purament especulatiu, per a pujar els preus de venda i lloguers. D’altra banda es continua construint més. Des del 2013 després de l’esclat de la bombolla immobiliària del 2008 la construcció va tornar a repuntar amb una certa força tot i l’elevat estoc d’habitatges buits heretat del cicle anterior entre el 2008 i el 2013 es van executar prop de 500.000 desnonaments només per llançament hipotecari. La construcció d’habitatges nous a l’Estat espanyol va experimentar un ascens permanent des del 2014, amb l’excepció del 2020 que va descendir a causa de l’augment del preu dels materials de la construcció. Entre el 2015 i el 2018 l’edificació residencial de nova planta va créixer a un ritme mig anual d’una mica més del 7%. Aquest augment de la construcció d’habitatge lliure a més és oposat al descens en picat de la construcció d’habitatge que compta amb alguna mena de protecció. Al 2008 es van construir 85.233 habitatges protegits i al 2018 van ser 11.860. Al 2018 el Ministre de Foment, en aquell moment José Luis Ábalos, va anunciar la promoció de la construcció de més de 5.000 habitatges, en un termini de 4 a 6 anys, destinades al lloguer social, de les quals només ha estat construïda una petita part. [6]

Aquest augment de construcció d’habitatge lliure buscava satisfer les necessitats de compradors estrangers, que desitjaven adquirir un segon habitatge residencial i en la seva gran majoria per a inversors que desitgessin fer operacions d’especulació. Com veiem el sistema capitalista és un sistema irracional. Mentre s’expulsava a milers i milers de persones de les seves cases es van mantenir pisos buits i es van continuar construint més. Tot per a continuar alimentant un mercat basat en l’especulació.

La nova llei d’habitatge i les receptes reformistes del govern “progressista”

Veient totes aquestes dades comprenem el calat de la problemàtica de l’habitatge, un problema profund lligat a qüestions com els salaris o l’especulació capitalista. Davant aquesta problemàtica, el debat ha adquirit un pes especial en el marc de la campanya electoral, així hem vist com en aquestes setmanes el Govern “progressista” ha tret del calaix la llei d’habitatge i Pedro Sánchez va anunciar que construirà 20.000 habitatges per a lloguer social.

Com a corol·lari a les limitades polítiques d’escut social implantades aquests anys, la llei d’habitatge proposat pel Govern aspira a regular el mercat del lloguer, però permetent sense cap mena de límit que els preus continuïn augmentant, de la mateixa manera que continua permetent que grans forquilles com el bancs i fons voltor continuïn desnonant sense cap mena d’obligació o penalització.

Entre les mesures estrella d’aquesta llei, el Govern, i especialment la seva ala reformista, fan bandera de la limitació estructural de les revisions de contractes de lloguer que serà del 3% durant el 2024 i que d’ara endavant quedarà fixat per un nou índex encara per definir. Aquesta mesura evidentment no posa fre a l’augment de preu de lloguers tant per les seves limitacions -només parlen del 2024 i es refereixen exclusivament a les actualitzacions de contractes- com pel fet que existeixen molts mecanismes dins de la pròpia llei que permeten i faciliten esquivar aquesta mesura com ja han denunciat molts sindicats d’inquilines.

Et pot interessar: Acord de la Llei d’Habitatge: maquillatge progressista que no posa límit ni a preus ni a desnonaments

Respecte als desnonaments succeeix una cosa similar. Encara que amb la llei sí que es prohibeixen els desnonaments sense data i hora predeterminades, com succeeix actualment, i inclouen noves pròrrogues en els procediments de llançament, però més enllà d’això no posa cap vedat als desnonaments que continuen estant a l’ordre del dia. Fins i tot sense voler arribar tan lluny, tampoc s’han incorporat mesures com l’obligatorietat, per a grans propietaris, d’oferir lloguer social a les famílies que acreditin vulnerabilitat. Sí s’han preocupat d’incloure mesures cosmètiques que no porten a cap lloc com l’obligatorietat que els propietaris se sotmetin a una mediació, que no garanteix res ja que la resolució de la mateixa no es té per què respectar.

