Lenin, en el seu treball sobre l’imperialisme, fa el que es diu “ciència positiva”, la qual refereix a regularitats o lleis que defineixen el món imperialista. Llavors analitza que el capital bancari no és com en el segle XIX, que estava separat del capital industrial –els industrials demanaven diners per a fer grans inversions en el món (des de les companyies de les Índies Orientals i Occidentals, etc.)–, sinó que s’uneix el capital industrial en forma de grans corporacions que exporten essencialment capitals i no productes. És a dir, s’exporten capitals perquè produeixin als països endarrerits, es creen fàbriques en aquests països, es creen zones d’influència i es divideix el món en funció d’aquesta influència. Això és com la llei de gravetat, és a dir, és ciència positiva.
La dialèctica és –segons una definició que m’agrada–: la ciència dels límits, o si vostès volen, la ciència de la totalitat. És a dir, veure aquells elements que esmentava dins del conjunt. Si abordem l’imperialisme avui sol com a ciència positiva podrem definir alguns pocs fenòmens i no el conjunt dels fenòmens que moltes vegades són híbrids. Per això la teoria del desenvolupament desigual i combinat que elabora Trotsky diu que el capitalisme no es desenvolupa homogèniament. Al no desenvolupar-se homogèniament, determinats països urgits pel fuet de la necessitat (perquè necessiten modernitzar-se perquè no els aixafin i caure en la decadència, en la pobresa), necessiten fer salts i crear zones d’acumulació capitalista. Així, per exemple, Itàlia va deixar tot el sud del país en mans dels terratinents, no va poder fer una revolució burgesa jacobina com va fer França que va repartir la terra.
Sobre aquesta base de la llei del desenvolupament desigual i combinat, Trotsky formula la teoria de revolució permanent, segons la qual no fa falta esperar que la burgesia en algun moment, per exemple, torni sobre aquell sud d’Itàlia controlat pels terratinents i l’industrialitzi, sinó que el proletariat, si està prou concentrat i prou organitzat, pot fer una revolució proletària als països endarrerits i des d’allí enfortir l’avenç en l’extensió de la revolució als països avançats. Aquesta combinació és clau perquè el que li permetrà a un país endarrerit arribar primer a la revolució perquè la burgesia és més feble, també li farà més difícil l’avenç cap al socialisme, perquè un país endarrerit no té grans forces productives per a avançar ràpid a un socialisme desenvolupat. Això es deu, justament, al fet que el capitalisme avança desigualment, a la llei del desenvolupament desigual i combinat.
Des d’aquest punt de vista, si bé Lenin planteja que la revolució, producte de la Primera Guerra Mundial, va esclatar en la baula més feble de la cadena imperialista, en referència a Rússia serà Trotsky qui en La revolució permanent de 1929/30 generalitzarà aquest abordatge més enllà de Rússia. La teoria de la revolució permanent s’aplica als països de desenvolupament burgès retardat i, fonamentalment, als semicolonials. A Rússia la considera com un país de desenvolupament burgès retardat, és a dir, no imperialista. Sense tenir una visió de la totalitat això no es pot comprendre. Durant 200 anys, pel seu exèrcit, pels milions de pagesos que eren capaços de manar al combat, etc., etc., Rússia va ser part del sistema d’Estats com a potència, però mancava de condicions per a transformar-se en una veritable potència imperialista en els termes que assenyalàvem abans, entre altres coses perquè el capital que actuava a Rússia era fonamentalment estranger.
