El divendres 17 de juny es va realitzar la primera sessió del XIX Congrés del Partit de Treballadors Socialistes que va estar íntegrament dedicada al debat sobre la situació internacional.
La jornada va començar amb un informe a càrrec de la Claudia Cinatti, dirigent del PTS i de la Comissió Internacional del partit, que prèviament havia escrit el document precongrés que va ser publicat en el suplement Ideas de Izquierda i després aprovat pel Congrés.
En el seu informe Cinatti va sintetitzar algunes de les principals definicions que fem i les perspectives que veiem en la situació internacional.
En primer lloc va destacar que la guerra d’Ucraïna confirma la caracterització que fem que sobretot de la de la crisi capitalista del 2008 entrem en un període en el qual s’han reactualitzat les tendències clàssiques de l’època imperialista de crisi, guerres i revolucions.
Això vol dir que les contratendencies que van permetre les quatre dècades de la globalització neoliberal mostren el seu esgotament: de la crisi econòmica del 2008 el capitalisme va sortir amb un creixement feble i va arrossegar aquesta situació durant una dècada. Després vam tenir la crisi sanitària per la pandèmia de coronavirus i ara tenim aquesta situació en la qual les tendències i la crisi de l’acumulació del capital estan començant a fer el salt al terreny militar.
Però nosaltres no sols prenem els aspectes econòmics i geopolítics, sinó que seguint el mètode marxista de Lenin i Trotsky busquem tenir una visió de conjunt de la situació internacional en la relació que hi ha entre l’economia, la geopolítica i la lluita de classes. I aquest últim és l’element al qual nosaltres li prestem més atenció perquè és el que en última instància defineix el resultat d’aquestes tendències.
Geopolítica
Quant a la guerra a Ucraïna, Cinatti va desenvolupar que pel seu caràcter estratègic, ja va produir determinats indicis que s’està reconfigurant el món que va sortir de la guerra freda. En el pròxim període veurem una baralla per l’hegemonia entre els EUA, que continua sent la principal potència imperialista però que ve d’un procés de decadència i de pèrdua d’hegemonia, i la Xina, que és la potència emergent, si bé encara no està plantejat en el sentit d’un enfrontament directe.
L’efecte immediat de la guerra va ser un enfortiment de l’aliança occidental i dels EUA, i això va generar canvis molt importants com per exemple el gir històric d’Alemanya cap a una política obertament militarista, augmentar el pressupost militar i enviar armes a Ucraïna. També vam veure la comanda d’ingrés a la Otan de països històricament neutrals com Suècia i Finlàndia.
De l’altre costat vam veure un major acostament cap a una aliança més formal entre la Xina i Rússia, que és menys ferma que el suport que els EUA li dona a Ucraïna però molt significativa.
Però, el fet que la guerra s’hagi prolongat més enllà de l’esperat genera en primer lloc freguis en aquesta unitat inicial d’occident ja que es comencen a veure els interessos divergents de diferents potències. En el cas d’Alemanya, la guerra i les sancions la van obligar a canviar la seva política privilegiada amb Rússia en temes energètics, tal com fa anys pretenia els EUA, però encara no pot reemplaçar aquesta dependència energètica el que li provoca crisi. Això va generar per exemple que Alemanya juntament amb França i Itàlia presentessin una sort de política alternativa al guerrerisme nord-americà, que era tractar d’anar a una negociació amb Rússia. I encara que van baixar el to d’aquesta proposta en els últims dies, aquest tipus de tensions les veurem sovint perquè el que hi ha de fons és si Europa s’alinearà completament amb els EUA en el marc de la seva crisi hegemònica.
En aquest sentit el problema que té els Estats Units per aprofitar fins al final aquesta posició en la qual està, és la seva feblesa i la seva decadència hegemònica com a potència imperialista però,a la vegada, la gran feblesa del govern de Biden. Alguns ja el veuen com un “ànec coix” perquè és molt probable que per les conseqüències que ha tingut la guerra, amb una inflació rècord del 8,6% al maig (comparat amb el mateix mes de 2021), perdi les pròximes eleccions de mitjà terme. Aquesta situació de feblesa també es va veure a la recent Cimera de les Amèriques, on van quedar exposades les dificultats per alinear al seu històric pati posterior, en una regió on els EUA té una competència molt important amb la Xina.