A això hem de sumar l’anunci de Pedro Sánchez en plena campanya electoral per a les autonòmiques que pretén construir 20.000 habitatges per a lloguer social, -entenem que a més de les 5.000 que ja va prometre Ábalos en 2018 i que encara estan sense edificar que és quelcom totalment insuficient. A més caldria preguntar-se per què no començar posant a baix lloguer social tots aquests habitatges buits en mans de bancs i fons voltor els quals les hi van apropiar il·legítimament després d’arruïnar a milions de famílies treballadores a la calor de la bombolla especulativa de la primera dècada dels 2000.

És evident que la llei del Govern “progressista” i els seus aliats parlamentaris amb els quals ha arribat a pactar la llei no tracten d’apuntar cap al fons del problema. Res respecte a plans d’habitatge social que donin una resposta real al problema de demanda i crisi social; cap límit real als grans casolans d’Espanya, els fons voltor, i res contra els abusos dels bancs i la seva lògica especulativa. En definitiva, cap límit a un mercat irracional que, per cert, res tenen a veure amb la dignitat de la vida de les persones.

Una resposta al problema de l’habitatge des del socialisme revolucionari

Les diferents situacions derivades del problema de l’habitatge s’han transformat al llarg d’aquestes últimes dècades fins i tot segles, no obstant això, la dificultat, a vegades la impossibilitat, d’accés a un habitatge per a la gran majoria de les masses treballadores no és una cosa nova en la història del capitalisme. El desenvolupament del capitalisme a la calor de la revolució industrial va portar aparellada l’emergència de centres industrials i grans ciutats, a vegades de manera molt accelerada, la qual cosa va donar lloc a aquest problema que la seva primera i més dramàtica expressió va ser l’amuntegament en els barris obrers i la penúria dels seus habitatges.

Engels es referia així a aquesta qüestió:

"L’època en què un país de vella cultura realitza aquesta transició —accelerada, a més, per circumstàncies tan favorables— de la manufactura i de la petita producció a la gran indústria, sol ser també una època de «penúria de l’habitatge». (…) Va ser, doncs, aquesta penúria aguda de l’habitatge, aquest símptoma de la revolució industrial que es desenvolupava a Alemanya, la qual cosa, en aquell temps, va omplir els diaris de discussions sobre el «problema de l’habitatge» i va donar lloc a tota classe de xarlataneries socials. [7]"

Així, a finals del segle XIX el debat girava al voltant de la qüestió de la salubritat i les miserables condicions d’allotjament de les masses treballadores i veiem, en paraules de Engels, com aquesta qüestió va donar lloc a tota mena de “xarlataneries socials”. D’una banda, la situació preocupava la burgesia en tant que generaven problemes que acabaven afectant la classe posseïdora com podien ser les epidèmies i plagues, i que a més potencialment podien ser motiu per a alterar la pau social. Més tard, especialment després de la Comuna de París del 1871, la major preocupació de la burgesia girarà entorn del control de l’espai urbà enfront de possibles rebel·lions, però abans d’això, la “penúria de l’habitatge” va ser el que va omplir pàgines de diaris. A aquesta qüestió part de la burgesia va tractar de donar resposta amb postulats higienistes i una sort de filantropia burgesa. La visió filantròpica burgesa tractava de resoldre el problema d’amuntegament i insalubritat derivat de la falta d’habitatge mitjançant la construcció per iniciativa privada de grans edificis destinats com a habitatges per als treballadors, sempre a canvi d’una elevada renda de lloguer, quelcom que empobria enormement als obrers. D’altra banda, també en el si del moviment socialista es va començar a donar resposta a aquesta problemàtica, no obstant això, aquí es van desplegar diferents tipus de respostes, algunes qualificades per Engels com a “simples remeis socials”. [8] En concret Engels es referia als postulats defensats per el “socialisme petitburgès” el qual començaven a niar en el partit Socialdemòcrata Obrer Alemany en aquells anys i que malgrat reconèixer l’exactitud dels conceptes fonamentals del socialisme modern i de la demanda que tots els mitjans de producció siguin transformats en propietat social, declarava que la seva realització és solament possible en un futur llunyà, pràcticament imprevisible. [9] La solució dels “socialistes petitburgesos” passava per intentar fer propietaris d’habitatges a tots els obrers mitjançant fórmules jurídiques que impossibilitessin que els habitatges generessin interès i que pel tant la seva propietat fos transferida als obrers que les habitaven una vegada que el lloguer pagat amortitzés el preu de l’habitatge.

