Per als qui no estan excessivament informats del nostre paper de guàrdies de la porra geopolítics i de l’enfocament agressiu i intervencionista de la política de defensa espanyola, conèixer que actualment assistim a 18 escenaris de guerra pot ser un gripau difícil d’empassar.
Hem aconseguit que sigui de domini comú en l’opinió pública conèixer l’enorme despesa militar espanyol, el seu voraç balafiament, la seva falta de transparència i fins a la llosa monumental de deute il·legítim que genera, però tenim menys concreció si ens preguntem per a què requereix un estat com l’espanyol d’aquesta ingent despesa militar.
I conèixer l’assumpte de la participació espanyola en operacions militars d’un marcat caràcter intervencionista buida una part de l’interrogant, perquè una part important de la despesa militar espanyol es destina a la ingerència militar en l’exterior; una ingerència, com és de veure en el propi mapa de posició, dependent dels interessos de l’OTAN i de l’esforç de la UE a convertir-se en una potència militar amb interessos propis (i no del tot independents). Vegem el mapa.
"Cómo colabora España en la #seguridadydefensa internacional"
Mediante despliegue de militares y @guardiacivil en operaciones de mantenimiento de la paz en el marco de la:
➡️ONU
➡️OTAN
➡️UE17 misiones en el exterior en 4 continentes.
En este mapa: participación para 2024. pic.twitter.com/ommRXURkkM
— Centro Superior Estudios de Defensa Nacional 🇪🇸 (@CESEDEN_OFICIAL) February 13, 2024
Conforme al mateix podem veure que la nostra principal contribució en nombre d’operacions es destina al suport a l’OTAN (7 operacions) amb vaixells, avions, submarins, tancs i sistemes sofisticats de control, míssils i assessors militars.
Bàsicament l’OTAN manté amb aquestes operacions el control de l’atlàntic, índic, bàltic i mediterrani, així com les seves posicions militars als països bàltics i fronterers amb Rússia i una gran part d’orient mitjà, des de Turquia a l’Iraq.
Li segueixen en nombre d’operacions les de la Unió Europea, en les quals principalment Espanya aporta tropa i assessors militars, sobretot a República Centreafricana, on situa una gran part de la seva particular influència i preocupació (no en va és mitjanament senzill contrastar el mapa d’interessos de la UE amb el de l’antic colonialisme francès).
Trobem en tercer lloc els quatre escenaris que formen part del que l’estratègia militar espanyola denomina la seva «frontera de seguretat avançada», principalment el Sahel i el Golf de Guinea, i que fa relació als interessos de les nostres empreses internacionalitzades (petroli del Golf de Guinea) i amb la coincidència d’interessos amb França en el control del Sahel.
I finalment els dos escenaris, Líban i Colòmbia, de participació en missions de l’ONU.
El que el mapa no diu
El mapa del Ministeri no ho diu tot i esmenti més que parla, perquè per sota de la cruel realitat del nostre intervencionisme es poden destacar altres aspectes que el fan més vergonyós i indecorós si cap.
a) Coordinacions militars, aliances i cossos militars conjunts
No diu, per exemple, que formem part d’altres formes de coordinació militar singulars, com la iniciativa 5+5 defensa del mediterrani, que coordina iniciatives de defensa de deu països riberencs del mediterrani occidental (Algèria, Líbia, el Marroc, Mauritània, Tunísia, França, Itàlia, Malta, Espanya i Portugal) i la presidència del qual en 2024 li correspon a Espanya.
Sota l’auspici d’aquesta iniciativa es realitzarà en 2024 un important exercici de salvament i rescat en la mar (CANASAR), liderat per l’Exèrcit de l’Aire i de l’Espai espanyol, i un altre de seguretat marítima dirigit per l’Armada (MARSEC).
No és el nostre únic acord de «cooperació» militar anés de les operacions militars en l’exterior. Per als desmemoriats cal recordar que tenim un altre amb els EUA pel qual cedim territori per a la instal·lació de bases militars americanes en la seva projecció sobre els seus enemics tradicionals, en virtut del qual, per exemple, en 2024, té situats a Rota quatre dels seus vaixells de guerra més agressius, l’USS Arleigh Burke, USS Roosevelt, USS Porter i USS Paul Ignatius, aquest últim el més nou dels vaixells estatunidencs desplegats a Europa.
