Política Estat espanyol

PRESSUPOSTOS GENERALS

Pressupostos del PSOE i Unidas Podemos: cap reforma fiscal, pocs impostos als rics i molts als pobres

El PSOE i Unidas Podemos tracten de consensuar a velocitat de creuer el projecte de pressupostos per al 2020. L'objectiu és tancar els últims detalls durant aquesta setmana per a realitzar la seva presentació oficial la pròxima. És essencial, si volen arribar a temps per a trencar el malefici de la perpetuació dels pressupostos de Montoro un exercici pressupostari més, i aconseguir per fi uns nous comptes públics del “Govern progressista” per a l'any vinent.

Juan Carlos Arias

Madrid | @as_juancarlos

dimecres 21 d’octubre| edició del dia

El president del Govern, Pedro Sánchez (a l’esquerra), i el vicepresident segon, Pablo Iglesias, al Congreso. Emilio Naranjo / EFE

Per a aquest objectiu s’estan llimant diferències entre els socis de Govern respecte a la pujada impositiva, el salari mínim, el sou dels funcionaris i les pensions mínimes que són els punts més conflictius. Però tot sembla indicar que l’acord es decantarà finalment per liquar la reforma fiscal acordada prèviament i aprovar pujades salarials ridícules per a funcionaris i sectors populars i salvaguardar així millor els interessos de les empreses de l’IBEX 35 i les grans fortunes.

La negociació està encapçalada per María Jesús Montero, ministra d’Hisenda, per part del PSOE, i per Ignacio Álvarez, secretari d’Estat de Drets Socials, com a representant de Podem. Per totes dues parts s’aspira a ultimar un acord durant aquesta setmana que faci possible que es pugui aprovar el tan desitjat projecte de nous Pressupostos Generals de l’Estat i trencar per fi el malefici de la prolongació dels de Montoro que han batut el rècord de pervivència, amb més de tres exercicis fiscals d’existència, des de 2018. Uns comptes públics, les de Montoro, que van encimbellar al més alt nivell les retallades i el compliment de la disciplina i el rigor pressupostari imposat des de Brussel•les, i amb les quals han conviscut en perfecta harmonia els governs de Rajoy, del PSOE i ara del denominat Govern “més progressista de la història” del PSOE i Unides Podem en coalició.

En bona lògica, seria una broma inassumible que en plena crisi del Covid-19 que està afectant greument les estructures socials de l’Estat-Sanitat, Educació i Serveis Socials- i amenaçant a l’economia amb una gran depressió, es mantinguessin uns pressupostos pensats per a reduir despeses. Més quan la mateixa UE impulsa aquesta orientació en deixar en suspens circumstancialment la disciplina fiscal i monetària, per a salvaguardar el més possible del teixit productiu de les empreses assotades pels confinaments i la caiguda de la demanda. Per no parlar de l’històric desemborsament de més de 140.000 milions d’euros, entre subvencions i préstecs, per a l’Estat espanyol que s’ha aprovat des de Brussel•les per a tractar d’impulsar les inversions, accelerar la productivitat i treure de l’aturada a l’activitat econòmica que amenaça amb gangrenar sectors estratègics de l’economia espanyola. El que suposarà grans possibilitats de creixement de la despesa pública i inversió que com ja s’ha dit, es donaria de puntades amb un pressupost orientat cap a la retallada i la restricció de la despesa.

Encara que la negociació entre el PSOE i Unides Podem té unes certes dificultats per a consensuar l’acord de Pressupostos, es pot donar per assegurança que arribarà a bon port, encara que només sigui pel compte que els té a totes dues forces polítiques de cara a garantir les seves estratègies polítiques. Perquè en cas que el Govern de coalició no aconseguís aprovar nous pressupostos es trobaria en greus dificultats per a la seva supervivència política i sense poder aprofitar en tot el seu potencial els enormes fons europeus de desenvolupament, si és que finalment arriben. El que seria un important ensopec per a futures conteses electorals, més sens dubte encara per a Unides Podem.

A més, l’actual estratègia política del PSOE per a superar la seva relativa crisi política passa per utilitzar al màxim totes les possibilitats simbòliques que els ha obert “per esquerra” el Govern de coalició amb Unides Podem, mentre “per dreta” mantenen totes les posicions del seu social liberalisme. En efecte, la coalició els ha suposat una profunda rentada de cara cap al seu electorat, en ser caracteritzats pels seus socis de govern com a “progressistes”, una denominació que s’havia enterrat després del 15M i els crits de “PSOE i PP la mateixa merda és”. I, d’altra banda, els ha permès reforçar la seva posició clau com a element essencial i central de la política del “mal menor” a la qual dóna la seva major viabilitat, davant les amenaces ultres reaccionessis del PP i Vox, amb l’acompanyament de Cs, encara que aquests últims ara han moderat les seves posicions.

Mentre que Unides Podem fa tots els esforços per guanyar-se els galons com a força política responsable i amb “visió d’Estat”, tirant mà del reformisme populista més impotent i conciliador amb la “casta política” i el Règim del 78, al qual van venir a assaltar i del qual al cap i a l’últim s’han convertit en els seus màxims valedors defensant la seva Constitució, la seva monarquia i el seu aparell institucional. I per a això, res millor que mostrar la seva flexibilitat negociadora amb un partit tan del Règim com el PSOE, il•luminant uns nous pressupostos que mantinguin els equilibris en favor de les grans empreses i les grans fortunes per a així guanyar-se el seu respecte i admiració.