Enfront de les receptes burgeses i petit burgeses Engels va desenvolupar una resposta a aquesta qüestió des del marxisme. Ho va fer a través d’una sèrie d’articles que va publicar al Volksstaat [10]de Leipzig al llarg de 1872 i que poc després, al 1873, els va agrupar i va publicar en un fullet titulat Contribució al problema de l’habitatge. L’objecte d’aquesta sèrie d’articles era a més de polemitzar amb aquestes posicions, exposar la seva pròpia.

A l’hora d’abordar la polèmica i per a poder desenvolupar la concepció des del marxisme, en primer lloc Engels tracta de separar-se de les idees que reduïen el “problema de l’habitatge” només a la qüestió de la insalubritat ja que aquestes alimentaven la idea de què es tractava d’un accident fruit d’una etapa molt accelerada de desenvolupament urbà i que podia resoldre’s exclusivament amb polítiques higienistes i construint més habitatge per a llogar als obrers. Així Engels pretén començar emmarcant el problema:

"L’anomenada penúria de l’habitatge, que representa avui un paper tan gran en la premsa, no consisteix en el fet que la classe obrera en general visqui en mals habitatges, superpoblades i insalubres. (…) El que avui s’entén per penúria de l’habitatge és el particular agreujament de les males condicions d’habitació dels obrers a conseqüència de l’afluència sobtada de la població cap a les grans ciutats; és l’alça formidable dels lloguers, una major aglomeració d’inquilins en cada casa i, per a alguns, la impossibilitat total de trobar alberg."

Veiem com molts d’aquests problemes no han desaparegut avui.

Encara que Engels es va dedicar a descriure gairebé fotogràficament com eren aquests “barris dolents” de ciutats com Londres, Dublín i especialment Manchester on va passar vint-i-un mesos que va dedicar a conèixer i analitzar la vida de la classe obrera i els llocs on vivien donant lloc aquesta experiència al seu magnífic treball La situació de la classe obrera a Anglaterra (1844) en què dedica part de la seva anàlisi a les condicions d’habitatge dels treballadors, no obstant això, veiem que va més enllà tractant de no reduir el problema a aquesta qüestió i fa les següents preguntes en polèmica amb un teòric burgès:

Però, d’on procedeix la penúria de l’habitatge? Com ha nascut? Com a bon burgès, el Sr. Saix ha d’ignorar que és un producte necessari del règim social burgès; que no podria existir sense penúria de l’habitatge una societat en la qual la gran massa treballadora no pot comptar més que amb un salari i, per tant, exclusivament amb la suma de mitjans indispensables per a la seva existència i per a la reproducció de la seva espècie; una societat on els perfeccionaments de la maquinària, etc., priven contínuament de treball a masses d’obrers; on el retorn regular de violentes fluctuacions industrials condiciona, d’una banda, l’existència d’un gran exèrcit de reserva d’obrers desocupats i, d’altra banda, tira al carrer periòdicament a grans masses d’obrers sense treball; on els treballadors s’amunteguen en les grans ciutats i de fet molt més de pressa del que, en les circumstàncies presents, s’edifica per a ells, de manera que poden sempre trobar-se arrendataris per a la més infecta de les porcateres;

I continua:

"(…) En semblant societat, la penúria de l’habitatge no és de cap manera producte de l’atzar; és una institució necessària que no podrà desaparèixer, amb les seves repercussions sobre la salut, etc., més que quan tot l’ordre social que l’ha fet néixer sigui transformat d’arrel. Però això no té per què saber-ho el socialisme burgès. [11]"