Comptem amb altres acords de cooperació militar cridaners com per exemple un memoràndum d’entesa amb Israel, acords militars amb l’Aràbia Saudita (en aquest cas destaca un acord de protecció mútua d’informació militar de 2017 que té com a objectiu ocultar la venda d’armes poc santa a aquest estat), amb Kazakhstan, amb la majoria dels països del Sahel, i així un llarg llistat.
Formem part de l’eurocuerpo amb França, Alemanya, Bèlgica i Luxemburg; de Euromarfor amb França i Itàlia; d’una força amfíbia hispana-italiana; d’una iniciativa amfíbia europea amb el Regne Unit, França, Holanda i Itàlia; d’una Força de gendarmeria europea amb Portugal, França, Itàlia i Països baixos; d’un Comandament de transport Aeri Italià i amb quanta iniciativa militar surt a compte.
b) Una inversió en la guerra escandalosa
Tampoc explica el mapa que des que Felipe González va autoritzar el primer contingent militar de participació en operacions en l’exterior fins a la data són ja prop de 120 escenaris militars en els quals han participat els exèrcits espanyols, amb més de 120.000 efectius en circulació. És un escàndol. Som un país que difícilment pot considerar-se amistós després de tanta tropa dansant.
Crida l’atenció la falta de visions crítiques en els mitjans de comunicació cada vegada que la ministra de defensa surt a escatainar aquesta enorme participació espanyola en operacions militars en l’exterior.
c) Una despesa impresentable per a fer la guerra i imposar la dominació del bloc occidental
No ens despistem amb les mentides que difon la publicitat oficial. No és cert que les tropes espanyoles en escenaris militars de control i de conflicte tinguin com a finalitat garantir la pau, com diu la ministra de defensa. Més aviat els esforços militars s’encaminen a garantir les posicions de l’OTAN i els interessos d’euroatlàntics en l’statu quo internacional, tot això sota la batuta de comandament dels EUA; el principal soci i actor militar mundial.
És curiós. Mai s’ha auditat la despesa en operacions en l’exterior. No ho ha fet el Tribunal de Comptes. Tampoc ho ha exigit el parlament i no comptem amb cap avaluació d’aquesta política.
Espanya ha enterrat milers de milions d’euros en escenaris com l’Afganistan, Mali o l’Iraq, per posar dos exemples on la participació s’ha saldat amb un sonor i descarat fracàs, però el nostre parlament, com sempre, per raïm. No ha demanat ningú avaluar aquestes polítiques. Per què? Busquin el simple, perquè tots mullen d’aquesta salsa i no volen preguntes incòmodes.
Podria, com en altres temes, demanar-se que l’AIREF o una altra instància d’avaluació de les polítiques públiques, que avaluï aquest tipus d’acció. Es farà? Ho farà la dreta militarista? el PSOE no menys militarista?una esquerra botinflada i sense alternativa? els nacionalismes perifèrics?
Ho demanarà l’entramat d’organitzacions de cooperació al desenvolupament, que saben el que està passant, però callen o parlen entre dents sobre aquest tema? La premsa groga? Algun periodista amb criteri propi? Algú més?
Mentre no existeixi una fortalesa antimilitarista amb capacitat de mobilització social, amb criteris, arguments i alternatives sòlids i amb una agenda de veritable i constant treball i lluita, capaç de fer passar factura al cinisme oficial, ningú mourà un dit.
Veiem en el quadre següent, d’elaboració pròpia i basat en les dades oficials més els que oculten i se’ls escapen de tant en tant que, des de 1999 a 2024 (enguany amb una projecció, perquè només cal fer una estimació) Espanya ha gastat a participar en operacions d’ingerència militar ni més ni menys que 20.781 milions d’euros sense que pugui dir-se que aquesta quantitat ha propiciat ni un sol assoliment de pau en el món.
21,781 milions d’euros que en gran part han servit per a sobreincentivar als militars amb sobresous i dietes «a la buxaca», però també per a provar el nostre material bèl·lic, efectuar d’amagatons inversions i reparacions que no constaven amb partides de despesa clares en altres capítols del pressupost i usar, com no, la nostra presència militar i el nostre material en l’aparador dels compradors d’armes.
