Catalunya

Restauració autonòmica i orfandat estratègica de l’esquerra independentista per a vèncer

Treure lliçons i debatre sobre estratègies de l'esquerra, particularment amb la formació independentista anticapitalista CUP, és una important tasca militant enfront del momentum actual del laberint català, de consolidació de la restauració autonòmica.

Cynthia Lub

Barcelona | @LubCynthia

Federico Grom

Barcelona | @fedegrom

diumenge 20 de juny| edició del dia

Una postal, una carta i una piulada. La primera, la reunió a la seu de la patronal catalana el passat 7 de juny a Barcelona, amb el president Pedro Sánchez prometent "deixar enrere la dialèctica estèril d’uns i d’altres” al president de Catalunya Pere Aragonès, qui va augurar “superar l’immobilisme i avançar de nou”, per a això va assegurar: “mai abans s’havia afrontat la voluntat de resoldre el conflicte”. Al costat d’ells, els símbols de l’establishment català fent honor a l’editor i empresari comte de Godó, amb el discurs inaugural del president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre que va obrir dient, “Tant de bo aquest sigui l’inici de la solució”.

Hores després publicava la seva carta Oriol Junqueras des de la presó de Lledoners [1], en la que es va atrevir a dir que la millor via per a la independència era “La via del pacte i l’acord, la via del referèndum acordat. És l’opció que genera més garanties i reconeixement internacional immediat. Perquè sabem que altres vies no són viables ni desitjables en la mesura en què, de fet, ens allunyen de l’objectiu a aconseguir”.

Mentrestant, en una piulada amb molta menys repercussió, els Riders deien: “Avui Pere Aragonès amb la patronal, CCOO i UGT han homenatjat el comte de Godó… Això és una vergonya i un insult a tota la classe treballadora”. Amb tota l’autoritat de la sang vessada en accidents laborals provocats per la desídia patronal, els Riders representen a aquesta joventut que ve lluitant contra l’explotació. I com molts altres sectors de la classe treballadora, comencen a tenir clar qui són els responsables polítics de la precarietat laboral, els desnonaments, les pujades de llum, atur, pobresa, la subcontractació i les externalitzacions.

La postal de Foment és la d’una reconciliació segellada amb part dels 140.000 milions d’euros dels fons europeus, deixant enrere les amenaces de fugida en 2017 de Catalunya de les seus socials de les grans empreses. La carta, relata un momentum del laberint català que busca coronar la restauració autonòmica com a sortida dels partits del processisme, esperant aquest banquet dels milions que no seran “donacions filantròpiques” [2], sinó que augmentaran un deute públic per a ser retornats a costa de nous ajustos i retallades com ha ocorregut en altres crisis.

I quin rol juga l’esquerra independentista? Lamentablement és furgó de cua d’aquest gir i això és el que importa analitzar aquí. La carta de resposta de la CUP [3] no és més que un intercanvi epistolar que reforça l’estratègia de conciliació amb els mateixos partits que, no sols s’han mostrat incapaços i sense voluntat de conquistar el dret d’autodeterminació nacional, sinó que des dels tentacles de la Generalitat, sentencien a joves com en Marcel Vivet, condemnat a cinc anys de presó per protestar contra la Jusapol.

La carta de la CUP

La carta de la formació anticapitalista planteja precisament que “el diàleg en el marc de la Constitució espanyola… No té sentit, ni més recorregut que el gest d’intentar obrir-lo. (…) ara el govern espanyol pretén rematar l’estratègia i tancar un cicle de lluita i d’organització amb els indults”. Però allò qüestionable de la CUP-G és que, sabent que aquest diàleg de reconciliació dels partits del processisme no és nou, continuï insistint una i mil vegades més en que “necessitem que el Govern independentista sigui una eina de defensa dels drets i les llibertats de la gent treballadora. I segons la brúixola d’octubre del 2017 i de molts octubres passats, requerirà fortalesa”.

Això és com demanar-li la lluna en un cove. Junqueras en la seva carta deia que “les estratègies han d’adaptar-se a les circumstàncies per a ser guanyadores”. Una retòrica per a sentenciar l’abandonament de la via unilateral cap a la independència. No fa més que segellar i signar la restauració autonòmica, com si es tractés de la fi d’un contracte de treball ja realitzat, que va durar des de l’1-O de 2017 fins a aquests dies. És a dir, quelcom que s’albirava molt abans que la CUP li donés el seu suport a ERC i Junts per a formar govern.

