Política Estat espanyol

CONTRAPUNTO

PSOE i Unidas Podemos: en defensa de la monarquia espanyola i contra les massives mobilitzacions de la joventut

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

diumenge 21 de febrer| edici� del dia

Les mobilitzacions per la llibertat del raper Pablo Hasél i la repressió policial sota les ordres del govern del PSOE-Podemos, així com del govern de la Generalitat de Catalunya, posen contra les cordes tant el relat “progressista” del govern central, com el de la direcció de l’independentisme català. En aquest article assenyalem la necessitat de posar dempeus un gran moviment juvenil democràtic, que lluiti per la llibertat d’Hasél i tots els presos polítics, contra la repressió i per a posar fi a la monarquia franquista. Un moviment així podria tenir impacte en la classe treballadora i estimular que entri en escena per a donar una resposta a la crisi. En aquesta perspectiva, és clau avançar a construir una esquerra anticapitalista i de classe.

Estava fora de tot pronòstic. La setmana posterior a les eleccions catalanes ha canviat l’eix polític. Comentaristes de ràdio, televisió i opinòlegs només han tingut el dilluns per a parlar dels possibles pactes i analitzar el fracàs de l’“operació" que havia intentat fer el PSOE a Catalunya, amb el seu candidat, l’exministre de sanitat, Illa, com a intent per a superar a l’independentisme català. El resultat, en canvi, va ser l’enfortiment de l’independentisme i l’avanç de l’extrema dreta de Vox, un actor nou en el Parlament, mostrant una important polarització política.

E passat dimarts es va produir l’empresonament de Pablo Hásel després de l’entrada dels Mossos d’Esquadra –una força policial dirigida pel Govern en funcions d’Esquerra Republicana de Catalunya i JxCat– a la Universitat de Lleida. Com a resposta, de forma bastant espontània i mitjançant convocatòries a les xarxes, va començar una onada de manifestacions juvenils, les més massives i esteses per tot l’Estat des del començament de la pandèmia.

En aquesta primera setmana, milers de joves han omplert els carrers de desenes de ciutats i previsiblement ho continuaran fent en els pròxims dies. A Barcelona, els sindicats estudiantils de l’òrbita independentista convocaven per a divendres una vaga a les universitats. Les manifestacions més multitudinàries s’han viscut a Catalunya i Madrid, i no per casualitat ha estat en aquestes ciutats on la repressió policial s’ha desfermat amb més violència.

La joventut expressa als carrers un profund malestar social, agreujat després d’un any de crisi i pandèmia

La raó immediata de les protestes és l’exigència de llibertat del raper Hasél, l’enèsim condemnat a l’Estat espanyol per un delicte d’“enaltiment del terrorisme” i “injúries a la Corona”. És a dir, que el que es criminalitza és la llibertat d’expressió i en particular el qüestionament a la reaccionària institució monàrquica. “Injúries a la Corona” és un tipus penal que sembla tret de l’edat mitjana, quelcom que incrementa l’odi cap als Borbons i el Règim del ‘78 entre una generació que sent que no té Rei.

La Monarquia és una institució que és percebuda com a caduca, antidemocràtica i corrupta, especialment entre els més joves, com va quedar palès fa dos anys en el moviment dels Referèndums sobre la monarquia que es van realitzar en més de 30 universitats espanyoles i on van votar més de 90.000 estudiants, a més de múltiples referèndums autoorganitzats en barris i pobles de tot l’Estat. La joventut de la CRT-Contracorrent des de la Universitat Autònoma de Madrid va estar entre els primers impulsors d’aquest moviment en les Universitats, a través de la plataforma Referèndum UAM, que ràpidament es va replicar en universitats de tot l’Estat espanyol.

Però, a més, aquesta onada de protestes està actuant com a caixa de ressonància de les greus contradiccions i patiments socials agreujats en aquest any de pandèmia. Davant la resposta estatal coercitiva i punitiva enfront de la pandèmia, mentre tots els governs s’han negat a implementar mesures sanitàries urgents per a posar fre al desastre mentre han invertit milers de milions a salvar a les grans empreses, se li ha sumat una crisi econòmica i social que tira per terra les expectatives de futur d’una generació que, en les seves franges més joves, només ha viscut en temps de crisis.

La desocupació juvenil frega en 50%, la universitat i els estudis superiors s’han convertit gairebé en un luxe, les campanyes de criminalització als més joves són constatis i brutals. Una situació que es plasma, segons assenyalen diversos estudis, en un augment dels problemes d’ansietat i depressió. Però això pot i ha de començar a canviar, la joventut sembla estar dient basta i sortint al carrer.

