×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Recuperar la il·lusió sense cedir a l’idealisme: carta oberta a les comunistes dels Països Catalans

Reproduïm la carta de resposta escrita per Borja Garcia en el marc del debat sorgit en el si de l'organització juvenil independentista Arran. Publicat originalment a L'Accent.cat.

EsquerraDiari.cat

divendres 10 de juny de 2022
Facebook Twitter

La voluntat d’aquesta carta és donar resposta a les afirmacions del recent article publicat L’Accent amb títol Carta oberta al jovent comunista. Ho faig, val a dir, no excessivament allunyat generacionalment de la camarada, ja que la meua militància juvenil s’inicia just amb el naixement d’Arran. Anem pas a pas.

D’entrada, i com qualsevol militant comunista de la Mediterrània i d’Europa, la primera urgència que tenim de consens és clarificar posicions. Analitzar correctament la derrota del comunisme al nostre continent i oferir una resposta a la fal·làcia de la fi de la història de Fukuyama. I ací, clar, l’article encerta. Tot i que ho fa parcialment només, perquè s’abstrau per amagar que als Països Catalans aquesta derrota política porta per nom eurocomunisme, carrillisme, PSUC i PCE. Amaga que, a Europa, a penes dos partits comunistes van ser capaços de resistir les concessions socialdemòcrates i atlantistes de l’eurocomunisme: el KKE a Grècia i el PCP a Portugal.

I sobretot amaga la centralitat de la qüestió nacional, de resistir l’espanyolisme com a via de penetració de la ideologia burgesa, en aquesta articulació d’una resistència enfront del reformisme que representaven els pactes de la transició: els de Toledo, i el café para todos de les autonomies, que ja eren indestriables. Perquè la indestriabilitat no ens l’hem inventada nosaltres, la indestriabilitat se’ns imposa a cop de pujada de preu de la gasolina mentre es retalla el català a l’escola. La indestriabilitat indica que en relació amb la presa del poder polític, la qüestió nacional és terreny de disputa de la lluita de classes enfront dels marcs d’acumulació capitalistes dels estats espanyol i francés.

«L’exigència categòrica de la teoria marxista en investigar qualsevol qüestió social és que s’examine en límits històrics definits, i, si es refereix a un país particular (per exemple, el programa nacional d’un determinat país), que es faça en relació amb els trets específics que distingeixen aquell país dels altres en la mateixa època històrica.» (El dret d’autodeterminació de les nacions, Lenin)

Aquest examen és el que s’obvia a l’article. No per desconeixement, clar, sinó segurament perquè es necessita generar un buit justificatiu entre aquesta derrota històrica i el present. El fet que el principal terreny de disputa del poder polític al País Valencià fora la Batalla de València com a mecanisme per imposar el domini de la burgesia mitjançant els consensos de la transició. La necessitat d’una operació Garzón als Països Catalans contra l’independentisme popular. El fet que l’únic moviment polític que plantejara després de la transició la necessitat de les accions armades lligades a la lluita obrera fora l’independentisme.

Poc importa que molt abans que totes nosaltres ja hi haguera qui va defensar que la via revolucionària era l’únic camí per a la consecució del socialisme. I que l’Esquerra Independentista haja seguit aquest fil roig fins a l’actualitat. Perquè reconéixer-ho, implicaria ignorar que potser hi ha poc de nou en els seus plantejaments, almenys en aquest sentit, ja que implicaria ignorar també els deu anys de lluita revolucionària d’Arran i tants altres precedits de l’acció política de Maulets i la CAJEI. Pagava la pena, per tant, impugnar un escrit que a parer meu recull una emocionalitat necessària i una convicció ferma en l’horitzó socialista, però que gira l’esquena paradoxalment a tota concepció materialista de la història. Tallar i cosir el fil roig de la història per a adequar-lo a posicions predefinides és, bàsicament, antidialèctic.

Malgrat això, no seria la primera vegada en què un moviment revolucionari qualsevol acaba plenament fagocitat per desviacions producte de la ideologia burgesa i assumint el programa socialdemòcrata. El possibilisme, el movimentisme, la tàctica absent de programa, l’absència d’estratègia, la paràlisi, la desorientació. Són moltes les desviacions que enfrontem hui i de segur que el nostre moviment no ha estat exempt de riscos, d’inconcrecions tàctiques o de formulacions erràtiques que cal entomar amb absoluta predisposició a l’autocrítica. Ni el socialisme és una idea, ni el marxisme cap teologia, sinó la brúixola que ha de guiar la nostra praxi quotidiana en l’avenç cap al comunisme.

Per això paga la pena refutar els arguments més actuals de l’article. D’entrada, sobta que es reclame clarificació ideològica en la conceptualització i alhora es puga reproduir sense embuts el mite de la classe mitjana. Precisament, un concepte creat des de l’economia liberal i la sociologia per aconseguir el desclassament de la facció de la classe obrera que havia assolit importants millores gràcies a l’existència d’un bloc socialista i un elevat nivell d’organització sindical. Si la classe social la defineix un determinat nivell salarial, no parlem de marxisme. Si la penetració d’ideologia petitburgesa (de la qual estem obligats a previndre’ns) defineix la classe mitjana, a aquesta classe poden pertànyer igualment un professional liberal i un obrer directament lligat al procès d’extracció de plusvàlua.

