×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Milei, el decret, i la “doctrina de xoc”

Esteban Mercatante

dilluns 25 de desembre de 2023
Facebook Twitter

Dimecres a la nit, després d’una jornada signada per la mobilització de sectors dels moviments socials i l’esquerra en rebuig als ajusts d’aquest govern, es va difondre un missatge gravat de Javier Milei. El president apareixia assegut en el centre, envoltat de tots els seus ministres. A la seva dreta, aturat i somrient, vestit com a mestre de cerimònia, se situava un personatge que no té cap cartera ministerial ni un altre càrrec conegut fins al moment en aquest govern. Es tracta de Federico Sturzenegger, l’autor del text del Decret de Necessitat i Urgència (DNU). Milei es disposava a anunciar la seva oficialització. Poc després, quan acaba d’emetre’s el dictamen, un so metàl·lic envaïa els carrers de la ciutat de Buenos Aires, La Plata, i altres urbs del conurbà: les cassoles, que tornaven a recordar-nos que era 20 de desembre (el dijous la protesta es replicaria i ampliaria notablement a la resta del país, amb Rosario i Córdoba com a llocs destacats). Per al president, era “síndrome d’Estocolm”; hi havia gent que no sabia apreciar les llibertats que se’ls atorgaven i preferia seguir en un “model empobridor”. Serà això, o serà que van bastar les breus explicacions sobre el contingut del DNU perquè fos clar que gràcies a aquesta norma alguns seran “més lliures” que uns altres, per parafrasejar una cèlebre frase de Rebel·lió a la granja de George Orwell?


Fora de Sektor

L’exposició va durar una mica menys de vint minuts, dels quals més de la meitat van estar dedicats a repetir els terribles (i carregats d’imprecisions) diagnòstics sobre la situació heretada que ja havia fet en la seva assumpció (i que Luis Caputo va repetir quan va deixar anar el paquet d’ajust), i a malparlar sobre el comunisme i altres “col·lectivismes”, amb les afirmacions sense fonament a les quals ja ens té acostumats fa temps. Menys de deu minuts van ser suficients per presentar (a mode de titulars) una norma de 366 articles i més de 80 pàgines amb la qual pretén introduir modificacions en els més diversos àmbits de la regulació econòmica i l’operatòria estatal. Amb aquest DNU, l’Executiu es fica clarament en àrees que són d’exclusiva competència del Poder Legislatiu. Aquesta ingerència va ser facilitada per la reforma Constitucional de 1994. I, des de 2006, una norma presentada per Cristina Fernández quan era senadora va ampliar les facultats legislatives de la presidència limitant la capacitat que té el Congrés per rebutjar-los (si una sola cambra legislativa no els rebutja queden en peus, i no hi ha terminis obligatoris perquè els DNU siguin sotmesos a tractament per a la seva aprovació i rebuig). Aquestes eines són utilitzades ara de manera extrema per el “liberal llibertari” que va passar de proclamar l’Estat mínim a afirmar que “l’Estat soc jo”. Amb la seva sola signatura en aquest patracol, pretén introduir un reset generalitzat. I establir les bases, des del començament del seu govern, per legislar sense prendre’s la molèstia de passar pel Congrés excepte quan el President ho consideri convenient.

El DNU, publicat aquest mateix 20 de desembre en el butlletí oficial, deroga de manera completa 30 lleis (de manera parcial altres 27) i 8 decrets, i reemplaça 237 articles i incisos en reglamentacions existents. Sense cap pretesa modèstia, la norma es va publicar amb el títol “Bases per a la reconstrucció de l’economia argentina”. Els temes sobre els quals regla, dividits en 16 títols (que al seu torn se subdivideixen en capítols) van des de qüestions de simplificació administrativa en terrenys com el duaner o el registre automotor, fins a la pretensió d’introduir modificacions profundes en les relacions laborals i els sindicats, la política aerocomercial, el sistema de salut, les empreses de l’Estat (per a habilitar la seva privatització), els clubs de futbol, i el sistema de jubilacions i pensions (obrint amb la declaració de l’emergència previsional el camí per a suspendre la mobilitat i altres mesures que afectin ja deteriorats els havers, i fins i tot perquè es tornin a privatitzar el sistema). No queda àmbit sense abastar: elimina la llei de lloguers; atorga “llibertat” a les entitats financeres per fixar les taxes punitòries de targetes de crèdit sense restriccions, i a les empreses de salut privada per fixar les seves quotes com considerin (a finals de la setmana les prepagues van enviar als seus clients la notificació d’augments del 40% en la pròxima factura).

