El dimecres 26 de juliol el president de Níger, Mohamed Bazoum, va ser capturat per la guàrdia presidencial en el palau de govern.
Els colpistes que van adoptar el nom de Consell Nacional per a la Salvaguarda del País, van acusar a Bazoum de ser pro occidental i pro francès. Les protestes contra el cop van ser reprimides, també es van veure manifestacions que van fer costat als colpistes, que van incendiar seus del Partit Nigerí per la Democràcia i el Socialisme, de Bazoum, i van assaltar l’ambaixada francesa.
Les forces armades van triar com a líder al general Abdourahamane Tchiani i la majoria dels partits polítics no es van oposar. França i els Estats Units van condemnar el cop, mentre Ecowas, la CEDEAO i la Unió Africana van donar un ultimàtum dues setmanes als colpistes per a retornar el poder amenaçant amb intervenir militarment. Al que el govern colpista va respondre amb la suspensió de les exportacions d’urani. Durant el dilluns les juntes militars de Mali i Burkina Faso van anunciar que qualsevol intervenció militar a Níger seria vista com un atac a ells també i respondrien en qualsevol cas.
Aquesta situació no és del tot nova. Níger va experimentar 4 cops d’estat i desenes d’intents, a més de conformar 7 repúbliques. Com diversos dels seus veïns, va ser colònia francesa i després de la seva independència formal en 1960 es va establir sobre davanteres artificials. Encara que habiten diversos grups ètnics amb 9 llengües oficials, el poder va caure en mans de l’elit econòmica dels Haussa i l’exèrcit.
Níger té llaços estrets amb el seu ex metròpoli per l’exportació d’Urani, ja que posseeix la setena reserva mundial d’aquest mineral, vital per a la producció energètica a França. Fins fa poc era explotat per l’empresa francesa Areva, que acapara el 60% del negoci i recentment es va sumar Cominak de capitals xinesos.
Malgrat l’existència d’aquest recursos, i altres encara no explotats com a or i petroli, el saldo soci econòmic de Níger és alarmant:
Mentre l’urani de Níger produeix el 40% de l’electricitat de França, el 89% de la població de Níger no té electricitat.
Les empreses extractivistes obtenen guanys que tripliquen el PBI nigerí però aporten a penes el 5,5% en impostos, i el país compensa els seus ingressos depenen de l’ajuda d’organismes internacionals.
Níger està en la penúltima posició del rànquing mundial en l’índex de desenvolupament humà elaborat per l’ONU.
Gairebé la meitat de la seva població viu amb menys de 1,90 dòlars al dia i només un 15% dels adults està alfabetitzat. Les seves dades demogràfiques són tan sorprenents com alarmants: la taxa de natalitat indica una mitjana de 7 fills per dona, l’edat mitjana de la població és de menys de 15 anys i la seva esperança de vida és de 62 anys.
S’espera que la seva població es dupliqui en les pròximes dècades, a això s’agrega que el 80% dels 18 milions de nigerins habiten regions rurals cada vegada més desèrtiques i improductives i depenen d’aquesta producció destinada a la subsistència.
La seva ubicació geogràfica, en el centre del Sahel, és una regió de transició entre el desert del Sàhara i la sabana, sense sortida a la mar. La seva única regió apta per a l’agricultura al sud del país experimenta un accelerat procés de desertificació. Sense anar més lluny, el llac Txad va reduir la seva superfície de 22 mil km quadrats a només 300 en 50 anys, una conseqüència directa de la crisi climàtica que afecta els pobles que depenen dels seus recursos per a sobreviure , generant competència armada pel seu control.
D’altra banda, França va finançar als governs nigerins per a frenar als migrants africans que intenten arribar al Mediterrani travessant el desert. 300 mil Milers de persones són retingudes en ciutats pobres com Agadez, a la mercè del tràfic de persones i dependents de l’ajuda internacional.
En 2002 els Estats Units, amb l’excusa de combatre al gihadisme, va instal·lar a Níger dos de les seves bases més importants i el va convertir en el segon país a rebre major ajuda militar del continent. França va llançar en 2013 l’Operació Barkhane, va enviar tropes a diversos països d’Àfrica occidental i subsahariana per a combatre a l’Estat Islàmic del Sahel, Boko Haram, però també els aixecaments independentistes Tuareg, una ètnia nòmada d’origen berber.
Per la violència d’aquestes intervencions, no és casual que la població rebutgi el model de "democràcia importat des d’Occident", associat a una classe política corrupta i a la intervenció francesa, i que construeixi la seva identitat a partir de pertinences ètniques i territorials, tendint a aprofundir velles rivalitats on perdin sentit qualsevol símbol nacional "nigerí".
D’altra banda, potències com la Xina o Rússia, que en aquests dies va realitzar un cim amb representants dels països africans, busquen situar-se com els nous garants del creixement i estabilitat per a la regió. Però la seva oferta implica, per exemple, als mercenaris del Grup Wagner, que s’ocupen d’activitats com la pirateria i contraban d’or al Sahel, responsables d’una violència igual o major que els francesos i nord-americans. Per descomptat, que això estigui succeint és producte de la decadència relativa dels Estats Units i França a nivell mundial, però que no implica un canvi automàtic d’aliances internacionals.
A Níger per la diversitat de pobles que allí habiten existeix una hibridació ètnica, gastronòmica i musical única que corre gran perill si hi ha un aprofundiment de la violència política i els conflictes armats, ambientals i territorials que podrien destruir les febles bases en les quals està fundat el país.
