Més enllà de la hipocresia del PSOE, que de votar amb la dreta -i governar amb polítiques de dreta- sap més que ningú, és important entendre què contenia realment el decret que no ha tirat endavant i per què Podemos ha votat en contra realment.
“Es una falta de respeto enorme y tiene que ver con no saber que implica estar en paro.
Aquellos que no quieran estar trabajando en la política y quieran seguir haciendo partidismo creo que es el momento para que den un paso al lado o para que rectifiquen.”
💬 @AinaVS pic.twitter.com/mW5V6Yj8v4
— Sumar (@sumar) January 10, 2024
Mes enllà del discurs del PSOE i Sumar lloant els decrets com “avanços en drets de les persones treballadores” i fent tot tipus de demagògia, la realitat és que el decret sobre subsidi de desocupació contenia una important retallada. El resum, com explica Santiago Lupe, és que inclouen “un augment mínim del subsidi de desocupació a canvi d’una tisorada a les pensions dels aturats de llarga durada”.
Vegem els números. La pujada consistia en el fet que el subsidi de desocupació per a aquells que no puguin rebre la prestació contributiva pujava de 480 euros a 570 mensuals. Però això, que no deixa de ser un sinònim d’extrema precarietat, només seria durant sis mesos. Després passaria a 540 altres sis mesos i, després d’aquest any tornarien als 480 euros al mes. Dir a això engrunes es queda curt.
Doncs bé, aquesta és la miserable pujada que Bolaños, Enrique Santiago, Yolanda Díaz i companyia defensen com si fos una gran conquesta. Però l’excés de retòrica no és accidental, serveix per tapar una altra mesura. Es tracta de la retallada d’unes de les pensions més baixes. Perquè el decret plantejava reduir la base de cotització dels aturats majors de 52 anys que cobrin el subsidi, passant del 125% de la base mínima al 100%. Des del govern justifiquen aquesta baixada dient que el que hi havia abans era una “sobrecotització”. Però la realitat no és el relat, és que un treballador que hagués treballat 15 anys i quedés en situació de desocupació crònica tindria una retallada de la seva pensió de 1900 euros cada any. Gairebé el doble que els 1020 euros extra que hauria percebut solament en el primer any del subsidi.
Aquí està el truc, per això calculaven estalviar-se més de 93 milions d’euros amb el decret i fins a 468 milions en 2028, tal com volia Nadia Calviño, i per això la Comissió Europea demanava la seva aprovació, en línia amb la nova senda de retallades que torna a imposar-se des de Brussel·les.
Des de la Coordinadora Estatal per la Defensa del Sistema Públic de Pensions no han deixat de denunciar la “desagradable sorpresa” que contenia la nova regulació, una retallada “en pensions futures a població vulnerable”. Els pensionistes afirmen que mentre el govern escatima amb el Sistema Públic de Pensions, va pagar “l’11 de desembre passat 3.643 milions com a part del rescat bancari de l’any 2012. Però curiosament és l’ajust en pensions el que “facilitarà” nous crèdits “next generation”.
Tenint això en compte, des del punt de vista de la defensa dels drets dels treballadors és evident que calia votar contra aquest atac a un dels sectors més vulnerables de la classe treballadora, més quan li ho ha presentat amb el llaç “progressista” per a vendre’l com un avanç social. Per cert, BNH i EH-Bildu també van denunciar aquesta retallada, encara que van votar a favor.
Un par de apuntes sobre los decretos. Contienen recortes muy importantes, por eso los exigía la Comisión Europea para entregar los fondos europeos. El que no ha salido adelante incluía un ataque a los desempleados mayores de 52años, a los que bajaría la base de cotización un 25%+
— Lucía Nistal (@Lucia_Nistal) January 11, 2024
Ara bé, són aquests els motius pels quals Podemos ha votat en contra del decret? Ho dubto, i molt. Perquè fa ben poquet, quan Podemos era part del govern “progressista”, no sols votava a favor d’atacs similars, sinó que era el més fervent defensor que cadascuna de les seves mesures eren un “avanç històric”, i dient a qui s’oposés a elles des d’una posició d’independència de classe que “li feia el joc a la dreta”. Serveixi d’exemple la reforma laboral de Yolanda Díaz, que va mantenir l’essencial de la contrareforma de Mariano Rajoy de 2012. Un altre bon exemple és la signatura per part d’Unidas Podemos dels pressupostos amb la major pujada de les partides en despesa militar de les últimes dècades i on les partides socials quedaven per sota de la pujada inflacionària, als quals van anomenar “la major despesa social de la història per reforçar l’Estat de benestar”.
Per què quan Podemos tenia ministres en el govern defensaven atacs o com a molt deien que no podien fer més i ara voten en contra d’aquesta mena de mesures? Perquè entre el discurs de Podemos i el que realment han fet (i fan) sempre va haver-hi una distància extraordinària. Només que ara des de fora del govern és molt més fàcil de desplegar, fent-se els “esquerrans” des de Canal Red. Per això, quan llegeixo en un editorial d’aquest mitjà sobre les retallades del govern l’afirmació “A més, aquest tipus de retallades provinents de governs suposadament progressistes són un dels ingredients principals darrere de l’auge de les noves extremes dretes” penso, perplexa, si no s’adonen que aquesta frase es podria aplicar lletra a lletra al que ells mateixos van fer des del govern durant anys i fins fa a penes uns mesos.
El motiu central del vot en contra de Podemos, pel qual ara tant “progressista” defensor del govern els està linxant en les xarxes socials, va ser l’escenificació de les seves diferències amb Sumar, tractant d’aparèixer enfront d’ells com una alternativa d’“esquerra”. Una operació amb la qual pretenen imposar una sort d’amnèsia col·lectiva sobre quin va ser la seva tasca des del govern (i, dit sigui de pas, construint i impulsant al que avui és Sumar). És a dir, es tracta d’un càlcul polític, una vegada han estat expulsats del govern, per a tractar de preservar-se. Una impostura.
Per això, encara que el seu vot en contra va ser “correcte”, no cal deixar d’assenyalar amb claredat el paper que ha jugat, juga i continuarà jugant Podemos quan tingui oportunitat, exagerant fins a l’infinit les bondats del treball en les institucions capitalistes, mentre han fet tot el possible per desmobilitzar els carrers. Així, podrem posar en joc les forces socials necessàries per frenar atacs com aquest, els que vindran, i per reconquerir els nostres drets, cal fer l’oposat al que ha fet Podemos. Quelcom que passa necessàriament per l’organització dels i les treballadores i sectors populars amb independència dels diferents partits del règim i per l’exigència d’un pla de lluita a les burocràcies sindicals que contenen la mobilització i negocien amb ells. Ja està bé que siguin altres els que facin política per nosaltres, perquè sempre acaba sent en contra nostra.
