Quan Israel va començar a bombardejar els barris del nord-est de la ciutat, que les FDI havien ordenat evacuar al matí, Hamàs va declarar que acceptava una proposta de treva, els detalls de la qual encara no es coneixien. Malgrat versions contradictòries, sembla que Hamàs va signar una proposta que no va rebre l’aprovació dels israelians durant les negociacions de la setmana passada.
Aplicada en tres fases diferents, la proposta preveu en el primer període l’alliberament d’alguns dels ostatges a canvi d’un alto-el-foc immediat i la retirada de les forces israelianes dels centres urbans. Durant la segona i tercera fase, Israel es comprometria, a canvi de l’alliberament dels presoners restants, a retirar-se de Gaza i signar una treva permanent amb Hamàs.
D’aquesta proposta, que reprèn les línies generals de l’acord de París, negociat al febrer abans de ser rebutjada per Israel, sembla que l’Estat colonial només ha acceptat la primera part. En el centre del conflicte, la vaga definició dels objectius del segon i tercer període –que han d’oferir els mitjans per “restablir una calma duradora”– és objecte d’interpretacions divergents: mentre Hamàs defensa que la “calma duradora” només pot aconseguir-se obtinguda mitjançant una “treva permanent” (el seu objectiu estratègic fonamental des de 2006) Netanyahu no vol un acord que li privi de poder reprendre la guerra.
L’anunci de la signatura de l’acord va alimentar l’esperança i després la ira de les famílies dels ostatges que es van mobilitzar massivament durant la nit, en particular a Tel Aviv, per exigir al govern israelià que posés fi a la invasió de Rafah. El gabinet de guerra, per part seva, va anunciar l’enviament d’una delegació al Caire per reprendre les negociacions i va declarar que les FDI continuarien l’operació a Rafah per “exercir pressió militar” sobre Hamàs. En aquestes coordenades, si l’operació presagia una massacre, la seva escala continua sent desconeguda ja que la seva línia de desenvolupament és actualment impredictible.
En declarar que la proposta de Hamas estava molt per sota dels "interessos essencials" d’Israel, els membres del gabinet de guerra van decidir continuar amb la invasió. Després de l’intens bombardeig dels barris nord-orientals de la ciutat refugi es van registrar moviments de tropes. Al llarg de la frontera amb Egipte, tropes terrestres, procedents de Kerem Shalom, van prendre possessió cap a mitjanit, l’aeroport Yasser Arafat, al sud-est de Rafah on es van sentir trets.
Avançant al llarg de la frontera, les forces israelianes van prendre el control del lloc de control de Rafah aquesta mateixa nit, aïllant permanentment Gaza de la resta del món. En tancar el punt fronterer, les FDI van interrompre el flux de camions carregats amb ajuda alimentària, que ja entraven al territori palestí en número insuficient. Segons el Washington Post, les forces israelianes van matar a una vintena de combatents durant la nit i van evacuar a la “gran majoria” dels refugiats presents al llarg de la frontera durant el seu atac.
Després que Egipte transmetés diverses sol·licituds d’informació a Israel a la tarda, sembla que les forces israelianes van fer de la presa de la Porta de Rafah un objectiu crucial per satisfer a l’aparell de seguretat egipci, que temia que la invasió no rebutgés a molts refugiats cap a Egipte. Com va confiar aquest matí un diplomàtic egipci a Le Monde, “els israelians semblen haver comprès la nostra línia vermella i, sobretot, haver escoltat a Washington, que l’hi va confirmar. Però el terreny és un altre: Egipte s’està preparant per a un escenari de desastre, que l’obligaria a acollir a algunes desenes de milers de persones que fugen dels combats”.
Per a qualsevol pla d’evacuació, les forces israelianes tenen la intenció de traslladar per la força a la majoria dels refugiats, en menys de deu dies, als campaments construïts precipitadament a la costa occidental, on l’exèrcit israelià ha lliurat al voltant de quaranta mil tendes de campanya.
A més de les forces terrestres estacionades en Kerem Shalom que es van lliscar al llarg de la davantera sud per a arribar a la porta de Rafah, els múltiples trets d’artilleria que van marcar la nit indiquen la presència de vehicles blindats, col·locats en arc a la sortida de la ciutat. A diferència d’altres ciutats assetjades per les FDI, com Khan Younes i Ciutat de Gaza, la densitat de població de la ciutat concentra a més d’un milió i mig de refugiats desplaçats cap al sud pels bombardejos i la invasió des del nord. Això significa que les forces israelianes no podran avançar barri per barri, mentre que les operacions militars requeriran el desplegament d’unitats més complementàries. Així ho va explicar a Foreign Policy Michael Mulroy, ex expert militar del govern estatunidenc: «els israelians necessitaran almenys dues divisions, amb paracaigudistes i unitats blindades, al costat de destacaments d’artilleria més petits i unitats de forces especials». En una situació tan desesperada, és probable que la resistència palestina, de la qual Hamàs és el major component, llanci també assalts més massius, combinant atacs de superfície i atmosfèrics mitjançant drons o altres elements aerotransportats.
Netanyahu ha optat així per ofegar en foc i sang l’últim refugi de la població de Gaza. És de vital urgència reaccionar massivament a la invasió cataclísmica que s’aveïna en Rafah i sortir als carrers com veiem en tantes protestes i campaments en les universitats a França, Estat espanyol i els Estats Units.
