Política Estat espanyol

ELECCIONS A MADRID

No n’hi ha prou amb moure fitxa, cal trencar el tauler: necessitem un front anticapitalista i de classe

Davant l'escenari electoral en la Comunitat de Madrid, no té sentit continuar repetint una vegada i una altra el mateix i esperar resultats diferents. La lògica del “mal menor” implica que sempre hi ha un “mal pitjor” davant el qual fer renúncies. Després de la completa assimilació de Podemos i Izquierda Unida al Règim, és necessari assajar altres hipòtesis. Això no és fàcil, però per a començar cal tornar a confiar en les nostres pròpies forces.

dilluns 15 de març| edició del dia

Madrid ha estat enguany l’epicentre d’una crisi sanitària i social sense precedents. Les residències de majors convertides en focus de la tragèdia, producte de gestions privatitzades, desinversió i treballs precaris. Els hospitals col·lapsats, en una de les comunitats autònomes més colpejades per la pandèmia i que menys inverteix en sanitat pública, on un de cada dos professionals sanitaris manca de plaça fixa i de dret a indemnització per acomiadament. A Madrid la desocupació arriba a mig milió de persones (un 57% de les quals són dones) i segons un informe de 2020, un 7.8% de la població madrilenya es troba en una situació de pobresa extrema.

Però aquesta crisi no és igual per a tots. Alguns dels districtes amb major renda per habitant de l’Estat espanyol també es troben a Madrid, com La Moraleja, Somosaguas, Salamanca i Aravaca. En La Moraleja, la renda mitjana supera diverses vegades la dels qui viuen a Vallecas-Entrevías, un dels barris més pobres. Una Comunitat amb serveis públics arrasats per les polítiques neoliberals dels Governs del PP, però també per les polítiques privatitzadores i de retallades dels pressupostos que han portat endavant, de manera conjunta, el PP i el PSOE a tot l’Estat espanyol.

En aquest marc, la crisi política oberta per la ruptura entre Ciudadanos i el PP ha provocat una nova convocatòria a eleccions, on Ayuso buscarà revalidar-se de la mà de Vox. El Tribunal Superior de Justícia de Madrid ja ha donat llum verda a la convocatòria, rebutjant les mocions de censura in extremis de Más Madrid i el PSOE. En aquest escenari, l’oposició parlamentària intentarà desbancar a Ayuso per a convertir a Gabilondo del PSOE en nou president de la Comunitat, quelcom que només seria possible amb el suport de Ciudadanos, Unidas Podemos i Más Madrid. Dues opcions que, més enllà de les diferències d’agenda i de discurs, no significaran una millora en les condicions de vida de la majoria de la classe treballadora madrilenya, les persones migrants i la joventut precària.

La lògica infinita del “mal menor”

La possibilitat que el PP formi govern en la Comunitat de Madrid amb Vox, una formació d’extrema dreta homòfoba, misògina i racista és per complet repudiable. Totes les enquestes indiquen que aquest escenari és el més probable, i, davant això, ràpidament han sortit les veus demanant “unitat de l’esquerra”. Una operació que va des d’Izquierda Unida buscant la reconciliació entre Pablo Iglesias i Iñigo Errejón (que ja va ser rebutjada per aquest últim), fins als que imaginen un gran front que sumi al social-liberal PSOE, Más Madrid i Unidas Podemos. Tots tenen un sol objectiu: encimbellar a Ángel Gabilondo com a nou president de la Comunitat de Madrid, acompanyat per la resta dels grups parlamentaris, fins i tot de Ciutadans (o el que queda d’ell).

I encara que aquestes variants tenen poques possibilitats de prosperar, la pressió “malmenorista” augmentarà en les pròximes setmanes, tractant de convèncer costi el que costi que és necessari “votar amb el nas tapat” i empassar-se el gripau de Gabilondo del PSOE per a frenar a la dreta i l’extrema dreta.

Per això és important dir les coses clarament: un Govern del PSOE, ja sigui en solitari o en aliança amb Más Madrid i Unidas Podemos, no és cap sortida progressiva per al poble treballador… és més del mateix. És que no és el PSOE el que garanteix als empresaris de l’IBEX35 els seus guanys, mitjançant milionàries ajudes públiques, mentre els treballadors veuen caure els seus ingressos? Es que no és el PSOE qui, des de governs autonòmics o el Govern central, ha retallat els pressupostos, per a complir les directrius de la UE, deixant en estat de coma als serveis públics? El PSOE és responsable, també, juntament amb el PP, d’haver votat la Llei 15/97 que va obrir el camp a la privatització de la sanitat, quelcom que ha tingut nefastes conseqüències en la Comunitat de Madrid i en tot l’Estat.