En aquesta cita de Engels veiem que el problema de l’habitatge està estretament lligat a les condicions d’explotació capitalista del que deduïa el seu caràcter estructural dins d’aquest sistema. El capitalisme és un sistema recolzat en el robatori de la riquesa generada pels treballadors per part de la burgesia en el qual, tal com explica Marx, la qual cosa es paga al treballador per la seva jornada laboral no és el valor que genera amb el seu treball sinó únicament el valor de la força de treball. Aquest és determinat segons el cost dels mitjans de subsistència del treballador (aliments, vestit, habitatge, tant per a ell com per a la seva família). El que succeeix és que el valor de la força de treball sempre tracta de reduir-se al mínim necessari per a la subsistència, amb aquesta lògica la part excedent que s’apropia el burgès, la plusvàlua, és cada vegada major. Això explica que els salaris mai aconsegueixen i el fet que avui hem de dedicar un 43% del nostre salari al nostre habitatge.

Aquesta la base des de la qual Engels polemitza amb les visions burgeses i petitburgeses ja que “El fons de la solució, tant la burgesa com la petitburgesa, del «problema de l’habitatge» és que l’obrer sigui propietari del seu habitatge” [12] una veritable utopia contra la qual Engels discuteix prenent l’exemple alemany que, per les seves particularitats, llançaven llum sobre aquesta qüestió.

En cap altre país existeixen tants treballadors assalariats que són propietaris no sols del seu habitatge, sinó també d’un hort o un camp; a més, existeixen molts més que ocupen com a arrendataris una casa, un hort o un camp, amb una possessió de fet bastant assegurada. La indústria a domicili rural, practicada en comú amb l’horticultura o el petit cultiu, constitueix la base àmplia de la jove gran indústria alemanya; a l’Oest, els obrers, en la seva majoria, són propietaris; en l’Est, gairebé tots són arrendataris del seu habitatge. Aquesta combinació de la indústria a domicili amb l’horticultura i el cultiu dels camps i, alhora, amb un habitatge assegurat, no solament la trobem en tots els llocs on el teixit a mà lluita encara contra el teler mecànic, (…); la trobem també en tots els llocs en què l’una o l’altra branca de la indústria a domicili s’ha afermat com a indústria rural (…). [13]

Les circumstàncies particulars del desenvolupament industrial alemany del tercer quart del segle XIX va ser el que va permetre a aquest país, no sense contradiccions, aspirar a un petit buit en el mercat capitalista mundial. Precisament el fet que en aquest moment a Alemanya tingués un pes rellevant la indústria a domicili rural en combinació amb la gran indústria va ser el que va permetre a la burgesia alemanya poder devaluar enormement els salaris dels obrers alemanys i així optar a competir amb altres potències. El que part de les famílies obreres –aquelles dedicades a indústria a domicili rural– obtenien del seu petit hort i el fet que posseïssin un habitatge va permetre als capitalistes deduir aquestes qüestions del preu de la força de treball, devaluant-lo enormement. Quelcom que acabava afectant a tots els obrers, també als de la gran indústria concentrats a les ciutats.

És aquesta circumstància, més que qualsevol altra, la que fa que els salaris i el nivell de vida dels obrers alemanys siguin, també en les altres branques de la indústria, inferiors als dels països de l’Europa Occidental. El pes mort d’aquest preu del treball, mantingut tradicionalment molt per sota del valor de la força de treball, gravita igualment sobre els salaris dels obrers de les ciutats i fins i tot de les grans ciutats, fent-los descendir per sota del valor de la força de treball, molt més com que a les ciutats, igualment, la indústria a domicili mal retribuïda, ha substituït a l’antic artesanat, fent baixar també el nivell general de salari. [14]

Aquesta particular circumstància en la qual la indústria a domicili rural i urbana es combinava amb la gran indústria va ser una etapa de la revolució industrial alemanya que amb el temps va desaparèixer, però va determinar en gran manera el desenvolupament posterior. Més enllà de les particulars circumstàncies del desenvolupament del capitalisme alemany en aquest moment, Engels era clar en discutir contra aquelles lògiques que plantejaven com a solució al problema de l’habitatge el fet de fer propietaris als obrers separant d’aquesta manera el problema de l’habitatge de l’explotació capitalista en si mateixa i el valor de la força de treball. Engels deixa clara la relació entre totes dues qüestions:

