Ja ha començat el Mundial però poc o res es parla del règim d’explotació que regeix a Qatar, veritable responsable de la notorietat que ha aconseguit aquest país en els últims anys. El 5 d’Agost de 2019 milers d’obrers de la construcció van guanyar una vaga duríssima, que alhora va ser el començament de diverses manifestacions que es van produir al llarg d’aquests anys en les obres de construcció d’estadis i infraestructura per al Mundial.
A la península de Qatar els sindicats i els partits polítics estan prohibits, la llibertat de premsa està limitada, i per descomptat, la democràcia liberal sembla un horitzó que no arribarà mai. En aquest article veurem quin és l’estructura socio-política i econòmica de la península, per entendre les vagues de la construcció contra les condicions semiesclaves de treball, travessat per la geopolítica de l’emirat i una de les principals vies per guanyar influència política mundial.
La FIFA com a organisme de disputa d’influències, és dels més tradicionals. Benito Mussolini va comprar els vots per al mundial de 1934 per legitimar la seva dictadura militar a Itàlia. Qatar, com altres emirats, li dona el mateix significat sent destí d’inversions milionàries com una pota més de la seva política internacional. Per als països del golf, l’esport és un mitjà per augmentar la seva influència política internacional, i difondre una imatge positiva per a les inversions atraient el focus mediàtic, organitzant grans esdeveniments. A més, s’han comprat prestigiosos clubs i han nacionalitzat esportistes d’elit, entre alguns d’ells el Manchester, i són patrocinadors del FC Barcelona i la FIFA. Però, com és que va aconseguir un país tres vegades més petit que Puerto Rico conquistar semblant lloc en el terreny geopolític?
De productors de perles a fabricants de Ferrari
Qatar va ser una colònia britànica fins a 1971, famosa per albergar les ales més radicals de l’Islam, una pobresa profunda, i la producció de perles. No obstant això, a partir de la dècada del 90 el seu creixement va ser meteòric. Per a això van ser fonamentals les seves relacions amb els Estats Units que en 1990-1991 portava endavant la Primera Guerra del Golf. Qatar va jugar un rol clau en suport a l’imperialisme donant espai a la base de les Forces Armades de al-Udeid de la Força Aèria de Qatar, situada a 32 quilòmetres de Doha. Aquesta base que alberga al voltant de 5.000 soldats, és utilitzada des de llavors per a la gran majoria de les operacions militars nord-americanes al mig Orient. La invasió a l’Iraq en 2003 fins a les tensions actuals amb l’Iran.
Hamad bin Jalifa Al Thani va donar un cop d’estat en 1995, contra el seu pare, tots dos, pertanyents a la família Al Thani, que va mantenir l’equilibri tribal durant segles, en la península. A partir d’aquest moment, Jalifa, comença una sèrie de reformes internes estructurals. D’una banda econòmiques: inverteix en una tecnologia que no estava molt desenvolupada fins al moment: el Gas Natural Liquat (GNL), quelcom que li va permetre a la península transportar el gas de la reserva més gran del món, cap a qualsevol part del globus. Una tecnologia que avui és fonamental per a proveir a Europa en el context de la guerra a Ucraïna.
Aquesta és la base d’acumulació de Qatar que els va portar a plantejar-se un pla de diversificació econòmica creant grans fons d’inversió. Van passar a ser accionistes importants de grans multinacionals com Volkswagen, Iberdrola o Rosneft, entre altres. Van arribar al quart lloc d’inversions immobiliàries als Estats Units i a ser un competidor de primer nivell a la City de Londres. Aquest és el pla per al futur, quan s’esgotin els 160 anys de reserves de gas que posseeix el país.
En poc més de 20 anys s’ha convertit en el país més ric del món, amb el PBI per càpita més alt, 137.000 dòlars, on viuen 3 milions de persones, sent considerades només 300.000 com a ciutadanes. Actualment els de Qatar conformen solament el 12,5% de la població total del país, superats pels indis, nepalesos i d’altres nacionalitats, com filipins o egipcis, com a part d’una absorció monumental de mà d’obra a causa de l’exigència que provoca l’extracció de gas. S’estima que a la regió de la península aràbiga hi ha uns 23 milions de treballadors migrants.
Qatar va desenvolupar el sistema polític més avançat i obert de tots els emirats instaurant un Consell Consultiu, parlament -que només voten els ciutadans i els partits estan prohibits- amb una Constitució nacional. Va invertir en un sistema educatiu d’alt perfil, amb universitats internacionals. La capital és Doha, un centre financer que competeix amb els grans jugadors mundials; a "West Bay" es tanquen els grans negocis multimilionaris. A més, van obrir centres religiosos per a totes les confessions. Un veritable oasi enmig de les “petromonarquies”.
A partir del desenvolupament diferencial d’Aràbia Saudita per la seva obertura comercial i sistema polític, va avançar en reformes internes elevant les aspiracions geopolítiques. Qatar, va buscar una política independent allunyada dels interessos d’Aràbia Saudita a partir de la guerra del Golf del 1991 tement ser ocupada com Kuwait pels saudites. En 2003 va guanyar importància regional, quan Riad va expulsar a les tropes nord-americanes del seu territori per acusar les monarquies d’allotjar terroristes. Però Qatar, malgrat estar en la mateixa línea, va permetre als Estats Units establir una base dins de les seves fronteres.