I quan parlem de Gabilondo, el seu problema no és que “no fa res” quan està en l’oposició, com diuen alguns. El major problema de Gabilondo és el que fa quan està en el Govern. Recordem el seu currículum: es tracta del mateix Gabilondo que defensava el “pla Bolonya” en les universitats mentre milers d’estudiants es manifestaven en contra, i qui va obrir les portes de les universitats públiques a la banca i les grans empreses com el Santander quan va ocupar el càrrec de rector de la UAM i president de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE). El mateix Gabilondo que va ser ministre d’educació en el Govern de Zapatero amb les seves retallades. I qui, en reiterades campanyes electorals a la Comunitat de Madrid durant els últims anys va assegurar que no revertiria els contractes de privatització de la sanitat, sinó que només revisaria “els seus aspectes més lesius” perquè es “compleixin” els contractes amb les empreses privades.

El PSOE no ha governat la Comunitat des de 1995, però la seva política cal veure-la en el mirall del Govern central, així com en la resta de les Comunitats autònomes i ajuntaments que governa el PSOE. En tots els casos, molt poc s’han diferenciat en l’aplicació de les polítiques neoliberals respecte del PP. "Booms" urbanístics, polítiques nocives amb el medi ambient, privatitzacions, desinversió dels serveis públics, lleis de precarització com les reformes laborals i persecució a les persones migrants, són un llegat no sols del PP, sinó també del PSOE. Encara que de l’altre costat tregui el cap l’amenaça de la dreta aliada amb Vox, no hem de caure en el parany del “mal menor”. A més, un govern del PSOE seria, també, un camí per a l’enfortiment de la dreta, davant la decepció que segurament causarà entre amplis sectors.

La fi de cicle del neo-reformisme

Unidas Podemos, després de fer una crida a enfrontar a la “casta”, ha acabat assistint com a crossa a la recomposició del PSOE, aquest partit monàrquic i pilar del Règim del 78. El seu paper en el Govern central és un relat permanent de la impotència: “no podem fer més”, “volem canviar les coses, però només tenim 35 diputats”, “arribar al govern, no és controlar el poder”, i així tot el temps, per a justificar tots els gripaus que s’han empassat en aquest primer any de Govern de coalició. A Madrid, a més, és possible que Podemos i Izquierda Unida es quedin fora de l’Assemblea de Madrid, ja que en les últimes eleccions van entrar per molt poc marge, quedant molt per darrere de Más Madrid.

Aquest és el resultat d’una politica que va privilegiar “assaltar” els despatxos dels ministeris per a gestionar els assumptes dels capitalistes abans que defensar un programa en favor de les treballadores i els treballadors. Per a molts que en el seu moment es van il·lusionar amb el projecte de Podemos, els líders del nou reformisme lluny de ser percebuts com la nova esquerra, són vists ara com la vella esquerra que va fer carrera amb la política, una nova casta. El viatge de Vallecas a Galapagar de Pablo Iglesias i Irene Montero és potser la metàfora més gràfica d’aquest recorregut.

Després d’haver generat tantes expectatives, només s’han collit desesperances i desmoralització per a molts activistes i sectors d’esquerra. Perquè l’arribada de Podemos i Izquierda Unida al “Palau” ha estat paral·lela a la desactivació del carrer, amb la qual han col·laborat, tant com les burocràcies dels sindicats majoritaris i de molts moviments socials. Per això, si volem lluitar per un futur que valgui la pena ser viscut, és urgent revertir aquesta situació. En primer lloc, necessitem reconstruir la unitat per a la lluita en la mobilització, darrere d’un programa perquè la crisi la paguin els capitalistes i no els treballadors i el poble pobre. Aquesta és la “unitat” que necessitem, i no la repetició del parany del mal menor, amb la “unitat” de diferents formacions socialdemòcrates i reformistes per a erigir a Gabilondo com a president de la Comunitat de Madrid, el vell conte del recanvi bipartidista.