Un any amb Podemos. El govern que deixa una reguera d’expectatives frustrades

Durant aquests dies, diversos dirigents de Podemos han fet públic el seu rebuig a l’empresonament de Pablo Hasél a través dels seus comptes de Twitter. Fins i tot han presentat una comanda d’indult al Ministeri de Justícia, encara que només després que refermessin les crítiques a aquesta organització i els seus socis d’Esquerra Unida i el PCE a les xarxes socials. Pablo Iglesias expressa la seva “consternació” pel que anomena una “greu deficiència democràtica” (sic). Com a resposta, a més de la indignació, han rebut algunes bromes. “Pablo Iglesias continua prometent que quan estigui en el Govern derogarà la ‘Llei Mordassa’” publicava el compte irònic d’El Mundo Today el dia de l’empresonament de Pablo Hasél. “Si Podemos estigués en el Govern, això segur que no passava”, deien altres tuitaires. Perquè és realment escandalós que aquest nivell d’atac a les llibertats democràtiques ocorri sota un govern que es va voler presentar com el “més progressista de la història”.

Recapitulem: un raper pres (Hasél) per posar un parell de piulades, un altre raper a l’exili (Valtonyk) per la lletra de les seves cançons, una desena de presos polítics catalans per posar urnes i votar sobre la independència. I a això s’hi sumen milers d’encausats per les lleis “mordassa” i les lleis “antiterroristes” que van ser dissenyades amb la lògica del “dret penal de l’enemic” per a combatre a ETA i a l’esquerra basca i que ara són utilitzades contra catalans, cantants, artistes i activistes polítics d’esquerra, només per expressar opinions que el règim considera “perilloses”.

Però el “govern progressista” no només que no ha fet res per a acabar amb aquestes lleis penals que vulneren les més elementals llibertats democràtiques, sinó que ha estat la pròpia Fiscalia General de l’Estat, que respon al govern i la titular del qual és l’exministra de Justica de Pedro Sánchez, la que ha demanat seguir endavant amb l’empresonament d’Hasél.

Per si no fos prou, són ells els responsables directes de bona part de la repressió a les manifestacions juvenils d’aquesta setmana per part de la Policia Nacional en ciutats com Madrid o València, mentre que les forces autonòmiques estan actuant a Barcelona i altres ciutats catalanes.

FIns al punt que aquest divendres Pedro Sánchez ha reafirmat que “en una democràcia plena resulta inadmissible l’ús de la violència”, reforçant la criminalització dels manifestants, mentre que el Ministeri de l’interior ha sortit a felicitar l’accionar policial.

En una entrevista de TV el passat mes de gener, quan es complia un any de govern de coalició amb el PSOE, Pablo Iglesias assegurava: “M’he adonat que estar en el Govern no és estar en el poder”, intentant justificar que la seva presència en el mateix no havia aconseguit canviar gran cosa. També assenyalava que amb el PSOE discutiran “de moltes coses”, però que el “govern de coalició no caurà” perquè “això és el que voldria la dreta, una crisi de govern i que caigués el govern de coalició”. “No caurà”, reafirmava. De conjunt, la presència de Podemos en el govern, es resumeix en acompanyar “críticament” (a vegades) les polítiques marcades pel PSOE, mantenint la seva “lleialtat” al Govern de coalició, més enllà d’algunes aparicions públiques per a diferenciar-se dels seus socis. La lògica de la “correlació de febleses” i que “no poden fer més” amb 35 diputats i cinc ministeris és el nou relat del ministerialisme podemista per a justificar la seva subordinació completa al Règim monàrquic.

Les mobilitzacions juvenils qüestionen l’“esquerra” del règim

La pandèmia va ser utilitzada pels governs europeus per a enfortir una idea d’unitat nacional en la lluita contra el virus, justificant la retallada de les llibertats democràtiques i les mesures d’excepció. A l’Estat espanyol, les burocràcies sindicals van comprar tot el paquet i es van negar a desenvolupar la més mínima mobilització. Es pot estar començant a trencar aquest consens pandèmic? És una possibilitat. Les grans mediacions de l’esquerra reformista i la burocràcia sindical faran tot el possible per evitar-ho. Per això els grans sindicats no han cridat a la més mínima acció malgrat l’escandol del cas Hasél, per això l’esquerra reformista fa alguna piulada i poc més, començant per la que està en el govern. Fins i tot alguns, com el secretari general del PCE, envia missatges de suport a les forces policials propis del ministre de l’Interior.

Les noves protestes juvenils posen en evidència la impostura del govern “progressista” en una de les seves promeses més elementals, en relació amb les llibertats democràtiques.

