En les últimes quatre setmanes han estat assassinats més de 10.000 palestins pels bombardejos de l’Estat d’Israel, dels quals més d’un terç eren nens. Aquesta terrible xifra supera per molt la de tots els palestins que van morir pels atacs de l’exèrcit israelià en els últims 15 anys. El bombardeig israelià al camp de refugiats de Jabalia, al nord de Gaza, va provocar almenys 150 morts en pocs segons. La caiguda de fins a 6 bombes de fabricació estatunidenca va polvoritzar edificis i va obrir dos grans cràters on es continuen trobant cadàvers de nens, de persones grans i joves. Les autoritats israelianes van celebrar l’acció militar, en la qual asseguren haver eliminat a un dirigent de Hamas. Pocs dies després, bombardejaven una caravana d’ambulàncies i diversos hospitals. La imaginació, que a vegades capta allò més esgarrifós amb una sola imatge, té dificultats per a fer-se una idea de les dimensions de la massacre en curs.
Estem presenciant una “fusió de violència colonial i genocida de la vella escola amb armes pesants avançades d’última generació” del segle XXI, segons Saree Makdisi, professor nord-americà d’origen palestí-libanès. [1] Els mètodes de neteja ètnica es continuen utilitzant a escala massiva (al setembre d’aquest any més de 130.000 armenis van ser expulsats de la regió d’Alt Karabakh per l’exèrcit de l’Azerbaidjan, amb el suport de Turquia). No obstant això, en cap cas “s’ha dut a terme una neteja ètnica mitjançant l’ús d’artilleria massiva i bombardejos intensos amb sistemes d’armament ultramoderns, incloses les bombes d’una tona (i fins i tot municions més pesades per a destruir búnquers) utilitzades pels israelians que piloten els últims jets estatunidencs”. En la primera setmana de bombardejos, els israelians “van afirmar haver llançat 6.000 bombes sobre Gaza, una xifra equivalent a un mes de bombardejos en el punt àlgid de les guerres estatunidenques a l’Iraq i l’Afganistan, països moltíssim més grans que la Franja de Gaza”. El “càstig col·lectiu” que està infligint Israel al poble palestí es pot definir com un nou genocidi, transmès en directe a través de les xarxes socials a tot el planeta.
En un recent article, Raphael Poch assenyalava que “amb la seva complicitat amb l’acció genocida d’Israel, les potències occidentals són coherents amb el seu passat, però sobretot apunten una direcció de futur” i assenyalava que “l’actitud dels governs occidentals, els seus mitjans de comunicació i propagandistes, conté un clar avís sobre com la part privilegiada d’aquest món pot solucionar l’atzucac al qual en aquest segle ens ha conduït el sistema capitalista per ells inventat i defensat.”
Certament, les massacres d’Israel a Gaza s’inscriuen en una dinàmica de major militarització i guerrerisme per part de les potències imperialistes, que van pegar un salt des de l’inici de la guerra d’Ucraïna. En aquests 20 mesos des de la invasió russa i el començament de la guerra, els governs imperialistes van aconseguir mantenir un front bastant unit, legitimant davant l’opinió pública el finançament i enviament d’armes a Ucraïna sota la suposada defensa de l’ “autodeterminació d’Ucraïna” i la “democràcia” contra l’autoritarisme de Putin. Durant tot aquest període, els qui impulsem mobilitzacions de rebuig a la guerra i vam mantenir una posició independent, denunciant el paper reaccionari de Putin i dels governs imperialistes de l’OTAN, hem barallat bastant a contra corrent.
Ara bé, l’escenari polític ha canviat abruptament. La massacre que està portant endavant Israel genera una onada d’indignació i simpatia amb la causa palestina que no es veia fa dècades. Des del món àrab a Europa, els Estats Units i Amèrica Llatina, ha emergit un massiu moviment en suport al poble palestí i contra els crims d’Israel que assenyala també a la complicitat de l’imperialisme amb l’Estat sionista.
Moviment antiguerra i antiimperialisme
Des de que Israel va començar a bombardejar Gaza com a resposta als atacs de Hamas del passat 7 d’octubre, s’estan desenvolupant massives mobilitzacions a gran part del món. Des de Washington a Oslo, de París a Londres, de Rabat a Buenos Aires. Al món àrab, on gran part de la població sent com a pròpia la causa palestina, milions s’han mobilitzat en els últims dies. Massives manifestacions a Jordània (on hi viuen més de 2 milions de palestins), l’Iraq, Qatar, el Líban, Iemen, el Pakistan, Egipte o el Marroc. Molts analistes assenyalen que la causa palestina és la “ferida oberta” de la consciència nacionalista àrab i concentra un cúmul de malestars i descontentaments contra els greuges d’Israel i l’imperialisme a la regió. A això se suma la ira que generen les constants provocacions sionistes en llocs considerats sagrats per a l’islam com l’Esplanada de les Mesquites a Jerusalem.
