Això no va d’un petó, va d’una tradició d’assetjament laboral i sexual a la RFEF
El futbol femení és màxima actualitat, mai havia generat tant d’interès i mai tant de suport. I, encara que hi ha silencis eixordadors per part de jugadors, clubs i federacions territorials (per a sorpresa de ningú), el suport social a les jugadores està sent unànime i més que ho serà. Des de la Real Federació Espanyola de Futbol (RFEF) no han mesurat bé el potencial sindical i sobretot feminista en el que se sustenten les reivindicacions de les jugadores.
No han sabut veure que això no va d’un petó, el petó ha estat el disparador per denunciar l’assetjament laboral i sexual que fa anys que venen sofrint les futbolistes. Elles, com no podia ser d’una altra manera, estan aprofitant aquest “petó robat” en públic de Rubiales a Hermoso, enfront de milions de persones i en directe, per exclamar el seu cansament i anar amb tot, juntes, i aquesta vegada sabent que no estan soles i que fins i tot la premsa internacional les secunda. No es tracta de dues versions sobre una cosa succeïda en privat, el que hi ha aquests dies són fets.
Els primers anys del futbol femení federat en l’Estat Espanyol
Nosaltres, les futbolistes federades dels anys 90 i 2000 que ara tenim 40 anys, vam veure la final del mundial diumenge passat 20 d’agost amb molta il·lusió. En el meu cas vaig anar al pavelló de Vall d’Hebron, a Barcelona, per veure la final en pantalla gegant, era molt emotiu veure a 22 jugadores en gran i en aquest estadi de primer nivell. Nosaltres, a més, amb molt d’orgull som part del recorregut cap a la professionalització que estan aconseguint les futbolistes espanyoles aquests últims anys, nosaltres sabem bé d’on venim, el llot que hem trepitjat, encara que segurament pensàvem que avui les coses estaven millor del que estan.
Contigo, @Jennihermoso. Con todas vosotras. #SeAcabó 💜✊ pic.twitter.com/NUfrVIE858
— Isabel Cruz 🧩 (@IsabelCruzSM) August 25, 2023
Jugàvem amb els equipaments vells, desgastats i trencats dels equips masculins, que fet i fet ens anaven grans. Entrenàvem amb les pilotes que estaven per tirar i que no volia ningú, amb els quals era impossible tenir bon tacte per a fer passades precises. Ens feien entrenar en un racó del camp per a deixar-lis més espai als alevins o ens posaven els pitjors horaris d’entrenament i a més també teníem els pitjors horaris dels partits. Teníem entrenadors que, excepte honroses excepcions, no ens volien entrenar a nosaltres sinó fer el salt a l’equip masculí a la mínima oportunitat… No teníem dietes (una cosa tan bàsica com oferir-nos un suc en acabar un partit per reposar forces). Ningú en el club ens buscava patrocinadors, havíem de pagar-nos la totalitat del cost de les fitxes de les federacions territorials de torn i dels autobusos de desplaçament. I els nostres companys, amb els quals ens creuàvem en començar o acabar els entrenaments, generalment ens saludaven amb alguna pilotada i alguna mofa sobre lo dolentes que érem o sobre la nostra orientació sexual. Amb tot, ens feien sentir que aquell lloc no ens pertanyia, que havíem d’estar agraïdes per deixar-nos ser aquí.
Cap club volia dedicar-nos molts recursos, els clubs només “ens tenien aquí” per poder dir que tenien un equip femení. Conformàvem unes lligues femenines de pocs equips i les federacions territorials de torn tampoc ens dedicaven molta cura, els valia amb poder dir que tenien una lliga femenina. Clubs i federacions, d’altra banda, no dubtaven a ensenyorir-se de qualsevol èxit que, soles o malgrat les seves travetes, aconseguíem.
En acabar cada temporada sempre hi havia novetats en la nostra lliga perquè al final desapareixia algun equip femení. S’enfonsaven equips perquè hi havia companyes que es canviaven d’esport per un altre en el qual hi hagués una mica més de suport o facilitats per part dels clubs o la federació. I així, any rere any, des dels vestuaris decidíem unir-nos amb altres equips. Així era com molts equips femenins es fusionaven per a sumar les jugadores necessàries i mantenir-nos en actiu i federades. I al llarg de diferents clubs vam anar aconseguint uniformes nous, de la nostra talla, i dietes, un entrepà i una aigua en acabar un partit.
En un entorn de masclisme recalcitrant, nosaltres construíem vestuaris que eren un espai per a bolleres i noies de barri, espais segurs des dels quals fer equip i sortir juntes a jugar al futbol. En els esports d’equip aprens el que és la companyia, en el futbol femení vam aprendre, sense adonar-nos, la qual cosa és la militància.
Però la situació en els clubs en els anys 90 i 2000 no distava de la situació en la selecció espanyola de futbol femení de la RFEF, que havia estat creada pocs anys abans. D’aquesta situació a la RFEF existeix un reportatge molt esclaridor que posa en context el futbol femení en la institució. Així, permet entendre el maltractament psicològic i físic continuat en l’RFEF per part de diferents seleccionadors (i entrenadors) i l’hostilitat i el desdeny amb el qual la RFEF abordava el futbol femení.
I és que, a pesar que a Ignacio Quereda, antic entrenador i seleccionador, se’l va destituir per Jorge Vilda en 2015, aquesta dinàmica de maltractament continuat i aquesta hostilitat i desdeny no ha variat gens ni mica, vists els esdeveniments d’aquests dies i vista la intervenció del 25 d’agost de Rubiales en l’assemblea de la RFEF, així com els aplaudiments de l’auditori.
