La setmana acaba amb una crisi sense retorn del PP. Les acusacions creuades de corrupció i espionatge entre la direcció nacional de Casado i la presidenta de la Comunitat de Madrid, són simptomàtics de la crisi que travessa el partit històric de la dreta espanyola. Al tancament d’aquesta edició la intervenció dels barons territorials ha aconseguit una primera claudicació de Casado, que ha retirat l’expedient contra Ayuso. El final de tot això és incert. Però el que sembla segur és que després del sorgiment i emergència de Vox al 2018, una de les dirigents del PP més ben valorades per la seva base social, pot provocar o un recanvi en la direcció que acostin al PP, encara més, a la sort de trumpisme ibèric, o un enfonsament que faciliti el sorpasso dels d’Abascal.
L’avanç d’aquestes tendències reaccionàries, com van mostrar també les eleccions castellanoleoneses del diumenge passat, ha obert un debat, fins i tot entre les forces del govern i els seus socis parlamentaris sobre amb quines polítiques fer-li front. Que l’extrema dreta, en les seves diferents variants, avança capitalitzant el malestar que deixa l’enèsim govern d’ “esquerra” que aplica polítiques de dretes, és cada vegada més evident.
Unidas Podemos planteja ara que són necessàries polítiques valentes des de l’esquerra, però la credibilitat del nou discurs és realment baixa. Ho assagen just després d’aprovar la reforma laboral de la CEOE i el Banc Santander, els Pressupostos dels Fons NextGeneration o el rescat al SAREB.
Com a part d’aquest relat, Unidas Podemos presentava aquest dimarts al Congrés una proposició no de llei amb el seu projecte de reforma fiscal. A més de la modificació dels tipus més alts de l’IRPF, l’impost de Societats per a algunes empreses i l’IVA d’alguns productes bàsics, la proposta inclou un denominat com a “impost a les grans fortunes” que ha generat renou entre els grans mitjans de comunicació, les dretes i el seu propi soci de govern.
La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, la va qualificar d’ “inoportuna”, i la ministra de Drets Socials i secretària general de Podemos, Ione Belarra, va respondre que “el realment inoportú és que els treballadors i les PIMES paguin el doble que les grans empreses”. Una nova disputa en el govern de coalició que, si succeeix com a la resta d’àmbits en el què això ha succeït com a l’habitatge, la reforma laboral o el rescat a la banca, molt probablement acaba amb les ministres i ministres d’Unidas Podemos empassant-se un altre gripau més.
Encara que la finalitat d’aquesta proposició no de llei no passi de fer una mica de precampanya i revertir la imatge que han donat amb l’aprovació de la reforma laboral, posa sobre la taula el debat de qui paga impostos i qui no, quant deixen de pagar les grans empreses i fortunes, i, sobretot, com els governs de diferent signe, inclòs el “progressista”, mantenen un sistema fiscal al servei de l’IBEX35 i les grans famílies.
Examinem quin és l’estat de la qüestió, els compromisos del pacte de govern, les propostes d’Unidas Podemos i, ja de pas, si aquestes són el “sostre dels possible” o si hi ha altres exemples i referències internacionals que podríem prendre per , efectivament, fer-los pagar als rics.
Què deia la reforma fiscal de l’acord de govern?
En el pacte subscrit per Pedro Sánchez i Pablo Iglesias després de les eleccions del novembre del 2019 l’apartat fiscal es va reduir a fórmules tan ambigües com el d’ "una reforma fiscal justa i progressiva que ens acosti a Europa i en la qual s’eliminin privilegis fiscals". Entre les poques mesures concretes establertes es fixava una tributació mínima del 15% per a les grans corporacions i del 18% per a la banca i les empreses d’hidrocarburs. La primera d’aquestes mesures ja es va incorporar als Pressupostos Generals de l’Estat amb un impacte mínim en la recaptació: 400 milions d’euros, és a dir el 0,2% del total del sostre de despesa de 197 mil milions.
A les grans empreses se’ls aplicaria per tant un tipus que està 10 punts per sota de la taxa oficial de l’impost sobre els beneficis empresarials – que és del 25%, el 30% en cas de bancs i petrolieres -. Això vol dir que la major part de les bonificacions fiscals de les quals s’aprofiten es mantenen intactes, segons els acords entre el PSOE i UP. Per a les PIMES l’acord de govern incloïa rebaixar-los del 25% al 23%. Sobre l’IRPF l’acord va fixar una pujada del 45% al 47% a partir de 130 mil euros i del 47% al 51% per a les rendes superiors als 300 mil euros. Aquestes modificacions encara segueixen sense haver-se efectuat.