Mentrestant destralada legislativa, trobem el que per al presumpte autor de la norma –així ho anomenem perquè no falten els indicis que diverses mans interessades van intervenir en la redacció de parts del mateix per assegurar-se la introducció d’articles que tenen nom i cognom de beneficiari– és la clau del decret: els canvis en el Codi Civil i Comercial de la Nació que permeten realitzar contractes en altres monedes que no siguin el pes argentí, a ser complerts en la moneda pactada, sense que pugui la justícia imposar l’obligació contrària que se saldin en pesos. Una porta oberta per a una dolarització de la qual Milei ja no parla, però que, com Conan, conserva una fantasmal existència en nombroses decisions d’aquests primers dies de govern.


1, 2, ultraviolent

“Només una crisi –real o percebuda– dona lloc a un canvi veritable”, afirmava Milton Friedman, un dels prócers de Milei, en el prefaci a la reedició de 1982 de Capitalisme i llibertat. Friedman es referia a les disrupcions de magnitud com a esdeveniments capaços de trencar la “inèrcia –una tirania de l’statu quo–”. És un dels primers autors a proposar el que Naomi Klein definiria com la “doctrina del xoc”, a través de la qual s’aprofiten (i s’estimulen) esdeveniments disruptius per facilitar la imposició de polítiques que en altres condicions trobarien forta resistència. En igual sentit ve utilitzant Milei la crisi, els abastos de la qual magnifica encara més amb xifres estrafolàries (almenys encara avui) com la inflació anual de 15.000%. En una altra volta de rosca, també amb el DNU, que s’imposa sense debat i de manera immediata, pretén imposar un xoc, canviar les regles abans que ningú pugui si més no atinar a entendre el que es proposa aquesta nova legislació en totes les seves facetes.

El laboral és un dels terrenys on, DNU mitjançant, Milei fica la seva motoserra. Les modificacions abasten diferents nivells. Un primer nivell són les condicions de contractació. Es redueix les indemnitzacions per acomiadament, i al mateix temps es creen condicions per impulsar el seu reemplaçament per fons de cessament laboral com el que s’aplica a la UOCRA. S’amplia el període de prova, dels tres mesos que regeixen avui fins a vuit mesos. Es planteja que un patró amb cinc empleats pot passar a ser un “treballador independent” amb col·laboradors, obrint les portes a un nou règim laboral per a petits patrons els abastos i les conseqüències dels quals seran motiu d’alguna llei (o DNU) que l’Executiu donarà a conèixer més endavant. També s’obre de bat a bat la porta al frau laboral: es posa límits a la presumpció d’existència de contracte de treball “quan la relació es tracti de contractacions d’obres o de serveis professionals o d’oficis i s’emetin els rebuts o factures corresponents a aquestes formes de contractació o el pagament es realitzi conforme els sistemes bancaris determinats per la reglamentació corresponent”. Aquesta “contractació d’obra”, a través de la qual l’empleat es converteix en monotributista, és una de les formes més típiques sota les quals s’encobreix una relació laboral fraudulenta. A més, s’eliminen les multes per ocupació no registrada. Tota una invitació al fet que floreixi l’ocupació precària amb impunitat assegurada per als ocupadors. Hi ha molt més: les llicències per maternitat poden ser reduïdes “voluntàriament” per les empleades. S’obre la porta perquè tornin amb fúria les tercerizacions laborals que van florir en els anys ‘90. Es modifica en perjudici dels treballadors la regulació del principi de norma més favorable i d’irrenunciabilitat, obrint la porta al fet que ocupador i empleats acordin acollir-se a reglamentacions desavantatjoses per als segons.