Llavors, per què la CUP torna a la “mà estesa” ja no només en allò nacional? I per què l’estén també en allò social? quan almenys abans plantejava un “puny tancat” en aquest camp, i insisteix “La Generalitat ha de ser lleial a les necessitats i voluntats del nostre poble i fer honor al títol de republicana posant-se al costat dels que no tenim més futur que el país que puguem construir amb les nostres mans”. I acusa que “malgrat la tossudesa dels jutges, no volem un país ple de salons on es passegin els mercaders, però sense sostre per a qui no ho pugui pagar”. Quan ERC i JxCat han renegat de la seva classe per a deixar les passejades amb els mercaders de les grans empreses capitalistes? O és que potser s’han acabat els desnonaments a Catalunya?

Clar que la postal de Foment del Treball, és un “insult a tota la classe treballadora” com diuen els Riders: “L’acte ha estat patrocinat per Glovo, empresa condemnada 48 vegades per tenir a milers de falsos autònoms i vulnerar drets fonamentals”. Els ‘mercaders’ no estan pensant a destinar els 140.000 milions a reconstruir les vides destrossades després de la crisi pandèmica, que va mostrar de manera crua una sanitat devastada després de dècades de retallades i privatitzacions pels governs autonòmics. Molt menys per als plans d’industrialització tan promesos pels polítics del Govern enfront les fàbriques tancades com Nissan i les subcontractes. Ni per a la solució dels greus problemes socials.

Tan insultant com ho és la carta del líder d’ERC cap a les 3.000 persones encausades, detingudes, exiliades i preses polítiques, en la que diu: “Nosaltres fa temps que, malgrat estar en la presó privats de llibertat, ens asseiem a la taula i mantenim sempre la mà estesa. És el moment que el govern espanyol demostri el seu compromís amb la reconciliació, el diàleg, i la negociació”. Un insult a les milers de persones que van posar el cos l’1-O, que van fer vaga el 3-O -malgrat l’“aturada de país” de CCOO i UGT- i a totes les aspiracions democràtiques ofegades per la repressió del Règim, però també pels partits del processisme.

Però la CUP-G prega a la Generalitat “ser lleial a les necessitats del poble”. Com es pot continuar generant il·lusions tan falses a ulls de la classe treballadora? Estem a gairebé quatre anys de l’1-O de 2017 i partits com ERC i els hereus “rebels” dels convergents (avui JxCat) s’han mostrat totalment en contra de donar solució a les demandes democràtiques i el dret a l’autodeterminació del poble català. I en el mig, una crisi pandèmica en la que el rostre criminal d’aquests partits no s’ha pogut ocultar.

Són molts els sectors crítics que han perdut la il·lusió en els partits del processisme. I la crisi econòmica, política i social tant a Catalunya com en l’Estat espanyol -després de la fallida de Podemos- augura noves situacions agudes de la lluita de classes, abans o després. Per a això cal preparar-se, per la qual cosa és imprescindible, de part de l’esquerra anticapitalista, treure conclusions per a no continuar cometent els mateixos errors que, de repetir-los davant cada embat, aquests s’aprofundiran amb conseqüències tràgiques per al conjunt de la classe treballadora i els sectors populars. I en aquest curs repetitiu està la CUP, aprofundint la seva estratègia reformista i de conciliació de classes.

Si el que es vol és combatre al Règim del 78 cal començar per comprendre que també cal combatre a l’altra pota del Règim del 78 autonòmic i els seus partits. La setmana següent de la postal i la carta de Junqueras, tot i que l’entorn independentista havia promès que després del discurs real del 3-O del 2017, cada visita de Felip VI seria una intensa migranya per a la Casa Reial, el borbó va poder passejar tranquil per Barcelona i sopar amb el Cercle d’Economia parlant del “paper decisiu” de Barcelona i Catalunya a Espanya, entre taules rodones amb Xavier Faus, Botín, Pablo Isla i Álvarez-Pallete. I això és el que importa per a tal reconciliació, perquè l’absència del president d’ERC en el sopar és només una performance, mentre es van presentar les conselleres de Presidència i Exteriors de la Generalitat. Fins i tot l’“honor al títol de republicana” se li comença a esborrar a ERC.