Respecte a les grans fortunes l’acord no va tancar cap compromís concret. Es va donar per bo l’anomenat impost de Patrimoni. Una relaxada taxa que oscil·la entre el 0,2 i el 2,5% per a patrimonis superiors als 167.000 euros – excloent el valor de l’habitatge habitual i altres béns – i que gràcies a les bonificacions i exempcions de fins al 99% que apliquen la major part de les Comunitats Autònomes, al 2021 solament va recaptar 1.527 milions d’euros.
Qui paga impostos a l’Estat espanyol?
La resposta a aquesta pregunta és molt clara, sobretot les famílies. El 92% de la recaptació fiscal prové de l’impost sobre la renda que grava els sous, les cotitzacions socials – que són part del salari indirectes de les i els treballadors – i l’IVA i altres impostos indirectes especials, que graven el consum. Les grans empreses solament aporten a la caixa un 2% del total dels ingressos.
Això succeeix així per un alt i consentit nivell de frau fiscal, que a l’Estat espanyol està un 65% per sobre de la mitjana, i que suposen més de 80 mil milions cada any. Segons reconeixen els propis tècnics d’Hisenda, les principals bosses de frau, el 72% del total, no estan en el petit autònom on es concentren la major part de les inspeccions, sinó en les grans empreses i patrimonis.
Però la major evasió d’impostos es fa amb l’empar de la llei. De les 35 grans de l’IBEX, 27 tenen filials en paradisos fiscals. Al capdavant d’aquestes hi ha el Santander, ACS, Repsol i Ferrovial. Una de cada tres multinacionals està pagant menys del 10% del seu benefici global, gràcies a aquest entramat d’empreses pantalla. Inditex és una d’elles, que va deixar de pagar més del doble del pressupost de la seva suposada fundació filantròpica – la de les donacions d’equips a hospitals – transferint beneficis a Irlanda, Holanda i Suïssa.
Les acaronades de la fiscalitat són per tant aquest grapat de grans empreses. Les grans elèctriques, que al 2021 han pastat beneficis que només prenent les tres més grans – Endesa, Iberdrola i Naturgy – superen els 6 mil milions a costa de l’escalada del preu de la llum, les companyies de l’IBEX35 que van tenir un 2021 de rècord, amb 53 mil milions de benefici en total, o la banca que va superar els previs a la pandèmia en un 45%, arribant als 20 mil milions.
Els que són molt rics també se’n van de rosetes i el seu patrimoni no deixa de créixer. Al 2020 els patrimonis per sobre del milió de dòlars – uns 800 mil euros – sense comptar la residència habitual, béns de consum o duradors, ascendien a 236.100 individus, segons l’Informe de Riquesa Mundial de Capgemini. L’Estat espanyol se situava així en el número 15 de la llista de països amb més milionaris. Les 100 majors d’aquestes fortunes van ascendir al 2021 als 153.575 milions, un 17% més que en 2020, demostrant que la pandèmia no els havia assegut res malament.
Què diu la proposta d’Unidas Podemos?
La proposta presentada per Unidas Podemos pretén fer complir les mesures pendents de l’acord de legislatura amb els seus socis de govern i incorporar nous impostos que no estaven inclosos explícitament en el text. Segons els seus càlculs, els nous tipus i taxes permetrien recaptar 29.800 milions més.
Un terç d’aquesta xifra s’obtindria d’una nova taxa denominada com un impost a les “grans fortunes”. Vindria a substituir a l’impost de Patrimoni, quedaria blindat a qualsevol bonificació autonòmica i podria recaptar, segons la formació, uns 10 mil milions anuals. S’aplicaria sobre els patrimonis d’ 1,4 milions d’ara endavant, quedant exempta l’habitatge habitual fins a un valor fiscal de 400 mil euros, amb una taxa progressiva que aniria des del 2% inicial, el 2,5% per a patrimonis superiors als 10 milions, el 3% per a més de 50 milions i un màxim del 3,5% per a superiors a 100 milions.