Però tota disminució de les despeses de producció de la força de treball, és a dir, tota reducció per llarg temps dels preus dels mitjans de subsistència de l’obrer equival, «en virtut de les fèrries lleis de la doctrina de l’economia nacional», a una baixa del valor de la força de treball i porta, en fi de comptes, a una baixa corresponent del salari.” [15]

Si bé per a Engels és clar el caràcter estructural del problema de l’habitatge en la societat capitalista, i apunta al fet que només una revolució social podria resoldre aquesta qüestió, la qual a més no depèn solament de les circumstàncies d’aquest temps i lloc, sinó que, també es relaciona amb qüestions de molt major abast, entre les quals figura, com una de les més essencials, la supressió del contrast entre la ciutat i el camp; no obstant això no renúncia a apuntar a un programa en aquest temps i aquest lloc per a donar resposta en gran manera el problema de l’habitatge.

La veritat, no obstant això, és que ja avui existeixen en les grans ciutats edificis suficients per a remeiar de seguida, si se’ls donés una ocupació racional, tota veritable «penúria de l’habitatge». Això només pot aconseguir-se, naturalment, expropiant als actuals posseïdors i allotjant a les seves cases als obrers que manquen d’habitatge o que viuen amuntegats en la seva. [16]

El socialisme revolucionari va ser resultat de la fusió entre les experiències del proletariat en la seva lluita contra l’explotació i la reflexió teòrica que es feia entorn de les mateixes des del marxisme. Així, tant Marx com Engels, van elaborar moltes de les seves idees a partir de l’experiència d’un moviment obrer que despertava i s’organitzava enfront de l’explotació capitalista. Una d’aquestes grans experiències va ser la Comuna de París de 1871 en la qual el poble i els treballadors parisencs, organitzats en el primer govern obrer de la història, començar a donar resposta a aquesta problemàtica i l’experiència de la qual va reprendre Engels a l’hora de pensar aquesta qüestió. Immediatament després de proclamar la Comuna aquest òrgan va prendre algunes mesures directament relacionades amb l’habitatge. La Comuna va decretar la confiscació i ocupació d’habitatges abandonats i la cancel·lació dels deutes per lloguer o lletres dels inquilins. Amb la confiscació dels habitatges buits o abandonats es pretenia posar les cases buides al servei de les necessitats socials i en l’immediat dedicar-les a allotjar en elles a la gent que va quedar al carrer a causa dels bombardejos llançats durant el setge a París durant la guerra franc prussiana. El 25 d’abril, en un dels comunicats penjat en les parets dels carrers parisencs del IVº Districte es podia llegir la “Resolució concernent als propietaris, principals inquilins i porters” en la qual s’anunciava:

"El propietari, l’inquilí principal o el porter de cada finca del IVº Districte haurà de fer un informe dels habitatges i pisos abandonats pels inquilins o buits, i enviar aquest informe del 2 al 5 de maig de 1871, a l’Alcaldia del IVº Districte, a l’oficina de la Comissió comunal."

A més la Comuna de París va poder implementar en els seus gairebé tres mesos d’existència una sèrie de decrets dirigits a acabar amb la misèria del poble com la concessió de pensions per a les vídues dels membres de la Guàrdia Nacional morts en servei, així també com per als seus fills; la devolució gratuïta de totes les eines dels treballadors, a través de les cases d’obstinació estatals; es van posposar les obligacions de deutes i es van abolir els interessos en els deutes (incloses les dels lloguers); es van crear guarderies per a cuidar als fills de les treballadores; es va prohibir el treball nocturn; les fàbriques abandonades pels seus amos van ser lliurades als treballadors per mitjà de cooperatives autogestionades, entre altres.

Conclusions per al món actual

Avui, també, la solució a la problemàtica de l’habitatge passa per tocar els interessos dels grans propietaris i enfrontar el problema com a part integrant d’un sistema que ens condemna a vides marcades per l’explotació. El problema de l’habitatge està condicionat per la precarietat laboral al que se suma la voracitat de la lògica capitalista molt especialment en mercats com el de l’habitatge.