Un dels pilars de la seva influència geopolítica és la cadena estatal de notícies Al Jazeera. Va ser fundada amb l’objectiu de guanyar influència regional, per maximitzar als “amics”, i limitar als “enemics”. Al Jazeera, va secundar obertament la Primavera Àrab, guanyant un enorme prestigi regional, encara que la seva edició local està molt més controlada. Aquest mitjà, es caracteritza per tenir un línia oberta a tots els corrents polítics i religioses, com Hamàs, Hezbollah, els Talibans i funcionaris de l’Estat d’Israel. A més de ser crítics amb la resta de les monarquies del Golf.
En el pla intern, Al Thani, va renovar als consellers, va cridar a eleccions municipals lliures on el vot femení estaria permès, i va crear la figura de Primera Dama del país. No obstant això, la personalitat de poder central continuaria sent l’Emir, i la llibertat de premsa, els partits polítics i els sindicats seguirien prohibits.
Aquesta obertura política autònoma va portar a tendir llaços amb Hermandad Musulmana brindant un suport fonamental durant la Primavera Àrab; amb l’Iran i Turquia, sent tots dos països clau per evadir el bloqueig econòmic imposat en 2017 per Aràbia Saudita i la resta de les monarquies àrabs pertanyents al Consell de Cooperació del Golf (CCG, aliança econòmica i militar creada per contenir la influencia iraniana a partir de 1979). La posició conquistada per Qatar, el converteix en un actor regional de pes decisiu en els conflictes geopolítics regionals oberts amb l’Iran.
Un Mundial d’esclaus
Tot just són comprats els vots a la FIFA per a ser seu del Mundial 2022, Qatar comença les incomptables obres dels estadis, hotels i infraestructura corresponents per ser amfitrió. Una tasca titànica. Qui són els que s’animen a balancejar-se en la punta d’aquests gratacels ostentosos característics del petit país? Els 2 milions de migrants provinents del sud d’Àsia i Àfrica. Sobre l’esquena d’ells reposa el destí de l’actual Mundial.
Les successives vagues que van portar endavant els obrers nepalesos, indis i bengalís estan trencant la imatge de Qatar en terreny internacional. Van visibilitzar una situació aberrant al país més ric del món mostrant quina és la veritable base d’acumulació del model econòmic de Qatar: la "kafala" o el que podem traduir com a treball semi-esclau. El maltractament i la falta de drets laborals són la base de la kafala, que consisteix en el fet que les patronals de Qatar poden retenir els passaports dels migrants per exigir qualsevol tasca. Els treballadors han de demanar permís si volen sortir del país, o canviar de treball; fer hores extres arribant a treballar jornades de 16 a 18 hores diàries per un salari de 200 dòlars mensuals; i una vida d’amuntegament al país dels gratacels.
Però no és el pitjor de les condicions laborals. El treball en la construcció és la intempèrie com en qualsevol part del món. A Qatar això significa treballar a temperatures que aconsegueixen els 50 graus. La xifra de morts que s’ha assolit fins al moment per les altes temperatures i males condicions de treball en la construcció d’estadis és de 6.500 persones. Si en el Mundial del 2022 volguessin fer un minut de silenci per cada obrer mort, haurien de fer 1 hora de silenci en cada partit, segons la Confederació Internacional Sindical.
Les empreses van intentar, sota amenaça de deportació, canviar els contractats per baixar-ne els salaris. Van pressionar als treballadors a més devent salaris. Això va explotar en una onada de vagues que van visibilitzar les condicions infrahumanes en què treballen a Qatar malgrat les prohibicions. Van realitzar un piquet en l’autopista de Durkham, on van participar centenars de treballadors del sud d’Àsia. La protesta va triomfar conquistant la negociació col·lectiva, el salari mínim i el pagament dels salaris deguts. A més de l’empresonament de funcionaris de les empreses per abusos en les lleis internacionals del treball. De tota manera, el règim de Qatar no va abolir la kafala com a sistema, l’exigència més important dels treballadors.
El govern de Qatar, que té llaços pròxims amb les empreses constructores, va plantejar en un informe del 22 d’agost de 2019, que estan travessant una crisi financera per justificar aquella falta de pagaments. No obstant això, es van mostrar amb una flexibilitat sense precedents per solucionar l’escàndol malgrat no tolerar cap mena de protesta. D’altra banda, la crisi financera del govern de Qatar té les seves bases en les tensions amb Aràbia Saudita, Unió dels Emirats Àrabs i altres membres del CCG, que venien retirant fons del sistema financer de Qatar per generar-li una crisi de liquiditat després de gairebé una dècada de distanciament des de les rivalitats iniciades pels posicionaments enfront de la Primavera Àrab. Això va finalitzar cap al 2021 on les relacions van començar a reconduir-se.
A partir d’aquest conflicte geopolític és probable que Doha estigui cada vegada més lluny de garantir drets laborals mínims als treballadors i d’abolir la kafala, necessitant cada vegada més del treball esclau per sostenir el seu imperi financer i gasífer. Hauran de decidir entre enfrontar-se a les monarquies del golf, o contra un moviment obrer, de majoria migrant, que s’està revelant contra una petromonarquia.