Un segon nivell són els convenis col·lectius. La norma fixa límits a l’anomenada “ultraactivitat”, condició que assegura la vigència de les condicions dels convenis encara que estiguin vençuts. Aclarim que en els fets aquesta “ultraactivitat” venia bastant relativitzada perquè les burocràcies sindicals van donar lloc a àmplies revisions regressives dels mateixos [1]. D’acord amb el DNU, les clàusules sobre condicions de treball mantenen la ultraactivitat, però totes les altres no. Això afecta a moltíssimes disposicions dels convenis col·lectius que es cauran si es venç el seu termini i no es renova. També s’imposen límits a les assemblees, que només podran dur-se a terme “sense perjudicar les activitats normals de l’empresa o afectar tercers”. La norma també posa obstacles perquè els sindicats continuïn percebent les quotes sindicals i estableix que cada treballador i treballadora ha de donar el seu aval per als descomptes, una mesura que busca secundar-se en el descrèdit generalitzat de la burocràcia sindical per donar una picada d’ullet demagògica.

Un últim nivell, és el dels conflictes, on el DNU també fica la cua. El principal límit al dret a vaga ve dau per l’extensió dels serveis considerats essencials o “d’importància transcendental”. En els primers, que inclouen el sector salut, educació fins a nivell secundari, transport, serveis públics, telecomunicacions, aeronàutica comercial i control de trànsit aeri, i serveis de duana, s’exigeix una cobertura mínima de 75%. Les activitats “transcendentals”, que inclouen a vastos sectors de l’economia com a bancs, ràdio i televisió, indústria alimentosa, sectors exportadors, i activitats industrials que s’han de realitzar de manera contínua, tenen una exigència de cobertura mínima de 50%. A més, els bloquejos a empreses i “afectar la llibertat de treball dels qui no adhereixin a una mesura de força” seran passibles de sanció, incloent-hi acomiadament amb causa. Això obre les portes a tota mena d’arbitrarietats i acomiadaments per lluitar, als quals ja la patronal apel·la amb la legislació vigent, i buscarà fer-ho més encara si hi ha condicions legals més favorables.

La pretensió de “desregular” les condicions de contractació és un groller eufemisme per establir en realitat una regulació en favor de la part de per si mateix més forta, els patrons. El liberalisme, amant d’aquelles abstraccions que li permeten mostrar la cara suposadament més amigable de l’ordre social capitalista, considera que la relació laboral es basa en un contracte entre iguals. És cert, hi ha dues parts que exerceixen la seva voluntat en incórrer en la relació empleat-ocupador. Suposadament ocorre un contracte sense cap coerció, en el qual totes dues parts tenen obligacions i drets. Si ens quedéssim en aquest terreny, no podríem més que donar-li la raó a aquells entusiastes de la llibertat (econòmica) que volen imposar (amb tota la violència de l’Estat darrere) la menor regulació entre les parts. Però aquesta igualtat formal implica una desigualtat material fonamental. El que compra la força de treball, només posa en joc guanyar més o menys. Qui embeni la força de treball, es juga literalment la vida, poder menjar i satisfer totes les necessitats. Aquesta és l’asimetria constitutiva d’aquesta societat de classes, on una minoria és posseïdora de pràcticament tota la riquesa social. És que, mentre una part estableix aquesta relació recolzada per la seva condició de propietària dels mitjans de producció amb els quals es confeccionen les mercaderies que satisfan les necessitats socials o que serveixen d’input a altres sectors de la producció, l’altra part ingressa “alliberada” de tot el que no sigui la propietat sobre la seva pròpia capacitat de treball. En aquestes condicions, per descomptat, la força de treball és “lliure”: lliure de triar entre morir-se de fam sense rebre ingressos o d’obtenir un salari a canvi de ser explotada per un patró, que la farà treballar molt més del que faria falta per reposar les seves necessitats, perquè només així, d’aquest temps excedent de treball, sorgeix el guany. Per això, si transposem el llindar de la “lliure contractació”, i ens endinsem en la “morada oculta” on es duen a terme els processos de producció i prestació de serveis, el panorama és molt diferent a aquesta imatge idíl·lica. Permeti-se’ns citar a Marx en El capital per a veure com es transposen les coses en aquest passatge:

