Passen les diades i s’acosten els debats de política general, però la crisi roman en el si del govern d’ERC i Junts, o de Junts i ERC, tant se val. Diades en plural perquè el moviment independentista català porta deu anys enclaustrat entre els límits del processisme. Crisi en singular perquè la crisi entre els partits de la burgesia és la mateixa de sempre, tot i que ara el desenllaç pot arribar a posar punt final al govern. Però la disputa és vella, la lluita per assolir la primacia política, econòmica i mediàtica a Catalunya. Allò que tenia en propietat la Convergència de Pujol i que ara li disputa la "nova Convergència" d’ERC.
Es podria haver començat aquest article sostenint que la crisi entre ERC i Junts ha esclatat després de la massiva manifestació de la Diada convocada per l’Assemblea Nacional Catalana, i que els factors que l’aviven i la fan acréixer en són les diferències entre ambdós per assolir una autodeterminació i amnistia pactades amb el govern central del PSOE i Unidas Podemos. Però... ens estaríem mentint.
És evident que ambdós partits estan més que d’acord en la tornada a la normalitat autonòmica, i els pocs que encara no ho veuen, farien bé en deixar de somicar en la versió edulcorada d’un processisme més propi de la ficció d’HBO o Netflix. Allò més buscat per les direccions processistes no és altra cosa que enterrar les aspiracions pel dret a l’autodeterminació del moviment democràtic català a canvi d’un major finançament, d’un pacte fiscal negociat amb el govern de l’Estat espanyol, o de major autogovern com dirien els més "noucentistes", o del retorn a l’autonomisme com s’hauria de dir, ras i curt. El peix al cove de tota la vida, vaja.
El repte tant d’ERC com de Junts però, rau en com assolir aquesta tornada a l’autonomisme que tant anhelen les butxaques del Cercle d’Economia i Foment, i que tants beneficis els va fer guanyar en un passat no gaire llunyà en el temps, sense que dos milions de persones ho percebin com un frau en tota regla cap al mandat popular sorgit del referèndum de l’u d’octubre de 2017. I com a conseqüència d’això experimentar un sotrac electoral històric, ergo, desaparèixer del tauler polític català. Ergo, acomiadar-se per a les pròximes dècades de l’hegemonia del poder a Catalunya.
Tant ERC com JxCat són conscients de que la política litúrgica, aquella basada en remoure allò més simbòlic, social i cultural per apropiar-s’ho i encaixar-ho en un moviment popular que dirigir al seu antull de forma eternitzada, té també els seus límits. Però, malgrat això, no poden deixar d’usar-la per la seva competència sobre qui encapçalarà la restauració autonòmica els propers anys.
Aquí és on entra l’últim farol de Junts de sortir-se del govern de la Generalitat, aprofitant també que a finals de setembre s’ha de celebrar el debat de política general al Parlament. Farol no perquè no siguin capaços de fer-ho, sacsejades més grans han remogut els fonaments de l’ex Convergència en els últims anys, sinó perquè actuar des d’una oposició més "indepe" però amb el mateix objectiu com la tornada a l’autonomisme, tard o d’hora porta al mateix punt que l’actual.
Que ambdós partits processistes tenen el mateix objectiu final de la tornada a l’autonomisme ho demostra de forma palmària també la negativa dels dirigents d’una i altra formació a la proposta de l’ANC del passat dimecres de declarar la independència durant el segon semestre de 2023. Doncs tanta crisi no hi deu haver en el fons quan tant Aragonès com Puigneró es mostren contraris a una DUI o qualsevol altra acció que reavivi la lluita per l’autodeterminació.
Ara bé, la proposta d’una DUI de l’ANC no significa tampoc res de nou. Com a màxim, l’entitat responsable d’haver portat al moviment català rere un full de ruta contrari a desenvolupar les forces socials capaces d’assolir l’autodeterminació, pretén la possibilitat d’una llista cívica per pressionar als partits a que facin una mica més de processisme simbòlic, quelcom que és el que acabaria sent una nova DUI des del Parlament.
I això és així perquè des de la primera manifestació massiva de la Diada l’any 2012, tant l’ANC com Òmnium Cultural han actuat com a transmissió i assimilació als carrers, i en gran part del moviment independentista, del propi full de ruta del processisme. Les mateixes entitats civils independentistes van permetre que la força posada al carrer l’u i el 3 d’octubre es malbaratés a l’espera dels següents passos del president Puigdemont. La por a una mobilització independent, amb la participació de la clase treballadora com la vaga del 3, i que vinculés l’autodeterminació amb demandes de transformació social, era compartida també pels Jordis.
Caldria preguntar-nos també que està fent la CUP davant tanta mostra evident del full de ruta autonomista per part del processisme. La formació independentista es va desmarcar i va votar en contra dels pressupostos del govern del 2022 i durant els últims mesos s’ha reubicat com una força política a l’oposició. No obstant, s’ha negat a donar per trencat definitivament l’acord d’investidura amb ERC que va possibilitar la formació del govern i que li ha donat fins ara estabilitat parlamentària.
La CUP podría donar un pas endavant per posicionar-se com a alternativa al full de ruta dels partits processistes. Per això hauria de començar per trencar tot acord amb els dos partits processistes i apostar per l’articulació d’una veritable oposició als carrers que enfronti les polítiques d’Aragonès i Puigneró per gestionar la crisi social i económica en benefici de les grans famílies i empreses, i lligui aquesta lluita amb reprendre un nou embat enfront les institucions espanyoles per assolir l’autodeterminació.
L’estratègia de la unitat popular es va demostrar com una versió més d’“esquerra” que la unitat nacional que proposava el processisme, incloent l’ANC i Òmnium. L’aposta per un full de ruta amb independencia de classe i anticapitalista, encara és una qüestió pendent per a la CUP i bona part de l’esquerra independentista, tal i com comença a criticar part de la seva militància.
Davant l’enésima crisi del processisme, cal lluitar per una sortida que signifiqui un veritable embat amb l’Estat espanyol i també els representants de la burguesia catalana, l’única via per assolir el dret a l’autodeterminació i l’amnistia. Necessitem posar dempeus mobilitzacions als carrers que no estiguin controlades pels mateixos partits processistes, sino que els enfrontin a ells i les seves polítiques neoliberals i de tornada a l’autonomia controlada.