Però el més important és que ens trobem davant d’un moment històric de proletarització de la petita burgesia i d’empobriment de les faccions de la classe obrera històricament amb més drets conquerits, en què es reformula la composició del mercat de treball i del sistema d’explotació. Un moment històric en què la impossibilitat de reedició de l’estat del benestar ens obliga a convertir cada maniobra de resistència en una ofensiva que combata el possibilisme i unifique els interessos de la classe treballadora sota un programa comú revolucionari. Un moment en què la pràctica política de la socialdemocràcia (OTAN, guerra imperialista, repressió, espanyolisme, control social, explotació extrema, Next Generation, desnonaments) és indistingible de la dreta més reaccionària. Perquè als Països Catalans no existeix un projecte dominant basat en el poder de la classe mitjana, sinó una submissió absoluta dels partits que millor representen els interessos del reformisme i la socialdemocràcia (siguen autoafirmats progressistes, independentistes o sobiranistes) al projecte hegemònic de la burgesia. Uniformitat nacional, unitat territorial i salvaguarda de la propietat privada són el centre del disseny del seu marc d’acumulació.

I és en aquest moment en què, pecant d’abstracció idealista, s’atribueix a una facció de classe en descomposició i pràcticament inexistent dins d’un estat del benestar que ha desaparegut (si és que algun dia va existir en la forma com es va desenvolupar en altres països) la manca d’una alternativa comunista. Segurament, aquesta explicació dibuixa un camí aparentment més curt per organitzar la classe obrera i projecta la ràbia en una direcció justificada, però no es pot dir que es concrete operativament (estratègicament, organitzativament) en res.

Que després del 2008 el programa reformista de la socialdemocràcia i el social-liberalisme es van imposar és un fet. La manca d’una alternativa revolucionària amb capacitat per a evitar que les lluites fraccionades de la classe treballadora foren alineades amb els interessos de la classe dominant va fer que enormes sectors d’aquesta sucumbiren a les propostes de millora graduals dins la institucionalitat burgesa. També és un fet que l’agudització de la lluita de classes que es preveu ens obliga a estar en disposició de dirigir necessàriament el xoc cap a posicions revolucionàries si no volem que les nostres aspiracions queden subordinades novament als interessos d’una classe antagònica, és a dir, novament derrotades. Reconéixer això no ens ha de fer ignorar que els elements centrals del programa de l’Esquerra Independentista encara són vigents: no hi ha condició possible per al socialisme dins les fronteres dels estats espanyols i francés, la Unió Europea i l’OTAN, i, en aquest sentit, la lluita per l’autodeterminació als Països Catalans es formula com un marc d’adscripció i acumulació de forces imprescindible per a materialitzar la presa del poder polític.

Perquè si dir-nos revolucionaris no fa que siguem automàticament revolucionaris, autoafirmar-nos com a socialistes tampoc no garanteix una praxi correcta que ens faça avançar. No almenys des de la perspectiva del socialisme científic. L’utòpic ja impregna els defensors de tesis segons les quals hi ha més potencialitat revolucionària en les experiències autònomes dels nostres barris que en defensar l’accés gratuït als centres de salut també dels nostres barris i pobles perquè aquesta sanitat és producte de l’estat burgés. I aclarisc que no confronte una lluita amb l’altra, ni les presente com a excloents.

En qualsevol cas, del que l’article no està en disposició de parlar és de la presa del poder polític. De les implicacions, més enllà de la idea de socialisme, que a la pràctica determinen aquesta qüestió central. Del fet que la indestriabilitat dels eixos no implica reduir el socialisme a una qüestió econòmica com s’afirma, sinó elevar-lo a condició de possibilitat mitjançant la construcció d’un Estat socialista. I per a materialitzar aquest Estat socialista, els marcs d’acumulació dels estats espanyol i francés no ens serveixen. Per això, sense posar en disputa la qüestió nacional, sense proposta independentista, no hi ha formulació de present socialista possible, i el que fa l’article és reduir el socialisme a una “idea”, a una preconfiguració aïllada de la realitat.