"L’esfera de la circulació o de l’intercanvi de mercaderies, dins dels límits de les quals s’efectua la compra i la venda de la força de treball, era, en realitat, un veritable Edén dels drets humans innats. El que allà imperava era la llibertat, la igualtat, la propietat i Bentham. Llibertat!, perquè el comprador i el venedor d’una mercaderia, per exemple de la força de treball, només estan determinats per la seva lliure voluntat. Celebren el seu contracte com a persones lliures, jurídicament iguals. El contracte és el resultat final en el qual les seves voluntats conflueixen en una expressió jurídica comuna. Igualtat!, perquè només es relacionen entre si com a posseïdors de mercaderies, i intercanvien equivalent per equivalent. Propietat!, perquè cadascun disposa només del seu. Bentham!, perquè cadascun dels dos s’ocupa només de si mateix. L’únic poder que els reuneix i els posa en relació és el del seu egoisme, el del seu avantatge personal, el dels seus interessos privats. I precisament perquè cadascun només es preocupa per si mateix i cap per l’altre, executen tots, en virtut d’una harmonia preestablerta de les coses o sota els auspicis d’una provisió omniastuta, solament l’obra del seu profit recíproc, del seu altruisme, del seu interès col·lectiu.
En deixar enrere aquesta esfera de la circulació simple o de l’intercanvi de mercaderies, en la qual el lliurecanvista vulgaris abeura les idees, els conceptes i la mesura amb què jutja la societat del capital i del treball assalariat, es transforma en certa manera, segons sembla, la fisonomia de nostres dramatis personæ [personatges]. En altre temps el posseïdor de diners obre la marxa com a capitalista, el posseïdor de força de treball el segueix com el seu obrer; l’un, significativament, somriu amb ínfules i avança impetuós; l’altre ho fa amb recel, reluctante, com el que ha portat al mercat la seva pròpia pell i no pot esperar sinó una cosa: que s’ho curtin [2]".


Doncs bé, en els seus proclames de llibertat, el minarquista Milei apunta amb les seves (des)regulacions a reduir la relació laboral a aquesta expressió essencial, en la que es creuen les condicions més favorables perquè les patronals “adobin” el cuir de la força de treball. Si el dret laboral va ser una concessió a les successives lluites de classe treballadora que amenacen a l’ordre social capitalista, encara que a vegades també es va reglamentar “des de dalt” per crear aspectes de “ciutadania” (burgesa) que asseguressin major consens per al domini del capital, el DNU es proposa desfer aquest camí. Els liberals que abjuren de l’Estat, apel·len aquí a tota la força del mateix per reforçar la dictadura del capital contra el treball que es perpetua en tots els llocs (fàbriques i empreses) on té lloc la valorització del capital. El capítol laboral del decret es proposa estimular els animal spirits de la inversió capitalista, expressió més prosaica de les “forces del cel” a les quals tan reiteradament esmenta el president. Aquestes reformes formen un combinat inseparable amb el paquet de Caputo, l’efecte del qual pot resumir-se en una “desposessió” en gran escala a través de l’ajust fiscal, la devaluació i liquació. El que perden la classe treballadora i els sectors populars genera transferències en favor de la classe capitalista, a un pas més accelerat del que aquesta va aconseguir durant els governs anteriors sota el règim de l’FMI.