Les recents manifestacions de masses al mig orient qüestionen les polítiques de “normalització” de les relacions diplomàtiques amb Israel per part de diversos governs àrabs. Aquests ja eren mal vists per gran part de la població abans dels fets recents. Al setembre del 2022, una enquesta mostrava que, en nou dels 11 països enquestats, menys d’un de cada cinc persones donava suport als acords de normalització amb Israel, incloent menys d’un de cada deu a Mauritània (8%), Líbia (7%), Palestina (6%), Jordània (5%) i Egipte (5%). Al Marroc on fa un any va arribar a haver-hi un 39% a favor de la normalització, aquestes setmanes es van produir massives manifestacions en suport a Palestina i en rebuig a les relacions amb Israel. En moments en què existeix un profund malestar per la situació econòmica post pandèmia, la inflació, els plans d’ajust i la degradació de les condicions de vida, el creixent desaferrament de la població respecte dels governs àrabs és vist amb preocupació per les burgesies i l’imperialisme a la regió.
El moviment en solidaritat amb Palestina té una dinàmica pròpia en els centres imperialistes, on les manifestacions apunten més directament contra la complicitat dels propis governs amb Israel. En aquests països no es veien manifestacions tan massives des del moviment contra la guerra de l’Iraq en 2003 (si bé encara no ha aconseguit aquesta massivitat). Al Regne Unit s’han desenvolupat les marxes més multitudinàries, amb 150.000 manifestants el 14 d’octubre i prop de 500.000 dues setmanes després. La ministra de l’Interior del govern conservador, Suella Braverman, havia advertit que onejar una bandera palestina o cantar el lema “Des del riu fins a la mar, Palestina vencerà” podia ser considerat un acte d’enaltiment del terrorisme. Així i tot, centenars de milers van recórrer els carrers corejant aquesta consigna, que també s’escolta en aquests dies en massives manifestacions a París, Roma, Berlín, Barcelona i Madrid.
Als Estats Units, el dissabte 4 de novembre desenes de milers van desbordar els carrers de Washington, en la mobilització en suport a Palestina més massiva de la història del país. En aquestes setmanes s’han organitzat manifestacions a Nova York, Chicago, Los Angeles i altres ciutats, a més de les valentes accions de jueus antisionistes amb el lema “No en el nostre nom”. Les accions estudiantils en campus d’universitats d’elit com Harvard i Columbia han polaritzat el debat en aquests centres, ja que autoritats i professors tenen vincles amb fons d’inversió afins al lobby sionista. En moltes universitats dels EUA, Belfast, Madrid o Barcelona, han aparegut peticions signades per centenars de professors i alumnes, demanant que les universitats trenquin relacions amb Israel.
Al Regne Unit, França i Alemanya, les manifestacions continuen desafiant les prohibicions dels governs, que busquen criminalitzar el suport al poble palestí com a “apologia del terrorisme” o “crims d’odi” contra Israel. A Alemanya i França ja van ser il·legalitzades algunes organitzacions de suport a Palestina com la xarxa Samidoun i fins i tot s’han obert recerques de la policia contra partits d’esquerra com el NPA. També han estat massives les accions per Palestina en diverses ciutats de l’Estat espanyol, Itàlia i Irlanda.
En aquests dies també s’han desenvolupat manifestacions en països d’Amèrica Llatina, com al Brasil, l’Uruguai, Xile, Mèxic i manifestacions a l’Argentina i altres països.
L’interrogant que sorgeix és si aquest moviment emergent es continuarà desenvolupant, si aconseguirà plantejar-se objectius polítics més radicals i s’articularà una denúncia més clara al paper dels Estats imperialistes. El fet que estiguem recentment en els inicis de la invasió terrestre a Gaza fa pensar que el suport actiu al poble palestí continuarà creixent. No obstant això, actuen en contra diferents corrents burgesos, reformistes i burocràtiques que intenten contenir la mobilització o transformar-la en un mer moviment de pressió per a apostar per sortides “negociades”, ja sigui amb la mediació de les Nacions Unides o altres propostes imperialistes amb rostre “humanitari”.