L’altra gran partida d’ingressos s’obtindria en l’impost de Societats. Donarien per bo el tipus del 15% ja aplicat enguany amb els escassos efectes recaptatoris que dèiem. Per a les bonificacions que permeten no tributar gairebé res de les plusvàlues i dividends obtinguts en filials es rebaixarien del 95% actual al 85%. Es posaria fi als privilegis fiscals de les SICAV – alguna cosa que ja acaba d’entrar en vigor aquest mes de gener -, s’aplicaria una taxa a la venda d’accions que aportaria uns 1.500 milions i per a les elèctriques i les petrolieres s’imposaria un recàrrec de 10 punts en el de Societats per a les primeres i el tipus efectiu del 30% que ja marca la llei, però no ho compleixen, per a les segones.
De tot aquest segon bloc es pretenen treure uns 12.000 milions, alguns dels quals, com els 1.500 milions que sortirien del recàrrec a les elèctriques tindrien un destí fixat. En aquest cas la bonificació del pagament de la llum per a famílies vulnerables, una mesura social que permetria, a la vegada, que aquests diners acabin retornant del mateix lloc del qual han sortit.
Hi ha altres mesures que gravarien als propietaris, com una taxa de 5 euros per metre quadrat dels habitatges buits, que sumarien 1.700 milions. El reduït de la quantitat fa que difícilment dissuadeixi l’especulació, un pis de 100 metres pagaria solament 500 euros de taxa anual. També proposen pujades a les rendes més altes com les acordades amb el PSOE més un punt extra: del 48% per a les de 120 mil a 150 mil, el 50% fins a 300 mil i el 52% per a les superiors a aquesta xifra. Unes pujades de l’IRPF que aportarien 6.000 milions més als Pressupostos.
Entre les rebaixes fiscals proposades s’inclouen la de l’impost de Societats al 23%, ja inclòs en l’acord amb el PSOE, i de l’IVA en diversos productes de primera necessitat i higiene femenina al 4%.
Una reforma inspirada en la del peronisme argentí, que es va presentar com una alternativa des de l’esquerra
El projecte d’Unidas Podemos, almenys en les seves mesures estrella, sembla inspirat en un dels referents polítics del neorreformisme espanyol: el peronisme argentí. A l’agost del 2020, en plena crisi de la pandèmia, el Congrés de l’Argentina va debatre dos projectes de llei. Tots dos proposaven mesures fiscals extraordinàries per a atendre la situació d’emergència generada per l’impacte de la primera onada i un confinament que, en el cas del país austral, s’estendria durant mesos. No obstant això, l’abast i la filosofia de cadascun d’ells era realment diferent.
El presentat pel peronista Frente de Todos, que va ser defensat pel diputat del Partit Comunista Carlos Heller, proposava recaptar uns 2.500 milions d’euros. Una quantitat que quedava superada amb els serveis de deute abonats pel govern d’Alberto Fernández entre el gener i el juliol d’aquest any. L’origen d’aquests milions extra vindrien d’una taxa per als patrimonis amb un valor fiscal superior a 200 milions de pesos – 1,6 milions d’euros - d’entre el 2% i el 3,5%. Trams i rangs patrimonials gairebé idèntics als proposats per Unidas Podemos.
El Frente de Izquieda y los Trabajadores – Unidad, per part seva, va presentar el segon dels projectes. En aquest cas els diputats Nicolás de la Caño del PTS i Romina del Plá del PO, van ser els qui el van defensar a la cambra. El seu impost a les grans fortunes es proposava gravar a aquells patrimonis a partir de 100 milions de pesos, uns 800 mil euros, amb quotes progressives del 5% al 15%. A la vegada, proposaven impostos del 20% als beneficis dels bancs, del 10% al 20% als beneficis extraordinaris de les empreses, el 5% a les grans propietats agràries i entre un 3% i un 5% del valor fiscal dels habitatges buits. En total la proposta del FITU pretenia recaptar entre 9 mil i 13 mil milions d’euros, gairebé 5 vegades més que el Frente de Todos.
El diputat Carlos Heller va voler defensar el seu projecte declarant que “ els que faran aquesta aportació no els canviarà la vida, però pels qui rebin els seus beneficis la vida els serà una mica millor”. Des del FITU justament responien que és impossible canviar-los la vida a milions de persones en situació de pobresa i precarietat sense afectar de veritat els amos del país. Intentar no molestar als poderosos, era incompatible amb atendre la situació d’emergència.