El xoc de la desregulació ultraviolenta no deixa sector sense atendre. I gairebé cada norma té beneficiaris concrets (empreses, ni tan sols sectors). Vegem-ho. S’elimina la llei de Góndoles (Vedat, Carrefour) i la llei de Proveïment. S’obre les portes perquè les empreses de salut privades avancin encara més en el seu domini de les parts més rendibles del sistema de salut (Belocopitt). Es facilita el receptat de genèrics, i alhora es desregula la comercialització de medicaments perquè puguin ser despatxats en quioscos i qualsevol altre comerç. També s’obre les portes per a l’extensió del model de farmàcies com a societats anònimes sense restriccions (Quintana, ex “ulls” de Macri en el seu gabinet). Es facilita la introducció de canvis en subsidis energètics, i en les condicions de generació energètica (Rocca). Es restableix la política de cels oberts en benefici de les grans aerolínies internacionals i les de vols barats i precaris (Eurnekián).

El DNU també elimina d’un servei la Llei de Terres amb els seus límits perquè els estrangers puguin continuar adquirint les apetibles parcel·les del país (Lewis, Benetton). També impulsa un major desenvolupament de la mineria netejant algunes reglamentacions. Els extractivistes multinacionals ja festegen el banquet que Milei els ofereix, en continuïtat potenciada amb les administracions precedents en aquest terreny.


Ells són

Per a no perdre’s en el bigarrat articulat de la norma, i captar el sentit general en el qual apunta (encara que moltes de les decisions no es perden en subtileses i són ja bastant diàfanes) pot ser recomanable mirar els qui van aplaudir en aquests dies la normativa.

“És absolutament necessari reduir el dèficit fiscal i la grandària del sector públic, permetent que les forces productives alliberin el més aviat possible el seu potencial, per poder atenuar el més que es pugui les conseqüències de l’ajust”, va assenyalar el divendres un comunicat de la Confederació d’Associacions Rurals de Buenos Aires i La Pampa (Carbap). Aquesta entitat integra la CRA, una de les quatre potes de l’anomenada Mesa d’Enllaç que va protagonitzar el lockout de les patronals agràries de 2008. Nicolás Pino, de la Societat Rural, també va sumar el seu suport en un altre comunicat.

L’Asociación Empresaria Argentina, que nuclea a un grapat dels amos de signatures més gran, va celebrar que “el govern es disposi a prendre mesures que permetin el més ple desenvolupament del sector privat, sotmès per anys a ingerències estatals indegudes, a controls de preus, a una elevadíssima pressió tributària, a restriccions arbitràries en matèria de comerç exterior, i a amenaces com la Llei de Proveïment. Des d’AEA estem convençuts que l’eliminació d’aquestes anomalies i la revaloració del sector privat que propugna el govern, redundarà en majors inversions productives, en creixement de l’ocupació i en un augment de les exportacions, tots ells aspectes crucials per a tornar a col·locar a l’Argentina en la senda del desenvolupament econòmic i social sostingut”. Destapen champagne.

Les signatures segueixen. La UIA va observar, puntualment sobre el laboral, que les modificacions “implementades mostren un camí per a entendre les noves realitats laborals i estableixen les bases perquè quan es materialitzi una recuperació econòmica, les noves contractacions siguin més simples i sostenibles”. El seu titular, l’advocat laboralista Daniel Funes de Rioja, va haver de fer malabars per a fer creure que, si bé l’estudi que el continua tenint com a soci va intervenir en alguna instància de redacció/modificació de la norma, no va ficar cap mà en favor dels interessos dels seus representats.

IDEA, el club dels CEO que es reuneix tots els anys en Mar del Plata, també va saludar el xoc desregulatori. També la Cambra Argentina de Comerç i Serveis (CAC). Amcham, la cambra que nuclea a les empreses de capitals estatunidencs a l’Argentina, va publicar aquest divendres un comunicat que sosté que les mesures que va prendre Milei van en línia amb el “desenvolupament econòmic i social”.