Però el malestar contra aquesta “esquerra”, que representa el PSOE i també avui Podemos, IU i el PCE, és també per no haver complert altres promeses elementals, com derogar la reforma laboral que avala una porció important de la precarietat, continuar permetent els desnonaments que expulsen a milers de famílies pobres de les seves cases, lliurant milers de milions de subsidis a les empreses de l’IBEX35 o emparant la corrupció de la Casa Reial.

ERC i JxCat al capdavant de la repressió a Catalunya. Els investirà la CUP?

A Catalunya aquest malestar es fa extensiu al Govern de la Generalitat i els partits del “procés” català. Mentre ERC i JxCat, que de cara a la galeria s’omplen la boca en defensa de la llibertat d’expressió, continuen estant al capdavant dels Mossos que van detenir a Hásel o que han reprimit les protestes de Barcelona, Girona o Vic, entre altres. Els seus antiavalots continuen fent ús d’armes com les pistoles de foam, que li han tret l’ull a una jove manifestant aquest dimarts. I són els gestors de la pandèmia i la crisi social, amb les mateixes polítiques criminals que el govern central.

Les mobilitzacions a Catalunya assenyalen amb el dit als partits de l’establishment català. Els mateixos als quals la candidatura de la CUP –que es reivindica de l’esquerra independentista i anticapitalista– continuaven estenent la mà per a negociar un nou govern independentista el dilluns mateix. Seguirà la CUP deixant la porta oberta a un suport en la investidura, un acord de legislatura o fins i tot a entrat en un govern al costat d’aquests partits capitalistes? En aquest cas pot obrir un distanciament entre aquest corrent d’esquerra populista i tota una nova generació indignada, que ja no confia en els partits que vénen governant a Catalunya.

La irrupció als carrers d’aquesta nova generació, en la seva majoria entre els 16 i 22 anys, pot estar preanunciant una nova crisi de representació. Són una generació diferent a la que va sorgir del 15M (molts no havien complert els 10 anys llavors). I mentre la indignació del “no ens representen” d’aquella primavera del 2011, que va donar inici a una crisi del Règim del 78 per a la qual no han trobat una restauració estable i duradora, va ser capitalitzada en gran part pel sorgiment de Podemos i pel procés independentista dirigit des de dalt pels partits nacionalistes catalans, ara pot ressorgir la indignació, incloent aquesta vegada a les formacions de l’esquerra reformista que van emergir per a desviar-la, i fins i tot, si la CUP no rectifica el seu rumb, a la pròpia esquerra independentista.

L’extrema dreta avança sobre les espatlles del Règim i els seus partits

Enfront semblant crisi social i econòmica, els grans projectes de l’esquerra del cicle anterior siguin ja part del Règim, com és el cas d’Unidas Podemos, deixa un terreny obert perquè puguin intentar capitalitzar el malestar i desencantament d’amplis sectors afectats per la crisi, algunes opcions obertament reaccionàries com l’extrema dreta de VOX amb discursos antiimmigrants, espanyolistes i “antiestablishment”.

Vox ja té 44 diputats en el Congrés dels Diputats, i aquest diumenge va irrompre per primera vegada en les eleccions catalanes. El seu bon resultat, amb un 7,7% dels vots i 11 diputats, ha tingut la seva expresió més preocupant en els vots obtinguts en les principals localitats i barris obrers –on ha duplicat o triplicat els de la CUP– i que un 20% d’ells es collissin en joves entre 18 i 35 anys.

Vox ja no parla només d’espanyolisme. Està esmolant el seu missatge demagògic anti-establishment, amb una denúncia a la casta política i l’exigència d’un programa de “rescat” populista per a les classes mitjanes arruïnades, que contraposa a la immigració de manera oberta. Una sortida totalment reaccionària, però que davant l’absència d’una contraproposta igual de radical que parli d’expropiar als capitalistes per a fer-los pagar la crisi i tombar aquest règim podrit, pot guanyar adeptes entre sectors populars cada vegada més desesperats.

Posem dempeus un gran moviment contra la repressió, avancem a construir una esquerra anticapitalista i de classe

Enfront de les polítiques del “mal menor” que proposen Podemos, Esquerra Unida i el PCE, per a mantenir costi el que costi el govern amb el PSOE, mentre continua empassant-se gripau rere gripau, cal assenyalar clarament que no és possible enfrontar a la dreta de la mà del PSOE, pilar del règim monàrquic i espanyolista, que no dubta a reprimir a la joventut. L’única manera de derrotar a l’extrema dreta de VOX, o als petits però actius grups neonazis com els que es van manifestar-se fa uns dies a Madrid, és desenvolupant un ampli front únic obrer i popular als carrers. Començant per impulsar un ampli moviment democràtic que, mitjançant assemblees i mobilitzacions, es planti per a exigir la llibertat d’Hasél i tots els presos polítics, la fi de la repressió policial, i es proposi també acabar amb la monarquia.