Llavors, segons el que s’estigui considerant, es posa l’accent en una cosa o en una altra perquè, com diu Lenin, la veritat és concreta. No es pot simplement de la definició de la ciència positiva que diu tals o quals característiques corresponen a un país imperialista treure la conclusió que un país determinat és o no imperialista. Es necessita al seu torn una aproximació des de la totalitat. La dialèctica com a ciència de la totalitat tracta de veure en el sistema d’Estats, el rol que va jugar històricament cadascun, etc., etc., per a donar definicions que donin compte de la realitat concreta. Des del punt de vista de la definició, de la científica positiva diguem, Rússia és una potència regional, no és una potència mundial que pot competir amb la Xina, amb els Estats Units, amb la Unió Europea. La seva participació a Síria és producte d’un buit que va deixar l’imperi nord-americà. En aquell conflicte, a Obama tot l’establishment li deia que intervingués i Obama va inventar una fórmula, rara per cert, de “dirigir des de darrere”, com liderar sense involucrar-se directament. I això, efectivament, va deixar un espai perquè Rússia es fiqués. Ho va fer en acord amb Israel i les potències reaccionàries de la regió.
Els marxistes tenim la idea de totalitat. Sigui com sigui la definició de dialèctica –que és molt discutida en el marxisme–, el problema de la totalitat, la idea de ciència dels límits, com a mínim és central. Encara que un no segueixi totes les definicions que fa Engels, i que són molt qüestionades des del punt de vista científic, és evident que no es poden fer definicions només per les característiques de la ciència positiva, segons el nivell de desenvolupament econòmic, de la seva quantitat de monopolis, etc. Llavors les preguntes són: és imperialista per a què?, quin grau d’imperialisme és?, com intervé en el sistema mundial d’Estats, en la jerarquia mundial d’Estats? Des d’aquest punt de vista Trotsky, que generalitza la teoria de la revolució permanent, sostenia que Rússia era un país de desenvolupament endarrerit perquè tenia 100 milions pagesos i uns pocs milions d’obrers industrials, encara que els obrers estaven influïts per la socialdemocràcia russa i concentrats en grans ciutats (no sols a Petrograd i Moscou, sinó en el sud de Rússia), la qual cosa li va atorgar al proletariat una potencial posició hegemònica que li va permetre, amb moltes voltes, dividir al partit pagès i fer una primera coalició amb els socialrevolucionaris d’esquerra després de la revolució d’Octubre.
Anant al punt de la guerra, quan Matías [Maiello] assenyalava que Rússia és una espècie d’imperialisme militar, dona compte que l’impuls a Rússia en bona part li ho dona l’haver heretat les armes de la Unió Soviètica (Ucraïna també heretarà un arsenal al moment de descompondre’s l’URSS però li ho lliurarà després a Rússia). Es forma així una espècie d’ornitorrinc que és la Rússia de Putin, una nació amb un dels arsenals nuclears més importants del món, que d’altra banda és endarrerida econòmicament. Una potència mundial energètica, en gas i en petroli, i un important fabricant d’armes però amb la seva economia gairebé totalment privatitzada. Això no es correspon amb l’estructura dels països imperialistes que tenen la seva economia bastant desenvolupada en diferents aspectes, encara que avui això és discutit perquè també es terciaritzen determinades activitats industrials en països de mà d’obra barata.
Rússia, llançant la guerra, accelera el que la Xina no volia fer. El discurs de la Xina va ser durant anys: som una potència benvolent, una potència semicolonial, etc., mentre anaven creixent i expandint els seus negocis exponencialment. Després aquell discurs es va fer cada vegada menys creïble i van passar al discurs actual de Xi Jinping que dona compte de l’ascens de la Xina i la seva expansió però sostenint que la Xina és una potència intrínsecament pacífica. Aquests discursos tenen a veure amb com es presenta cada Estat en el món. Quin aspecte de veritat pot tenir l’acusació que fan els imperialismes occidentals i la seva premsa en comparar les accions de Putin amb les d’Hitler prèvies a la Segona Guerra Mundial? Què és una potència “revisionista” de l’ordre mundial actual, una potència molt més forta que va retrocedir moltíssim des de la restauració capitalista. Una potència revisionista l’objectiu de la qual és sortir d’aquesta situació.