Per això, a més de les diferències en els gravàmens a realitzar d’un i un altre projecte, el del FIT-U s’emmarcava en una proposta més global de desconèixer i deixar de pagar el deute extern i els compromisos d’ajust amb l’FMI. Quelcom que el pagador en sèrie del govern del FdT no es planteja en absolut.
Ens hem de conformar amb no molestar als poderosos?
Què suposarien els gairebé 30 mil milions d’ingrés extra que aportaria la reforma d’Unidas Podem si tirés endavant? Des de la formació habitada plantegen que es podrien desenvolupar algunes polítiques socials com el reforç del sistema de dependència, la cobertura universal de l’educació de 0 a 3 anys, una prestació universal de criança de 100 euros mensuals (125 per a famílies monoparentals), reforçar la sanitat pública i ampliar els permisos de maternitat i paternitat a 24 setmanes per a cada progenitor.
Ara bé, si atenem els últims Pressupostos Generals de l’Estat, veiem que aquesta aportació quedaria molt per sota de les milionades de diners públics que es continuen embutxacant la banca i les grans empreses.
La mateixa quantitat que recaptaria la reforma fiscal d’Unidas Podemos, 30 mil milions, s’aniran a pagar els interessos del deute, fonamentalment a la banca. Però és que, a més, el rescat de la SAREB, han suposat l’emissió d’altres 35 mil milions en deute públic. Així que, la banca s’emportaria, d’entrada, el doble de la quantitat estimada pel partit de Ione Belarra amb la seva reforma fiscal.
El mateix ocorre amb les grans empreses constructores, energètiques i de telecomunicacions. El capítol d’inversions ascendeix a 40 mil milions, la major part provinent dels 27 mil milions dels Fons NextGeneration, que anirien directes a aquestes grans multinacionals.
Aquestes són només algunes de les partides que corroboren aquella màxima de Marx que l’Estat és el Consell d’Administració de les grans empreses de cada país. No sols no van ser qüestionades per Unidas Podemos, sinó que són part dels seus comptes, presentades també en el seu moment com les “més progressistes de la història”.
Treure-li a les grans empreses i patrimonis amb la mà esquerra, allò que després se’ls retorna amb escreix amb la dreta. Aquest seria el sostre d’expectatives per Unidas Podemos. Seria possible un impost a les grans empreses i patrimonis que, realment, afectés els amos del país per a resoldre les necessitats i canviar-li la vida a milions? Per descomptat que sí.
Si prenguéssim com a referència la proposta del Frente de Izquierda de l’Argentina, com Unidas Podemos pren la del peronisme, un impost als patrimonis per sobre del milió de dòlars – uns 800 mil euros – afectaria aquests 236 mil individus dels quals parlava l’informe de Capgemini al 2020. Unes taxes d’entre el 5% i el 15%, podrien també quintuplicar allò recaptat només amb l’impost a les grans fortunes. Solament prenent els més de 150 mil milions de les 100 majors fortunes, seria un ingrés net de 22.500 milions.
Sobre els beneficis de les grans empreses i la banca, per què mantenir les bonificacions fiscals que les deixen per sota del 25% del tipus general i el 30% de les entitats financeres i les petrolieres? Una taxa del 30% per a les elèctriques, la banca i la resta de l’IBEX35, serien uns 18 mil milions més. L’aplicació efectiva d’aquesta taxa als beneficis de la resta de grans empreses suposaria elevar un 30% l’ingrés per l’impost de societats, és a dir gairebé uns 15 mil milions més.
A l’Estat espanyol hi ha 300 mil grans forquilles d’habitatge, és a dir amb més de 10 immobles en propietat. El valor mitjà de l’habitatge és de 225 mil euros, amb el que el valor fiscal mínim mitjà està sempre per sobre dels 2 milions d’euros. Un impost sobre el valor fiscal dels habitatges de les grans forquilles del 5%, recaptaria un pis d’uns altres 30 mil milions.