Aquests van deixar segellada una postal i una carta des de Lledoners que, si la CUP-G no diuen el que és, és a dir, la consumació d’una restauració autonòmica aixafant les aspiracions democràtiques del poble català, estan salvant la vida als partits que s’abracen i negocien amb els capitalistes d’Inditex, Santander i Telefónica. És preparar-se per a mil i una derrotes més. O acabar sent responsables d’aquestes.

Els qui realment lluitem per una ruptura -revolucionària i transformadora- contra el Règim i el sistema i entenem que aquesta és l’única manera de portar endavant les aspiracions democràtiques com la de l’autodeterminació nacional, no ens sentim traïts ni per ERC ni per JxCat. Sobre la base de les experiències històriques i actuals, sempre revelem la utopia que les demandes democràtiques del poble català podrien conquistar-se sense tocar els fonaments polítics del Règim del 78 i els interessos d’aquesta classe capitalista -catalana i espanyola- que va bregar sense complexos per “la unitat d’Espanya” a cop de repressió, pals i presó per votar i el 155. Que les demandes democràtiques no només seran complertes sinó ofegades en nom de la unitat, el diàleg i la “normalitat democràtica”. Mentre les demandes socials, quedaran en promeses sense complir per a avançar en reformes laborals i de pensions, cada vegada més regressives per a la classe treballadora. En pujades de llum i no de salaris, en més atur i pobresa.

L’orfandat d’una estratègia per a vèncer de l’esquerra

“La victòria no és el fruit madur de la ‘maduresa’ del proletariat. La victòria és una tasca estratègica” deia León Trotsky en “Clase, partido y dirección”.

És necessari aprofundir el debat sobre l’estratègia de la CUP, per a entendre la seva insistència en el lema “Tornarem a vèncer”, -prenent el títol del llibre d’Oriol Junqueras i Marta Rovira-, de la mà del processisme. Però quina és l’“estratègia per a vèncer” de la CUP?

Per a aprofundir en el debat d’estratègies, farem referència a determinats aspectes d’un article publicat en la revista Catarsi, escrit per Albert Noguera Fernández, “D’Amèrica Llatina al Bàltic: repensar l’estratègia d’alliberament nacional” [4], del qual els fonaments teòrics conflueixen amb la pràctica i el full de ruta de la formació anticapitalista. Noguera és un dels referents ideològics de l’esquerra independentista, va ser part de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent del Parlament català en 2016 i és professor titular de Dret Constitucional en la Universitat de València.

Encara que són molts els contrapunts a debatre amb l’article, volem detenir-nos en la seva proposta de “estratègia intersticial”, la qual “defugint de l’enfrontament directe amb l’Estat, consisteix a construir i normalitzar transversalment en la quotidianitat del país, ciutats i pobles, formes d’institucionalitat social i de pràctica política republicana paral·lela”. Considerem que aquesta hipòtesi s’inscriu en l’estratègia etapista de la CUP [5] sobre la qual hem debatut en altres articles [6], aquesta vegada donant compte de les formes institucionals concretes de la primera etapa democràtica de formació d’una república, com “l’Assemblea d’Electes de Catalunya (AECAT), la consolidació dels CDR, dels Consells locals per la República com a instància institucional o la creació d’una xarxa d’economia social republicana amb cooperatives de treball, etc”.

Segons l’autor, sota una manera “quotidiana i difusa de construcció de la república”, s’anirà conformant una situació en la que “els ordres cultural-normatius reals i l’ordre jurídic entrarien en conflicte” produint-se a mig-llarg terme un desajustament entre realitat social i sistema jurídic que, “inevitablement” acabarà sent el motor per a un nou embat.

Aquesta estratègia intersticial seria la que avui pot dur-se a terme davant la impossibilitat de desenvolupar un “acte jurídic constitutiu d’Estat per la via d’un procés constituent per anticipació amb dualitat de poders leninista. L’única cosa que podem fer és continuar construint un escenari generador de múltiples formes de poder dual en el sentit gramscià o foucaultià que, heretat de Trotsky, podem donar a aquestes, perquè generin contradiccions entre realitat i ordenament jurídic espanyol i accelerin l’aparició d’un nou moment històric d’embat contra el règim del 78”. Deixarem per a un futur article el debat d’estratègies entre Gramsci i Trotsky, però esbossarem com el “sentit foucaultià” s’oposa a l’estratègia del trotskisme.

