La inflació sembla que ha vingut per a quedar-se. L’espiral inflacionista que vivim va començar al març de 2021 quan l’activitat econòmica va començar a normalitzar-se després de l’aturada en l’economia causada per la pandèmia, però lluny d’estabilitzar-se, l’esclat de la guerra ha donat un major impuls al fenomen inflacionista. El mes de febrer passat la inflació interanual es va situar en el 7,4% i 1,3 punts més que el mes de gener. Un nivell de preus que no s’aconseguia des de juliol de 1989.
La pujada dels preus té un impacte gairebé immediat en els béns i productes de consum més quotidians, quelcom que recau sobre les butxaques dels treballadors i sectors populars i que xoca amb les minses o inexistents pujades (revisions) salarials. Només alguns convenis compten amb clàusules de revisió salarial, en aquest cas la mitjana és de 1,5% d’augment, un 2% si ets empleat públic i un 2,5% si cobres l’SMI o ets pensionista. Això ho veiem en l’impacte de la pujada dels carburants que ha portat a les aturades en el transport, en la pujada dels preus de la llum que negocia en subhastes diàries o el preu d’aliments com l’oli o la farina.
Aquest augment generalitzat dels preus es comença notar també en un de les despeses més importants per a milions d’assalariats, els lloguers. Segons les últimes dades, l’augment de l’IPC està tenint un especial impacte en la pujada del preu del lloguer en tot l’Estat, alguna cosa que es nota especialment en ciutats com Barcelona, Madrid, València o Màlaga, on els lloguers ja estaven pels núvols. El mes de febrer en aquestes ciutats els lloguers han pujat entre 42 i 65 euros al mes (el que suposa entre 500 i 800 euros més anuals), mentre que la mitjana de l’Estat se situa en 53 euros més al mes (634 euros més anuals), segons les dades publicades en l’informe d’una coneguda web de lloguers i venda d’habitatge.
El problema de l’habitatge és un problema estructural en el capitalisme espanyol i s’aguditza ara amb l’escalada inflacionista i la situació de crisi social que desencadena. En tot aquest temps el Govern “progressista” no ha pal·liat les conseqüències més dramàtiques d’aquesta problemàtica. Coneixedor del drama de la falta d’habitatge per a molts, el Govern ha fet algunes temptatives de maquillatge progressista en matèria d’habitatge que no han tingut cap impacte real. El Consell de Ministres va prorrogar el mes de febrer passat el decret “anti desnonaments” fins al 30 de setembre. No obstant, es tracta d’un decret bastant ineficaç. Malgrat que aquesta mesura es va aprovar arran de la pandèmia, tan sols en 2021 es van executar més de 30.000 desnonaments.
La problemàtica de l’habitatge està condicionada per la precarietat laboral al que s’hi suma la voracitat de la lògica capitalista molt especialment en mercats com el de l’habitatge. Això ens situa en un greu problema estructural. Aquí que el problema de l’habitatge necessiti de solucions de fons, radicals, que toquin els interessos dels grans tenidors d’habitatge com la congelació de tots els lloguers, la intervenció del mercat del lloguer sota el control dels inquilins, l’expropiació dels habitatges dels grans tenidors per a crear un parc públic de lloguer social, així com d’altres no exclusives a l’àmbit de l’habitatge com la incorporació immediata de clàusules de revisió salarial en tots els convenis que indexin l’IPC de manera mensual i de manera automàtica o la nacionalització sense indemnització i sota control de treballadors i usuaris dels oligopolis de l’energia i el transport entre altres. Mesures urgents per evitar que aquesta crisi es descarregui sobre les famílies treballadores.