Com a comunistes, en tot cas, el que hauríem de preguntar-nos és si el que en el fons s’amaga darrere l’abstracció internacionalista i l’ocultació de quin hauria de ser aquest futur Estat socialista (plantejament independentista, leninista si es vol, del marxisme d’alliberament nacional) és una altra via de penetració de la ideologia burgesa, en aquesta ocasió a través d’alguns dels postulats propis històricament de l’eurocomunisme, el trotskisme o els moviments autònoms. L’acusació d’interclassisme per la conceptualització poble també fa pensar que s’ha deixat enrere la vasta bibliografia que des de Marx mateix empra aquesta terminologia i d’altres per a referir-se al bloc social en condició de convertir-se en classe per a si. Per tant, aquesta acusació d’interclassisme, de fer-li el joc a la burgesia en disputar la qüestió nacional, té més a veure amb l’acusació de nacionalista a l’altre per no veure el nacionalisme propi que Lenin refutava a Rosa Luxemburg al llarg de l’obra El dret d’autodeterminació de les nacions:

«Amb tot, la millor forma de provar aquests arguments i d’altres de similars és estudiar l’actitud de les diverses classes socials vers aquesta qüestió. Per als marxistes aquesta prova és obligatòria. Hem de partir d’allò que és objectiu; hem d’examinar les relacions entre les classes sobre aquest punt. En no fer-ho, Rosa Luxemburg és culpable dels grans pecats de la metafísica, de l’abstracció, dels tòpics i de les afirmacions vanes, etc., dels quals prova d’acusar, debades, els seus oponents.»

El moment és difícil. I sé que haver nascut a l’Alemanya de Karl Liebknecht, o a l’actual, no ens haguera lligat com a comunistes a cap moviment d’alliberament nacional (no almenys dins les fronteres de l’Estat). I potser tot hauria resultat menys contradictori en el terreny de la coherència i la moral, que és on es mou molt còmodament, per cert, l’article. Tampoc potser a alguns no els resulta senzill observar com davant l’avenç de la guerra imperialista al món per a garantir l’hegemonia dels EUA i l’expansió territorial per l’espoli de recursos, el dret a l’autodeterminació de les nacions (al Donbass, a Ucraïna, a Palestina, al Sàhara, al Kurdistan, a Armènia) es torna a presentar com el terreny de disputa de la lluita de classes. I jo no crec que estiguem en condicions de fer convertir ara, ja, la guerra imperialista en guerra civil, com indicava Lenin a la posició del POSDR davant la guerra. Però del que estic segur és que l’Esquerra Independentista és el principal pol de resistència als Països Catalans enfront de la penetració de les posicions socialxovinistes i socialdemòcrates que caracteritzen els actuals governs progressistes i del canvi, corretges de transmissió dels interessos de la burgesia.

Per sort, la militància comunista al si d’Arran mai no ha deixat de créixer des dels seus orígens. Militar a l’organització i lluitar per la independència dels Països Catalans, un Estat socialista i una societat feminista és la contribució històrica de les joves treballadores amb consciència de classe a la causa del comunisme internacional a la nostra terra. Podeu mirar als ulls amb orgull. Mireu als ulls les milers de feministes que van impulsar una vaga general quan tothom hi renunciava. Mireu als ulls les milers d’independentistes represaliades. Mireu als ulls les obreres que als nostres barris, pobles i centres de treball pateixen amb nosaltres la violència diària d’aquest sistema d’explotació. I feu-ho, fem-ho, també amb humilitat. Perquè, per sort, la història també ens ha explicat massa vegades que la praxi és el millor exercici d’intel·ligència col·lectiva al servei dels interessos de la classe obrera.

*Borja Garcia, membre de l’Executiva Nacional i portaveu d’Endavant OSAN al País Valencià.

** La lletra negreta és original de l’edició publicada a L’Accent el 06/04/22.


Facebook Twitter
El Ministeri de l'interior premia al policia nacional infiltrat amb una plaça a una ambaixada

El Ministeri de l’interior premia al policia nacional infiltrat amb una plaça a una ambaixada

Prou espionatge i infiltracions del govern "progressista" contra organitzacions socials, sindicals i polítiques. Marlaska dimissió!

Prou espionatge i infiltracions del govern "progressista" contra organitzacions socials, sindicals i polítiques. Marlaska dimissió!

Cinc activistes es querellen contra el policia infiltrat que utilitzava relacions sexe-afectives

Cinc activistes es querellen contra el policia infiltrat que utilitzava relacions sexe-afectives

ERC i PSC acorden els pressupostos catalans: retorn a l'autonomisme, macroprojectes i suport a la reforma "ligth" de la Llei Mordassa

ERC i PSC acorden els pressupostos catalans: retorn a l’autonomisme, macroprojectes i suport a la reforma "ligth" de la Llei Mordassa

Mor una nova persona sense sostre a Barcelona després de les jornades "sensellarisme" de l'Ajuntament

Mor una nova persona sense sostre a Barcelona després de les jornades "sensellarisme" de l’Ajuntament

El govern del PSOE i Unidas Podemos planeja l'enviament de tancs a Ucraïna

El govern del PSOE i Unidas Podemos planeja l’enviament de tancs a Ucraïna

La inflació segueix en alça i els preus dels aliments “pels núvols”

La inflació segueix en alça i els preus dels aliments “pels núvols”

L'economia creix un 5,5% en 2022 a costa de baixos salaris i preus alts

L’economia creix un 5,5% en 2022 a costa de baixos salaris i preus alts