Economia
En segon lloc està l’impacte que tenen les sancions i la pròpia guerra sobre l’economia internacional. La guerra aprofundeix les tendències d’una economia que recentment venia sortint de la pandèmia de manera desigual i amb elements inflacionaris. Les sancions es van convertir en una arma de doble tall que provoquen una alta inflació a occident i que amenaça amb fams i situacions catastròfiques als països més pobres i que depenen de la importació de grans i energia. D’altra banda hi ha països exportadors d’aquests commodities, com és el cas de l’Argentina, que viuen una situació paradoxal: d’una banda es beneficien per la pugi dels preus de les matèries primeres però d’altra banda les condicions amb les quals els països centrals comença respondre a les pressions inflacionàries, com la pujada de les taxes d’interès i altres polítiques recessives, encareixen el crèdit en una situació d’alt endeutament.
Lluita de classes
Aquest escenari ja ha començat a donar respostes clàssiques de la lluita de classes a les pressions inflacionàries com a vagues per augment salarial, fins a revoltes i esclats socials per fams o per l’augment del combustible. L’element nou respecte a les revoltes de l’etapa anterior és que són lluites del moviment obrer organitzat per reivindicacions salarials, per condicions de treball. Això ho estem veient a Gran Bretanya o els Estats Units, per exemple, just els dos països que van ser nucli de l’ofensiva neoliberal.
Això no és menor ja que els governs i països imperialistes no tenen en la situació actual la possibilitat que van tenir a fins dels anys 1970 de llançar aquesta ofensiva sobre el moviment obrer. Per contra avui el procés de lluita de classes, en un escenari de mesures recessives, es dona en el marc d’una experiència dels treballadors amb aquestes polítiques neoliberals de les últimes dècades que els han portat a una profunda desigualtat.
D’altra banda, si bé és cert que avui els sindicats estan més afeblits que en els anys 70, la tendència que estem començant a veure és a fenòmens de reorganització. Mentre fem aquest Congrés per exemple als Estats Units s’està realitzant una conferència d’una organització anomenada Labor Notis que és objectivament una reorganització de l’avantguarda obrera d’esquerra, i de la qual també estan participant les nostres companyes i companys de Left Voice. Allí es troba el nou sindicat d’Amazon, els sindicats de Starbucks, la nova direcció dels Teamsters (camioners), les assistents de vol, entre altres. I no es tracta de qualsevol sector, entre Amazon i Teamsters estem parlant d’un sector estratègic de l’economia, com és la logística.
Nosaltres ja vam veure una onada de vagues l’any passat als EUA que té a veure amb un canvi profund en la consciència, en la percepció de la classe treballadora, que contradictòriament va sorgir també de la pandèmia i que no es limita a sectors d’avantguarda. Hi ha una tendència a la sindicalizació que és inèdita, però també hi ha una pressió molt forta de part del Partit Demòcrata (des de Biden fins a Sanders) per cooptar a aquests nous sectors d’avantguarda.
Al Regne Unit, que va ser l’altre nucli de l’ofensiva neoliberal de Reagan i Thatcher, on es van destruir els sindicats i es va portar endavant un avanç brutal sobre la classe treballadora, avui també estem veient un ressorgiment de lluites de sectors del moviment obrer organitzat on ja tothom parla d’un “estiu del descontentament”, fent una analogia amb l’onada de vagues i lluites que als anys 70 es va anomenar l’ “hivern del descontentament”. La vaga del transport, [que va començar el dimarts 21, NdR], és la més important de les últimes dècades, amb 50 mil treballadors, entre ferroviaris i del metro, participant d’aquesta.
També estem veient lluites salarials a Alemanya, Itàlia i França, que se sumen a processos de revoltes que ja vam veure en altres llocs com la de Sri Lanka o la de Myanmar, que van incloure a organitzacions de la classe obrera en vaga i als carrers.