L’estratègia no pot limitar-se a plantejar els escenaris de conflicte i buscar accelerar-los, sense buscar quines són les vies per a vèncer en la pròpia dinàmica. És com accelerar un cotxe contra un mur. La dissertació de Noguera equival a dir: “Com no podem fer el que cal fer -disputar l’ús de la força i el control del territori-, fem això altre- “un procés de construcció de contrapoders (en comú amb sectors de la burgesia catalana) que desplacin la legalitat espanyola”, encara que això altre, no ens prepari per a fer el que cal fer.

Considerem que l’autor no té en compte que la dualitat de poders, tal com Lenin i Trotsky l’entenien, és en primer lloc expressió de l’enfrontament creixent entre les dues classes fonamentals de la societat, el proletariat i la burgesia. I com a part d’aquest enfrontament, l’ascens com a classe dels i les treballadores, en el camí de la conquesta del poder polític.

No és en cap cas un contrapoder, en el sentit que sobreviu en el temps al poder al qual s’oposa, sinó que només pot durar un temps determinat com a part d’un ascens de la lluita de classes, fins que un poder s’imposa sobre l’altre. Tampoc és part del poder ja existent (Govern) sinó un poder sorgit de les formes d’autoorganització que conformen les masses en situacions revolucionàries. Els soviets en el cas rus.

Noguera sosté que, “aquesta és l’única estratègia que podem dur a terme en el «mentrestant» en què ens trobem. Es podrà acusar de renunciar a l’objectiu de fer complir, de manera immediata, el mandat de l’1-O”. La direcció oficial de moviment ja ha renunciat a aquest objectiu abans que el mateix referèndum es realitzés. En l’intercanvi epistolar es va penedir ERC i, fins tot, Jordi Sànchez va escriure que l’1-O no va ser més que una manera de forçar a l’Estat a negociar i no un acte fundacional d’una república que ningú va veure.

El problema és que la CUP, en rebutjar una estratègia basada en la independència política de la burgesia i les tasques de preparació per a un moment de “dualitat de poder Leninista” en termes de Noguera, renúncia a complir aquest mandat en un futur. Hi ha una relació en el “mentrestant” i l’“embat”. Sense comprendre això la formació independentista està condemnada a repetir els mateixos errors, a l’oportunisme pragmàtic, a la col·laboració de classes sota la bandera de l’alliberament nacional, argumentant en cada embat o reflux del moviment la falta de condicions i preparació. El peix que es mossega la cua.

Estem davant un debat estratègic fonamental, que és la definició de l’Estat i la seva relació amb l’estratègia. Potser aquí radiquen les arrels teòriques del gir social-democratitzant de la CUP que la porta a aprofundir la col·laboració de classes. L’Estat, lluny de ser només una “forma socialment reconeguda i legítima d’unicitat de poder, (…), una construcció social creada a partir d’una imputació atributiva de legitimitat que té lloc a través d’un procediment mental de la gent”, són forces i cossos de seguretat, presons, judicatura, prestos a actuar amb tota la força de la coerció, quan els elements de consens no són suficients.

L’Estat és quelcom més que un fetitxe, especialment per a Lenin, que el definia juntament amb Marx i Engels [7], com una banda d’homes armats i bregava per la seva destrucció, en discussió amb la socialdemocràcia que tergiversava el pensament marxista mentre claudicava a la causa proletària entre la sang i el llot de les trinxeres de la primera guerra mundial.