Fa falta una altra esquerra

No té sentit continuar repetint una vegada i una altra el mateix i esperar resultats diferents. La lògica del “mal menor” implica que sempre hi ha un “mal pitjor” davant el qual fer renúncies. Unidas Podemos primer denunciava al PSOE com a casta, però després va fer una crida a acceptar aquest “mal menor” contra la dreta de Ciutadans i el PP. Ara sembla que una aliança amb els liberals de dretes de Ciutadans -que no oblidem, governen amb Vox a Andalusia- és un “mal menor” per a frenar a Ayuso i Monasterio… i així continuen, sempre desplaçant l’eix cap a la dreta, mentre adopten des del Govern les polítiques d’aquesta mateixa dreta que diuen voler frenar.

És hora de trencar el tauler per complet. Després de la completa assimilació de Podemos i Izquierda Unida al Règim, és necessari assajar altres hipòtesis. Això no és fàcil, però per a començar cal tornar a confiar en les nostres pròpies forces, en la força de les treballadores i els treballadors, de la joventut combativa que lluita per la llibertat d’expressió, de les dones autoorganitzades que enfrontem les prohibicions i la repressió d’aquest “govern progressista”, de la lluita dels barris contra les retallades en els serveis públics i els desnonaments, de les precàries que han estat en la “primera línia” durant la pandèmia, i que s’estan organitzant com en Amazon, les treballadores de la llar, les netejadores d’hospitals, les cuidadores de residències, infermeres, professores i moltes més. És moment d’apostar per organitzar la força de la joventut, la que sent que no li deu res al capitalisme, la que lluita contra les polítiques de les multinacionals que estan destruint el planeta, de les joves antimonàrquiques que no volen aguantar més les mordasses ni les corrupteles dels borbons, de les que es mobilitzen per la llibertat de tots els presos i preses polítiques, de les que estan fartes de la repressió policial, dels CIE i les batudes racistes en els barris, de les que veritablement volen combatre a l’extrema dreta. No n’hi ha prou amb “moure fitxa”, cal trencar per complet el tauler.

Per un front anticapitalista i de classe

Necessitem un front anticapitalista i de classe, amb un programa per a donar resposta a les reivindicacions més urgents de la majoria de la classe treballadora, les dones i la joventut. Un programa articulat per la premissa que aquesta crisi no l’hem de continuar pagant nosaltres, sinó els qui la van generar: els capitalistes. Que es proposi acabar amb la precarietat i la desocupació, lluitant per derogar les reformes laborals i reduir la jornada laboral sense reducció salarial, perquè puguin treballar tots. Que assumeixi les reivindicacions del moviment de dones per a enfrontar la violència masclista, no mitjançant un augment del punitivisme i a cop de Codi penal, sinó amb plans integrals contra la violència de gènere, amb alternatives residencials i d’ocupació per a les dones, a més de plans d’educació sexual en tots els nivells educatius per a combatre el masclisme, l’homofòbia i la transfòbia, separant a l’Església de l’Estat. Un programa que, davant la greu crisi sanitària, es proposi augmentar els pressupostos de sanitat i educació, i la intervenció de tots els recursos de la sanitat privada que siguin necessaris per a combatre aquesta crisi, contractant més personal i passant a contracte fix a tot el personal temporal i interí. Un Front anticapitalista que defensi que la lluita contra el canvi climàtic i la degradació ambiental està lligada a lluitar contra les multinacionals contaminants, per nacionalitzar les empreses d’energia i reforçar el transport públic.

Fem aquesta crida en primer lloc a companyes i companys activistes sindicals, estudiantils, del moviment de dones i els col·lectius antiracistes, que han arribat a la conclusió que la via del “mal menor” que tornen a proposar Unidas Podemos i Más Madrid no són cap alternativa real, que fa falta una esquerra combativa, al costat de les treballadores i treballadors, a les dones, les migrants i la joventut. Estenem aquesta crida en particular a les companyes i companys d’Anticapitalistas, que van trencar en 2019 amb Podemos després de la seva entrada al govern central però avui, en paraules de l’exdiputat Raúl Camargo, fan una crida a que es voti en general contra la dreta el 4M. Proposen votar a algun dels partits que investiran un govern dels social-liberals del PSOE amb el suport de la dreta de Cs? Contra aquesta versió del “mal menor”, els emplacem a ser part de la reconstrucció d’una altra esquerra que superi aquesta lògica. També dirigim aquesta crida a les i els impulsors del Sindicato de Estudiantes, a organitzacions com a Corriente Roja, i a aquells grups i individus que des d’una perspectiva anticapitalista i de classe es proposin lluitar per aquesta perspectiva. No hi ha temps que perdre.




Comentaris

Comentar