No hi ha cap misteri en el motiu d’aquests amplis suports. El DNU els beneficia en tots els nivells. Lliga de mans a l’Estat contra qualsevol indici d’intervenció, deixant tot lliurat a les forces del mercat. Atorga simplificacions administratives que abarateixen costos. Intervé activament per afavorir a les patronals contra la classe treballadora, i crea condicions perquè les empreses més fortes imposin tot el pes competitiu sobre les més febles (al mateix temps que esquiva la vista de les tendències monopolistes d’aquestes mateixes signatures que coluden per imposar preus alts als seus clients evitant que qualsevol competidor s’allunyi del llibret, com va deixar en evidència desprevingudament Claudio Belocopitt en admetre el dijous que l’augment de la salut privada el concertarien entre totes les empreses). Els guanyadors de sempre, que van veure sempre els seus beneficis engreixats amb el pas de les regulacions i desregulacions, ara celebren la “llibertat” per continuar fent més del mateix de sempre. Que d’això resulti el promès capitalisme de les “forces productives” alliberades, és un altre cantar. Una promesa sempre incomplerta, perquè es fa fent abstracció de les condicions del capitalisme perifèric argentí, que són les que expliquen, més que qualsevol desficaci regulador, la contínua trajectòria decadent de les últimes dècades.

L’FMI, creditor privilegiat de l’economia argentina des que va tornar amb Mauricio Macri, també va sumar el seu suport al camí traçat pel decret. Un altre senyal clar que estem condemnats a l’èxit.


Violadors de la llei

“Fora de la llei res, dins de la llei tot”, és el mantra de Milei i els seus ministres. Ara haurien de revertir-ho, atès que aquest DNU excedeix les atribucions per a les quals se suposa va ser previst. Reprén i aprofundeix una pràctica que han realitzat tots els governs des de la restauració democràtica, de manera cada vegada més recurrent. Ho fa, clarament, per mostrar la vocació “decisionista” de l’Executiu. És una altra mostra dels trets bonapartistes –encara que febles– amb els quals un govern amb minories legislatives vol mostrar fortalesa.

El diagnòstic dels constitucionalistes consultats en els mitjans periodístics va ser pràcticament unànime. La pretensió normativa de l’Executiu se situa fora dels marges del que podria reglar-se per DNU. Per començar, la Necessitat i Urgència resulten difícils de justificar per a totes les matèries tractades. Cap de les modificacions justificaria la necessitat de reglamentar ja, sense enviar el paquet com a part del "es tractarà en sessions extraordinàries", que van ser de fet convocades la setmana. A més, la norma excedeix amb escreix les atribucions de l’Executiu per modificar lleis i decrets.

Però aquest diagnòstic té efectes limitats. La norma entrarà en vigència en 8 dies de publicada. A partir de llavors, l’Executiu té deu dies per enviar-la al Congrés. Una comissió bicameral, encara no constituïda, haurà de dictaminar sobre el mateix, i llavors quedarà sotmès a tractament parlamentari. Però, com hem dit més amunt, gràcies a una llei de 2006 impulsada per Cristina Fernández, si una de les cambres no rebutja el decret, aquest queda en peus. Això dona marge de maniobra a l’executiu per evitar que els legisladors facin caure el DNU. De fet, cap DNU va ser rebutjat pel Congrés des de 1994. Avui el joc dels números mostra una majoria a favor del rebuig, però l’oficialisme té una eina clau –els recursos federals– per realitzar un estira i arronsa amb els governadors.

Davant l’eventualitat que els càlculs fallin i el DNU sigui rebutjat en el Congrés, l’UCR ja va sortir a oferir-li al president que canvia les formes per preservar el mateix contingut del xoc desregulatori contra les majories: que es presenti el text del DNU, tal com està, com a projecte de llei (per això diuen “llei mirall”). Això permetria que la norma es pugui modificar, i no solament la disjuntiva acceptació/rebuig de conjunt que s’imposa per als DNU. Si jutgem pels pronunciaments polítics d’aquests dies, la major part dels rebutjaments per part de sectors del radicalisme, el PRO i fins i tot de diversos peronistes, apunten més a la forma que al contingut. Encara que aquesta sortida es toparia de cara amb la pretensió bonapartista de Milei de situar-se per sobre de la “casta” i per fora de la “rosca” –qui de fet ja va sortir a descartar aquesta variant–, obriria la porta perquè gairebé tots els atacs inclosos en la norma passin amb una àmplia aprovació legislativa.