Necessitem solucions realistes que apuntin al cor del sistema capitalista i que toquin els interessos de les grans forquilles d’habitatge com la congelació immediata de tots els lloguers; la intervenció del mercat del lloguer sota el control dels inquilins; l’expropiació dels habitatges de les grans forquilles, fa falta expropiar els 4 milions de pisos buits que tenen guardats els bancs i fons voltor amb objecte especulatiu així com construir més a costa de la imposició d’impostos progressius als bancs, fons voltor i grades constructores per a finançar la creació d’un parc d’habitatge social i de qualitat que doni resposta a la demanda social. Fa falta posar fi als desnonaments i donar una alternativa residencial immediata de qualitat. A més a l’hora de barallar per totes aquestes qüestions és important lluitar per la no criminalització de les lluites per l’habitatge i per l’amnistia per a tots els activistes i lluitadors pel dret a l’habitatge que han estat sancionats, multats o condemnats per lleis com la mordassa. Tot això al costat d’altres mesures contra l’atur i la precarietat juvenil, com el repartiment de les hores de treball sense reducció salarial o la incorporació immediata de clàusules de revisió salarial en tots els convenis que indexin l’IPC de manera mensual i de manera automàtica o la nacionalització sense indemnització i baix control de treballadors i usuaris dels oligopolis de l’energia i el transport entre altres. Mesures sense les quals és impossible pensar resoldre la problemàtica de l’habitatge.

És a dir, lluitar per un programa socialista que posi fi a l’angoixa de no poder independitzar-te, de no poder saber si podràs pagar el lloguer i de no saber si et tiraran de la teva casa. De poder tenir on viure.

NOTES AL PEU

[1] L’informe pot consultar-se aquí Aquest estudi està recolzat en l’anàlisi de les dades publicades pel consell del Poder Judicial en l’Estat espanyol entre 2008 i 2019

[2] Les dades no inclouen els desnonaments de Ceuta i de Melilla ja que tots els informes consultats es recolzen en l’anàlisi de dades facilitat pel Consell del Poder Judicial que no facilita les dades per a aquests territoris. Consultar aquí.

[3] KËR. I Mapa Estatal sobre discriminació racial i/o ètnica en l’àmbit de l’habitatge i assentaments informals a Espanya veure aquí:.

[4] Veure informe aquí.

[5] Veure dades aquí.

[6] Dades obtingudes de l’anàlisi de Epdata sobre l’habitatge protegit a Espanya, actualitzats el 20 d’abril de 2023. Veure aquí..

[7] Engels, Friedrich. Contribució al problema de l’habitatge precedit de les grans ciutats. Ed. Llibres corrents, 2019, p 90

[8] Engels, Friedrich. Idem, p 96

[9] Engels es refereix a la “concepció proudhoniana del problema” en la polèmica amb el socialisme burgès i petit burgès pel fet que aquest arrelava els seus postulats en el pensament i plantejaments de Pierre-Joseph Proudhon i que s’expressava en aquest moment en el seu vessant petitburgès en alguns sectors del Partit Socialdemòcrata Obrer Alemany, amb els quals Engels pretenia polemitzar. Aquestes concepcions que Engels definia com a petitburgeses són el germen de les idees reformistes que posteriorment seran desenvolupades teòricament per Eduard Bernstein.

[10] Der Volksstaat (L’estat del poble), òrgan central del Partit Socialdemòcrata Obrer d’Alemanya. Es va publicar a Leipzig del 2 d’octubre de 1869 al 23 de setembre de 1876. Va ser dirigit per Wilhelm Liebknecht i el director de l’editorial era Agust Bebel. En el col·laboraven habitualment Karl Marx i Friedrich Engels.

[11] Engels, Friedrich. Ibíd. pp 146-147

[12] Ibíd. p 97

[13] Ibíd. p 97

[14] Ibíd. p 102

[15] Ibíd. p 154

[16] Ibíd. p 130