Ara bé, quin és el gran problema que té Rússia amb l’OTAN. No és un problema solament militar; crec que existeixen poques possibilitats en la situació actual que l’OTAN ataqui directament a Rússia. Juntament amb el problema militar, el gran problema que té Rússia és que diverses nacions de la CEI [Comunitat d’Estats Independents, que es crea després de la dissolució de l’URSS] busquen integrar-se a l’economia imperialista pel terrible endarreriment que té Rússia. En el cas dels països de l’est d’Europa, la Unió Europea és atraient, és un club dirigit per potències imperialistes on el que s’integra no sols té garanties militars, sinó determinades condicions econòmiques, un estàndard de vida que és superior al que pot tenir Rússia. Alguns analistes es pregunten per què la invasió es produeix ara. Per la pandèmia, pel revés que aquesta va implicar per a Rússia. Per exemple, segons el periòdic Àsia Times, en el 2020 durant la primera etapa de la pandèmia, per l’escassa demanda degueren tancar molts pous petroliers i segons la mateixa font costa molts diners reobrir-los. Per part seva, Ucraïna volia avançar en acords energètics que la separin de Rússia, per exemple, amb Romania. No sé si aquestes explicacions seran suficients per a semblant ofensiva, però no hi ha explicacions més convincents de per què ara. Al seu torn, Ucraïna no sols té blat sinó també metalls industrials. El problema que té la CEI és que l’imperialisme occidental l’acabi de fer implotar, com la va fer implotar a l’URSS, per una combinació de pressió militar i econòmica. És a dir, tots aquests països que van tenir revoltes, com van assenyalar molt bé els companys, com el Kazakhstan, Bielorússia, etc., compten amb importants sectors de la població que veuen a l’economia imperialista occidental com una potència molt major i molt més atraient que Rússia.
Llavors Rússia no té un problema solament militar. Per què ara? Perquè va haver-hi pandèmia, perquè es va enfonsar en aquest moment el petroli i perquè els Estats de la CEI, així com les repúbliques que formen part de la pròpia Federació Russa que són desenes, tenen una pressió centrífuga respecte a Rússia. Llavors el problema central de Rússia no és només l’OTAN, sinó també la Unió Europea pel seu major desenvolupament, la comparació del qual exposa l’endarreriment rus. Per què una mesura tan brutal com envair Ucraïna (més enllà dels recursos dels quals es pot apropiar Rússia prenent el seu territori)? Perquè han tret la conclusió que l’armament de l’OTAN i l’atracció econòmica de la Unió Europea els porta tendències centrífugues cada vegada més profundes amb els Estats de la seva zona d’influència i de la pròpia Federació Russa, com s’expressa en els aixecaments que es produeixen en aquests països, que són essencialment pro-occidentals perquè opinen que a Occident es viu millor. Rússia està dirigida per una camarilla, amb una economia privatitzada, un exèrcit amb armament nuclear, que va millorar relativament en els últims anys, però com es pot veure al llarg del desenvolupament de la invasió està travessat per múltiples problemes que es vinculen amb les característiques de l’endarreriment del país, que esmentava.
Tornant al problema de mètode. Crec que les definicions, d’una banda, des del punt de vista de la ciència positiva que esmentàvem amb Lenin i si compleix o no amb determinades característiques com l’exportació de capitals, la projecció dels seus monopolis, etc. i, d’altra banda, el fet que actua –i ha actuat històricament– com un imperialisme militar, no són necessàriament contradictòries, sinó dos aspectes d’un mateix fenomen. Per descomptat, el principal fenomen a debatre per a caracteritzar a on es dirigeix el sistema mundial capitalista és la Xina. Des de la FT-CI venim desenvolupant un procés d’elaboració i discussió, en el marc del qual en Idees d’Esquerra hem anat publicant diferents estudis de companys com Juan Chingo, Esteban Mercatante, André Barbieri, Lorenzo Lodi, entre altres.
