Som docents que participem en un programa d’innovació educativa de la Generalitat de Catalunya, el Programa Sensei, un programa de residència inicial docent per a gent que no tenia dies treballats a la pública. Una mena de MIR dels metges per a l’educació, que consisteix a treballar un any com interins, però amb una tutorització continua. En principi, el programa està plantejat per dos cursos i està finançat al 95% pel Fons Social Europeu, tot i que es fa seguint la línia del govern espanyol de voler implementar aquest programa de manera obligatòria per accedir a la funció docent.
El millor resum de què fem? Treballem jornada sencera i cobrem mitja. Cobrem la mitja jornada lectiva que correspon a una mitja jornada d’un docent. L’altra mitja, la que no cobrem, la repartim entre formació i hores de codocència amb altres docents, a més de preparació de classes, correccions, etc.
Amb aquestes condicions, per què ens van apuntar voluntàriament a un programa com aquest? La majoria el vam veure com una oportunitat de poder entrar a l’educació pública amb una certa estabilita i més rapidament. Les borses de professorat de moltes especialitats, com ara socials, són interminables i el temps d’espera per poder tenir un primer destí de tot un curs poden ser anys, el que suposa una situació de precarietat i inestabilitat insostenible per a moltes persones. També, ho van fer perquè per a molts, haver de passar la inspecció d’interins és un problema si no tens el suport del centre i suspendre-la implica sortir de la llista i hi perdre la teva posició.
Llavors, si ja sabíem les condicions en les quals hauríem de treballar de què ens queixem ara? Doncs, per començar, de què el programa es va posar en marxa sense l’estructura acabada. No van tenir la normativa d’avaluació fins al novembre, quan vam començar a treballar al setembre, amb tot el neguit i la incertesa que això suposa.
També, perquè la mitja jornada de formació, que hem de fer obligatòriament per poder superar el programa, ens l’han imposat a fora de l’horari de permanència al centre. És a dir: nosaltres al centre estem unes hores determinades tot i no tenir classe, com la resta de docents. I aquestes formacions les hauríem de fer dintre d’aquestes hores, però en comptes d’això, les fem en horari de tardes quan ja no som al centre. A més, que aquestes comporten més feina que hem de fer i que se suma a tota la paperassa que hem d’omplir del programa. Llavors, la mitja jornada acaba sent jornada sencera destinada a la formació i l’elaboració de les seves tasques i dels documents administratius referents al programa, que en consumeixen un munt de temps i que fan que no puguem destinar el temps necessari a la preparació de classes i activitats.
I, d’altra banda, que tenim quatre hores de codocència amb altres docents, obligatories i dintre de la jornada no remunerada, però que hauríem de remunerar-se perquè és atenció directa que fem a l’alumnat. Llavors hi ha un greuge comparatiu amb la tasca que fem nosaltres i la que fan la resta de docents amb qui treballem.
Aquestes i altres qüestions, les han portat des de la CGT a reunions amb el Departament, on aquest es va comprometre a canviar el tema de la formació en horari de tarda, la qual cosa ha quedat en paraules boniques i en cap fet concret perquè continuem tenint-les. A més, el sindicat ha demanat diferents documents relacionats amb la selecció dels participants, les baixes que s’han produït una vegada iniciat el programa, així com altres vinculades a la normativa, i des del Departament avui dia no els han facilitat res.
Som pocs i dispersos. No interessem ni al Departament ni als mitjans. Molts fins i tot ens consideren estúpids per haver agafat una feina amb condicions tan precàries. Però la situació de l’educació pública ve en davallada les darreres dècades a causa de les retallades i la privatització i això fa que pocs sectors siguin aliens a aquesta precarietat i sobreexplotació.
Molts dels nostres companys docents consideren que no hauríem d’estar treballant en aquest programa, però els seus motius no es basen en les nostres condicions laborals, sinó perquè consideren que traíem feina al personal interí i que els centres ens fan servir per tapar els forats estructurals que hi tenen. L’última part és una realitat a molts centres, tot i que el programa no està plantejat així, perquè les nostres jornades surten de l’horari del docent que ens fa de tutor o tutora. Però això, en tot cas hauríem d’assenyalar a les direccions dels centres que tenen aquesta lògica, no als companys que estan treballant a educació.
I això no és més que les conseqüències de dividir als treballadors i les treballadores de l’educació en blocs cada vegada més petits, coorporatius, que només pensen que han de lluitar pels drets i les condicions que els afecta directament en comptes de lluitar per les condicions de tot el sector com una lluita pròpia per aconseguir millors condicions generals.
Això també passa amb el personal externalitzat de l’educació: vetlladores, suport NEE, monitores del lleure; sectors que moltes vegadas han sigut oblidats i considerats fora del personal educatiu. I de qui és la culpa? A més d’aquestes polítiques neoliberalistes i de privatització, les polítiques de les direccions sindicals dels grans sindicats (CCOO i UGT) de mantenir tot en aquestes parcel·les i de no unir les diferents lluites que durant aquests anys hi ha hagut.
Davant això, és de vital importància unir forces i sortejar la divisió que hi ha dins del personal docent entre el personal fix, el funcionariat, les que fan substitucions o les interines, a més dels sectors externalitzats. I també en el cas del personal del programa Sensei, que són docents sota situació de precarietat que ningú va triar. Són condicions imposades, de la mateixa manera que ens vam imposar la precarietat als interins, substituts o personal NEE. Per la qual cosa ens vam convocar, l’any 2022, les vagues i les mobilitzacions unitàries més grans dels darrers trenta anys amb l’objectiu de revertir les retallades que vam arrossegar, millorar les nostres condicions laborals i augmentar els recursos necessaris per a la qualitat de l’educació pública en el nostre país (6% del PIB). Aquest és el camí.