Si bé ja hi ha presentacions per a declarar la inconstitucionalitat de l’al·legada “Necessitat i Urgència” en la Justícia, cal veure si prosperen, i quin abast poden tenir. La “casta” judicial, de la qual Milei mai va emetre opinions explícites, és procliu a acomodar-se segons corrin els vents. En el millor dels casos, segons van opinar diferents especialistes, poden produir-se fallades que rebutgin parts del DNU. Resulta menys probable que aquest sigui rebutjat en el seu conjunt. Si fos així, quedarien en peus parts del reglat i s’imposaria el mecanisme d’avançar en legislacions fonamentals per decret.

Òbviament, no és solament en aquest estira i arronsa legislatiu i judicial on es vagi a definir la partida. El carrer, com es va veure aquesta setmana ja, juga, i tots els actors palatins hauran de tenir-la en compte. El rebuig al DNU, que seria un fet inèdit perquè no té antecedents, i que obriria una gran crisi per a Milei, podria definir-se com a resposta a la mobilització obrera i popular contra l’atac. L’ajust del “caputazo” i el xoc del DNU conformen un arc molt ampli d’agreujats. L’ultracapitalista va fer campanya dient que anava a ajustar només a la “casta”, però resulta que al final en aquesta casta estan els assalariats formals de conjunt, els precaris que continuaran sent-ho, els qui (mal)viuen d’un pla Potenciar que es congela amb inflació galopant, i també els sectors menys privilegiats de la classe mitjana colpejades pels augments de les tarifes. Tots els nomenats, sense excepció, afronten a més la carestia per les remarcacions accelerades per supermercadistes i els seus proveïdors al crit de “visca la llibertat” carall. És fonamental articular aquestes forces en un rebuig al DNU i el conjunt del programa mileísta. La burocràcia sindical a penes ha anomenat a una tímida mobilització per a descomprimir. Es torna fonamental posar en peus comitès de lluita i coordinadores per a superar els límits que imposen, unint a treballadors ocupats amb el moviments socials i el conjunt de sectors que surten a lluitar.


Facebook Twitter

Esteban Mercatante

Nacido en Bs. As. en 1980. Es economista. Miembro del Partido de los Trabajadores Socialistas desde 2001. Coedita la sección de Economía de La Izquierda Diario, es autor del libro La economía argentina en su laberinto. Lo que dejan doce años de kirchnerismo (Ediciones IPS, 2015), y compilador junto a Juan R. González de Para entender la explotación capitalista (segunda edición Ediciones IPS, 2018).

Segueix-lo a Twitter

@EMercatante

Senseidrets: programes d'innovació o d'explotació de la Generalitat?

Senseidrets: programes d’innovació o d’explotació de la Generalitat?

La pagesia de Catalunya es concentra a Barcelona

La pagesia de Catalunya es concentra a Barcelona

7F | Jornada de lluita en solidaritat amb el poble palestí

7F | Jornada de lluita en solidaritat amb el poble palestí

Catalunya entra en alerta màxima per la sequera

Catalunya entra en alerta màxima per la sequera

Eleccions Galícia 18-F: què pot esperar el poble treballador?

Eleccions Galícia 18-F: què pot esperar el poble treballador?

Avals públics per a la compra d'habitatge: un regal del govern “progressista” per als bancs i especuladors

Avals públics per a la compra d’habitatge: un regal del govern “progressista” per als bancs i especuladors

El govern espanyol continua venent armes a Israel en plena invasió a Rafah

El govern espanyol continua venent armes a Israel en plena invasió a Rafah

El govern del PSOE i Sumar signa un contracte milionari amb una empresa que fabrica armes per matar Gaza

El govern del PSOE i Sumar signa un contracte milionari amb una empresa que fabrica armes per matar Gaza