D’altra banda està Amèrica Llatina que ve d’una onada de revoltes de diferent intensitat i on avui s’estan recreant les condicions per a nous processos, com es veu a l’Equador.
Cinatti va tancar el seu informe assenyalant que tot això ens ha de servir per a pensar no sols la nostra ubicació com a PTS sinó en la construcció del nostre corrent internacional, la Fracció Trotskista - Quarta Internacional (FT-*CI). Perquè aquesta situació, per exemple, no pot estar deslligada de l’avanç dels nostres companys i companyes de Révolution Permanent a França. A Amèrica Llatina, on estem veient aquesta sort de “segona onada” feble de governs de centreesquerra, també hem de parar esment a països com Xile amb governs amb poca o nul·la lluna de mel el que deixa un flanc esquerre molt important i pot fer que les nostres companyes i companys del PTR intervinguin per accelerar l’experiència del moviment de masses amb aquests governs.
El debat
Després de l’informe inicial es va obrir un ric debat en el qual van intervenir desenes de delegats i delegades.
Entre altres temes es va debatre en quina mesura ens trobem en una sort de tercera onada de la lluita de classes des de la crisi del 2008 (que va incloure des de la Primavera Àrab fins a les armilles grogues). També es va considerar la feblesa de la nova onada de governs centreesquerristes a la regió i les possibilitats que tenim per intervenir com a corrent internacional amb una política revolucionària.
Un altre dels delegats va plantejar la hipòtesi que determinats moviments socials puguin influenciar a sectors de la classe obrera, com avui es veu als Estats Units en el cas de l’impacte que va tenir el fenomen Black Lives Matter sobre molts dels fenòmens de sindicalització de l’anomenada nova generació O, en particular a Amazon, com a exemple més important. És a dir, considerar la interconnexió dels sectors més explotats i oprimits, que són part de diversos moviments socials i que també són els sectors més precaritzats dins de la mateixa classe obrera.
Finalment en aquesta primera sessió del Congrés es va desenvolupar el debat obert pels companys Joaco i Agustín amb un document intern, sobre el caràcter de Rússia i de la guerra a Ucraïna, partint de l’acord amb el nostre posicionament programàtic davant la guerra contra la reaccionària invasió russa i contra la ingerència de l’OTAN.
Els companys van plantejar que no es podia constrènyer el concepte d’imperialisme de Lenin solament al desenvolupament de la base material d’un determinat país. Així, van sostenir que, com a contracara del desenvolupament material, l’imperialisme presenta una tendència a la violència i la reacció als països estrangers. D’altra banda, sobre la base del desenvolupament desigual i combinat, van precisar que Rússia no presenta una estructura econòmica homogènia sinó que hi ha un sector econòmic que posseeix una alta concentració del capital amb elements monopolitzadors i oligopòlics; i fusionats amb el capital bancari. En aquest sector es troba la denominada “oligarquia russa” d’estrets llaços amb Putin durant tot el seu govern. Els companys van proposar, en caràcter d’hipòtesi, considerar a Rússia com un “imperialisme feble” i a la guerra com una guerra imperialista ja que l’objectiu de Rússia seria salvaguardar una àrea d’influència que considera pròpia. No obstant això, com el bàndol ucraïnès en aquesta guerra es troba dirigit política i militarment per l’OTAN, no hi ha bàndol progressiu al qual secundar. Per això, és correcta la posició de la FT-*CI que s’oposa tant a la invasió russa com a la ingerència de l’OTAN i aixeca l’autodeterminació d’Ucraïna, Donetsk i Lugansk.
En aquest debat, que va recórrer bona part de la discussió, va haver-hi un ric intercanvi sobre el caràcter de Rússia en la situació actual, les categories i eines metodològiques per a definir les característiques de l’imperialisme avui (veure en aquest número de IdZ, Emilio Albamonte, “La guerra a Ucraïna i el mètode d’anàlisi de la situació mundial”). El Congrés va resoldre continuar desenvolupant aquestes discussions i elaboracions per diverses vies tant a nivell nacional com en proposta a la Fracció Trotskista.