De la professionalització del futbol femení a la consecució d’un mundial en temps rècord
Des del futbol base femení fins a la selecció espanyola femenina la situació ha estat, no sols precària, sinó que des de la RFEF s’han donat cabuda a dinàmiques d’assetjament laboral i sexual.
D’una banda, la situació precària per la qual les jugadores de més alt nivell, fins fa a penes 2 anys, havien de compaginar un treball remunerat amb la pràctica del futbol no remunerada, amb tots els riscos que aquesta combinació implica en el món laboral. No va ser fins al 2021 quan el Consell Superior d’Esports (CSD) va aprovar la professionalització del futbol femení. Cal dir que aquest pas que va donar “el Govern més progressista de la història” va ser en realitat un pas promogut pel Barça i pel Reial Madrid, els qui van veure negoci en crear la Lliga Femenina (Lliga F), per al que era imprescindible professionalitzar el futbol femení.
Una vegada arribades a aquest punt, en 2022, any de creació de la Lliga F, va haver-hi 15 jugadores que es van plantar exigint mesures a la RFEF concordes a la professionalització aprovada pel CSD, mesures com ara tenir un nutricionista en la selecció, tenir més fisioterapeutes i possibilitar la conciliació familiar com a part del que ara serien els seus drets laborals.
D’altra banda, “les 15” van exigir tallar les dinàmiques de control excessiu que es venien donant en les concentracions de la RFEF, com ara la norma de no tancar les habitacions per a permetre el lliure accés a l’entrenador/seleccionador sempre que ho desitgés com a mesura contra el lesbianisme heretada d’Ignacio Quereda, qui “volia acabar amb el lesbianisme i els mals hàbits”, o com l’habitual registre d’equipatges i bosses a les jugadores. Dinàmiques, totes elles, que serien impensables en la selecció espanyola de futbol masculí, però que en la selecció femenina eren la norma.
Un tracte ultracontrolador, infantilizador, lesbofòbic i constitutiu d’abús de poder al qual finalment l’RFEF va haver de baixar-li intensitat. Però aquesta petita victòria els va sortir cara a “les 15”, que van sofrir represàlies per part de la RFEF i van ser assetjades laboralment: se les va obligar a retractar-se o serien expulsades de la selecció, i van ser qualificades públicament i de manera reiterada com a “mocoses” i “capritxoses” des dels mitjans esportius, tots ells estretament vinculats a la RFEF.
En aquesta entrevista de fa a penes 6 mesos Mapi León, una de “les 15”, explica per què no va al mundial. Hem seleccionat el moment en el qual aborda aquesta qüestió, les seves paraules són clau per a entendre tot el succeït després:
Llavors, quines jugadores irán al mundial? Doncs per al mundial solament els van aixecar el càstig a 3 jugadores de “les 15”. La resta de convocades en la seva majoria era la primera vegada que acudien. Es tractava de futbolistes joves procedents de la selecció sub-21, una fornada de noves jugadores de molta qualitat que, precisament aprofitant els recursos aconseguits per “les 15”, han guanyat el primer mundial de la selecció espanyola de futbol femení. I ha estat així com el futbol femení a Espanya ha aconseguit el seu primer mundial, un mundial que no ha estat gràcies a la RFEF, sinó malgrat la RFEF.
La final del mundial: les campiones guanyen una copa i inicien una batalla
I, amb tot aquest recorregut, arribem al diumenge 20 d’agost, moment en el qual la selecció guanya el mundial en Sídney i es fa lliurament de les medalles davant milions de teleespectadors de tot el món. Luis Rubiales, de dubtosa trajectòria i honestedat des de fa molts anys, és present en el lliurament de medalles en qualitat de president de la RFEF. I aquí al mig, en aquest acte de màxima atenció mediàtica de lliurament de medalles, Rubiales decideix besar en la boca a la jugadora Jenni Hermoso sense el seu consentiment i convertir el moment més especial de la seva carrera esportiva en un tribut a si mateix com a president de la RFEF. Veient tota la bateria d’imatges desafortunades que va protagonitzar Rubiales durant la celebració queda clar que les jugadores van ser tractades de manera desafortunada i fins i tot denigrant durant la celebració. I, si tot aquest masclisme desplegat en la celebració s’ha fet en públic, què no hauran hagut d’aguantar en privat al llarg d’aquests anys?
Després del lliurament de medalles i des del vestuari de la selecció espanyola, Jenni Hermoso va iniciar un directe d’Instagram celebrant amb els seus seguidors el triomf. Durant aquest directe diverses companyes van veure el moment del petó en xarxes i li van ensenyar a Hermoso, qui en veure’s va dir textualment a una de les seves companyes amb riure nerviós: “Què faig jo? Mira’m, mira’m… No m’ha agradat, eh”. Aquestes paraules van desencadenar les primeres reaccions en xarxes en suport a Jenni.
Mentrestant, Luis Rubiales, entrevistat per Juanma Castaño a La COPE, fa les seves primeres declaracions sobre aquest tema dient que es tracta d’un petó "entre dos amics celebrant" i va dir “carallots, ximples del cul i enllardeu-vos“ a quants l’haguessin criticat. Suposem que Rubiales, acostumat a una dinàmica caciquil a l’RFEF, va entendre que Hermoso no diria res més sobre aquest tema i va manar callar a totes aquelles persones que s’haguessin pres de debò el comentari de Hermoso en el vestuari.
Com veurem en la segona part d’aquest article, després d’aquest petó no consentit en la celebració, s’han desencadenat una sèrie d’esdeveniments que, un a un, venen a confirmar els pitjors temors: la misogínia a l’RFEF és galopant i està normalitzat l’assetjament psicològic laboral a les futbolistes. Passats els dies tot aquest desplegament de violències està fent trontollar cada vegada més la imatge de la RFEF, la seva política esportiva i els seus patrocinadors.