La ràpida i extensa resposta a l’empresonament de Hásel per part de la joventut demostra que hi ha forces socials en les quals recolzar-se per a intentar fer passos en aquest sentit. Però, ni l’esquerra neo-reformista, ni qualsevol altra esquerra que vulgui jugar el rol de soci menor d’aquests partits i governs, és una alternativa ni per a frenar a l’extrema dreta, ni per a parar la repressió, ni menys encara per a resoldre els grans problemes socials.

Per això, al mateix temps, caldrà avançar a construir una esquerra d’un altre tipus: una esquerra anticapitalista i de classe, al costat dels i les treballadores, les dones, les persones migrants i la joventut. Hi ha milers de joves i treballadors que res li deuen a aquest règim, els seus partits i el capitalisme espanyol avui en crisi, als quals des de l’esquerra que ens reivindiquem anticapitalistes, revolucionaris i de la classe treballadora, podem dirigir-nos.

Necessitem, partint de les mobilitzacions que estem veient aquests dies, posar en peus un moviment independent de tots aquests agents. Organitzar assemblees en els centres d’estudi, barris i en aquells centres de treball on sigui possible. Des del CRT i l’agrupació juvenil Contracorrent estem lluitant per aquesta perspectiva. En les universitats, donant suport a la convocatòria de vaga estudiantil a Catalunya i promovent la convocatòria d’assemblees a Madrid i altres ciutats, així com des de les pàgines dels nostres diaris izquierdadiario.es i esquerradiari.cat.

Alhora, l’esquerra sindical hauria de jugar un paper clau en tot això, i ser part de la denúncia i exigència a la burocràcia dels grans sindicats, per a posar dempeus un moviment contra aquests atacs a la llibertat d’expressió i els drets democràtics, que obri camí a poder imposar la fi de les reformes laborals i de pensions i mesures que facin pagar la crisi als capitalistes. Que es trenqui el consens pandèmic amb el qual ens volen condemnar a la passivitat i la resignació a acceptar pagar aquesta crisi.

Més enllà de les profundes diferències estratègiques que tenim amb Pablo Hasél, que reivindica la nefasta tradició estalinista i promou tot tipus de calúmnies contra els trotskistes, considerem que és una qüestió de principis elementals defensar-lo enfront de l’Estat capitalista i les seves forces repressives. Si aquesta causa passa sense resposta, significarà un atac major a les llibertats democràtiques de tots els sectors obrers i populars. I mentre els trotskistes som part de les manifestacions al costat de milers de joves en diverses ciutats de l’Estat espanyol per la seva llibertat, aquells que es troben més afins a la seva tradició, com el Partit Comunista Espanyol, són els qui des del govern criminalitzen als joves que es mobilitzen.

Des del CRT lluitem perquè la classe treballadora, al costat de la joventut i els sectors populars, entri en escena amb un programa contra la desocupació, contra els acomiadaments o el tancament de fàbriques, la falta d’habitatge, per a derogar les lleis d’estrangeria i per a acabar amb la misèria creixent, lligat a la lluita per les demandes democràtiques pendents que ja hem assenyalat, com l’amnistia per a tots els lluitadors i presos polítics, la fi de la monarquia i el dret d’autodeterminació. Solament així podrem soldar la unitat de les files obreres i amb els sectors empobrits de la població que els diferents governs capitalistes, “progres” o de la dreta, i la burocràcia sindical mantenen dividides, i que són l’abonament perquè les sortides reaccionàries de la dreta populista i la seva “guerra entre pobres” continuï creixent.

No obstant, per a lluitar fins al final per aquesta perspectiva, fa falta construir una esquerra que no tingui complexos a assenyalar obertament una lluita intransigent contra el règim, i que no dubti a plantejar que fa falta expropiar als expropiadors, a la banca, i a les grans empreses energètiques, mentre defensa l’autoorganització i la mobilització per aquestes demandes.

Mesures que ofereixin realment una solució als grans problemes socials, i un full de ruta que no sigui la resignar-se a ser el soci menor del progressisme neoliberal en el govern o de partits com els procesisstes catalans, sinó lluiti per una mobilització de la classe treballadora independent dels capitalistes.




temes relacionats

Govern de la Generalitat   /    Govern de coalició PSOE-UP    /    Unidas Podemos   /    Política Estat espanyol   /    Repressió   /    Monarquia   /    Pablo Hasel

Comentaris

Comentar