En un article publicat a Mondoweiss [2], l’autor sosté que les manifestacions actuals per Palestina són les més importants des del moviment antiguerra als EUA al 2003. I a mode de balanç, assenyala que el major límit d’aquell moviment va ser haver-se solapat amb el suport al Partit Demòcrata. El moviment va ser molt massiu i actiu sota la presidència del conservador George Bush - es van arribar a organitzar manifestacions de centenars de milers-, però va declinar de manera abrupta quan Barak Obama va arribar a la presidència. A diferència d’aquell moment, ara és el demòcrata Biden el que ocupa la Casa Blanca, i la seva complicitat amb l’Estat d’Israel és assenyalada per milers de manifestants als carrers. Això s’expressa en lemes com "Israel bombs, USA pays, how many kids did you kill today?" [Israel bombardeja, els EUA paga, quants nens han assassinat avui?] o en "Stop All US Aid to Israel"[Alt a les ajudes dels EUA a Israel]. Fins i tot alguns sectors més d’esquerra criden a Biden "Genocide Biden". No obstant això, amb la perspectiva de les eleccions nord-americanes al 2024, hi ha els qui volen evitar una confrontació més oberta amb l’actual president. Es podrà radicalitzar el moviment o serà contingut novament per l’esquerra demòcrata?
Si continuem amb l’analogia entre el moviment antiguerra del 2003 i l’actualitat, trobem un escenari polític diferent també a Europa. El 15 de febrer del 2003, Europa va veure les mobilitzacions de masses més importants de la seva història recent, com a part d’un moviment antiguerra en el qual van participar milions de treballadors, joves i sectors de classes mitjanes. Aquest dia va haver-hi prop de 3 milions de manifestants entre Madrid i Barcelona, 1 milió a Londres, mig milió a Berlín i centenars de milers a París i Roma, en una jornada europea contra la guerra on fins i tot alguns sindicats italians i espanyols havien convocat vagues.
En aquell moment, les manifestacions antiguerra es donaven en el marc que l’eix franc alemany de la UE s’oposava a la invasió de l’Iraq per la coalició encapçalada pels Estats Units. Mentre que Blair i Aznar feien costat a Bush, els governs de França i Alemanya feien gala d’una ideologia “europeista” suposadament basada en valors democràtics que oposaven a la sortida “unilateral” i intervencionista nord-americana. Intel·lectuals com Jacques Derrida i Jürgen Habermas van arribar a dir que el 15 de febrer del 2003 naixia una “identitat europea", contraposada a la nord-americana. Aquest tipus de posicions pacifistes burgeses promovien la il·lusió que podia frenar-se la guerra per mitjà de la pressió de la “comunitat internacional” i la diplomàcia europea, ocultant els interessos imperialistes d’aquestes potències. El moviment antiguerra va ser molt massiu, però no es va radicalitzar, no va adquirir un caràcter antiimperialista més obert, i van faltar accions contundents de part dels sindicats per a tractar de frenar efectivament la guerra.
Tornant a l’actualitat, després del 7 d’octubre tots els governs europeus es van alinear amb l’Estat d’Israel, donant suport al seu “dret a l’autodefensa”. Encara que en els últims dies, davant la magnitud de les massacres israelianes contra el poble de Gaza, han començat a plantejar la necessitat d’una “treva humanitària” i busquen pressionar a Israel per a una moderació en els atacs, continuen sent obertament còmplices dels seus crims. Sectors com Els Verds a Alemanya, que fa temps han abandonat el seu passat pacifista i des de la guerra d’Ucraïna venen sostenint un discurs obscenament guerrerista, van vestir amb la bandera d’Israel la seva seu central a Berlín. Aquesta complicitat amb les massacres d’Israel, que l’historiador israelià Ilan Pappé ha denominat un “genocidi incremental”, és percebuda per centenars de milers de persones i manifestants, que l’expressen en càntics com “Israel Assassina, Europa patrocina” que es coregen a totes les manifestacions.
Les coalicions “progressistes” que integren diferents corrents de l’esquerra reformista al costat de la centreesquerra, estan travessada pels debats sobre el conflicte palestí. En el cas de l’Estat espanyol, el PSOE defensa obertament el dret d’ “autodefensa” d’Israel, mentre que la vicepresidenta Yolanda Díaz de Sumar ha plantejat una crítica moderada a Netanyahu. El Partit Comunista participa de les mobilitzacions en suport a Palestina, però defensa que els acords de govern amb el PSOE per a una nova legislatura són “magnífics”. Aquests, de més està dir-ho, no contemplen ni una sola crítica a les massacres sionistes, ni preveuen la ruptura de relacions diplomàtiques. Per part seva, les ministres de Podemos fan declaracions públiques cridant a trencar relacions amb Israel, aprovar sancions i portar a Netanyahu a la Cort Penal Internacional. No obstant això, continuen ocupant ministeris del govern imperialista i es preparen per a formar part d’un nou govern amb el PSOE.