Els nous pressupostos liqüen les pujades salarials i els increments d’impostos a les grans fortunes

Els esculls de la negociació entre el PSOE i Unides Podem se centren en temes com la reforma fiscal (per a augmentar els impostos a les grans empreses i fortunes), el salari dels funcionaris i altres assumptes de transcendència social com el salari mínim, les pensions no contributives i el IPREM, que és la base de moltes de les ajudes que ofereixen els serveis socials.

De moment, en un tema tan rellevant com la reforma fiscal, el PSOE ha aconseguit la cessió de Podem i el seu abordatge s’ha posposat sine die. Enmig d’una crisi sanitària, social i econòmica que exigeix un increment dels ingressos per a evitar futures retallades brutals de la despesa públics, la política “progressista” és posposar el debat. Recordem que l’Estat espanyol es troba uns sis punts per sota de la recaptació del PIB de la mitjana comunitària (uns 70.000 milions menys, gairebé el mateix que es rebrà a fons perdut de la UE).

La discussió se centra, i així i tot hi ha diferències, a aconseguir imposar al PSOE petits pal•liatius sobre algunes pujades fiscals, mínimes i a trams veritablement molt alts de l’IRPF, des dels 13.000 i 200.000 euros cap amunt. Victòria pírrica, en cas d’aconseguir-ho Unides Podem per a poder oferir-la com a cimbell per a les classes populars en les quals s’assenteixi el seu suport electoral. Una veritable pífia i un engany total perquè aquests ingressos no seran ni la “xocolata del lloro”, del poc que es podrà recaptar per aquí.

Et pot interessar: Endesa, Iberdrola, Ferrovial i Inditex demanen milers de milions d’euros dels fons europeus

El PSOE el té més clar i tracta que el gruix de la reforma fiscal a realitzar se centri en els impostos indirectes. Impostos amb una enorme càrrega regressiva, ja que tots paguen per igual independentment dels seus ingressos. Per això tracta d’augmentar l’enregistrament impositiu de l’IVA sobre molts béns que tenen un índex reduït o amb l’excusa mediambiental gravar el dièsel, o fins i tot gravar més les begudes ensucrades amb arguments sanitaris. Populisme ranci davant l’únic objectiu real que és augmentar els ingressos sobre un impost de fàcil i ràpida recaptació que castiga els sectors més humils de la societat, que són normalment els que més consumeixen aquests productes i que paguen el mateix independentment dels seus ingressos. I, a més, tot això en lloc d’atacar als productors per produir béns insans o contaminants que seria una solució més d’arrel al problema.

Aquesta orientació regressiva del sistema impositiu ha quedat reflectida en el pla pressupostari que el Govern ha enviat a Brussel•les. Aquí es van establir per a 2021: 550 milions d’euros de creixement de recaptació via imposats directes, enfront de 1.509 milions reeixits a través d’imposicions indirectes. És a dir, un 26,71% seria obtingut amb impostos directes, enfront d’un 73,29% mitjançant impostos indirectes. La diferència de l’aposta entre una i una altra via és abismal. Respecte a l’impost sobre el patrimoni, ni està ni se li espera. Sobre l’excusa que ho gestionen les Comunitats Autònomes i que moltes d’elles ho tenen pràcticament retallat íntegrament, es renten les mans. Així, per exemple, la Comunitat de Madrid ve perdent 900 milions d’euros des de 2011 per tenir aquest impost bloquejat.

Respecte a l’Impost de Societats, un altre impost directe però dirigit a les empreses de manera societària, ha quedat en sac trencat la reforma tan light que permetés que es cobrés almenys un 15% efectiu sobre els seus beneficis, quan en realitat se suposa que han de pagar un 20%. Perquè l’habitual és que les grans empreses, sobre la base de les desgravacions i exempcions, no arribin ni a pagar el 10% dels seus beneficis. No obstant això, es beneficien de tota mena de subvencions i suports estatals, incloent els famosos crèdits fiscals. O cosa que és el mateix, la possibilitat de descomptar-se dels beneficis futurs les pèrdues d’altres anys, una autèntica ganga sola per a les grans empreses i les entitats financeres.

L’assoliment d’Unides Podem en aquesta negociació pel que sembla ser es limitarà a una pujada anecdòtica en el salari dels funcionaris, en el millor dels casos; potser una cosa similar en el salari mínim i en el IPREM, i per tant en les pensions no contributives i molta ajuda socials que es regulen sota aquest índex molt reductor de partida. Però sempre com a pujades més aviat simbòliques.

I afegit a això i com a gran “triomf”, aprofitar-se dels fons que arribaran des de Brussel•les a l’Estat espanyol, encara que amb el problema de les contraprestacions en reformes estructurals que poden ser exigides a canvi, com la retallada en les pensions i en l’aprofundiment de la reforma laboral-motxilla austríaca, afebliment del contracte indefinit, etc.- per a vendre un pressupost expansiu que impulsi i multipliqui les inversions públiques i privades. Però aquestes inversions seran dirigides i catapultades per les grans empreses de l’IBEX 35, davant la complexitat dels projectes exigits, que seran les autèntiques beneficiàries d’aquestes inversions. Al final, les i els treballadors només obtindran del Govern de coalició dels social liberals del PSOE i els reformistes d’Unidas Podemos, més precarietat i retallades en els seus drets socials i laborals. Aviat ho veurem.




Comentaris

Comentar