Quintuplicar els 30 mil milions d’euros que pretén recaptar Unidas Podemos amb la seva reforma fiscal seria perfectament possible. N’hi hauria prou amb aplicar tipus als guanys empresarials i els beneficis empresarials com els que graven els salaris i el consum. La cantarella de “no hi ha diners” per a reforçar la sanitat pública, duplicar el nombre de docents per a reduir ràtios, garantir ingressos mínims d’almenys l’SMI a tota aquella persona sense ocupació i a totes les pensionistes o desenvolupar un veritable sistema públic de dependència, xoca amb la crua realitat d’uns números que ni l’ala “més progressista” del “govern progressista” s’atreveixen a posar sobre la taula per “no molestar” massa als poderosos.
No és només una qüestió fiscal, fa falta un programa perquè efectivament aquesta crisi la paguin els capitalistes
Però com mostren els Pressupostos Generals de l’Estat no és suficient amb gravar més. També s’han de deixar de regalar milions a les grans empreses i a la banca. Un programa que realment vulgui resoldre els grans problemes socials, no pot detenir-se en el respecte dels privilegis d’un grapat de capitalistes, ni molt menys assumir els Fons NextGeneration com el seu full de ruta, com plantegen Belarra i Yolanda Díaz.
Els milers de milions de la UE venen condicionats al seu ús en el finançament d’inversions de les grans empreses i a la realització d’ajustos i contrareformes, com hem vist amb la revalidació de la reforma laboral del 2012 amb la de Yolanda Díaz i l’aprovació del Mecanisme RED que socialitza de manera sistemàtica les pèrdues empresarials.
Enfront d’aquests milions amb “sorpresa” o els que venen de l’augment perpetu del deute públic, fan falta veritables impostos excepcionals a les grans fortunes i beneficis empresarials i també altres mesures d’emergència.
Com el no pagament del deute generat en l’última dècada per les polítiques de rescat de la banca i les grans empreses. Com la nacionalització del conjunt del sistema financer, l’única manera d’evitar l’evasió de capitals, beneficis i rendes, permesa amb total llibertat pels diferents governs. I alhora protegir els dipòsits dels petits estalviadors i acabar amb l’asfíxia de les hipoteques i crèdits contra les famílies treballadores i els petits productors i autònoms. O l’expropiació i posada sota control de treballadors i usuaris de les empreses estratègiques, com les energètiques, per acabar amb l’escalada del preu de la llum i poder abordar una transició ecosocial que no es faci a costa dels de sempre.
L’esquerra reformista d’Unidas Podemos mai va aixecar un programa tan ambiciós, ni pretén fer-ho ara. Més aviat la seva breu història és la d’una seqüència de rebaixes permanents de demandes i expectatives fins a conformar-se amb ser part de l’enèsim govern social-liberal que assumeix els lineaments econòmics de la CEOE i la Comissió Europea. La reforma fiscal presentada, encara si no la prenem com un globus sonda per a marcar una mica de perfil d’esquerra, no se surt ni qüestiona aquesta “gestió del possible” que condemna al fet que per a milions l’existència sigui cada vegada més impossible.
Aquesta actitud respectuosa amb les grans empreses i fortunes contrasta amb la descaradura neoliberal amb el qual les diferents dretes aborden la qüestió fiscal. Si prenem el cas de Vox, plantegen fer tributar a les rendes d’entre 14 i 18 mil euros, avui exemptes de fer-ho si tenen un sol pagador, mentre que deixaria el tipus màxim per a les més altes en el 30% (17 punts menys que en l’actualitat), eliminaria per complet el de Patrimoni, Successions i als dividends empresarials, pujaria els impostos a les cooperatives, aplicaria una rebaixa general del de Societats i pujaria l’IVA per a tots els productes de primera necessitat que avui el tenen reduït.
Davant les posicions radicals de la dreta per continuar efectuant un massiu transvasament de recursos de baix a dalt, el que necessitem per plantar com a dic i alternativa a aquesta és una altra esquerra que no dubti a barallar per un programa igual de radical però en sentit oposat. Construir una esquerra que, com el FIT-U a l’Argentina, baralli contra la resignació a la qual ens volen condemnar, és una tasca capital, també per a frenar l’avanç de la dreta i l’extrema dreta. No es tracta de conformar-se que els rics paguin una mica més sense que els canviï la vida, com defensen Heller o Belarra. Sinó d’acabar d’una vegada amb els privilegis d’una minsa minoria social per posar els recursos i riquesa que s’obtenen del treball de milions, per al benefici de les grans majories socials.