A Alemanya, el partit de l’esquerra reformista Die Linke va votar una declaració en el parlament al costat de tots els partits, inclosa la ultra dreta AfD, en suport a Israel, donant suport a la il·legalització d’organitzacions solidàries amb Palestina. La ministra d’Afers exteriors, Annalena Baerbock dels Verds, ha repetit al costat del SPD que “la seguretat d’Israel és una raó d’Estat” per a Alemanya. Sarah Wagenknecht, qui recentment ha trencat amb Die Linke per a formar un partit conservador rojipardo, va ser l’única a expressar una postura crítica amb Israel, que li ha valgut el qüestionament de la direcció de Die Linke.
A França, des dels atacs de Hamas el passat 7 d’octubre, va prendre força una campanya reaccionària des del govern i els mitjans criminalitzant a tots els que defensen la resistència del poble palestí, prohibint actes i manifestacions. Les acusacions d’ “antisemitisme” es van llançar contra dirigents de la França Insubmisa com Melenchon, i contra organitzacions de l’extrema esquerra, com el NPA o Révolution Permanent. El PCF fins i tot va amenaçar amb trencar la coalició NUPES amb Melenchon, mentre aquest era acusat d’ “apologia del terrorisme” en mitjans de comunicació.
Al Regne Unit, les massives manifestacions als carrers van contra direcció de la política de la direcció del Laborisme. Des que es va convertir en líder del Labor al 2020, Keir Starmer va encapçalar una campanya contra l’esquerra del partit i contra Jeremy Corbyn en particular, acusant-lo d’ “antisemitisme” per les seves crítiques a l’Estat d’Israel.
Els diferents corrents de l’esquerra reformista que participen de les mobilitzacions busquen pressionar per un alto als bombardejos, en el marc de buscar sortides negociades per l’ONU o altres institucions de la “comunitat internacional”. Com si es pogués acabar amb les massacres de l’Estat d’Israel sense posar fi a l’ocupació sionista dels territoris palestins i sense enfrontar de manera conseqüent les polítiques de l’imperialisme a la regió.
Per un gran moviment antiimperialista en suport al poble palestí
És fonamental desenvolupar la mobilització per exigir un alto immediat als bombardejos i la ruptura de relacions diplomàtiques, comercials i militars de tots els governs amb Israel, juntament amb la retirada de les tropes imperialistes de l’Orient Mitjà. Per avançar en aquest sentit, està plantejat que l’incipient moviment antiguerra pugui dotar-se d’objectius clars i una política independent de totes les ales burgeses.
En molts països estan sorgint assemblees, plataformes unitàries o espais locals per a convocar accions i organitzar la solidaritat. És clau desenvolupar el moviment des de baix, mitjançant l’organització de tota mena d’iniciatives, assemblees i comitès en els llocs de treball i estudi, amb llibertat de tendències per a tots els que donen suport a la causa del poble palestí. Aquesta és l’única manera que el moviment pugui créixer, mitjançant la confluència en l’acció d’organitzacions que porten anys organitzant el suport al poble palestí, al costat d’activistes de diferents moviments socials, sindicats i organitzacions polítiques de l’esquerra, sumant a noves ventrades de joves i treballadors que en molts casos estan activant-se per primera vegada, commoguts pel que està passant.
El moviment estudiantil té el desafiament de reprendre les millors tradicions de lluita antiimperialista, quan en les dècades dels 60 i 70 es van formar comitès en suport al poble algerià i al poble de Vietnam en universitats i escoles. Començant per qüestionar els acords financers i acadèmics de moltes universitats amb l’Estat d’Israel i sacsejant l’ambient perquè les universitats deixin de ser una “bombolla”, mentre s’està cometent un genocidi contra un poble.
La classe treballadora als països imperialistes està formada per milions de migrants de primera, segona i tercera generació provinents de l’Orient Mitjà o el Magreb, Àsia i Àfrica, que senten com a pròpia la causa palestina. Molts d’ells participen aquests dies de les mobilitzacions. En aquest sentit, les campanyes governamentals que pretenen criminalitzar la solidaritat amb Palestina, són continuïtat de les polítiques racistes i islamofòbiques contra grans sectors de la població treballadora migrant.