Hi ha molts que a l’hora de pensar la definició de països com Rússia o la Xina com a imperialistes, ho encaren com una qüestió formal. És a dir, dic que la Xina és imperialista i llavors ja em puc quedar tranquil que sé com actuar, per exemple, en una guerra entre la Xina i els Estats Units: si la considerem com a guerra interimperialista, definir la política a compte de derrotisme de tots dos bàndols. No importa que per a definir això a compte s’estigui fent abstracció de les contradiccions que travessen un fenomen com l’ascens de la Xina, tampoc les característiques concretes que tindria el desenvolupament d’una futura guerra d’aquest tipus que encara no sabem. Per exemple, la Segona Guerra Mundial va ser molt més complexa que la Primera, tant és així que molts van plantejar que es tractava d’una guerra entre democràcia i feixisme, qüestió que Trotsky va discutir en contra.
Nosaltres hem d’avançar en una discussió que estigui ben fonamentada, on demostrem el problema de què és Rússia des del punt de vista científic i en quina ordre mundial s’insereix. Per exemple, el més probable al meu entendre, encara que això no és una predicció científica, és que la guerra a Ucraïna acabi d’alguna forma com la que va esmentar Claudia [Cinatti] de l’estil de la guerra de Corea, on hi ha un armistici (de dret o de fet) amb divisió territorial però sense cap acord de pau. Això ho dic perquè veig gairebé impossible que els ucraïnesos puguin reprendre el territori que ha pres l’exèrcit rus i tampoc veig possible que se segelli un acord on una part d’Ucraïna sigui reconeguda com a territori rus.
Però el problema és com queda la situació mundial. És a dir, es retrocedeix bastant en les sancions i es torna a la política globalitzadora neoliberal ara més senil o no? El destí de la Xina és molt més important que Rússia per a definir això. Si li posen sancions a la Xina, per menors que siguin, comença una tendència a dos blocs, un bloc imperialista encapçalat per l’OTAN i un bloc de països com la Xina i Rússia. Això pot crear una situació mundial nova, i crec que és el més probable com a perspectiva tal com s’està desenvolupant la situació mundial. És molt difícil retrocedir al status quo anterior.
El gran problema que tenim els marxistes és que el que veiem en la premsa són totes anàlisis geopolítiques, però els marxistes no som geopolítics, ni som economistes. Opinem que cal prestar especial atenció a l’economia i a la jerarquia mundial d’Estats però que cal veure el caràcter determinant en última instància de la lluita de classes. En aquest marc, la definició que hem fet nosaltres sobre la guerra és la següent: si fora pel problema d’autodeterminació nacional estaríem amb Ucraïna; hi ha un problema d’autodeterminació nacional en què una enorme potència envaeixi a un país semicolonial. Però Ucraïna no és un país dependent o una semicolònia qualsevol sinó que per votació, perquè van fer un cop, etc. etc., es va proposar com un apèndix de la Unió Europea i si és possible de l’OTAN. Com això és així i està en el pensament del mainstream ucraïnès, en les classes dominants d’Ucraïna, així com en el que volen una majoria dels ucraïnesos, és molt difícil fer el que diuen determinats grups d’esquerra que posen l’eix en el lliurament d’armes a Ucraïna. A qui se’ls lliurarien? A organitzacions que fan costat a Zelensky? El problema és que tot això depèn de si hi ha una força política independent a Ucraïna, que avui no és el cas.
La revista The Economist treu un significatiu article titulat “De la inflació a la insurrecció”. Publiquem una traducció en L’Esquerra Diari que recomano llegir, ja que demostra que hi ha desenes de països en el món on la pugi desbocada dels preus dels aliments i l’energia està provocant crisi i el començament de situacions d’aguda lluita de classes. Això és el que més ens importa des del punt de vista marxista, si mantenim ferm la noció que les guerres han estat llevadores de revolucions.