I també, obvi és dir-ho, per al campaneo internacional dels nostres mediocres polítics que, mancant una visió estratègica o d’altres mèrits, participen en el concert de les nacions posant els mamporreros al servei del servil sistema de relacions polítiques en el qual ens desemboliquem.
Si comparem el mapa elaborat per Defensa amb un altre relatiu a l’índex de pau mundial, veurem l’estranya casualitat que gran part dels pitjors escenaris per a l’índex mundial de pau coincideix amb el de la nostra presència vigilant mars, assessorant països o posicionant tropes. ´
Resulta turbador que participem activament en els llocs on pitjor van els múltiples indicadors de pau, ja sigui els relacionats amb el desenvolupament, amb la seguretat humana o amb la justícia. No sembla que la pau que portem sigui tan pacífica com prefereixen els indicadors.
d) El negoci de les armes
Un altre dels motius de la nostra activa presència en la nostra aliança de guerra sorgeix al nostre voltant és el nostre activíssim paper en la venda d’armes per onsevulla.
Si superposem el mapa de les operacions militars en l’exterior en les quals participa Espanya amb un altre dels principals i més actius compradors d’armes Made in Spain sorgeix el dubte de si la política intervencionista espanyola no és l’avançada dels senyors de la guerra i els seus opípars negocis.
Sobre aquest tema convé recordar que els creixents augments de la despesa militar d’occident exigits pels EUA no tenen com a principal objectiu construir la pau o la seguretat col·lectiva, sinó incentivar i encebar el negoci de les grans corporacions armamentístiques, principalment de matriu nord-americana i imposar una estirada de l’economia de guerra, amb el seu correlat de generació de deute en múltiples països, que beneficia la dependència de gairebé tots als interessos americans.
A menor escala, nosaltres repliquem el model posant-nos a roda de la superpotència americana per a recollir les engrunes amb nostra menys lucrativa indústria militar, la sisena exportadora d’armes segons el SIPRI si comptem els últims deu anys i l’octava si només comptem l’últim, on s’han incorporat nous voltors carronyers al negoci dels senyors de la guerra.
e) Un exèrcit entrenat
Una altra de les funcions de les operacions en l’exterior, lluny de tenir res a veure amb la pau, és entrenar a la tropa, posar-la en perfecte estat de combat per si arriba el cas d’haver de fer un ús massiu d’aquesta.
És significatiu comprovar que són més de 121.000 efectius els que han participat en operacions en l’exterior.
És evident que això no equival al fet que han enviat fora a tot l’exèrcit, perquè es van reemplaçant en contingents de militars en operacions exteriors per períodes de temps determinat els efectius en l’exterior. Però 121.000 és un volum que fa que, en el millor dels casos, puguem pensar que la majoria de les unitats operatives de l’exèrcit han greixat la seva musculatura en conflictes exteriors i compten per això amb un alt grau d’experiència calenta en escenaris de guerra.
Per a un exèrcit el poder exercitar-se en la guerra, sense que ningú s’escandalitzi, és una oportunitat gens menyspreable i serveix a l’interès del militarisme de tenir tot disposat, també per si el que aquell un altre va deixar lligat i ben lligat es descoseix o es deslliga.
La participació en escenaris de guerra es realitza en operacions on participen exèrcits de diversos països de manera conjunta i combinada, la qual cosa també és un aprenentatge i una preparació de l’exèrcit per a una eventual actuació global futura d’imposició per la força de les idees dominants al cap de comandament.
Crida l’atenció que en l’estratègia de defensa espanyola, amén de designar com a risc o amenaça amb enfocament militar a qualsevol cosa que pugui per a en el globus, des d’una pandèmia a un virus informàtic passant per problemes de subministrament d’aigua o atacs dels marcians, hi ha un enemic tradicional de la nostra versió militarista històrica més autoritària que continua formant part de l’obsessió militar: l’enemic intern, ja sigui social, territorial o de qualsevol altre signe.
També per a això s’entrena l’exèrcit, tant amb demostracions d’escenari clàssic militar com de contrainsurgencia, espionatge, ciberseguretat i un llarg etcètera al qual contribueix la participació en missions en l’exterior.