Per al marxista revolucionari León Trotsky, l’estratègia implica “preveure la transformació de la política en conflicte armat i preparar-se per a aquest moment com ho fan les pròpies classes dominants”. Molt al contrari, el pensament de Foucault és una “negació de l’estratègia” i, des de la seva premissa de l’era del “biopoder” en tant omnipresència d’un control uniforme d’un totalitarisme totpoderós en el qual desapareixen els antagonismes de classe, hi ha un “replegament en la qüestió de l’Estat” que no és concebut com un aparell armat especial, garant de la dominació capitalista: és una relació de poder més entre moltes altres. Foucault proclama que “on hi ha poder, hi ha resistència” i així, l’estratègia “queda reduïda a zero en una suma de resistències, sense possibilitat de victòria”. [8]

En un sentit més foucaultià que marxista, Noguera planteja que, “aconseguir desplaçar l’atribució imputativa de legitimitat de la gent de la legalitat constitucional estatal cap a la legalitat constitucional alternativa”, dóna com a resultat un «Estat aparent». Però encara que això danyi la legitimitat d’aquest, és innegable, no resol el problema de l’enfrontament amb l’“Estat real”. Quelcom que només podrà resoldre una estratègia que lligui els actuals combats amb la tasca de posar dempeus les forces socials necessàries - la classe treballadora-, aportar a l’avanç la seva subjectivitat, la seva lluita i la seva organització i a la construcció d’una direcció política preparada a l’altura per a vèncer. Per a acabar amb els capitalistes i el seu Estat, per a complir les demandes democràtiques més sentides i conquistar i organitzar el socialisme.

El pla democràtic i el social no poden anar separats: la postal i la carta són una constatació més d’això i que les demandes democràtiques es dirimeixen en la lluita de classes i no en els acords per a dalt o en els parlaments. Que l’Estat no és una closca buida, que té un caràcter de classe i expressa els interessos de comuns d’aquesta -una cosa ineludible per més anàlisi foucaultians que es facin- ho mostra el tancament d’aquest llarg acte en el que els partits del processisme tanquen files com a representants dels capitalistes. D’aquí l’acord entre el govern espanyol, la burgesia de la CEOE, la burgesia catalana i fins i tot l’església juntament amb els partits del procés per a donar un tancament al conflicte i obrir pas a la “recuperació” i els bons negocis.

Notes

[1] Diari Ara.cat, “Mirant al futur” per Oriol Junqueras, 7 de juny de 2021 (https://www.ara.cat/opinio/mirant-futur-oriol-junqueras_129_4011373.html).

[2] Santiago Lupe, “Restauració autonòmica a Catalunya, fons europeus i l’ajust que ve”, Contrapunto, 13 de juny de 2021, (https://esquerradiari.cat/Restauracio-autonomica-a-Catalunya-fons-europeus-i-l-ajust-que-ve).

[3] Diari Ara.cat,"Un futur sense renúncies", Grup Parlamentari de la CUP-NCG, 8 de juny de 2021, (https://www.ara.cat/politica/futur-sense-renuncies-article-grup-parlamentari-cup-resposta-junqueras-indults-via-unilateral_1_4012444.html).

[4] Albert Noguera Fernández, “D’Amèrica Llatina al Bàltic: repensar l’estratègia d’alliberament nacional”, Catarsi, 21 de maig de 2021,(https://catarsimagazin.cat/damerica-llatina-al-baltic-repensar-lestrategia-dalliberament-nacional/)

[5] Federico Grom, “Marxisme i qüestió nacional: un debat amb la CUP a tres anys de l’1-O”, Contrapunto, 11 d’octubre de 2020, (https://www.esquerradiari.cat/Marxisme-i-questio-nacional-un-debat-amb-la-CUP-a-tres-anys-del-1-O)

[6] Cynthia Lub, Federico Grom, “Ni Pactes de la Moncloa ni del Palau: contrapunts amb l’esquerra independentista”, Contrapunto, 26 d’abril de 2020, (https://www.esquerradiari.cat/Ni-Pactes-de-la-Moncloa-ni-del-Palau-contrapunts-amb-l-esquerra-independentista)

[7] Federico Grom, “El marxisme i l’emancipació de les nacions oprimides: de Marx a Lenin”, Contrapunto, 24 de febrer de 2019, (https://www.esquerradiari.cat/El-marxisme-i-l-emancipacio-de-les-nacions-oprimides-de-Marx-a-Lenin).

[8] Emilio Albamonte, Matias Maiello, Estrategia socialista y arte militar, Buenos Aires (Argentina), IPS, 2017, p.35.




temes relacionats

Catalunya   /    Estratègia   /    Política Estat espanyol   /    CUP    /    Catalunya

Comentaris

Comentar