A la vegada, als països oprimits per l’imperialisme, que pateixen els ajustos del FMI, la simpatia amb el poble palestí pot també créixer com un moviment internacionalista i antiimperialista entre la classe treballadora, les dones i la joventut.
Perquè el moviment no s’esgoti en manifestacions sense objectius clars, és necessari exigir als sindicats que trenquin amb la seva passivitat (quan no la seva complicitat directa amb Israel) i que convoquin vagues i bloquejos. Si la classe treballadora, nativa i estrangera, intervé en diversos països amb els seus mètodes de lluita per a denunciar la complicitat dels governs imperialistes amb l’Estat genocida d’Israel, podria realitzar accions contundents. La iniciativa dels sindicats de transport de Bèlgica, que van anunciar un bloqueig a l’enviament d’armaments a Israel o la crida de sindicats grecs per a impulsar a Europa una jornada de vaga general en suport a Palestina, són exemples encara petits, però molt significatius que és necessari promoure a tots els països, especialment en aquells que són grans venedors d’armament a l’Estat sionista.
En aquest sentit, estem intervenint activament els grups de la FT-*CI i la xarxa internacional de l’Esquerra diari a Europa, els Estats Units i a Amèrica Llatina amb un internacionalisme militant. A França, malgrat les prohibicions del govern, els companys i companyes de Révolution Permanent impulsen activament les manifestacions, actes, assemblees i comitès unitaris en defensa del poble palestí en diverses ciutats. Des de Pain et Roses han impulsat una declaració unitària amb desenes d’organitzacions feministes i de la diversitat sexual en suport al poble palestí i s’han mobilitzat en un bloc comú de feministes i LGTBI per palestina. D’igual mode, des de Pa i Roses en diversos països estem participant de plataformes unitàries per a impulsar una acció global de les feministes per Palestina el pròxim 25N.
Als Estats Units, des de Left Voice participen en accions i manifestacions, impulsant la Xarxa Snare [batucada vermella] per a donar suport a manifestacions i organitzar a sectors juvenils. A l’Estat espanyol, des de la CRT, a més de participar en les massives manifestacions, els companys i companyes de la joventut de Contracorrent – Pa i Roses estan promovent, en comú amb altres organitzacions, la formació de comitès i assemblees en suport al poble palestí a universitats i escoles. També han donat suport a la vaga d’estudiants secundaris per Palestina i són part de plataformes unitàries en barris i llocs de treball. En algunes ciutats s’ha impulsat una recollida de signatures entre treballadors i treballadores sanitàries, en suport als treballadors dels hospitals a Gaza. D’igual mode, a Alemanya i Itàlia, els companys de RIO i la FIR estan desenvolupant activament la solidaritat amb Palestina. A la Universitat Lliure de Berlín, aquesta setmana es van reunir gairebé 300 estudiants en una assemblea promoguda amb l’agrupació Les armes de la crítica.
A Amèrica Llatina, companys de la LTS de Mèxic han participat de diverses manifestacions enfront de l’ambaixada dels EUA, igual que ho fan des del Frente de Izquierda a l’Argentina, així com a Xile, l’Uruguai i altres països. A l’Argentina, el passat 3 de novembre des del PTS en el Frente de Izquierda van participar d’una important concentració enfront del Congrés. Myriam Bregman, diputada nacional del PTS en el Frente de Izquierda, va ser l’única candidata presidencial que en el debat a TV va fer costat al poble palestí i va qüestionar a l’Estat d’Israel, la qual cosa va deslligar una campanya d’amenaces de sectors de la dreta en contra seva.
Finalment, el suport incondicional a la lluita del poble palestí contra l’Estat sionista i l’imperialisme no significa que no es pugui qüestionar o discrepar obertament amb els diferents corrents polítics i estratègies que són presents en la resistència palestina. De fet, en diversos països hi ha un debat obert sobre la posició de l’esquerra enfront de l’estratègia i els mètodes de Hamas, com es planteja en aquest article, en aquest altre i una vegada més en aquest també. En el nostre cas, hem polemitzat amb els seus mètodes i estratègies i plantegem que l’única sortida de fons per a aconseguir l’autodeterminació del poble palestí és la lluita per una Palestina lliure, laica, obrera i socialista, on puguin conviure en pau àrabs i jueus, en el marc d’una Federació de Repúbliques socialistes de l’Orient Mitjà.
NOTES AL PEU
[1] Saree Makdisi; Cap éser humà pot existir, a: https://globalter.com/ningun-ser-humano-puede-existir/
[2] https://mondoweiss.net/2023/10/we-are-witnessing-the-largest-u-s-anti-war-protests-in-20-years/
